Estrany, Joan

Biblioteca Digital de les Illes Balears

flhucadnrs i c o s m è t i c a 
Semhlança d'Andrei Tarkovski i David lunch 
1 látex, la silicona, el mani-
quí,.. . el divorci entre estéti-
ca i bellesa, forma part ja de 
la nostra rutina quotidiana. 
Una cesura que, de fet, ha 
existit sempre,ja que alió esté-
tic rares vegades co-incideix 
ben bá amb alió bell. Punyint amb cu-
ra la crosta d'aquest dos significants, 
aviat destriarem un seguit de conno-
tacions quasi antagóniques. 
La bellesa porta sota el vestit la nuor 
d'un humanisme, d'una convicció i 
croada moral. Sovint defugint la plas-
ticitat en benefici de l'abstracció. Un 
hedonisme d'ordre mes aviat plató-
nic. Peí contrari, Xestética encisa i en-
nigula com laberíntica llenceria, sen-
sual i eterna, ben bé una espiral. Ens 
porta directament a un univers pre-
dominantment visual, desinhibit de 
tot prejudici moral, sense cap res-
ponsabilitat, sense necessitat de do-
nar comptes a ningú; lliure, irracio-
nal, que no destria entre bondat i mal-
dat. El parnás de l'esteta. 
Ambdues postures s'expliciten en 
les propostes cinematográfiques de 
dos deis directors mes interessanrs de 
la segona meitat del segle X X : Andrei 
Tarkovski i David Lynch. Un contrast, 
que, no per evident deixa, de ser sus-
ceptible d'alguns parablelismes. 
FETITXISME 
Pressuposts a falcada d'Hollywo-
od, el visti-i-plau del Comité i una 
natura poética descomunal i gens do-
mesticable, convertiren Andrei Tar-
kovski (Zavrozhie 1932-París 1986), 
en un dels artistes mes emblemàtics 
de l 'URSS de Kruschev, i en un fe-
titxe de freakies a Occident. La Fil-
moteca Nacional de Madrid ho re-
cordava durant el juliol de 2002 amb 
una acurada retrospectiva. 
N'hi ha prou amb un primer cop 
dull a les épiques Andrei Rubici, Stal-
ker o Ojjret (Sacrifici) per posar a pro-
var la paciencia de l'espectador més 
mandrós. Un aclaparador lirisme vi-
sual, negai de silenci més propi d'u-
na tela que d'una pantalla. Paisatges 
presidits per la ferralla, l'enderroc, les 
escombrarles, els tolls, el fang, horn 
diria que s'hi pot apreciar fins i tot la 
radioactivitat de l'era postindustrial, 
la sal de plata. En resum, una bellesa 
a còpia de detritus orgànics i inorga-
nics. La mirada de Tarkovski destibia 
tot tipus de material en descomposi-
ció -reminiscències dels panzers ale-
manys, estepes desolades, xeringues 
de morfina, pistoles i estampetes so-
ta les aiguës tèrboles... Ablegories de 
l'abandó, la instantània d'una apoca-
lipsi. Una metàstasi lenta que escam-
pa al pas quasi inapreciable de les pa-
noramiques d'Stalker. 
Plors farcits de poblució. El plany 
de l'Escriptor i d'Stalker -tal vegada 
un dels plors més bells, si no autèn-
tics, del cinema: el de tot un poble 
massa acostumat a plànyer. 
Aquest immens cineasta, fili d'un 
dels més grans poètes soviètics Arse-
ni Tarkovski, iblustra a la perfecció al-
guns dels versos i metàfores del seu 
pare, d'altra banda figura omnipré-
sent al llarg de la seva filmografia. Pa-
ratges d'hecatombes, de deflagracions 
i desolació, precedits o postergats de 
grandiloquència de silencis (Kak ti-
ja). Ja sigui la natura o la civilització, 
mortalla que és testimoni d'un perpe-
tuai movile arralentit. Espais on la vi-
da real vira a tonalitats grisenques prò-
pies d'un escenari mitologie de cièn-
cia ficció, remot i futur alhora enqui-
merat per un guia anomenat Stalker. 
Tot a partir d'un mostrador de dei-
Just a les antipodes podriem situar Vatmosfera irreal que impregna 
bona part de la filmografia tarkovskiana 
holand Drive son un compendi de 
cosmétics en sentit ampli. Una plaga 
de fetitxes: vestimenta, drogues, sexe, 
... sota una presentado temptadora, 
atractiva i privativa alhora. Aquesta 
abundancia d'estímuls estétics sem-
bla un catáleg pecaminós, un manual 
de catequesi iblustrat de marylins far-
ades de pintallavis. Una bellesa pre-
fabricada, maniqueista, maniquí. No 
hi val adormir-se, sota aqüestes cur-
vatures s'amaga el paroxisme mes im-
previsible que l'inconscient genial, en-
revessat i subtil a la vegada, de David 
Lynch pot maquinar. Aquest segon 
cutis de l'estética, depravada, adúlte-
ra, posseida a vegades... la putrefac-
ció de l'element estétic en biodegra-
dable, o, com diuen, biodesagradable. 
La mare de Lula empastifada tota ella 
de carmí o la tortura aberrant i mor-
bosa del detectiu Johny a WildatHe-
art. L'estética degenerada dona pas a 
un segon nivell estétic d'un potencial 
infínitament mes ric: els paranys ve-
dats. 
xalles esdevingudcs vcstigis únics d'-
humanització, fetitxisme de l'inert, 
peces de museu, natures mortes, re-
canvis inservibles de taller, residus de 
la inercia poética. El taller havia fet 
pana, les existéncies esgotades, si mes 
no, caduques. Tarkovski es va con-
tentar i va saber entreveure, fermen-
tar i empotar la bellesa deis fems. 
A l'altre taller, alió sí que era un 
taller. Tot anava sobre rodes. Per aquell 
túnel de neteja de Sunset Bulevard 
repostava d'hora en hora un desca-
potable ben timeat, lacat i ben secun-
dat per una acompanyant a l'altura, el 
kit indispensable per ser la sensació al 
ball de graduado. David Lynch (Mis-
soula, EE.UU. 1946) tot just havia co-
mencat a sovintejar la "petrol station" 
i cada vegada s'embalava mes els seus 
elvis de road movie. Cancons deis anys 
seixanta, chevrolets i una menor al 
seient del copilot enllestint la seva po-
sada a punt a pocs quilómetres d'un 
motelanónim .£/wí? Velvet, WildatHe-
ard, Lost Highway o la darrera Mirfl-
ESOTERISME 
Lynch trepitja la gespa. Copsar les 
sobtades paranoies del boyscout de 
Missoula haurà d'esser el nostre pri-
mer repte. L'estratégia del director de 
Blue velvet cerca trastornar l'especta-
dor i enganxar-lo de passada. Es trac-
ta de deixar sempre un cau de porta 
obert ais fenòmens esotèrics, a alió que 
se'ns escapa (magia, el subconscient, 
bruixeria, 1'oníric...). El make-up des-
mesurat de les médiums és tota una 
premonició. No oblideu, però, el ma-
ke-up de les faccions, aquell que deli-
nei el posât discret, sospitosament dis-
cret de Laura Palmer. La seva imatge 
viu encara a les retines de milions de 
telespectadors. Traspaperada qui sap 
en quin fi-ame de l'inconscient, tal ve-
gada ens visita de tant en tant mentre 
dormim, mentre creim que dormim. 
Cosmètica i bruixeria comparteixen 
un mateix instrumental. Necessers ben 
assortits, i xamans engominats d'ame-
ricana i corbata, bruixes angelicals ves-
tides de llarg. L'amoralitat de l'incons-
cient, la invocado del pecat, seductora 
-estètica de l'estètica- esgarrifosa tex-
tura de vellut vorejada de rimmel. 
Just a les antipodes podriem situar 
l'atmosfera irreal que impregna bona 
part de la filmografia tarkovskiana. 
Aquesta és més una consequència lò-
gica de la pèrdua de control d'un oceà 
poètic que li vessa de les mans. Stal-
ker n'és un bon exemple. Prou signi-
ficatiti és que aquells paranys que ins-
peccionen els tres protagonistes exi-
liats -el dentine, l'escriptor i l'idea-
lista Stalker- prenguin una denomi-
nado tan neutre com La Zona. Es fa 
difícil esbrinar quin temps dura l'es-
capada. Les coordenades temporals i 
espaciáis han estât transgredides, 
traumàticament desorientades - la be-
llesa cicatritza sempre una ferida. No 
per l'arbitre oniric com pot passar al 
cinema de Lynch, sino per la reivin-
dicado d'un espai personalitzat 
mableable i permeable al curs natural 
del torrent poètic. Tràvelings que re-
memoren épiques pretèrites, remotes, 
fantastiques... La conjunció deis mi-
crocosmos i els macrocosmos, pan-
teisme que no renuncia a la recerca de 
l'absolut. Tres humanistes passejant 
peruna Utopia deshabitada-el no Hoc, 
el no temps- immergits en la con-
templado neutra de la natura, com un 
infant davant la fundó inacabada d'un 
magic invisible. Si feim un esforç sen-
tirán la música continua del cosmos, 
els vendavals eblíptics de les orbites. 
ONIRISME 
No cal insistir-hi molt pel que fa al 
director de Missoula. Mullholand'Dri-
ve recupera les tares físiques i mentais, 
els quadres esquizofrènics, l'amnesia, 
la vigilia i l'altre terç d'humanitat res-
tant que tant passam per alt. Tot ben 
remenat per descohlocar o coblocar a 
la ingestió de l'espcctador. Dins un de-
sordre tal, necessàriament hi ha d'ha-
ver qualque trencaclosques amagat 
(surrealisme=superrealismc). 
Tan bon punt s'han espassat els 
efectes psicotròpics, superai Testât de 
chock, Tespectador fa les sèves cabales 
carni de casa. Interpretacions potser 
n'hi haurà de tot colors, allò que és 
innegable és cl talent de Lynch per 
presentar diferents nivells de realitat, 
confrontar-los, invcrtir-los, i, a sobre, 
contar una historia. 
Com qui no voi la cosa, la road movie, el seu subconscient si més no, 
ha posai en contacte la mitificado rural i la pretesa visto cosmopolita de l'urbanità 
L'Odissea deis tres protagonistes 
á'Stalker toca prop el seu final, quan 
el labcrint de ruñes ens revela una me-
na de basílica columnata tota ella ta-
pissada de dunes en miniatura. Un 
corb creua longitudinalment. Un pai-
satge inédit, impossible diríem, la 
forja visual del qual el justifica per si 
sol. A l'inici de la peblícula, l'espec-
tador intenta debades ubicar-se. En 
acabar, sabem que fon i el quan son 
intranscendents. 
Les escenes interiors de Sacrifici: 
les finestres obertes, la nebulositat que 
traspassa les parets per acomodar-se 
al menjador, un mobiliari possei't per 
una llum freda, débil, malalta, espec-
tral. El temps pareix aturat a fespera 
del cataclisme. Aquella aparent natu-
ralitat entre els conversants. El fill 
dorm, esdevé una explosió, una case-
ta de pepes plantada dins el fang. 
Dintre del discurs narratiu esdeve-
nen cesures que obliguen a superar 
qualsevol concatenado racional del 
que se'ns presenta, tan sois ens queda 
fapeblació poética, el consol poétic. 
COSMOPOLITISME 
I RURALITAT 
Com qui no vol la cosa, la road mo-
vie, el seu subconscient si més no, ha 
posât en contacte la mitificació rural i 
la pretesa visió cosmopolita de l'urba-
nità. Com cal esperar, el résultat no és 
ni l'un ni l'altre. Massa velocitat per 
ser rural, massa oratge per ser urbana. 
La reivindicació dels espais oberts 
d'una banda (ranxer, benzineres de fo-
ra vila, rustics d'interior...) es combina 
amb un desarrelament progressiu dels 
personatges que hi transiten o bé en un 
provincianisme ranci, acomodatici. 
L'accio principal de Twin Peaks, The 
Straight Story o Wild at Heard es de-
senvolupa dins un entorn mes o menys 
bucolic allunyat de la gran ciutat. Buco-
lic. Supôs que n'heu près bona nota. 
Ara bé, si els escenaris són més pro-
pis d'un western modem, els perso-
natges responen més a l'arquetip de 
les peblîcules de gangsters, al cosmo-
polita cinema negre. La mescla resul-
tant supera la suma de les parts i ens 
ofercix un producte on superstició i 
natura conviuen amb moda i excès. 
Stalker 
La cinematografia deTarkovsky ha 
sabut també conjugar amb encert 
aquesta dialéctica camp-ciutat. Pel 
que fa a la posada en escena, la devo-
ció per l'espai obert i l'abundància 
d'exteriors no ofereixen cap dubte. La 
mentalitat urbana dels personatges i 
el cosmopolitisme són, d'altra banda, 
evidents. Una mentalitat no obstant 
cansada, que cerca repòs en els solars 
eixorcs. Personatge i paisatge no es 
corresponen. L'home postmodern es 
retroba amb la natura, corprès pel voi 
de les papallones, pel so de l'aigua, 
una mirada renovada, l'home, Stalker, 
retroba l'indigena, l'espai on la con-
vivencia home -natura és bona de re-
sumir: aigua- terra- foc- aire. La pre-
gunta ens remou la consciència, arri-
báis a la Zona, Quina ha de ser l'ap-
titud de l'home? Com reaccionar da-
vant aquesta redescoberta? La digni-
tat humana com a valor universal. La 
dignitat humana reivindicant els es-
pais lliures. 
El testimoni concloent de les arru-
lles, la tristesa deis homes, la mirada 
en remull, esmaperduda. La nina 
sordmuda d' Stalker para l'oida sobre 
la taula, el tren s'acosta al Uoga-
ret...,llisquen les vies i del més endins 
d'aquesta dissonimela, emergeix qua-
si inapreciable música de Beethoven. 
L'art s'amaga dins la natura, la natu-
ra és una creació successiva. 
Em podreu dir imprudent, retreu-
re'm una inventiva temerària, irres-
ponsable. Ho he de reconèixer, inter-
polar Lynch i Tarkovsky potser sigui 
un pèl desmesurat. Argument, mun-
tatge, ritme, concepció temática... res 
teñen a veure l'un amb l'altre. Ara bé, 
vulguis no vulguis l'acabat final 
d'ambdues cinematografíes esbossa 
una esmerilada simetria. Esmiralada 
Simetria. La deformado de la belle-
sa ( malaltia, brutor, abandó, vellesa) 
i la impecable aparença externa de la 
depravado (cabell engomat, esmalt, 
dandisme, opulencia). 
Ablegories involuntàries, anecdó-
tiques de dos mons tan allunyats, que 
fan quasi inevitable la coincidencia. 
Una bella forma degradada que ens 
evoca un univers pérfid, d'una rique-
sa promiscua i una deformitat que rei-
vindica humanitat. La inversió de dos 
significante com a procès creador de 
bellesa. Dues concepcions estétiques 
que ens recorden que el mirall és ré-
plica, contemplado, autoconscièneia, 
pero també mirall de fira, galeria de 
ganyotes, cambra on perdem la noció 
del nostre jo dins un bosc d'imitadors. 
E l reflex de Narcís esporuguit peí re-
mue, a quilómetres de distancia, d'un 
tro solitari;Tarkovsky cercant l'home, 
Lynch extraviant-lo amb alevosia i 
premeditado. La religió visual ente-
sa segons cada un, un dogma tan obert 
que els credos tard o d'hora combre-
guen entre si. Dos devots de l'imagi-
nari, espectadors i especuladors de la 
natura, idolatres d'alló que no acaben 
d'entendre, delineants cohérents, 
dones, de tótem i tabú. La presencia 
sempre incómoda de la imatge, tre-
molosa dins el llac. • 


Abocadors i cosmètica

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/tempsModerns/index/assoc/tm_2002_/n0088_p0/14.dir/tm_2002_n0088_p014.pdf

Abocadors i cosmètica

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears