Bover, Joan

Biblioteca Digital de les Illes Balears

el La ley iel iaseo S 
IO V E r Tina.— Padre Constantino, soy yo. 
Capellá.— ¿Tú? No puede ser. 
Tina.— Si, puede ser. 
Capellá.— Has cambiado tanto. 
Tina.— No crea, en lo esencial sigo 
siendo la misma. 
(La ley del deseo, 1986) 
Zahara.— Soy Ignacio. 
Capellá.— No puede ser. Cuánto has 
cambiado. 
(La mala educación, 2003) 
esset anys separen 
aquests dos diàlegs. Com 
veim, Almodovar, "en 
l'essenclal, continua es-
sent el mateix". La da-
rrera creado d'aquest 
manxec amb infuies 
d ' e n f a n t t e r r i b l e s ' h a venutcorn un al-le-
gat en contra deis abusos sexuals in-
fantils. En realitat, perô, el tema princi-
pal de la seva nova creado acaba essent 
potser no el desig (Almodovar ja en té 
54!), sino mes aviat l'amor. 
Anem a pams. Si una virtut innega-
ble té l'autor és que és un excellent di-
rector d'actors. Per tant, les interpreta-
cions están plenes de matisos. I son els 
matisos que aconsegueix Daniel Gimé-
nez Cacho que fan que el padre Mano-
lo se'nsmostri mes complex del que sem-
bla a primera vista. No és el tipie pede-
rasta odios que tant denuncien els mit-
jans de comunicació. La seva cara quan 
escolta el "Torna a Sorrento" del nln ex-
pressa molt mes que no slmplement una 
pulsió sexual desenfrenada. En aquella 
cara hi ha sofriment, hi ha culpabilitat, 
hi ha, per descomptat, desig, pero tam-
bé hi ha amor. Tots els altres personat-
ges també fan equillbris damunt la cor-
da que va del desig a l'amor: el director 
Enrique respecte d'en Juan, n'lgnacio-
nin respecte de n'Enrique-nin, el senyor 
Berenguer respecte d'en Juan... 
Aquesta semblanca amb La ley del de-
seo no és Túnica. El triangie Tina (el tran-
sexual)-Pablo-Antonio d'aquella es trans-
forma aquí en Zahara (també transexual)-
Enrique-Berenguer. En els dos casos, qui 
está enmig del triangie és un director de 
cinema. En els dos casos, el collegl i una 
educació hipócrita i repressora hi teñen 
un paper important (pero, com he dit 
abans, no tan fonamental com parelx). 
Fins i tot la caracterització de Fele Martí-
nez té una retirada amb TEusebio Pon-
cela del 86. Finalment, vull apuntar un 
detall interessant: a les dues pel-lícules, 
hi apareix una máquina d'escriure eleva-
da rápldament a Testatus de metáfora. 
La máquina d'escriure representa la fic-
ció com a element que s'insereíx en la re-
alitat de manera fatal.1 Exemples: a La ley 
del deseo, en Pablo induía, sense voler, a 
la confusió policial en haver-se ¡nventat 
el personatge de na Laura P. i d'altra ban-
da, retreia records dolorosos de la seva 
germana en el muntatge de La veu hu-
mana. A La mala educación en Juan uti-
Iitza f raudulentament el relat La visita del 
seu germá Ignacio fent creure a n'Enri-
que que aquella historia és el ref lex de la 
realitat, mentre que n'Enrique retreu re-
cords dolorosos d'en Juan en el rodatge 
de La visita-pe\ lícula. 
Precisament, la irrupció de la fíceíó i 
el seu poder per modificar /tergiversar 
/ manipular la realitat (pero al capda-
vall sense poder canvíar-la) és un deis 
temes mes captivadors de la pellícula. 
L'altre, ja ho hem dit, és el de Tamor. 
Per tant, la conclusió no és difícil: la cin-
ta ésinteressantquan Almodóvarsecen-
tra en els aspectes mes autobiográfics. 
Les millors seqüéncies — fins i tot des 
d'un punt de vista estrictament formal 
— es troben a la primera hora de la cin-
ta. I durant la segona, el moment de 
máxima intensitat emocional se sitúa al 
final del rodatge de La visita, en un llarg 
i terrible pía general que mostra la de-
solado real d'en Juan enmig de tota la 
En definitiva, Almodovar continua obsessionat pel record d'una educaciô castradora, 
perd quan en vol fer una denùncla, Il surt una verslô light de La ley del deseo: 
una mescla de pel-licula d'amor amb una mena de thriller no gaire entretengut 
parafernàlla de la ficció cinematogràfi-
ca. La resta, és a dir, la trama no és gai-
re motivadora. Encara que eis perso-
natges están ben dissenyats, fugen deis 
tòpics i mantenen una suggestiva Per-
sonalität polièdrica, no són prou com 
per mantenir una historia que progres-
sivament es conta de manera més ru-
tinaria i acaba per fer-se avorrida, so-
bretot d'enea que es destapa la verta-
dera historia de n'Ignacio. 
Una historia tan envitricollada com 
aquesta està servida amb una sèrie de 
recursos (gairebé tots a la primera part) 
que em tem que funcionaran, o no, de-
penent molt de cada espectador. Entre 
eis més curiosos, hi ha aquell primer pia 
de n'Enrique-nin amb el front creuat per 
un degotis de sang que serveix per xa-
par i obrir la pantalla i que funciona 
molt bé com a tradúcelo visual del món 
que s'acaba de trencar per sempre dins 
l'interior de la criatura. També és gra-
dos veure dos personatges avancant cap 
a un gegantesc full mecanograflat, en 
una nova afirmado del poder de la cre-
ado artística. D'altres vegades, no cal 
esser tan exagerat vísualment: la frase 
de la caneó "...que se esconde en la os-
curidad" cau just damunt la imatge d'un 
arbust, darrera del qual se suposa que 
el capellà Intenta abusar del nln. 
En canvi, hi ha recursos que palesen 
mancances. La veu en off del nin expll-
cant que en un moment déterminât va 
deixar de creure en Déu I, per tant, va 
tornar lliure és, a més d'inversemblant 
(un nln nos'expressarla mai aíxí), no gai-
re elegant; tal volta, haurla quedat mi-
llor suggerit només amb la mirada. Al-
tres seqüéncíes faríen empal-lidír d'en-
veja reis de la carrlnclonería com David 
Hamilton, molt en concret els plans a 
càmera lenta deis níns jugant en el ríu. 
Tampoc no h¡ falten les marques de la 
casa: els números de transvestisme que 
recorden els de Tacones lejanos, la pa-
drina que fa cadufos inaugurada per 
Chus Lampreave i, damunt de tot, la lo-
ca de torn, que intenta guanyar-se la 
complicitatdel públlcpronundantla pa-
raula maricón cada mltja frase i que re-
sulta patètlc malgrat els esforços de Ja-
vier Cámara. No passa res. Almodovar 
té carta blanca ¡els matelxosacudits que 
serien blasmáis en un guió signât per 
Mariano Ozores, ara resulta que són 
mostres d"'alta comedia".2 
Un capítol a part merelx la música, 
creada pel que ja és el seu compositor 
habitual, Alberto Iglesias. Aquí torna a 
donar mostra de la seva personalitat i 
de la seva potencia expressiva. La par-
titura és emfática en els títols de crédit 
fins que gairebé recorda una pel-lícula 
de terror, recorre a la guitarra per apor-
tar el to líric, deíxa per a les cordes els 
apunts més dramátíes i fa ús deis cors 
en moments puntuáis. En definitiva, tot 
un encert, encara que després el direc-
tor decidelxi aplegar un kyrie amb un 
partit de fútbol... 
En definitiva, Almodovar continua 
obsessionat pel record d'una educació 
castradora, pero quan en vol fer una de-
nuncia, l¡ surt una versió l i g h t de La ley 
del deseo: una mescla de pellícula d'a-
mor amb una mena de t h r i l l e r no gaire 
entretengut. Potser La ley no era tan 
"elegant" — suposant que aquesta ho 
siguí —, pero hi havla més tensió eróti-
ca, més desinhibició i molta més auten-
ticitat. És ciar: desset anys no passen de-
bades. Hi ha hagut uns quants Oscars en 
el camí, tones de g l a m o u r i de márque-
ting. Per molt que vulgui, ja no escan-
daliza ningú. NI emociona igual, fil 
(1) Fixem-nos que Almodovar s'encarrega d'a-
torgar un format visual a la vida real ¡ un de lleu-
gerament diferent a les peripècies incloses en el re-
lat La visita, mentre que José Luis Alcaine ha unifi-
cat la f o t o g r a f í a deis dos, com si vo lgués re forçar 
c romàt i cament la idea que la realitat i la f icció no 
són gaire distingibles. 
(2) CARLOS REVIRIEGO, "La trastienda del g u i ó n " , 
dins El Cultural, 11-17 de marc del 2004. 


La ley del deseo 2

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/tempsModerns/index/assoc/tm_2004_/n0102_p0/15.dir/tm_2004_n0102_p015.pdf

La ley del deseo 2

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears