Revesado, Iñaki

Biblioteca Digital de les Illes Balears

Donostia 2009: Una com les d'abans arribada d'Argentina, l'absurditat de 
totes les guerres en versió xinesa i després, a un altre nivell, tota la resta... 
Iñaki Revesado 
Com no podia ser d'una altra manera, la crisi present en to t els àmbits de la vida s'havia de 
fer notar també en l'edició del festival més costós 
de tots els que es fan a Espanya, que es finan-
ça major i tàr iament amb doblers públics. Així, a 
l'igual que ja havia passat en alguna altra ocasió, 
el festival ha durat només nou dies, en lloc dels 
deu habituals. Tret d'aquest peti t detal l , després 
d'aquest dies a Donostia cal demanar-se: Crisi?, 
però quina crisi? Ja el primer dia en què es varen 
posar entrades a la venda les xifres respecte de 
l 'edició passada s' incrementaren considerable-
ment, fins al punt que passats només uns quants 
minuts ja hi havia moltes pel·lícules les entrades 
per a les quals s'havien exhaurit. 
Aquest festival té dues compl ic i tats impres-
cindibles: una ciutat entregada a l 'esdeveniment, 
que omple les sales a qualsevol hora, i un bon 
grapat de noms (de realitzadors majoritàriament) 
que cont inuen f idels a l 'equip dir ig i t per Mikel 
Olaciregi i que vénen a Donostia a presentar les 
seves últimes obres. Així, ben bé podem dir que 
el que passa a la ciutat basca a final de setembre, 
més que un festival, és una festa: la festa del ci-
nema. 
La cursa per la Concha 
Inauguració fallida 
Un parell gros de noms formaven part de la 
secció compet i t i va . A pr ior i és un bon senyal, 
però tots sabem que això tampoc no és garan-
tia de res. A t o m Egoyan resultava una aposta 
seductora per començar la compet ic ió. Cineasta 
inquietant com pocs, compta per èxits la seva 
f i lmograf ia, fins que ha fet Ch/oe, un treball que 
el miris com el miris sembla més propi d'un te-
lefi lm de sobretaula. On ha quedat l 'atmosfera 
inquietant a què ens té habituats el cineasta ca-
nadenc? On són els personatges turmentats, les 
imatges poderoses, les històries críptiques... Per 
què de cop Egoyam canvia to t això per una his-
tòria patètica de gelosia barata, adornada amb 
una psicòpata infanti lment previsible i introduint 
per a l'escàndol (escàndol?, quin escàndol?) unes 
escenes de lesbianisme més pròpies d'un vídeo-
clip? Com gosa fer to t això, en un material que 
prometia, a una actriu sempre poderosa com és 
Julianne Moore? Una ginecóloga sospita que el 
seu home, un professor prestigiós, té aventures 
amb les seves alumnes. Incapaç de seduir el seu 
home, contracta els serveis d'una jove prosti tuta. 
La dolça i tendra professional mostrarà to t d'una 
caires imprevists... Malament. Francament, molt 
malament. 
Vive la France! 
O això sembla que ens volia fer creure l'organit-
zació del festival. De fet, a més de dedicar tota una 
secció (La Contraola) al nous realitzadors francesos, 
eren tres les pel·lícules netament franceses que es 
projectaven en la competició (a més de participar 
en la producció d'altres títols). Però, domage! Per 
més que l'organització cridàs «Vive la France!», el 
públic difícilment podia acompanyar els crits victo-
riosos. Gran decepció amb Hadewijch, de Bruno 
Dumont. Una veritable llàstima, quan era un dels 
realitzadors de qui més es podia esperar (el 1999 
va realitzar L'Humanité). N'és la protagonista una 
jove de 20 anys de bona família, Céline, que ha 
trobat en l'amor a Déu el sentit per viure. Es tan 
gran la seva disposició que fins i tot la mare supe-
riora del convent on mira de fer els vots per lliurar 
la seva vida a Déu li recomana sortir al món i re-
flexionar des de fora dels murs del convent sobre 
el seu futur. Tot el que té lloc des de llavors, en la 
seva vida civil, resulta tan difícil de creure que la 
pel·lícula arriba a crispar: és possible que hi hagi 
qualcú que visqui en una mansió a la vorera del 
Sena en un decorat similar al del palau de Versa-
lles? Qualcú es pot arribar a creure l'escena en què 
coneix Yassine? No hi ha altres arguments més pro-
funds que posin en relació les dos grans religions 
monoteistes, la cristiana i la musulmana? Realment 
calia desplaçar-se a Palestina per rodar unes esce-
nes tan absurdes? Per sí això no fos suficient, i sen-
se revelar res del desenllaç, calia que Céline tornas 
al convent després de l'explosió al metro de París? 
L'aposta podria haver estat valent. Hauria estat una 
magnífica oportunitat per fer un retrat d'una part 
(petita, peno una part al cap i a la fi) de la joventut 
que ha trobat en la religió les respostes, que té en 
la fe la seva força més inqüestionable. Però en lloc 
d'això estam davant d'un film quasi d'aventures, 
això sí, t intat de reflexions teològiques. Però di-
te refuge 
Novembre 2009 papers de cinema 53 
rem tota la veritat i serem justs. Una bona part de 
la premsa internacional ha considerat que aques-
ta era la millor pel·lícula projectada en el festival. 
Molta mala sort ha t ingut Making Plans for Lena 
(Non, ma fille, tu n'iras pas danser), de Christohe 
Honoré, que ha rebut xiulets i escridassades en les 
projeccions tant per a la premsa com per al públic. 
El film és el retrat d'una família mitjana en la França 
actual, centrat en el personatge de Lena, la filla 
gran, divorciada i amb dos fills, que està totalment 
perduda í no és capaç d'agafar el t imó que doni 
rumb a la seva vida. La resta de la família (inclòs el 
seu exespòs) són només una excusa per mostrar 
la manca de maduresa del personatge de Lena. 
En el fi lm es plantegen assumptes molt presents 
en la societat actual: la manca de maduresa de les 
persones ja adultes, la dificultat de conciliar la vida 
familiar i laboral, la càrrega moral que suposa per 
a una dona atorgar la custòdia dels fills a l'home, 
la solitud en què creixen els al·lots amb uns pares 
que encara recorren camí per madurar. Tot plegat 
acaba en el mateix punt en què comença, i Lena 
continua sense creure en ella mateixa sense que 
sapiguem ben bé per què, però al llarg del metrat-
ge assistim a alguns episodis de la seva vida que 
ens en donen almanco algunes pistes. Lena està 
interpretada per Chiara Mastroianni, que en la roda 
de premsa va comentar que efectivament se sent 
sempre posada a prova tenint els pares que té (és 
filla de Marcello Mastroianni i Catherine Deneuve), 
però en qualsevol cas, amb aquest treball, la prova 
queda superada, ja que la seva és una brillant inter-
pretació. En un nivell igualment tebi podem situar 
la tercera proposta gala del festival, Le refuge, del 
prolífic François Ozon. Estam novament davant del 
retrat d'una dona jove, Mousse, que perd el seu 
al·lot per una sobredosi que també hauria d'haver 
acabat amb la vida d'ella. Miraculosament, ella se 
salva, i quan desperta rep la notícia que està em-
barassada. S'allunya de París i es refugia en una 
casa de la costa basca francesa. Allà rep la visita del 
germà del seu al·lot. Allò que en principi serà una 
visita incòmoda, acaba essent el refugi afectiu que 
l'ajudarà a continuar amb l'embaràs ¡ a il·lusionar-
se novament per la vida lluny de la droga. Si bé 
no ens t robam amb el millor Ozon, la pel·lícula es 
veu amb comoditat, empesa per uns diàlegs molt 
ben construïts i molt ben interpretats per la parella 
protagonista. 
tal interpretatiu de Ricardo Darin. Quina pel·lícula 
més ben feta! El descobriment d'uns fets que es 
desenvoluparen més de 20 anys abans i que havien 
quedat quasi oblidats entre el munt d'expedients 
d'un jutjat de Buenos Aires serà l'ajuda perquè un 
oficial del jutjat acabat de jubilar t ingui tema per 
a la nova faceta que vol començar com a novel-
lista. Jugant entre passat i present, Campanella 
combina perfectament els dos temps narratius, i 
aconsegueix que l'espectador no perdi ni el fil ní la 
tensió en cap de les dues narracions que, per força, 
formen part de només una història que entronca 
perfectament. Estam davant una pel·lícula clàssica, 
amb les millors accepcions del terme, que arriba 
a commoure pel bon treball de to t l'equip (a més 
del guió, del muntatge i dels actors, és remarca-
ble el treball d'i luminació, de fotograf ia, d 'ambi-
entació...). I ja que parlam de commoure, no ho fa 
manco City of Life and Death, del xinès Lu Chuan. 
Sempre hi ha pel·lícules que bé valen 
un festival 
El dia en què aquesta premissa es rompí, mal 
assumpte. Perquè encara que el ritme de visió de 
pel·lícules arriba a cansar i a desorientar, sempre 
despunten algunes meravelles que són com petits 
contrapunts que marquen les referències. A hores 
d'ara ja tots deveu haver t ingut l 'oportunitat de 
ser espectadors agraïts d'El secreto de sus ojos, de 
Juan José Campanella, en què assistim a un reci-
Rodada en un impecable i apropiat blanc i negre, 
el fi lm conta la destrucció el 1937 de l'antiga capi-
tal de Xina, Nanjing, per les tropes japoneses. Es 
cert que ja s'han fet moltes pel·lícules bèl·liques; és 
cert que cada país té els seus traumes per contar; 
és cert que commoure l'espectador amb imatges 
d'afusel laments, de violacions, de cossos muti-
lats no és tasca difícil. Però, que bé que està feta 
aquesta pel·lícula. La primera part, amb la caigu-
da de la ciutat i la lluita cruenta, està rodada amb 
una proximitat exemplar (recorda i molt una altra 
gran pel·lícula bèl·lica, Saving Prívate Ryan (Salvar 
al soldado Ryan, 1998), de Steven Spielberg); la 
mostra dels horrors no s'estalvia, però tampoc no 
és una violència gratuïta, de manera que acabam 
essent espectadors d'un pet i t tros de la història 
que malauradament es repeteix massa sovint. La 
caiguda de Nanjing no suposarà un alè per als seus 
habitants. El setge de la ciutat també és una suc-
cessió d'excessos per part de les tropes invasores. 
Si en la primera part assistim al dolor momentani í 
a l'horror a cop de tret i de granada, en la segona 
part observam el pànic en els ulls dels supervivents, 
exposats a qualsevol dels capricis dels guanyadors, 
que només treuen rèdit de la situació humiliant els 
vençuts. Enmig d'aquest horror hí ha un grup que 
lluita per mantenir l'ordre, per intentar que es res-
pectin els drets dels presoners, per mirar de salvar 
les vides dels condemnats. També en aquesta part 
hem de citar el nom de Spielberg, ja que també 
trobam alguns paral·lelismes amb un altre film seu, 
Schindlern List (La llista de Schindler, 1993). 
Amb una llum menor, però dignes també de f i-
gurar en aquest apartat de l'article, es troben Bles-
sed i Yo, también. La primera és de la realitzadora 
australiana Ana Kokkinos i ens hi mostra un retrat 
parcial dels problemes que genera la manca de co-
municació entre pares (millor hauríem de dir mares) 
City of Life and 
Death 
Novembre 2009 papers de cinema 55 
La mujer sin 
piano 
i filis. Narrada amb una estructura tan singular com 
poderosa, el fi lm en la primera part conta uns fets 
episòdics en la vida d'una sèrie de fills d'edats di-
verses. Els mateixos episodis són contats després, 
en la segona part, des de la perspectiva de les ma-
res. Si bé en algun dels episodis tenim la sensació 
d'estar davant històries un poc exagerades, la re-
solució de totes acaba per deixar una sensació de 
veritat poc habitual. Film molt recomanable per a 
qualsevol que t ingui el t í tol de pare o mare. En 
aquestes altures ja deveu haver pogut veure Yo, 
también, dels andalusos Alvaro Pastor i Antonio 
Naharro. Si bé no estam davant un fi lm extraordi-
nari, és impossible no connectar amb simpatia amb 
aquesta història tan petita com entranyable, impe-
cablement interpretada, valenta, curiosa, arriscada 
i sobretot divertida. Segurament tindrà la sort de 
convertir-se en la sorpresa cinematogràfica nacio-
nal de la temporada i de ben segur que s'acabarà 
fent un lloc en les nominacions als Goya. Amb uns 
diàlegs enginyosos i magistralment interpretats, els 
realitzadors han sabut guanyar-se l'estimació del 
públic per una història que hauria pogut ser tota l -
ment minoritària. 
Diversitat oriental 
A més de la cinta xinesa ja esmentada, de Co-
rea s'ha presentat Yeong-do Da-ri, un fi lm de Jeon 
Soo-il per oblidar al més aviat possible, i d'Iran, 
Keshtzar haye sepid, de Mohammad Rasoulof, tí-
pica llegenda, conte popular o anècdota simpàtica 
basada en el viatge de Rahmat amb l'encàrrec de 
recollir les llàgrimes de les persones que ploren. 
El fi lm no dóna més que el que hem dit en la breu 
descripció argumentai. Segurament podria haver 
estat un fantàstic curt, però finalment ens trobam 
davant un llarg i repetitiu fi lm de 90 minuts escas-
sos. Molt més interessant però igualment excessi-
va en la durada és 7 7'e 10 kala, de la turca Pelin 
Esmer. N'és el protagonista un senyor gran que 
col·lecciona de tot , encara que té especial predi-
lecció pels diaris. Ca seva és un magatzem pel qual 
resulta difícil moure's, si bé to t guarda un ordre 
mil·limètric. Aquesta podria ser també la història 
d'un net i polit malalt amb síndrome de Diògenes. 
La seva personalitat té el contrapunt del senyor 
que fa de porter a la seva finca, gens amable amb 
el passat i amb els records i que cerca la manera 
d'assolir una vida més còmoda per a ell i la seva 
família. El que en principi és una simpàtica amistat, 
aviat esdevé una relació en què el porter s'aprofita 
de la bonhomia i la confiança del vell per vendre 
algunes de les coses que tants d'anys ha guardat.i 
que amb el pas dels anys han aconseguit cert valor. 
Una espècie de confrontació entre el món modern i 
les tradicions que acusa una durada excessiva. 
Algunes altres coses 
No vaig combregar gens amb l'anterior treball 
de Javier Rebollo (Lo que sé de Lola) i igual de 
poc m'ha convençut La mujer sin piano. Reconec la 
particularitat de l'univers del realitzador i també la 
necessitat que es facin pel·lícules de to t tipus, però 
allargar 95 minuts allò que es podria haver contat 
només en 10 acaba per semblar una presa de pèl. 
Respecte d'aquest realitzador, he de dir que som 
tan defensor dels seus curts com detractor de les 
seves pel·lícules de llarga durada. La participació 
espanyola s'ha completat amb el primer film de fic-
ció d'lsaki Lacuesta, Los condenados. Interessant 
retrobada d'uns revolucionaris a la finca on anys 
enrere es va produir una tragèdia. El film parla de la 
dificultat de perdonar, del manteniment de la dig-
nitat en moments límits, de la necessitat de deixar 
estar el passat i viure el present, de com els valors 
que per al pares eren irrenunciables no són més 
que absurdes quimeres per als fills. No ajuda gai-
re el fi lm l'opció feta pel realitzador de no situar 
aquella acció passada en cap estat concret de Sud-
amèrica ni en cap moment precís. Però la pel·lícula 
56 temps moderns núm. 157 
de Lacuesta ens regala una de les millors interpre-
tacions vistes en tot el Festival. És una escena breu 
en què l'actriu espanyola Bárbara Lenie aguanta 
un pla fix d'uns deu minuts que bé valen tota una 
pel·lícula. No perdeu la pista al film i admirau el 
que ha estat capaç de fer una actriu, per cert, bas-
tant poc aprofitada. Amb permís de Yo, también, 
l'altre treball més simpàtic ha estat Get Low, del 
realitzador dels Estats Units Aaron Schneider. Amb 
una interpretació magistral de Robert Duvall acom-
panyada de la sempre perfecta Sissy Spacek, el film 
promet molt més del que dóna, però no per això 
deixa de ser realment agradable, tret d'una escena 
quasi final de discurs a l'americana que tant sembla 
agradar-los, però que resulta realment mala de di-
gerir i sobretot impossible de creure. Per acabar les 
candidates a la Concha d'Or, ens falta parlar de This 
is Love, de l'alemany Matthias Glasner. Dos homes 
alemanys es dediquen a cercar nins i nines asiàtics 
que són víctimes de l'explotació sexual per dur-los 
a Europa a canvi d'una bona quantitat de doblers i 
col·locar-los en bones famílies cansades de l'espera 
dels tràmits interminables de l'adopció il·legal. Hi 
entren en conflicte molt de temes. En principi, és 
difícil censurar el treball que fan, ja que d'alguna 
manera miren d'arreglar la vida dels infants, però, 
és clar, a canvi de doblers... La cosa es complica 
quan un dels dos negociants es nega a lliurar una 
de les nines perquè d'alguna manera sent una 
predilecció especial per ella. La nina, assedegada 
d'amor i tendresa, fa tot el possible per no separar-
se del seu benefactor, però la convivència entre ells 
dos es fa complicada i els aboca a un terrible desen-
llaç. Per moments és un film notable, però també hi 
ha alguna cosa que no acaba de convèncer. 
En favor de Trueba 
Dins la secció oficial, però fora de concurs, ha 
participat Fernando Trueba. Caldria demanar-se què 
ha fet el realitzador a la majoria de la premsa nacio-
nal perquè aquesta es carregui sense miraments El 
balie de la Victoria. Segurament no estam davant 
del millor dels seus films, però basta deixar-se dur 
per aquesta història quasi naïf per gaudir de la bon-
homia i la humilitat d'uns personatges que volen per 
damunt de to t donar-se una segona oportunitat. De 
totes maneres, segurament el mal gust de boca que 
degué quedar al realitzador després de crítiques tan 
ferotges se li deu haver passat quan els seus com-
panys acadèmics l'han triat per representar Espanya 
en la propera edició dels Oscars. 
Les complicitats de què 
parlàvem... 
Al marge de la secció oficial, no podem deixar 
de parlar d'una altra secció que any rere any ha 
guanyat envergadura fins a convertir-se gairebé en 
un festival paral·lel de cinema llatí. Parlam de la 
secció Horizontes Latinos, en la qual hem pogut 
comprovar com no deixa d'augmentar la nòmina 
de realitzadors interessants en la zona sud d'Amè- Yo. también 
rica. Entre totes les obres vistes sobresurt un film 
tan gegant com el seu propi nom, Gigante, del re-
alitzador argentí Adrián Biniez, el qual la cartellera 
palmesana ha regalat to t just una setmana. 
Zabaltegi com sempre ha estat la secció on han 
t ingut cabuda totes les complicitats de què parlà-
vem i amb les quals la direcció del Festival acon-
segueix any rere any omplir d'interès cada edició: 
Quentin Tarantino (amb Brad Pitt), Terry Gill iam, 
Bahman Ghobadi, Jim Jarmusch, Ang Lee o Woody 
Allen són alguns dels noms que han vingut amb els 
seus treballs. En cap d'aquests casos hem trobat 
cap joia, tal vegada, el més destacable és el treball 
de l'iranià i la seva visió d'un Iran actual en Nadie 
sabe de gatos persas. Fora dels noms coneguts, 
a la secció Zabaltegi s'han exhibit tres treballs la 
pista dels quals cal no perdre: London River, de 
Rachid Bouchareb; Precious, de Lee Daniels, i Le 
jour où Dieu est parti en vogage, de Philippe Van 
Leeuw. 
Palmarès oficial 
Finalment, cal dir que el jurat ha fet una tria que 
ha comptat amb el suport quasi general, com tam-
bé ha estat general el fet de considerar imperdona-
ble que no s'hagi fet un forat al film de Campanella 
El secreto de sus ojos. 
Concha d'Or a la millor pel·lícula: City of Life 
and Death, de Lu Chan (Xina). 
Premi especial del jurat: Le refuge, de François 
Ozon (França). 
Concha de Plata al millor director: Javier Rebo-
llo, per La mujer sin piano (Espanya- França). 
Concha de Plata a la millor actriu: Lola Dueñas, 
per Yo, también (Espanya). 
Concha de Plata al millor actor: Pablo Pineda, 
per Yo, también (Espanya). 
Premi del jurat a la millor fotografia: Cao Yu, per 
City of Life and Death. '3 
Novembre 2009 papers de cinema 57 


Donostia 2009: Una com les d'abans arribada d'Argentina, l'absurditat de totes les guerres en versió xinesa i després, a un altre nivell, tota la resta...

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/tempsModerns/index/assoc/tm_2009_/n0157_p0/53.dir/tm_2009_n0157_p053.pdf

Donostia 2009: Una com les d'abans arribada d'Argentina, l'absurditat de totes les guerres en versió xinesa i després, a un altre nivell, tota la resta...

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears