Jiménez, Xavier

Biblioteca Digital de les Illes Balears

21Juny 2008 papers de cinema
El cinema negre, aquest corrent-gènere-mo-viment cinematogràfic que va esclatar al Ho-
llywood dels anys quaranta, com una branca parti-
da procedent dels films de gàngsters i policies de 
la dècada immediatament anterior, 1930-1940, va 
tancar la seva primera etapa —i a la vegada més 
significativa— l’any 1958, moment de l’estrena de 
Touch of evil, pel·lícula dirigida per Orson Welles, 
un dels noms clau de l’època daurada del cinema 
nord-americà; home polèmic i de talent descomu-
nal, i creador d’alguns dels mites del cinema tant 
en la part de direcció i guió com ho va demostrar a 
Citizen Kane (Ciudadano Kane, 1940) com pel que 
fa a la vessant d’actor, amb el personatge de Harry 
Lime al film The third man (El tercer hombre, Carol 
Reed; 1949), un paper que definia a la perfecció la 
seva torbadora figura dins del cinema i la indústria: 
una persona polèmica, fosca, grandiloqüent però a 
la vegada atractiva i apassionant, amb una capaci-
tat narrativa i un ús del llenguatge cinematogràfic 
únic i singular, factor que el va convertir en un dels 
cineastes elegits per la història.
Touch of evil s’emmarca a les darreries dels anys 
cinquanta, moment en què el cinema negre havia 
començat a modificar els seus codis més clàssics, 
que fins aquell moment havien estat la representa-
ció d’una societat cínica, amb dobles jocs, enganys, 
la femme fatale... i que va començar a girar cap a 
un component cada vegada més relacionat amb la 
llei, la violència o la corrupció. El que va continuar 
prevalent per damunt de tot era l’estètica, aquest 
blanc i negre tan expressiu que caracteritzava els 
personatges només amb la seva presència, la il-
luminació esbiaixada, els clarobscurs, les ombres; 
uns conceptes molt relacionats amb el moviment 
artístic de l’expressionisme.1
Noms de l’alçada de Fritz Lang, Robert Siod-
mak, Otto Preminger, Edgar G. Ulmer, Billy Wilder, 
o fins i tot més veterans com Josef von Sternberg, 
un dels precursors europeus als Estats Units, i que 
va estrenar l’any 1927 Underwolrd (La ley del ham-
pa), considerat un dels títols pioners del film noir,2 
és un altre dels noms de referència per compren-
dre l’evolució d’aquest cinema. 
Tots aquests autors poblen l’univers del cinema 
negre des de finals dels anys vint fins al1960, però la 
majoria d’historiadors i estudiosos consideren —en-
cara que, a causa de la complexitat que representa 
el naixement del film noir, hi ha opinions clarament 
oposades— que The maltese falcon (El halcón maltés, 
1941), dirigida per John Huston, és la primera obra 
catalogada plenament com a cinema negre. Encara 
que podem o no estar d’acord, aquest marc ens per-
metrà cenyir-nos a unes dates extremes, i d’aquesta 
manera poder aclarir i dibuixar un panorama més di-
àfan i a la vegada més tancat cronològicament. 
Xavier Jiménez
Touch of evil (Sed de mal, 1958). 
La recapitulació del film noir
22 temps moderns núm. 144
Com hem comentat a l’anterior paràgraf, una 
part dels estudis sobre el cinema negre parlen que 
aquest moviment mai no s’ha tancat, i que ha per-
durat fins als nostres dies, amb títols com Night 
moves (La noche se mueve, Arthur Penn; 1975), 
Body heat (Fuego en el cuerpo, Lawrence Kasdan; 
1982) o Miller’s crossing (Muerte entre las flores, 
Joel Coen; 1990). Indubtablement, aquestes pro-
duccions contenen amb major o menor proporció, 
característiques noirs: temàticament giren sobre un 
eix semblant, però formalment mantenen una llu-
nyana distància ja inassolible, ja sigui simplement 
pel moment històric en qüestió, pel caràcter d’in-
correcció política i social3 o pel tipus de rodatge 
—normalment de baixos pressuposts i poca dura-
da—. La imatge dels quaranta i cinquanta va ine-
xorablement aferrada al cinema negre, i aquest a 
la seva època.
Si The maltese falcon (1941) és considerat el 
principi, Touch of evil desemboca en el desenllaç, 
en el final del conte. És l’epíleg a una etapa en què 
la creació artística estava per damunt de qualsevol 
aspiració comercial, i en què el talent dels direc-
tors, era l’eina essencial a l’hora de dirigir. Touch of 
evil exerceix dins la història del cinema el paper del 
tancament del període clàssic, encara que d’algu-
na manera, ella mateixa ja es trobava relativament 
allunyada de les característiques pròpies d’aquest 
corrent, en part per l’evolució del mateix gènere a 
partir de la parella de títols dirigits per Fritz Lang, 
com són While the city sleeps (Mientras Nueva Yo-
rk duerme, 1955) i Beyond the reasonable doubt 
(Más allá de la duda, 1956), en què la capacitat del 
cinema negre s’obria a altres camps i oferia unes 
possibilitats desiguals i diferents, no explotades 
fins aquells moment. 
I arribem a l’any 1958, moment de l’estrena del 
film. Orson Welles acabava de retornar d’un periple 
europeu, on havia rodat The tragedy of Othello: 
the moor of Venice (Otello, 1952), una coproducció 
entre europea —França i Itàlia—, Marroc i els EUA; 
Mr. Arkaddin (1955), aquesta vegada amb produc-
ció espanyola, més França i Suïssa, i una sèrie de 
treballs per a la televisió anglesa. Un dels motius 
de la sortida de Welles de Hollywood havia estat 
bàsicament els problemes amb els quals es trobava 
a l’hora d’aconseguir finançament per uns projec-
tes, que, per norma general, no retrien beneficis a 
la taquilla, en un moment —anys cinquanta— deli-
cat pel mercat econòmic als EUA de cara a afrontar 
possibles riscos en el camp de la recaptació, i enca-
ra que amb Touch of evil, es va produir el retorn del 
fill pròdig, i Orson Welles ingressava novament als 
mecanismes d’una gran productora com la Univer-
sal, no trigaria massa temps a fugir novament de la 
influència de la indústria nord-americana. 
La novel·la Badge of evil de l’escriptor Whit 
Masterson, pseudònim dels autors Robert Allison 
Wade i H. Bill Miller,4 publicada l’any 1956, va ser 
la història escollida. L’argument gira sobre la lluita 
de dos representants de la llei a la frontera entre 
Mèxic i els EUA, arran de l’assassinat d’un ciutadà 
nord-americà. Quan Orson Welles va rescriure la 
història, la va convertir en una “confrontació quasi 
metafísica entre el bé i el mal”,5 en què el personat-
ge de Hank Quinlan, va ser modificat per guanyar 
en rellevància a l’hora de confrontar-se a Vargas, 
l’antagonista a qui donava vida una estrella emer-
gent com Charlton Heston, el qual havia aconse-
guit la fama internacional dos anys abans, amb The 
ten commandments (Los diez mandamientos, Cecil 
B. DeMille; 1956). 
L’ambigüitat moral dels personatges és una de 
les grans característiques d’aquest film, que en-
tronca a la perfecció amb els jocs interessats de les 
primeres femme fatales que habitaven el cinema 
negre més clàssic. Els enganys, la corrupció, les 
mentides, el dolor físic i moral són el cos que dóna 
vida al film, una recreació d’una societat putrefacta 
en una zona de la frontera en què un tirà, exerceix 
de forma autoritària la única llei que entén, la de 
la seva consciència, mentre que Heston encarna 
l’honestedat i la integritat.
Però si hi ha un factor que destaca a Touch of 
evil, entre el conjunt global, és l’ús del llenguat-
ge cinematogràfic, en què Welles es converteix en 
un dels seus màxims renovadors des de l’estrena 
23Juny 2008 papers de cinema
de la seva opera prima, la celebrada Citizen Kane 
(Ciudadano Kane, 1940), una mostra portentosa de 
la tècnica i l’experimentació que ofereix la càme-
ra per aconseguir el desenvolupament desitjat en 
una escena determinada. La deformació de l’espai, 
el picats i contra-picats, els angles que creen una 
sensació d’angoixa constant, la fotografia de Rusell 
Metty —un dels noms de referència, col·laborador 
de Welles a altres títols com The magnificient 
Ambersons (El cuarto mandamiento, 1942) o The 
stranger (El extraño, 1946), entre d’altres aspectes, 
són l’essència de la pel·lícula. 
Tots aquests elements conformen una part clau 
de la força que emana el film, i ens aturarem per 
analitzar tres moments. L’inici del relat, amb el re-
cordat i venerat tràveling més pla seqüència de 
3 minuts i 10 segons, normalment considerat de 
més durada, però que tècnicament es tanca una 
vegada el cotxe fa explosió i la imatge posterior 
ja és un contraplà de les restes del vehicle, i que 
immediatament és respost amb una aproximació 
al personatge de Charlton Heston, que és perse-
guit per una càmera a l’esquena, que permet no-
tar la sensació d’incertesa que envaeix l’escena, i 
que anticipa un ambient carregat de complicaci-
ons i mentides, específicament quan es presenta 
a la pantalla Quinlan, —segon moment—, amb el 
contrapicat sortint del cotxe, amb unes dificultats 
evidents, físicament demacrat, però que impregna 
una aurèola de respecte a tots els personatges, 
expectants després de la seva arribada al llocs dels 
fets. I de cap manera s’ha d’oblidar l’interrogatori 
al personatge de Sánchez (Víctor Millán) —tercer 
moment—, resolt amb dos plànols continus d’uns 
cinc minuts cadascú. 
El començament és senzillament espectacular, 
perquè amb un simple pla de detall de la dinamita 
que ha de fer explosió, i un recorregut pels carrers 
situats a la frontera entre Mèxic i els EUA, Welles 
aconsegueix una posada en escena àgil i atractiva, 
i des d’aquest moment, l’espectador queda expec-
tant davant la trama argumental que començarà 
a desenvolupar-se. L’atmosfera aconseguida pel 
director a aquesta pel·lícula, és el marc on tota la 
resta d’elements conjuguen a la perfecció, com la 
maquinària d’un rellotge. La sensació de barroquis-
me, la llum, la sensació laberíntica per on deambu-
len els protagonistes, crea un microcosmos idoni 
d’experimentació per a Welles, un director arriscat 
com demostra en aquest film 
Un altre component de Touch of evil, i que està 
relacionat amb tota la carrera de Welles, és el mun-
tatge definitiu. L’estrena d’aquest film va ser al ge-
ner de 1958, amb una durada inicial d’una hora i 48 
minuts. Santos Zunzunegui exposa en el seu estudi 
sobre l’obra de Welles,6 que la resposta no va ser 
satisfactòria i que el film va ser retallat 15 minuts, 
quedant-se en els 93 minuts. Orson Welles havia 
deixat de controlar el muntatge definitiu per de-
savinences amb la Universal, igual que li va succeir 
a la RKO amb el flagrant cas de The magnificent 
Ambersons (El cuarto mandamiento, 1942). El mun-
tatge definitiu presentat a la premiere oficial a l’any 
1958 no va ser responsabilitat d’Orson Welles, i des 
de llavors, es varen produir retocs, retalls i afegits a 
un film, que definitivament va presentar un muntat-
ge en suport DVD, a l’any 1998, i que és considera 
la còpia més fidel ideada pel director.7
Abans de concloure, un recordatori per la banda 
sonora del mestre Henry Mancini, que va compon-
dre per Touch of evil un score ple de ritmes pro-
pers als blues, al jazz; en general a una estela de 
percussió que s’apropava en certa forma a ritmes 
llatins per connectar amb el paratge mexicà. Al-
guns dels temes més recordats són el de l’obertura 
—codirigit pel propi director—, que funciona com 
una simfonia en relació a la imatge, o el del segrest 
de Janeth Leigh, una escena on queda dissimulada 
la seva evident violència degut a la utilització d’un 
ritme musical com el de Mancini.
Orson Welles va escriure d’alguna manera la 
carta de comiat del cinema negre, que el pas del 
temps ha convertit en un emblema de l’experimen-
tació fílmica, i que el mateix pas del temps, va anar 
transformant aquesta petita corrent que conjugava 
cine de gàngsters i policies, en un recull d’algu-
nes de les millors peces rodades des de fa més 
24 temps moderns núm. 144
de cinquanta anys. El concepte exercici d’estil, tan 
emprat a la literatura sobre cinema, i del que ens va 
parlar el poeta i novel·lista francès Raymond Que-
neau a la seva obra de l’any 1947, Exercices de sty-
le, és una mostra perfecta del què un director pot 
incidir en una història determinada. Igual que feia 
Queneau al seu llibre, on apareixien 99 maneres 
de contar una mateixa història, molts de directors 
han treballar amb línies argumentals semblants en 
quant a policies, corrupció, assassinats, però mai 
ningú es podrà apropar a la versió que va fer en 
Welles, perquè simplement és única, és la seva i 
l’empremta que va deixar en 
aquest gènere. 
El film noir és pràctica-
ment un exercici d’estil en si 
mateix, ja que molts de di-
rectors i amb carreres com-
pletament divergents, varen 
apropar-se en un moment 
determinat a la seva atractiva 
influència, per afegir, a mode 
de tribut, la seva contribució 
a una tendència cinemato-
gràfica màgica i irrepetible. 
Si el cinema és l’art del segle 
XX, Touch of evil serà sem-
pre una de les peces mes-
tres de la col·lecció, perquè 
a més del què significa per 
ella mateixa, la innovació a 
través d’un llenguatge cine-
matogràfic i una estètica, va 
deixar un llegat sobre el que 
ningú mai s’ha pogut apro-
par, perquè el cinema negre, 
el negre pur, mai no ha tor-
nat a brillar a la pantalla com 
a aquest film. n
(1) Moviment artístic nascut a Alema-
nya a començaments del segle XX, 
regió —conjuntament amb Àustria—, 
d’on procedien precisament els direc-
tors immigrants que varen arribar als 
EUA a principis dels trenta, i que as-
sentaren una part fonamental de les 
bases del cinema negre dins el mercat 
nord-americà.
(2) Per una introducció històrica 
d’aquest terme, Los géneros cinemato-
gráficos. Rick Altman. Paidós, Barcelo-
na, 2000. pàgs. 92-95.
(3) L’existència del codi Hays, oficiosa-
ment des de l’any 1930, i d’aplicació 
real entre 1934 i 1967, va ser una bar-
rera per a multituds de films d’aquella 
etapa, i on el film noir exercia un paper 
de rebel·lia i forta incorreció davant 
aquella societat imperiosament con-
servadora.
(4) Consultar el llibre de Santos Zunzu-
negui, Orson Welles. Cátedra, Madrid, 
2005. pàgs. 159-160.
(5) A Dirigido por..., maig de 1998, 
núm. 268, pàg. 57.
(6) Obra citada, Santos Zunzunegui, Or-
son Welles. Pàgs. 165-166.
(7) Per una visió global de tot el procès: 
Dirigido por…, juliol-agost de 1990, 
núm. 1990. pàgs.15-16.


Touch of evil (Sed de mal, 1958). La recapitulació del film noir

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/tempsModerns/index/assoc/tm_2008_/n0144_p0/21.dir/tm_2008_n0144_p021.pdf

Touch of evil (Sed de mal, 1958). La recapitulació del film noir

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears