Sánchez-Cuenca, F. Javier

Biblioteca Digital de les Illes Balears

£41 Aventurers a la força \ \ Res de violins 
Javier Sánchez-Cuenca any 1940, quan va arribar 
aquell músic estranger, 
Hollywood encara era 
conegut pels puritans com 
la Nova Babilonia i pels 
somiadors com la Fabrica 
de Somnis. Pel que fa a la 
política d'immigració, però, alguns 
inquisidors del Congrés varen 
començar a prendre nota de certes 
anomalies alarmants. S'hi veien massa 
passejants amb ulleres aparentment de 
fràgil muntura, front excessivament 
ample, cabells escampats pels polsos. 
Kiihle Wampe 
de Slatan Th. 
Dudow. 
sales de concerts pel promiscu i politit-
zat Kabaret. També havia fet amistat 
amb un home de serrell que vestia gra-
nota d'obrer metal·lúrgic i duia ulleres 
de presbíter présbita. El seu nom: 
Bertolt Brecht. 
Eisler, aleshores, va ser temptat pel 
cine. Joris Ivens, un jove holandès 
entossudit a denunciar la sort dels des-
heretats de la terra (que el conduiria, 
anys més tard, a filmar The Sparüsh 
Earth durant la Guerra civil espanyola) 
li encarrega composar la música d'un 
Parlaven una llengua més aspra que no 
l'anglès i no somreien mostrant les 
dents blanques com els sans exemplars 
de la raça americana. ¿Es tractava de 
simples forasters de front permanent-
ment ruat o eren membres d'un secta 
clandestina? 
Aquell músic estranger nomia Hans 
Eisler i havia estat un dels darrers a 
arribar-hi. Quan els soldats alemanys 
desfilaven a París sota l'Arc de Triomf, 
ell viatjava cap a Lisboa amb un visat 
que li havia aconseguit pels pèls la 
mateixa esposa del president nord-
americà, tan roja, segons deien, com 
ell. Eisler havia nascut a Viena, s'havia 
format musicalment amb Arnold 
Schònberg -que ara es trobava a 
Califònira-, però la seva personalitat 
havia madurat a Berlín, vertiginosa 
cruïlla de Cultura i de golferia noctur-
na. I així, havia intimat amb Kurt 
Weile, un excel·lent músic seriós que 
va cometre la gosadia d'abandonar les 
poema visual dit Regen (Pluja) el resul-
tat ofereix un dels títols més virtual-
ment debussynians: 14 formes de des-
criure la pluja. Com a contrast, més 
tard Brecht el recluta per Ventre gelats 
(Kiihle Wampe, 1932) l'explosiva 
pel·lícula d'un diector romanès (Slatan 
Dudow) en la qual es conjuguen tots 
els radicalismes possibles: es tracta 
d'un melodrama militantment trost-
kista amb un tractament visual tributa-
ri directe del cine soviètic, una estruc-
tura narrativa atípica en la qual el clí-
max s'avança al primer rotllo, un 
concepte de la interpretació cruament 
brechtià i un final èpico-racial-revolu-
cionari: un grup de joves i atlètics tre-
balladors interrompen el queixós dis-
curs d'un ranci comerciant company 
de tren cantant a crits Endavant, enda-
vant, no rendir-se mai., fins a canviar el 
món. La música d'aquest còctel agit-
prop, atona, per descomptat. 
Aquells ventres gelats espantaren el ja 
tremolós règim prehitlerià. L'incendi 
provocat el Reichstag era a punt de 
caure. Eisler va escapar en el darrer 
moment i es va instal·lar a París. 
Ara provava de fer feina en el seu nou 
país d'adopció, a l'altra banda de l'altra 
banda de l'oceà, i s'havia guanyat justa 
fama d'home alegre que xampurrava un 
pèssim anglès sense cap complex. Quan 
els japonesos varen enfonsar l'armada 
americana a Pearl Harbour, la seva 
també alegre dona va renunciar a dur 
calces de seda, com varen fer les bones 
patriotes natives. Però Marx els crea i 
ells s'ajunten. Ara el seu veïnat el torna 
a involucrar en un projecte rogenc 
(Hangmen also die, 1943), que aquesta 
vegada dirigeix Fritz Lang. Després 
col·labora en teatre (Galileu Ga/i/ei, dc 
Brecht, 1947), amb Joseph Losey, un 
altre creador entossudit a analitzar críti-
cament l'anomenada societat capitalista. 
Així que, quan els congressistes inqui-
sidors decideixen que alemanys i jueus 
són presumptes culpables de conspira-
ció contra l'essència de la pàtria norda-
mericana, Eisler està ja marcat i, en 
conseqüència, suporta els mateixos 
problemes que Brecht i la resta de la 
colla. D'un dia per l'altre Rússia havia 
deixat de ser aliada per convertir-se en 
enemiga. Presumptes comunistes i/o 
jueus de llinatge, aquells alemanys 
immigrants varen resultar ser tan inde-
sitjables com els americans traïdors 
Dassin, Losey, Trumbo, Bessie. 
Chaplin escriu a Picasso perquè, amb la 
seva ajuda, es pugui evitar la deportació 
d'Eisler a un camp d'internament. 
Sense èxit, tot i la ràpida resposta de 
suport. A la fi, gràcies als bons oficis 
d'Albert Einstein i dels germans Mann 
(Thomas i Heinrich), aconsegueixen 
sortir cap a Txecoslovàquia. Poc des-
près, Chaplin quedava definitivament 
excomunicat i la comissió McCarthy 
culminava la seva cacera depuradora 
amb el sinistre èxit conegut. 
L'any 1955 Alain Resnais va decidir 
rodar Nuit et hruillard_(Nit i boira), 
estremidor document sobre els camps 
d'extermini nazis. Necessita una parti-
tura ad hoc. Va cridar Eisler, convertit 
aleshores en prestigiós teòric (escriu 
amb T.W. Adorno El cine i la música). 
"Serà música atonal", li va dir. 
"Sobretot -va contestar Resnais- res de 
violins." ••• 


Res de violins

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/tempsModerns/index/assoc/tm_1998_/n0042_p0/15.dir/tm_1998_n0042_p015.pdf

Res de violins

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears