Consell Editorial

Biblioteca Digital de les Illes Balears

Apunts a contrallum 
Les primeres paraules amb que s'anomena el mon 
Josep CarIes _Romqguerg_: 
Zodiacde 
David Fincher 
La chica de 
la fábrica de 
cerillas.d'AVi 
Kaurismàki 
Les paraules que encapçalen aquest article pro-venen d'un comentari que el crític, analista i as-
sagista Gonzalo de Lucas feia respecte de l'estil 
desmanyotat i barroer, perd alhora bellissim, que 
evidenciaven les primeres pel-licules d'un cineas-
ta majúscul -corn és el xinès Jia Zhangke. La seva 
obra, tal i com ocorre amb altres mestres del ci-
nema contemporani, com per exemple els també 
orientais Wong Kar-Wai o Hou Hsiao-Hsien, posa 
de manifest encara, avui dia, quan els apocaliptics 
proclamen la mort del setè art, que les imatges ci-
nematogràfiques conserven el procès de descubrir-
nos quelcom que no coneixíem o no haviem estât 
capaços d'observar de la realitat. Quan un es deixa 
portar per la força i el magnétisme formal d'obres 
com Millenium mambo o Tiempo de amor, libertad 
y juventud, de Hou Hsiao-Hsien, o per la frescor i 
el p laerde serfilmades que transmeten Chungking 
Express o Fallen Angels, de Wong Kar-Wai, o per la 
gravetat i l'amargor que bateguen per sota de les 
imatges de Platform o The World, de Jia Zhangke, 
de sobte l'espetador s'adona que la seva experi-
encia esdevé absolutament renovadora, com si de 
qualque manera el cinema estigués trobant noves 
formes per contar histories, per transmetre senti-
ments i emocions. 
Ja han passât gairebé quatre décades des que el 
profètic cineasta Jacques Rivette sentencies, tôt just 
després d'haver-se quedat enlluernat per Viaggio 
in Italia, que a partir de llavors la resta del cinéma 
havia envellit dues décades i que les properes pel-
licules haurien de passar sota el jou de la pel-lîcula 
de Roberto Rossellini si volien sobreviure a la defi-
nitiva modernitat cinematogràfica. Des de llavors, 
algunes pel-licules han envellit de forma tràgica, 
10 temps modems num. 135 
Nubes 
pasq/eras,d'Aki 
Kaurismàki 
quan no es conserven 
momificades com exem-
ples d'un cinema arque-
ològic, mentrestant altres 
superen qualsevol revisió 
malgrat tenir mes de vint 
o trenta anys, com és el 
cas de les obres de Mau-
rice Pialat, Jean Eustache, 
John Cassavetes o Wim 
Wenders. À nos amours, 
La maman et la putain, 
Husbands o Paris, Texas 
formen part de la meva 
memoria cinèfila i des 
d'allà retornen contínu-
ament a la meva cons-
ciéncia i no deixen de 
confirmar, a cada nova 
revistó, que allò que in-
dubtablement, i aquí hi 
havia el secret també de 
Rossellini, posa a prova 
un fi lm és, com considerava Truffaut, la doble re-
lació que manté amb la realitat que l'envolta i el 
dispositiu cinematografíe. És a dir, de com allò que 
esdevé en la realitat, ja sigui de forma premedita-
da o atzarosa, provocada o inesperada, interactua 
amb unes formes d'enregistrar-la. 
El futur del cinema, de la mà de cinéastes com 
els esmentats, pero també en els casos d'Olivier 
Assayas, els germans Dardenne, Aki Kaurismàki, 
Pedro Costa, José Luis Guerin, Naomi Kawase, Tsai 
Ming Liang, Terrence Malick, Hírokazu Koreeda, 
Abbas Kiarostami, David Lynch etc., continua de-
penent d'aquest doble compromis, la qual cosa fa 
que tots elIs desenvolupin una doble tasca d'inves-
tigació, rastrejant, com un espeleóleg, les petjades 
que els ha deixat el passât, perd també aventurant-
se a buscar noves formes de contar histories, noves 
imatges que, de qualque manera, ens aportin la 
sensació de estar (re)descobrint el cinema. I en tot 
aixd, no deixen de jugar un paper important els 
espectadors contemporanis, aquells que están dis-
posais a exigir-li a una pel-lícula alguna cosa mes 
que simple entreteniment o un carítatiu ¡ autocom-
plaent diseurs compromés. Espectadors disposais a 
sotmetre's, sense rancors, ais malsons d'lnland Em-
pire, capaços de quedar embadalits per la poética 
hedonista i almivarada d'EI nuevo mundo, o d 'ob-
sessionar-se per buscar-li explicasions a esdevení-
ments i aspectes de les nostres vides que som inca-
pacos de desxifrar, tal és el cas del protagonista de 
l'apassionant Zodiac, de David Fincher. D'aquesta 
manera, si les imatges d'alguns d'aquests cinéastes 
semblen les primeres paraules amb qué s'anomena 
el món, segurament nosaltres haurem d'inventar 
noves paraules per parlar del seu cinema. • 
Secembre 2007 papers de cinema 
11 


Les primeres paraules amb què s'anomena el món

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/tempsModerns/index/assoc/tm_2007_/n0135_p0/10.dir/tm_2007_n0135_p010.pdf

Les primeres paraules amb què s'anomena el món

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears