Roca, Toni

Biblioteca Digital de les Illes Balears

til 
Ranel—Claudi S a n t o s upòs que Jean Marais era sufi-
cientment guapo perquè tot-
hom coincidís a dir que era 
guapo. No tenc tan ciar que 
tothom concidís a dir que era 
un bon actor de cine. En 
aquests moments, tampoc 
m'interessa aclarir cap de les ducs qües-
tions. Resulta curiós comprovar, però, 
que contínuament va intentar amagar 
el rostre; avergonyit, potser, d'una 
bellesa que li havien fet creure que pro-
venia directament de la mitologia 
grega. M'imagín que sabia que la mito-
logia, en qualsevol societat, no és res 
més que la màscara idealitzada de la 
col.lectivitat. Només cultura, en resum. 
Hlàscares 
No és estrany que, davant aquesta res-
ponsabilitat gairebé insuportable per 
qualsevol mortal, Jean Marais es trobàs 
més a gust rere la màscara de la Bèstia 
a La Bella i la Bèstia o sarcàsticament 
tranquil amb la cara verda dc 
Fantomas; per no recordar Lagardere, 
aquell geperut que, dins un cos lleig, no 
tenia més remei que tenir el cor d'una 
noblesa digna de les millors causes. 
Sempre la Bèstia que no deixa que la 
Bella es mostri. En el fons, si ho miram 
bé, es tracta de la proposta moral de 
tota la vida, tan antiga i tan maraquea: 
la lluita del Bé i del Mal. Però amb la 
màscara de l'estètica, perquè això és 
poesia. O, tal vegada, tot és molt més 
senzill i Jean Marais, cn el fons, era el 
compendi de les qualitats que Jean 
Cocteau considerava el seu ideal físic. 
El seu mite particular. La màscara de 
Jean Cocteau, vull dir. • 
{<| | Obra i llum; en la mort de Jean marais 
mbra i llum, passió i, a la vega-
da, tenebra. Dolor del cos i ale-
gria de l'esperit. Així, des d'a-
quest racó de l'illa he vist (i tot 
fou una perfecta execució) la 
mort, sobtada? a la sempre esti-
mada França, "la douce France" 
de vida. O gairebé, gairebé. D'altre cos-
tat, del cantó més jovent i aleshores cinè-
fil, ni el seu nom ni la seva presència, 
ambigua però menys, no tindrà a penes 
ressò. Ni ressò ni oració fúnebre d'un cos 
dubtosament bell (la mort, als 84 anys, ja 
són anys, ja són anys). 
Jean Marais?, no, no em sona de res 
aquest nom. A veure.., la cara, el ros-
tre...no. Insisteixo, ni punyetera 
idea...De tota manera convé no estran-
yar-se (i, lògicament, tampoc mostrar 
públicament signes més que evidents 
d'una indignació preclara). No. 
Rotundament no. Aquesta gent, aques-
ta gent jove i cinèfila (cinèfil: element 
presumiblement humà, en clares vies 
d'extinció, dinosauri més juràssic que el 
mateix Steven Spielberg), aquestes 
gents d'ara mateix, dispar col·lectiu que 
no sap on va ni putes presses en saber-
ho, dic, idò, la tal qual generació és 
impossible que pugui saber qui cony era, 
qui és tot i encara, l'intèrpret de pel.lícu-
les tan mítiques, per exemple, com La 
bella y la bestia, Los padres terribles i, de 
manera recent com una mena de testa-
ment, Belleza robada de Bernardo 
Bertolucci, un esplèndid i crec que no 
prou reconegut film. Jean Marais, certa-
ment, ni interpretà mai cap paper galàc-
tic, els seu nom tampoc anava lligat al 
món (terrible) del còmic. I això, proba-
ble, expliqui moltes, moltes coses. 
Però altres gents i generacions no han 
descobert l'actor per la seva mort a la 
Costa Blava francesa dies passats. En 
èpoques pretèrites, èpoques dc l'edat 
de ferro o del metall, jovents d'aquells 
temps en temps de filmoteca antiga i 
vella, descobririen tot un ramell dc 
films signats, és clar, pel seu gran des-
cobridor, el poeta i home dc teatre, 
Jean Cocteau. Els títols ara es desen-
cadenen a la memòria del veterà cinè-
fil, El águila de las dos cabezas, Orfeó, 
El testamento de Orfeó...Amor i fideli-
tat a Jean Cocteau marquen la vida 
interpretativa de Jean Marais. Però 
també la privada. "Ofereix les caracte-
rístiques d'aquests hipèrboles d'ulls 
blaus dc què parla la mitologia grega", 
foren les paraules, les de la bellesa, 
captivat per la bellesa, amb una nota-
ble influència de "L'eternel retour", 
una frase el definí de forma clara i 
autèntica, "És curiós que tot el món 
intenta ser bell físicament quan està a 
l'abast dc qualsevol aconseguir la 
bellesa mortal, encara que gairebé 
ningú fa la gimnàstica necessària, 
imprescindible...". Actor íntim, poè-
tic, molt personal, intransferible, la 
seva ombra, la seva llum il·luminà 
moltes de les meves sessions cinema-
togràfiques. Sí, temps era temps, airxò 
era i no era quan... • 
U g a r l e : La veritat és que ets molt cínic, si em permets que t 'ho d igu i . 
Rick: T 'ho permet. 


Obra i llum; en la mort de Jean Marais

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/tempsModerns/index/assoc/tm_1998_/n0048_p0/03b.dir/tm_1998_n0048_p003b.pdf

Obra i llum; en la mort de Jean Marais

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears