Martorell, Martí

Biblioteca Digital de les Illes Balears

Apronimació a la definició de cinema negre (V) 
E l que es coneix com a cine-ma negre clàssic té, malau-radament, una data exacta de caducitat, provocada d'una manera no gens na-tural. Aquesta data s'escau quan el maccarthisme co-
mença a fer de les seves. Però, què és 
realment el maccarthisme? 
El maccarthismel és tot l'entramat 
que permet que, l'any 1947, el sena-
dor republicà Joseph Raymond 
MacCarthy posi en marxa el Comitè 
d'Activitats Antiamericanes, un òr-
gan per a la persecució, principalment, 
d'artistes i intel·lectuals esquerrans. 
Però, abans d'explicar què vafer aquest 
comitè, convé parlar de la comissió 
presidida per Martin Dies el 1940, 
com a mostra del fet que l'anticomu-
nisme ja venia de molt enrere: Dies, 
congressista demòcrata —però més 
aviat ben ultraconservador— va pre-
sidir una comissió en principi enca-
rregada d'estudiar que les pel·lícules 
de Hollywood no fossin una font pos-
sible d'infiltració d'elements totalita-
ris. Tot i que semblava que les perso-
nes que més por havien de tenir d'a-
questa comissió havien de ser els 
simpatitzants de l'Eix, realment hi va 
haver més testimonis anticomunistes 
que acusacions contra partidaris de la 
causa feixista. Aquesta comissió va 
obrir vint-i-dues convocatòries con-
tra testimonis acusats de pertànyer al 
Partit Comunista dels Estats Units 
(partit, però, declarat totalment legal 
el 1938, d'altra banda). Només cal dir 
el nom de tres dels «acusats» per veu-
re que el gènere negre començava a 
estar en la ment d'aquests nous in-
quisidors: Humphrey Bogart, James 
Cagney i Fredric March. També una 
altra passa que es va fer per «netejar» 
Hollywood de comunistes va ser la 
creació, el 1944, de la Motion Picture 
Alliance of the Preservation of 
American Ideals, presidida per Sam 
Wood i secundada, entre d'altres, per 
WaltDisney, Norman Taurog, Robert 
Taylor, Adolphe Menjou, Gary 
Cooper i John Wayne. Curiosament, 
va rebre l'oferta de ser-ne president el 
congressista Martin Dies. 
Tornant a la tasca realitzada pel co-
mitè que va concebre MacCarthy, cal 
tenir en compte els factors polítics i 
socials que van permetre'n la creació: 
1. La mort del president Roosvelt va 
ferpujar al poder Harry S. Truman, 
que va aplicar una política, tant de 
caire nacional com internacional, 
de bloqueig al comunisme, mal 
temps, doncs per al Partit 
Comunista dels Estats Units i dels 
sindicats esquerrans sorgits a l'em-
para del New Dea/, la política so-
cial i econòmica promoguda per 
Roosvelt per tal de superar la de-
pressió econòmica del 1929. 
Precisament la política del New 
Dea/ havia estat qüestionada forta-
ment pel sector més ultraconserva-
dor del Partit Demòcrata. A més, 
l'any 1946, tant el Senat com el 
Congrés passen a mans d'una ma-
joria republicana. 
2. La força que varen arribar a tenir 
els sindicats de cineastes tot just es-
mentats va atemorir els polítics i 
propietaris de les productores. 
3. La política pròpia del Partit 
Comunista, que aglutinava sensibi-
litats diferents, en el sentit que hi 
cabien totes les forces més o menys 
esquerranes tot i que no fossin d'o-
bediència soviètica, va fer que, en 
començar la depuració, tota perso-
na que havia militat anys enrere en 
qualsevol associació política o social 
d'aquest tipus podia ser processada. 
4. Com és habitual en els moviments 
d'esquerra, ben aviat varen co-
mençar a produir-se dissidències 
que, a la llarga, afeblien aquestes 
forces davant la dreta més radical. 
De fet, el Partit Comunista ja des 
del 1944 va reivindicar la de-
pendència de Moscou i, per tant, 
va condemnar tot tipus de «desvia-
ció» ideològica. 
5. El començament de la guerra fre-
da, és a dir, la tensió que, a partir 
del 1947, oposà d'una banda els 
EUA i el bloc occidental i d'altra 
l'URSS i el bloc comunista. 
L'altre nom del maccarthisme, «cace-
ra de bruixes», prové de l'obra The 
Crucible {Les bruixes de Salem), obra 
de teatre escrita per Arthur Miller el 
1953 com a crítica a tot el procés en-
cetat per MacCarthy: és una obra que 
mostra el judici que es va fer a 
l'Amèrica colonial contra un seguit 
de dones per ser considerades bruixes 
simplement perquè no seguien les 
normes de la societat. El paral·lelis-
me, doncs, és ben bo de fer. 
L'octubre del 1947 es posa en marxa la 
primera comissió parlamentària sorgi-
da de les consignes de MacCarthy, pre-
sidida pel congressista Parnell Thomas 
i que comptava, entre d'altres membres, 
amb Richard Nixon, futur president 
dels Estats Units. Varen citar quaran-
ta-una persones: dinou considerades 
«amistoses», és a dir, anticomunistes, 
com ara Adolphe Menjou, Ronald 
Reagan i Robert Montgomery; i vint-
i-dues de «no amistoses», per tant, es-
querranes, les més significatives de les 
quals eren Bertold Brecht, Edward 
Dmytrik, Lewis Milestone i Dalton 
Trumbo. Els famosos «deu de 
Hollywood» varen ser el resultat d'a-
questa comissió: els altres vuit no arri-
baren a declarar i Bertold Brecht, com 
a estranger, va poder anar-se'n dels 
Estats Units abans de declarar. Aquestes 
deu persones varen patir tot un seguit 
de condemnes i interrogatoris que es 
varen allargar durant més de dos anys i 
que aconseguiren que una d'elles es con-
vertís en un «penedit»: era Edward 
Dmytrik, que llavors va començar a de-
latar antics amics seus. A canvi, va po-
der tornar a fer cinema. 
L'any 1951 va aparèixer en escena la 
comissió Wood, que encara va superar 
la de Parnell Thomas en nombre d'in-
terrogatoris: va citar més de cent per-
sones, cinquanta-vuit de les quals es 
varen «penedir». Va ser a partir d'aquest 
moment que totes les persones citades 
només podien triar entre penedir-se, la 
qual cosa suposava inevitablement de-
latar altres persones, o passar a treba-
llar clandestinament, perquè co-
mençaren també els blacklisted, les fa-
moses llistes negres: qui hi figurava, no 
podia treballar a Hollywood. Aquestes 
llistes, malgrat que la campanya en-
capçalada per MacCarthy va acabar el 
1954 perquè va voler acusar l'intocable 
Preciosa arma. Me permet veure-la? Tai vegada vulgui veure la meva. Preciosa, molt preciosa. Només hi ha dues coses més 
maques que una pistola. Un rellotge suís i una dona bella. Has tingut mai un rellotge suís? 
John Ireland a Rio Rojo (1948) de Howard Hawks 
L'octubre del 1947 es posa en marxa la primera comissió parlamentaria sorgida de 
25 j ' les consignes de MacCarthy, presidida pel congressista Parnell Thomas i que comptava, 
entre d'altres membres, amb Richard Nixon, futur president dels Estats Units. 
exèrcit, varen ser efectives fins l'any 
1960, quan la crisi marcada per l'apa-
rició de la televisió i pel final de l'èpo-
ca dels grans estudis, a més de la polí-
tica de distensió de John F. Kennedy, 
varen obrir una nova etapa. 
El mal, no obstant això, ja estava fet, 
perquè, a causa d'aquesta política de 
persecució, es va perdre un bon gra-
pat de professionals del cinema, el més 
famós dels quals va ser Charles 
Chaplin, que, quan viatjava el 1952 
cap a Londres per a la reposició de 
City Lights (Luces de la ciudad), va de-
cidir no tornar als Estats Units. 
Una vegada vist el que va suposar el 
maccarthisme, és evident que, pel que 
ja s'ha dit a altres articles quant a la fi-
liació política de molts dels directors, 
productors o guionistes assidus del gè-
nere negre, molts d'ells en patiren la 
conseqüència. Segurament el cas més 
paradigmàtic va ser la mort de John 
Garfield per un atac de cor causat per 
l'angoixa el 1952 mentre anava en tren 
a declarar davant la comissió. Aquest 
actor, i també productor, era el prota-
gonista de The Postman Always Rings 
Twice (El cartero siempre llama dos ve-
ces, Tay Garnett, 1945) i de Body and 
Soul (Cuerpo y alma, Robert Rossen, 
1947). Rossen també va ser un dels ci-
tats a declarar a la comissió Parnell 
Thomas. També va recórrer a l'exili el 
citat Jules Dassin, direc-
tor de The Naked City 
(La ciudad desnuda, 
1948) i de Night and 
the City (Noche en la % 
Tres directors que no es veieren di-
rectament implicats per cap de les co-
missions, però que, per motivacions 
polítiques, varen decidir exiliar-se da-
vant la situació que es va crear foren 
John Huston, Orson Welles i Fritz 
Lang. Aquest darrer director ja no-
més va poder fer tres pel·lícules més 
a Alemanya: Der Tiger Von Schnapur 
(El tigre de Esnapur); la seva conti-
nuació Das indische Grahmal (La tum-
ba india), ambdues del 1958 i, final-
ment, Die tausend Augen des Doktor 
Mabuse (Los crímenes del doctor 
Mabuse), del 1960. 
Han passat molts d'anys, però encara 
ara romanen ferides obertes. Només 
cal recordar què va passar a la cerimò-
nia de lliurament dels premis Oscar del 
1999 quan Elia Kazan, un dels direc-
tors «penedits», va recollir el premi ho-
norífic amb què l'Acadèmia el guar-
donava: una gran part dels assistents va 
optar pel silenci, en comptes d'aplau-
dir, com a mostra de protesta i de su-
port a les persones que Kazan va 
perjudicar. • 
1 Les persones interessades a aprofundir en 
aquest tema poden consultar: 
Gubern, R. MacCarthy contra Hollywood: ta 
caza de brujas. Barcelona: Anagrama, 1970 
(segona edició revisada: 1987). 
Riambau, E. «La posguerra y el mac-
carthysmo». Historia General del Cine. 
Estados Unidos (1932-1955). Volum VI11. 
Madrid: Cátedra (Signo e Imagen), 1996, 
pàg. 81-116. 
—; Torreiro, C. «La caza de brujas. Una pe-
sadilla en la fàbrica de sueños». Dirigido 
por..., mim. 70 (1980). 
—. En torno al guión. Productores, directores, 
escritores y guionistas. Barcelona: Festival 
Internacional dc Cinema, 1990. 


Apronimació a la definició de cinema negre (V)

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/tempsModerns/index/assoc/tm_2000_/n0063_p0/24.dir/tm_2000_n0063_p024.pdf

Apronimació a la definició de cinema negre (V)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears