Genovart, Gabriel

Biblioteca Digital de les Illes Balears

La tristesa d'flnarene (I), flnarene (Tenas). 1951 
Ealiriel Genovart eraminohihacappell i-
cula mes trista en la histô-
ria del cinema que The last 
picture show, l'extraor-
dinària realització de Pe-
ter Bogdanovich de 1971 
que, amb prop de sis anys 
de retard, s'estrenà a Espanya amb el ti-
tol de La última sesión.{*) I die que no 
hi ha pellicula mes trista perqué, entre 
moites altres coses, la seva tristesa és, 
en certa manera, si no la de la mort del 
cine, sí la d'una forma de veure i de viu-
re el cine (o de sentir la seva presencia) 
que ja mal mes no tornará. Hi ha, a la 
historia del setè art, moites grans pelli-
cules tristes; perô la tristesa de The last 
picture show és una tristesa diferent, 
perqué afecta a la mateixa naturalesa 
de l'experièncla cinematográfica de to-
ta una época i a les vivèneies i eis re-
cords d'unes quantes generaclons d'es-
pectadors que ens hem sentit identifi-
cáis amb aquest naufragi de somnis i 
aquest descobriment de soledats que 
son l'essència d'una pellicula Restruc-
tura básica de la quai consisteix en la 
narrado entrecreuada de distlnts i do-
lorosos processos de transido. 
Una pellicula que s'ocupl, amb la 
Sensibilität amb que ho fa Bogdanovich, 
del difícil transit de l'adolescèncla a la 
maduresa i que tracti també alhora de 
la desaparíció de la vella i única sala de 
clned'un petit pöble, hadeser, perforça, 
una pellicula trista, especlalment per a 
aquells que hem viscut un transit sem-
blant en circumstàncies fins a un cert 
punt similars al dels joves d'aquesta 
historia: la mort dels vells mites i som-
nis de cine d'una innocencia infantil 
que ja es perde en el camí de la vida I 
d'una adolescencia que s'acaba just en 
el moment en que els temps han co-
mençat a canviar. Muda una época, i 
l'exponent mes slgnificatiu d'aquest 
canvl és un cine de poblé que tanca les 
seves portes, perqué ja quasi ningú no 
hi acudeix a causa que la televisió s'ha 
començat a generalizar a les Mars com 
a passatemps preferit. ¿I qué és el que 
queda quan se'n van els mites de la in-
fantesa, s'esvaelxen els somnis adoles-
cents I no apareix a l'horitzó un projec-
te de vida consistent? Sensé mites, sen-
sé somnis, sense valors que orientin l'e-
xlsténcia..., I'únic que queda és el buit I 
la soledat. 
The lastpictureshow, que ésuna pelli-
cula sobre les soledats de l'adolescéncia 
i la tristesa que deixen les coses quan mo-
ren, és també una obra sobre la buldor 
existencial; o, com ha dit algú, "una come-
dia a la manera de Txékhov sobre les vi-
des buides d'un grapat de personatges". 
A Anarene, una petita localitat de Texas 
propera a la frontera amb Méxic i envol-
tada de désert, una nova generado d'a-
dolescents vlu, a inicis dels anys cinquan-
ta, una serie de "primeres experiéncies" 
en el marc tancat, gris i quotldià del me-
diocre horltzó d'un poblé que limita les 
seves expectatives vitáis I sobre el teló de 
fons d'una época confusa I conflictlva en 
qué unes noves formes de vida I uns nous 
models de comunicació i de diversió so-
cial desplacen els vells costums. Atrapáis 
enmig d'aquest irreversible procès de 
En el marc d'aquesta confusló generalitzada, els adolescents de The last picture show no teñen ni tan sols la posslbilltat 
de percebre entre els seus pares ni entre els adults d'Anarene models acceptables d'identificado o de projecció, ni 
referents axiológlcs vàllds capaços de guiar en el futur, amb un minim de coherencia i d'il-lusló, la seva conducta 
carivi (personal i social), els joves de The 
last p i c t u r e s/iowcerquen, cadascù aixi 
com pot, la manera de trobar-se a si ma-
teixos. Però els seus Intents —desespe-
rats en ocasions— no condueixen més 
que al desencant i a la frustrano. La 
frustració d'unes trajectòries personals 
que, ja per endavant, s'endevinen irre-
missiblement condemnades al fracàs 
més absolut. 
Gairebé res del que li passa al col-lec-
tiu adolescent d'Anarene pareix venir 
marcat pel signe de la gratificació i l'es-
peranea; ans, al contrari, pel desencis, 
el dolor, la desIHusió i el desconcert. Les 
primeres experiències sexuals—els con-
tactes furtius i precipitats dins la sala de 
cinema o a l'interior dels automòbils, el 
traete amb prostitutes, el rltu iniciàtlc 
de "relació completa" entre parelles a 
motels solitaris o el lligam sentimental 
de Sonny (Thimothy Bottoms), que és 
un dels joves protagonistes, amb la ma-
dura i mustia esposa (una excepcional 
Cloris Leachman) del seu entrenador de 
rugby— no deixen altra cosa que un pò-
sit d'amargura i desengany; i tampoc 
semblen resultar massa gratificants els 
altres moments de bauxa, de diversió i 
de burles a vegades cruels amb què 
aquella quadrilla tracta de matar el seu 
avorriment. En el mare d'aquesta con-
fusió generalitzada, els adolescents de 
The last picture show no tenen ni tan 
sols la possibilitat de percebre entre els 
seus pares ni entre els adults d'Anare-
ne models acceptables d'identificació o 
de projecció, ni referents axiològics và-
lids capaeps de guiar en el futur, amb 
un minim de coherència i d'il-lusió, la 
seva conducta. L'unica excepció a tanta 
mediocritat és el personatge de Sam "el 
Lieo", magnificament interpretat per 
Ben Johnson, que és el propietari de la 
sala Royal de cinema (i del bar i salò de 
billars adjacents on aquella jovenalla se 
sol reunir) i l'unica persona major—una 
cinquantena d'anys— que exerceix un 
cert ascendent o lideratge moral sobre 
aquella colla juvenil i desorientada. 
Però, Sam "el Lieo" —eli també— és un 
personatge derrotat per la vida. 
Sobre el rerefons d'aquest panora-
ma depriment de desestructuració fa-
miliar, de descomposició social dels anys 
més foscs de l'America macarthysta, 
d'incapacitat adolescent de sentirei més 
minim interès intel-lectual, d'hipocresia 
en les relacions humanes, de consagra-
ciô del matérialisme i de Thedonisme, 
d'entronitzaciô de la banalitat que la 
televisiô ha començat a instal-lar a les 
liars..., sobre tot aixo, com si acom-
panyas aquest vent tallant i gelid que 
arriba del desert i arrossega, segons el 
seu capritx, pels carrers d'Anarene, els 
ÍHjLnLá 
fCB^ PRESENTA UNA PELÍCULA ^ R í l s t ^ 
J O H N W A Y I M E 
M O r V T G O M E R Y C L I F T 
WALTER BRENNAIV 
•JOAN M E D R U 
cards secs arrabassats a la planura erma 
(talment les vides sensé rumb dels ha-
bitants del poblé), ronda en silenci la 
presencia de la mort. Mor Sam "el Lleó", 
sobtadament, d'un infart, deixant en-
cara mes perplex i perdut aquell estol 
d'adolescents. Dles després, l'entranya-
ble senyoreta Mosey, la vella taquillera, 
anuncia la darrera sessió del cinema Ro-
yal, perqué, com ella diu, "sense Sam i 
amb els partits de béisbol a l'estiu i la 
gent que es queda a casa per veure 
aquest nou invent de la televlsió", no 
se sent capaçde seguir amb el local obert 
ni de portar endavant un negoci que ja 
ha deixat de ser rendible. 
Mor el cine a Anarene amb la pro-
jecció de Río Rojo, el mític film de Ho-
ward Hawksde 1948 i la "darrera pel-lí-
cula" a la pantalla del Royal. El dia se-
güent, Duane (Jeff Bridges), un altre 
dels joves protagonistes, partirá com a 
voluntari, mes que res per fugir de tan-
ta rutina (i de tanta ruina), a la guerra 
de Corea on és probable que hi trobi 
també la mort ("no quedará molt per 
fer en aquest poblé ara que no h¡ haurà 
cine", és el comentar! de Duane quan 
acaba la projecció de Rio Rojo). El ma-
teix día de la partida de Duane, morirá 
d'accident l'angelical Billy (Sam Bot-
toms), sordmut i débil mental, que és 
el comparsa silent i testimoni callat de 
El cine ha mort a Anarene enmlg d'una Indiferencia total. Sembla que ningù la sent, la desapáñelo 
d'aquella sala que, altre temps, degué omplir de somnls la vida del poblé. "La gent ja no vol venir al cinema", 
afirma amb malenconia la senyoreta Mosey abans de tancar les portes del Royal per darrera vegada 
les aventures ¡ desventures d'aquella 
quadrllla de joves i el símbol d'un can-
dor i innocencia infantils que tots el al-
tres han perdut i que ell, dins la seva 
tendrá ximplesa, encara conserva. 
Sembla com si tot hagués mort a Ana-
rene i, davant tanta desolado, Sonny, 
que ha perdut els tres amics que mes 
estimava (Sam i Billy perqué han mort, 
i Duane perqué ha partit cap al destí 
incert de Corea), tornará a refugiar-se 
abatut, tot cercant un consol mes ma-
ternal que altra cosa, en els bracos de 
Tamant que havia abandonat: la ma-
dura i marcida esposa del seu entrena-
dor esportiu. 
El cine ha mort a Anarene enmig 
d'una indiferencia total. Sembla que 
ningú la sent, la desaparició d'aquella 
sala que, altre temps, degué omplir de 
somnis la vida del poblé. "La gent ja no 
vol venir al cinema", afirma amb ma-
lenconia la senyoreta Mosey abans de 
tancar les portes del Royal per darrera 
vegada. Tan sois tres espectadors joves 
han assistit a Túltima fundó: Sonny, 
Duane i Billy, el ximplet, el qual, alié a 
tot quant significa aquella darrera ses-
sió, ha seguit amb entusiasme la pro-
jecció de Río Rojo, especialment la se-
qüéncia mes épica del film de Hawks 
(tot un homenatge de Bognadovich al 
vell i gran mestre del western): la fa-
mosa arrencada vitalista de la Marga 
marxa del ramat boví a través de les pla-
nures désertiques. L'endemà, Billy mo-
rirà enmig del carrer, davant les portes 
tancades del Royal, atropellat per un 
camiö que el pobre allot, degut a la se-
va sordera, no ha sentit que s'aproxi-
mava. No deixa de ser significativa la 
vinculaciô que es fa a la pellicula de 
Bogdanovich entre la mort del cinéma 
a Anarene i la mort del fragil i indefens 
Billy, com si tot plegat vingués a formar 
part d'un mateix procès agonie. A un 
pöble perdut de Testât de Texas, an-
tany escenari destacat de Tepopeia del 
vell Oest, amb la clausura de la seva uni-
ca sala de eine s'ha acabat Tèpica cine-
matogràfica; i, amb l'accident mortal 
de Billy, ha morttambé, definitivament, 
tota innocèneia. Ambdues morts s'han 
esdevingut enmig de la indiferèneia i 
de la insensibilitat mes absolutes. Tret 
de la desesperaciô de Sonny davant el 
cos sensé vida del seu amie, ni un la-
ment ni una llàgrima. Un grup d'homes 
d'edat, tot contemplant el cadàver de 
Billy estes al carrer, s'exclamen amb 
aquests comentaris: "Aquest pobre 
idiota no ha tingut ni Tesma de llevar-
se del mig quan el vehicle passava", diu 
un. "No era mes que un beneitet que 
no servia per res", assegura un altre. 
Unicament Sonny, en braços de la seva 
amant, plora llàgrimes amargues des-
consoladament. Llàgrimes pels somnis 
esvaïts, pels amics que s'han anat, per 
les innocèneies perdudes. 
Un ûltim pia fusiona, en un enca-
denat d'imatges, el rostre adolescent 
de Sonny, sumit en un oceà de triste-
sa, amb el Hoc on reaiment eli té po-
sât, en aquell instant, el seu pensament: 
el cinema tancat en el carrer solitari 
d'un poble fantasmagorie per on un 
vent fred de mort fa llenegar els cards 
i les fulles seques, en el que és un dels 
finals mes desoladors de tota la histò-
ria del sete art. 
I aquest final era només el preludi 
d'una tristesa que, Tany de la realitza-
ció del film de Bogdanovich, s'havia 
estes ja a moites parts del mon: la de 
tants de cines humils de pobles petits 
que, incapaços de resistir la pujança de 
les petites pantalles, es veurien obii-
gats a tancar. Qualque cosa mes que 
un espai fisic moria amb aquells cine-
mes que tancaven: una part de Tànima 
dels petits pobles ho feia també amb 
ells. ii 
(*) The last picture show. USA, 1971. Director: 
Peter Bogdanovich. Productor: Stephen J. Friedman 
per a la Columbia. Guió: Larry McMurtry I Peter Bog-
danovich (sobre la base de la novella de Larry Mc-
Murtry). Fotograf ìa: Robert Surtees (b/n). Direcció 
artistica: Walter Scott Herndon. Mùsica: Gravacions 
de 1951, d'autors diversos. Muntatge: Donn Cam-
bern. Interprets: Thimothy Bottoms (Sonny Craw-
ford), Jeff Bridges (Duane Jackson), Cybill Seepherd 
(Jacky Farrow), Ben Johnson (Sam el Lieo), Cloris Le-
achman (Ruth Popper), Billy (Sam Bottoms), Jessie 
Lee Fulton (Miss Mosey). 


La tristesa d'Anarene (I). Anarene (Texas). 1951

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/tempsModerns/index/assoc/tm_2004_/n0105_p0/20.dir/tm_2004_n0105_p020.pdf

La tristesa d'Anarene (I). Anarene (Texas). 1951

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears