Genovart, Gabriel

Biblioteca Digital de les Illes Balears

A N Y W E S T E R N 
La fior del cactus 
és que qualsevol altra cosa, 
potser sigui la flor del cac-
tus la que expressa amb més 
exactitud l'autèntica natu-
ralesa dels personatges de 
J o h n Ford a les peblfcules 
de l 'Oest. D'aquell Oest 
que possiblement va morir el mateix 
dia en que, quasi anônimament, ho va 
fer també T o m Doniphon, un vell cow-
boy solitari que havia estât el tipus més 
dur i més ràpid al sud del Picket W a y 
i l 'home qui reaiment, en contra del 
que contava la llegenda, havia matât 
Liberty Valance (encara que, aixo da-
rrer, només très amies seus ho sabien). 
C o m la planta coriàcia del cactus 
que creix a l'arena abrasada dels sorrals 
de foc on gairebé no hi pot flocar cap 
altra forma de vida végétal i és capaç 
de fer brostar no obstant, entre les es-
pines més hirsutes, la flor més delica-
da, aixf, els personatges dels westerns 
de J o h n Ford, especialment els inter-
pretats per J o h n Wayne —aspres i durs 
en aparença, com els cactus del désert— 
, son capaços d'oferir també, arribat el 
moment , com aquell qui no 
fa res, el do gentil dels sen-
timents més nobles o del 
gests més exquisits. 
L a imatge de la flor del 
cactus sobre el taiit d'humil 
llenya de pi on descansa el 
cos sense vida del vell T o m 
Doniphon no és que valgui, 
únicament, per m d parau-
les: val també per mil silen-
cis, per m d records, per m d 
sentiments continguts. Val 
per totes aqüestes emocions 
compartides que hem cap-
tat en els ulls, en els gests i 
a les mirades de quatre per-
sones a les quais, molts 
d'anys després, la mor t d'un 
amie cornu ha tornai reunir 
a Shinbone, aquell lloc an-
tany salvatge delbàrbar Oes t 
i que ara és una ciutat pròs-
pera i civilitzada: un presti-
gios senador de Wash ing -
ton i la seva esposa que arri-
ben amb el tren, l 'obès c o -
missari (o marshal, o sheriff) 
jubdat que els espera a l 'es-
tació i el veil i fidel servent 
negre del difunt que vetlla, 
tot sol, el cadáver del seu patró a l ' in-
terior d'un taller de histeria que fa de 
cambra mortuoria. I els sdencis, les m i -
rades i els gests de tots quatre parlen, 
amb l'eloquència de les paraules que 
no es diuen o dels mots que s'han que-
dat a flor de llavis, d'antigues histories 
i de veils records. Histories i records 
de quan tots eren més joves i l 'amie 
que ara roman de cos present era el t i -
pus més dur, més ràpid a desenfundar 
i, albora, encara que ho dissimulas, 
l 'home de cor més noble i géneros al 
sud del Picket Way. 
T a n sols unes breus frases, a b in i -
ci mateix de la peblícula, venen a su-
bratllar fins a quin punt gravita sobre 
el present tot el pes d'aquest passât: 
— E l s cactus, j a han tret flor? — 
demana al comissari l 'esposa del se-
nador. 
— A r a n'és la temporada —respon 
el veil marshal, mentre ambdós, pu-
ja ts a la calessa amb qué han d'anar 
fins alla on descansa el cos sense vi-
da de l 'amie estimât, semblen dirigir 
un esguard carregat de sent iment cap 
a un punt indéfini t..., p robablement 
aquest l loc de l 'anima on perduren 
aquells fets prétérits que, tanmateix, 
per mol t de temps que passi, sempre 
romandran enganxats a la m e m o r i a — 
. Potser —afege ix el comissar i— us 
agradarla donar una volta per la c a -
rretera que condueix al desert... 
A la carretera del desert, la cales-
sa es deten davant una velia casa en 
ruines que un dia es va pegar foc. L a 
casa abandonada d'un peti t ranxo so -
litari envoltada de cactus fiorits. 
— M a i no va acabar aquella altra 
hab i t ado qué hi feia? - d e m a n a la da-
ma, amb els ulls embargáis per l 'e-
moció , mirant frxament la velia casa 
derruida. 
— N o . E n f i . . . , v o s t é j a h o sap mol t 
bé — e s l imita a dir el comissari , com 
si volgués fugir de la qüestió. 
Poe després, a l ' improvisât tanato-
ri, el distingit senador aixeca la tapa 
del fèretre. Con templa el cadáver de 
l 'amie i alca tot seguit els ulls per di-
rigir una severa mirada de reprovació 
al propietari del taller. 
— O n són les sèves botes , Clute? 
-pregunta amb enuig el senador. 
— É s que... —embarbo l l a el fus-
t e r— em vaig dir que encara eren unes 
botes noves, i maques. . . 
—Posa - l i les botes , C lu te - o r d e -
na, contundent , el senador—. I el seu 
cinturò. I els seus revolvers. 
Quat re amies romanen en silenci 
ran del taiit que conté les restes m o r -
íais de T o m Don iphon . E n silenci, re-
cordant . . . E v o c a n t els fets d'una 
historia llunyana que se'ns narrará en 
un Wisg flash back. 
R a m s o n Stoddard: senador dels 
Es ta ts Uni t s , tota una figura de la po -
lít ica nacional, que, anys enrere, quan 
era un jove advocat que tot jus t havia 
acabat la carrera, va seguir la famosa 
exhor tado d 'Horace G r e e l y — " V é s -
te'n a l 'Oest , jovenet , a cercar fama i 
fortuna"— i partí cap a unes terres 
agrestes, on encara regia el codi e le-
mental del més fort o del més ràpid 
amb el revólver, i les va voler civilit-
zar implantant la Ilei, l 'alfabetització, 
l'ordre démocrat ie i els elevats pr in-
cipis de la D e c l a r a d o d ' Independén-
cia de la nació americana. (I deia la 
l legenda que aquell advocadet paci-
fista que mai no havia disparat una 
A N Y W E S T E R N 
4 1 
Era la manera de manifestar un amor per al quai els vaquers, 
rudes i concisos com son, no se solen prodigar amb paraules fines.. 
arma i del qual tants n'havien fet b e -
fa, una nit, a Sh inbone , tingué el c o -
ratge suficient de desafiar, en un duel 
a mort , L iber ty Valance, un pistoler 
violent, neuròtic i fanfarró que repre-
sentava tota la barbàrie d'aquell t e -
rritori obert i que era el més ràpid al 
sud del P icke t Way.. . , a excepció de 
T o m Doniphon . I quan aquell pis to-
ler, després d'haver ridiculitzat l 'ad-
vocat fent-lo ballar a tirs de revòlver, 
li anava a disparar un darrer projectil 
"directament, enmig dels ulls", va 
semblar que, inexplicablement, aquell 
l lettat tan inexpert amb les armes li 
havia guanyat per la mà i, amb una 
baia precisa, l 'havia deixat sec.) 
Hallie: la dolca esposa d'aquell se-
nador que havia cimentat una brillant 
carrera polìtica a partir del renom que 
li havia donat el fet de ser "Fhome-qui-
matà-a-Liber ty Valance". Hallie, l'u-
nica altra fior delicada que, a més de la 
del cactus, vivia a Shinbone —aquell 
lloc inhòspit d'enmig del desert, cap 
alla la frontera mexicana— i que era 
l'abloteta que T o m Doniphon estima-
va. I cada dissabte, a l'estació en què els 
cactus florien, T o m Doniphon li por-
tava un cactus en flor, dins un cossiol. 
E r a la manera de manifestar un amor 
per al qual els vaquers, rudes i conci-
sos com són, no se solen prodigar amb 
paraules fines, però que, donat el cas, 
són capacos d'expressar amb un detall, 
sense donar-li més importància. D o -
niphon sabia que Hallie el correspo-
nia, pero, a aixó de casar-se, ell hi do-
nava llargues. Esperava engrandir la ca-
sa del seu ranxo amb una altra habita-
d o i un porxo cobert, i tenir-ho tot a 
punt per a la futura esposa; i ho feia a 
poc a poc, sense frisar massa. F ins el 
dia que comparegué a Sldnbone aquell 
advocat de l 'Est , amb totes aquelles ide-
es, i Hallie comencá a enamorar-se'n. 
Pompey: el vell missatge negre, ho -
me de confianca i m á dreta de T o m D o -
niphon. Pompey sabia, perqué es tro-
bava allá amb el seu patró, que el tir que 
havia abatut aquella famosa nit Liberty 
Valance no havia sortit, com pensá tot-
hom, del revólver que empunyava l'a-
tordit l l icendat en liéis ficat a redemp-
tor, sino que l'havia disparat el rifle de 
T o m Doniphon, qui, d'un tros enfora, 
des d'un carrero obscur, seguia a l 'em-
para de la fosca les incidéncies d'aquell 
duel tan singular i desigual. I quan va 
sentir que Valance pronunciava aque-
lles fatídiques paraules —"i ara, direc-
tament, enmig dels tüls"— i es dispo-
sava a encletxar entre celia i celia de l'ad-
vocat una darrera i definitiva bala, fou 
ell, T o m Doniphon, qui, a distancia, li 
dispara al pistoler i el feu caure en ro-
dó. Pompey coneixia tota aquella histo-
ria, que era el secret més ben guardat 
del vell l 'Oest. Sabia que quan el seu 
patró havia salvat la vida de Ramson 
Stoddard prácticament havia renunciat 
també a la dona que estimava, perqué 
havia compres que era més digna d'a-
quell civilitzat misser de l 'Est que no 
pas d'un rústec vaquer com ell. I quan 
l'advocat es resistía, per escrúpols étics, 
a emprendre una carrera política fona-
mentada sobre la mort d'un home (per-
qué fins i tot ell, dins el seu atordiment, 
creia, com tothom, que havia matat, de 
xiripa, Liberty Valance), Doniphon H 
revela la veritat i l'impulsa a lluitar pels 
seus ideals civics. L a vida de Ramson 
Stoddard fou, a partir de flavors, una 
cadena d'èxits politics. L a de T o m D o -
niphon, la historia d'una llarga soledat. 
Fins el dia que, gairebé oblidat de tot-
hom, mori a Shinbone, sense que ni tan 
sols ningú, més que un pocs amies, re-
cordàs que en els veils temps ell havia 
estât l 'home més rapid al sud del riu. 
M é s ràpid i tot que Liberty Valance, 
aquell execrable lladre i pistoler a sou 
que tenia acovardida la contrada. 
L i n k Appleyard: el comissari gras-
sot i pome, segurament el marshal més 
inútil i covard (i el covard més simpa-
tie) de tot l 'Oest. Despistat com nin-
gú, probablement no sospità mai la ve-
ritat sobre la mort de Liberty Valance; 
però sí sabia en canvi, perfectament, el 
que havia significat una fior de cactus 
per a totes les persones que eren alla, a 
la cambra mortuoria, i, en especial, per 
a la qual je ia de cos present. C o m tots 
els qui encara quedaven a Shinbone 
dels "veils temps", L i n k Appleyard re-
cordava velles histories: la historia d'à-
A N Y W E S T E R N 
4 2 
Dintre de totes les possibles lectures, E l hombre que mató a 
Liberty Valance és també una commovedora historia d'amor 
quell vespre en qué un T o m Doniphon 
amargat i borratxo, conscient que ha-
via perdut la dona que estimava, li va 
calar foc a la casa del ranxo que havia 
anat construint a poc a poc com a fu-
ñirá llar per a ambdós; i, en aquell m o -
ment d'ofuscació, va voler també sui-
cidar-se morint entre les flames, cosa 
que hauria passat si el fidel Pompey no 
l'hagués tret de dins la focatéria. M a i 
no la torna refer,Tom Doniphon, aque-
lla casa, que remangué en ruines. N o -
més els cactus hi seguien florint cada 
any, quan n'arribava el temps. 
Va narrar aquesta historia crepus-
cular i testamentaria el vell mestre 
J o h n Ford, l'any 1 9 6 2 , en una de les 
seves darreres peblícules i en una de 
les millors de tota la seva fdmografia. 
Din t re de totes les possibles lectures, 
El hombre que mató a Liberty Valance 
és també una commovedora historia 
d'amor. D 'amor , d'ideals, de lleialtat, 
de generositat, d'amistat, de renuncies 
i de bells gests. U n a historia entretei-
xida, de principi a fi, de totes aqües-
tes emocions i sentiments ínt ims que, 
en tota la historia del c inema, ningú 
no va saber/z/m«rmai millor que J o h n 
Ford. Interpretaren aquesta historia, 
en els principáis papers, els següents 
actors: J o h n Wayne , en el paper de 
T o m Doniphon ; James Stewart , en el 
de Ramson Stoddard; Vera MUes, en 
el de Hall ie ; W o o d y Strode, en el de 
Pompey; A n d y Devine , en el de L i n k 
Appleyard i L e e Marv in en el de L i -
berty Valance. Sens oblidar a E d m o n d 
O 'Br i en en la magistral creació del pe-
riodista D u t t o n Peabody, director del 
"Shinbone Star", i una breu i genial 
aparició de J o h n Carradine. 
C o m altres obres de J o h n Ford que 
son una pura reflexió contemplativa, 
lírica i quasi metafísica sobre el pas del 
temps, El hombre que mató a Liberty 
Valance és una d'aquestes peblícules 
que segurament a molts, la primera 
vegada que la vérem, ens deixá una fe -
rida interior, en forma d'una amarga 
sensació de tristesa i solitud. C o m si 
també quelcom de nosaltres mateixos 
s'hagués mort j a , o hagués de fer-ho 
prest, amb la desaparició de T o m D o -
niphon; potser, el vell Oes t de la nos-
tra ánima. Ta l vegada perqué, com diu 
Alfonso Basado, després d'El hombre 
que mató a Liberty Valance ja va ser tan 
difícil tornar fer westerns com escriu-
re llibres de cavalleria després de Don 
Quijote de la Mancha, el que vingué 
poster iorment fou la historia d'un llarg 
adéu. To ts els grans mestres del wes-
tern s'anaren acomiadant del gènere 
amb peblícules tenyides de malenco-
nia i de tons elegíacs: J o h n Ford en-
cara li dedica una altra obra magníf i-
ca: Cheyenne Autum, 1 9 6 4 ; Raou l 
Walsh , el mateix any, roda l 'exceblent 
Una trompeta lejana; i Howard Hawks , 
dos esplèndids films: El Dorado l 'any 
1 9 6 7 i Río Lobo l 'any 1 9 7 0 . T o t el que 
va seguir a cont inuado, i fins el m o -
men t présent, no han estât altra cosa 
que revisitacions més o menys afortu-
nades i, les més de les vegades, per-
f ec t amen t prescindibles . Poss ib le -
men t fou això el que ens feri ín t ima-
men t d'aqueUa elegia fordiana: la sen-
sació del principi d'un adéu, la ferida 
d'aquest temps que fuig i se'n porta, 
com se'n porta la velia Sh inbone , tot 
allò que h e m estimât. 
E n el meu cas, que tenia divuit anys 
quan vaig veure per primer cop El hom-
bre que mató a Liberty Valance en el c i -
ne B o r n de Palma el gêner de 1 9 6 3 , 
pue dir que vaig tenir el pressentiment 
que to t allò que moria, o morir ía aviat, 
amb T o m Don iphon era quelcom mol t 
entranyable: tot el m ó n de les sessions 
de les tardes dominicals de la infan-
tesa al Teatre Principal i deis dissab-
tes a vespre de l 'adolescència a l ' O a -
sis C i n e m a del meu poblé natal. M a i 
no hauria cregut empero fins a quin 
punt eren fundats els meus pressenti-
ments . A la década següent, la deis 
anys setanta, l 'Oasis C i n e m a tanca les 
seves portes i passa a convertir-se en 
el magatzem d'una cooperativa agrí-
cola. Uns anys després, el 1 9 8 4 , el T e -
atre Principal es cala foc i, com la ca -
sa de T o m Doniphon , ningú mai el 
torna aixecar ni el va refer. Avui, tant 
un com l'altre son una ruina del que 
varen ser; i a mi se'm xapa el cor cada 
vegada que hi pas per davant. 
S é , però, que a qualque banda dels 
seus voltants, en un d'aquests lìocs in-
visibles del record, hi creix encara un 
cactus en flor. 
C o m aquell que, dins un cossiol, 
Hal l ie deixá en silenci sobre el fère-
tre de T o m D o n i p h o n , abans de par-
tir de Sh inbone . • 


La flor del cactus

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/tempsModerns/index/assoc/tm_2003_/n0097_p0/40.dir/tm_2003_n0097_p040.pdf

La flor del cactus

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears