Ferrer Miserol, Joan

Biblioteca Digital de les Illes Balears

Dos testaments 
49-9.n.f.?Ir®J..'y!i?®r-9J. 
Family Plot 
E n el món del cinema, és fréquent fixar-se en la darrera obra que ens deixà l'autor, especial-
ment si aquest fou important, considerant-la com 
el seu testament artîstic per extraure-hi conclusions 
respecte de la resta de l'obra. No sempre passa 
d'aquesta manera; perd, en algunes ocasions, i 
ara estic pensant en dos dels mes grans, se poden 
veure aquelles caractéristiques esmentades. M'es-
tic referint als meus dos autors preferits, Hitchcock 
i Ford. Si en el cas del primer, la seva darrera pel-
lîcula mai no ha estât suficientment considerada 
per tenir-la com un testament, no hi ha cap mena 
de dubte que sempre s'ha jutjat 7 Women com la 
darrera voluntat artìstica, i social, de l'autor. Malgrat 
tot , no podem prétendre que a aquesta pelTîcula 
de Ford hi hagi tot el mon que ha expressat durant 
tantes pelTîcules. Encara tenim mes poca motiva-
ció per valorar Family Plot com un resum de l'obra 
hitchcockiana. Perd, tant en un cas com en l'altre, 
aquestes dues darreres obres ens diuen molt dels 
autors, i en alguns ternes son mes explicites que el 
que havia estât tota la seva obra anterior. Perquè, 
tant una com l'altra, fan la impressid que els que 
les feren volien deixar aclarits racons per a ells molt 
importants. Si en el cas de Ford, aquest racons van 
mes en la direcció d'una postura social i polìtica, 
en el cas d'Hitchcock ens duen mes bé cap a una 
postura ìntima. 
Des de sempre s'ha considérât Family Plot com 
una obra menor dins la fi lmografia hitchcockiana. 
I no se pot negar que dins el conjunt de l'autor 
és una obra que té una volada mol t mes baixa 
que les sèves grans obres. Però la seva importan-
cia neix, com el seu anterior divertimento, The 
Trouble With Harry (1955), en el fet que totes du-
es se'n riuen de la mort, el tema principal de l'au-
tor, el motiu central de les sèves dèries mentais 
i pors personáis. Perd, mentre l'any 1955 encara 
estava lluny d'una mort natural, Pany que va fer 
Familiy Plot, el 1976, ja estava en unes condicions 
fisiques molt precàries; fins al punt que aques-
ta va esser la seva darrera pelTîcula, perquè ja 
no tenia forces per envestir-ne d'altra. I a Family 
Plot, fa befa de la mort, fins i to t personalment, ja 
que la seva característica engalipada se concre-
ta amb eli darrera un vidre opac, en el quai se li 
veu solament la silueta, demanant amb dos dits 
dos certificats de defunció a l'oficina encarregada 
d'emetre' ls. Se'n fot per partida dob le , perquè en 
el seu cinema li ha donat una importancia molt 
gran, consequència de la seva excessiva obsessió 
personal; i a les sèves acaballes se n'adona que la 
mort no té cap importancia, que l'unie important 
és la vida. La mort solament té importancia des 
d'un punt de vista legal i burocràtic; perd això no 
té cap validesa dins el camp artístíc. Per això té 
la humilitat de dedicar la seva darrera obra a con-
fessasse agnòstic respecte de la mort, i a fer un 
cant a la vida, que en tants de moments els seus 
personatges han malmès; bé per raons personáis 
18 temps modems núm. 132 
o bé per raons socials. A Family Plot, de bon co-
mencament, hi ha una frase que ja ens adverteix 
que allò no és altra cosa que una pel-lfcula, un 
joc, quan la protagonista, al seu company taxista, 
el reprèn per conduir tan malament, i eli li con-
testa que ha de tenir en compte que eli no és un 
taxista, sino un actor que fa de taxista. Ja estam 
advertits que qualsevol sembianza amb la realitat 
és pura coincidència. És el testament d'un artista, 
d'un dels més grans, que ens diu que l'art no és 
altra cosa que art. 
7 Women, en canvi, sempre s'ha considerat 
una obra cabdal dins l 'obra fordiana, especial-
ment pels seus grans defensors. Perquè, malgrat 
Ford va tenir al principi de la seva vida una actitud 
molt progressista, que va materialitzar amb obres 
inequivocament esquerranes, culminant amb The 
Grapes of Wrath (1940), després de la Segona 
Gran Guerra, el seu progressisme se va anar di lu-
int, dedicant-se a algunes obres d'una ambigùitat 
que feia tremolar. No parlem de la seva actitud 
personal, que va passar de donar suport al partit 
demòcrata a votar de manera descarada Nixon. 
Fins i to t des del punt de vista religiós se i va acu-
sar d'una certa connivència amb el poder ecle-
siàstic. Personalment, he d'advert ir que el 1947 
quan va fer per encàrrec The Fugitive, malgrat 
des d'un punt de vista ortodox no se'l pot acusar 
de cap contraposició a la religió, des del caire ar-
tistic es nota que l'autor combrega amb l'actitud 
social d'aquell capellà; però transmet una falta de 
convicció considerable per compartir-ne les seves 
creences. Ford, malgrat esser educat com a catò-
lic pels seus pares irlandesos, mai va esser practi-
cant, i fins i tot mai no se va casar per l'església. 
Quant al seu viratge polit ic, podr iem pensar que 
se podria deure a una pèrdua de facultats i a la 
convivència amb personatges tan entranyables 
per a el l , i d'una forta mental i tat dretana, com 
John Wayne o Ward Bond. Però, malgrat aquesta 
incògni ta, que sempre ens quedarà ober ta , no 
hem d'obl idar que el jove Ford ja sofria una forta 
contradicció entre les seves actituds socials i el 
seu amor pel que representava America. Contra-
dicció, esplèndidament narrada a The Quiet Man 
(1952). En to t cas, 7 Women, ens deixa un testa-
ment de tal naturalesa que ens diu que Ford, tant 
l'artista com la seva part humana menys convenci-
onal, està per damunt de qualsevol ideologia i de 
qualsevol religió, perquè la seva postura final és 
la de sempre; que el comportament humà és allò 
que té realment valor; i les ideologies i religions 
sols serveixen als qui se veuen mancats d'aquest 
valor. • 
John Ford 
diriglnt 
7 Women 
19 
Abr i l 2007 papers de cinema 


Dos testaments

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/tempsModerns/index/assoc/tm_2007_/n0132_p0/18.dir/tm_2007_n0132_p018.pdf

Dos testaments

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears