Brotons Capó, Magdalena M.

Biblioteca Digital de les Illes Balears

Memòria personal d'una visita 
a la Mostra de Cinema de Venezia 
M. Magdalena Brotons 
La passarel-la 
vermella a m b 
eis Lleons d'Or 
que han rebut 
totes les 
pel-lícules a les 
63 ediclons de 
la Mostra. 
Aquest article respon a l'encàrrec que el director de Temps Modems me va fer quan va saber 
que anava a la Mostra de Cinema de Venecia, que 
enguany celebrava la LXIII edicid: —"Ja tenim cor-
responsal!"— me va dir. Jo li vaig explicar que hi 
anava com a espectadora poc experimentada en 
festivals, i pel que fa a les pel-lícules, ja preveía que 
sería difícil veure tots els títols intéressants, així que 
de corresponsal, res. Però els qui coneixeu en Jau-
me Vidal sabeu que és molt caparrut, de manera 
que la seva insistencia ha donat com a résultat 
aquest article, que mes aviat semblen les pagines 
d'un diari de viatge. I és que la decisió d'anar a la 
Mostra va sorgir arran de la proposta d'uns amies 
italians que treballen en diferents àmbits relacio-
nats amb el cinema. Me varen telefonar pocs dies 
abans de començar el festival, animant-me a anar-
hi, amb l'al-licient que me podrien aconseguir un 
passi per assistir a les projeccions dírigides als pro-
fessionals, així com a les rodes de premsa i, (molt 
important també!), a les festes que s'organitzen 
amb motiu de la presentado de les pel-lícules. No 
m'ho vaig pensar dues vegades i vaig partir el 2 de 
setembre, dos dies després de la inaugurado. 
Tot i el precedent d'una recent mala experiencia 
amb Iberia el passât mes de juliol, vaig decidir do-
nar una altra oportunitat a la companyia aèria que 
m'ofería el vol mes barat cap a Venecia. Tot d'una 
en arribar a la ciutat me vaig adonar que la malas-
trugança de l'estiu no m'havia abandonat: la meva 
maleta havia quedat a Barcelona, i no arribava a Ve-
necia fins al dia següent. Be, paciencia, no era tan 
greu. Arrib a Lido, on trob els meus amies. Me pro-
posen anar a les oficines de l'organització del festi-
val per aconseguir un passi per als dies que havia 
de ser allá. Me varen facilitar un passi d'acompan-
yant, que me permetia anar a les rodes de premsa, 
Í a algunes projeccions, com per exemple, les pro-
posades a la Setmana de la Critica, a les retrospec-
tives de cinema rus, italià, o de Joaquim Pedro de 
Andrade, un dels "pares" del cinema novo Brasilia, 
però no per anar a veure les pel-lícules en concurs, 
o les de la seccíó "Horitzonts", per a les quais ha-
via de comprar entrades de les sessions destinades 
al public en general. Vaig intentar comprar un pas-
si per aquells dies, però aquesta era una possibilí-
tat que, sí no l'havia previst amb temps, quedava -
exclosa, ja que s'hauria d'haver soll icitât l'acredita-
ció amb antelació. 
Al festival les pel-lícules es projecten diversos 
dies, amb diferents horarís, a cine sales, depenent 
de a qui van dirigides (public, premsa, critica, in-
dùstria); i amb diferents preus per les sessions de 
publ ic. A la Sala Gran, alla on es projecten les 
4 temps moderns num. 126 
pel l fcules en concurs, es podia arribar a pagar 38 
euros l'entrada, però a les altres sales es troben 
entrades a preus més assequibles 8, 10 o 16 eu-
ros, depenent de l'horari. Tot i que quan vaig arri-
bar el f i lm de Brian de Palma The Black Dahlia ja 
s'havia presentat, i se n'havien fet diverses proje-
cions, vaig mirar al programa quines pel-licules te-
nia oportunitat de veure els dies que havia d'esser 
alla: The Queen d 'Stephen Fears, La stella che 
non c'è de Guianni Amel io, o Worl Trade Center 
d'Oliver Stone, eren, entre d'altres, alguns titols 
que m'interessava veure. Aixf que vaig a la bit l le-
teria per comprar entrades per a les sessions des-
tinades al public, que es venen amb un dia d'an-
telació. En deman pera la projecció de Wor l Trade 
Center del dia seguent, i me diuen que ja estan 
esgotades. En f i , paciència. Aquell dia vaig optar 
per un f i lm del cicle "Història secreta del cinema 
rus", on vaig veure Spasite utopajus~c"ego {Salvati 
a qui s'està ofegant, 1969) de Pavel Arsénov, una 
comèdia piena d'humor sobre el patriotisme so-
cialista dels paì'sos comunistes en piena Guerra 
Freda, bastant divert ida. Al cicle.es projectaven 
films de Grigorij Aleksandrov, Ivan Pyr'ev, (alum-
nes i col-laboradors d'Eisenstein) o Gerbert Rap-
paport, gairebé tots de l'època de la Guerra Fre-
da, que no s'havien vist fora de la Unió Soviètica. 
En realitat, la majoria dels films d'aquest cicle no 
són pel-l icules de denùncia, o ant iconformistes 
amb el sistema, ans al contrari, es tracta de tre-
balls que varen tenir un gran exit a l'URSS, però 
que, segurament per les temàt iques particular-
ment "autocrat iques" no.haurien trobat una gran 
acollida o comprensió entre el public occidental. 
Vaig pensar aixecar-me prest el día següent per 
poder veure The Queen. Així que a les 8h ja era a 
la cua de la bitlleteria, que obria a les 9h. L'ambient 
era de pel-lícula de Visconti: a les 7,30 del matí, el 
camí que duia de l'apartament on jo estava al festi-
val, me va dur a recorrer la platja de Lido, amb una 
boira que no et deixava veure dos pams enfora, 
passar davant L'Hôtel des Bains (on me vaig creuar 
amb un Sergio Castellito mig adormit, amb ulleres 
de sol), i arribar a la cua pensant ser la primera. No 
ho vaig ser, ni de bon tros, perqué ja tenia unes vint 
persones davant meu. Paciencia. Pero, ai! Deu m¡-
nuts després d'obrir la bitlleteria, pengen un cartell 
d"'Entrades per The Queen esgotades". Me'n vaig 
a berenar a un dels bars del festival, i davant un 
cappuccino i un cometió començo a llegir les criti-
ques de l'antifestival: un espai obert a to thom, on 
es pengen les critiques négatives del public. Allá 
llegesc la historia d'una al-lota que havia tengut pit-
jor fortuna que jo. Contava el seu viatge des de 
Ferrara, una ciutat que es traba a unes dues hores 
en tren de Venécia. Havia agafat el tren ben prest 
per arribar a la Mostra, i veure pel-lícules aquell dia. 
El relat incloïa els preus dels bitllets de tren, auto-
bús, traguetto, entrepans i begudes, cafés, i els 
transports per tornar el vespre a la seva ciutat. Al f i -
nal del dia s'havia gastat-uns 150 euros, sense ha-
ver pogut veure cap pel-lícula, perqué les entrades 
de les sessions d'aquell dia, que només es posaven 
en venda el dia abans, ja estaven esgotades. I com 
Les critiques, a 
la Mostra I a les 
pel-licules que 
es projectaven, 
donaven la 
volta a tot el 
recinte 
destinai a 
acolllr-les. 
ocCubre 2006 papers de cinema 5 
Entrada a aquesta, vaig llegir moites altres histories de gent 
l'antic Casino que es queixava de molts altres problèmes del fes-
de Venecaía, tival, a mes de critiques de les pel-lícules, algunes 
avui oflcines de positives, altres destructives. Està vist que els festi-
la Mostra, sala vals de cinema, com les fires d'art contmeporani, 
dedescansper están pensais per ais professionals, i no pels estu-
als professionals, diants o per al public aficionat. 
i rodes de L'horabaixa vaig decidir veure Non prendere im-
premsa. pegni stasera, de Gianluca Maria Tavarelli, un dra-
ma amb éléments de comedia interpretada per al-
guns dels actors capdavanters actualment al 
cinmea italià com Luca Zingaretti, Girogio Tirabasi, 
Andrea Renzi o Alessandro Gassman, que res té a 
veure amb son pare, entre d'altres. Res de nou, his-
tories de gent de quaranta en crisi (les pel-lícules 
dels de trenta ja han quedat enrere), diàlegs massa 
forçats, situacions de parella vistes una i altra vega-
da a les pel-lícules que tracten sobre les parelles... 
El film presenta, en un muntatge alternat (ara tan 
de moda!) la historia de quatre parelles de diferents 
edats i condicions. Unes acaben bé, altres no tant... 
i al final, un missatge de reconciliado amb la vida. 
El dia següent, dels films que a) podria veure i b) 
que hi havia entrades, vaig optar per L'Intouchable, 
de Benoit Jacquot, un dels treballs en concurs, que 
ha obtingut el premi Marcello Mastroianni a la mi-
llor actriu revelado per a la protagonista d'aquesta 
avorrida historia d'una jove actriu que cerca son pa-
re, un hindû de la casta dels intocables. Ni el viat-
ge a l'India, un tôpic ja un poc suat, ni la interpre-
tacid de la jove, varen fer que el film me deixàs mes 
que indiferent. Un ritme massa lent perai meu gust, 
i una història que, de tan banal, no me suggereix al-
tres comentaris. També vaig veure The Fountain, 
de Darren Aronofsky, pel-licula que té per temàtica 
la immortalitat, on apareix fins i tot la Reina d'Es-
panya (?) de l'Edat Mitja (no vos die res mes...) i que 
va provocar no massa bones reaccions per part de 
public Ma critica. És la història d'-un cientîfic, inter-
prétât per Hugh Jackman, que cerca desesperada-
ment un remei pel cancer terminal que pateix la se-
va dona, interpretada per Rachel Weisz, companya 
del director a la vida real. 
"I les festes, que?" Me dernanen els meus amies 
a Palma. Bé, he de dir que, molt de glamour... però 
d'enfora. M'explico. Per entrar a les festes que s'or-
ganitzaven amb motiu de l'estrena d'alguna pel-licu-
la, o les que ofehen els promotors de la Mostra, com 
. la casa de cotxes Lancia, havies de tenir una invita-
ció, no gens fàcil d'aconseguir. Els meus amies en te-
nien, perquè alguns treballaven a mitjans de comu-
nicació, aixi que fantàstici Ja me veia fent un spritz al 
costat de Catherine Deneuve. Que innocent!, Dins la 
mateixa festa privada hi havia un espai, privât aquest 
si, per als "vips", de manera que, al final, a les festes 
hi quedàvem els quatre que ens pensàvem recoma-
nats, i que no érem més que periodistes, aspirants a 
actors, i amies d'amies d'amies d'amics. Un ambient, 
això si, molt in, sobretot al bar Martini, local que 
semblava tret de l'anunci de televisió. 
El mati seguent, tot i no haver dormit gaire, va 
ser de sessió triple: me vaig assabentar que feien 
una projecció especial de Children ofMen, d'Alfon-
so Cuarón, aixi que m'aixec prest i me'n vaig a fer 
cua per les entrades, aquest cop amb més sort. És 
una història de ciència-ficció, basada en un llibre de 
P.D. James, ambientada a Londres l'any 2027, mo-
ment en que la humanitat ha esdevingut infèrtil. Es-
tà protagonitzada per Julianne Moore i Clive Owen, 
el qual ha de defensar una jove al-lota negra que ha 
de donar a llum al primer bebé nascut en denou 
anys. Me va agradar el plantejament de la història, 
tot i que cap a la meitat el film es converteix en la 
tìpica pel-licula de persecució del jove heroi que 
pot salvar el món, a qui encalcen els dolents que 
ressorgeixen, com per art de magia, en situacions 
de les quais el protagonista'en surt il-lès, o gairebé, 
no saps ben bé com. 
Després vaig optar pel film Dong, de Jia Zhang-
ke, una pel-licula de caire documentai sobre el pin-
tor realista Xiaodong Liu, a través del qual se'ns 
mostra el seu procès de treball, els ternes que l'ins-
piren, etc. Una espècie de Sol del Membrillo a l'o-
rientai, salvant les distancies, perquè, mentre el film 
d'Enee suposa una reflexió profunda sobre el tre-
ball d'un pintor i sobre la pintura mateixa, Dong es 
dispersa per altres questions com la vida de les per-
sones anònimes que el pintor fa protagonista dels 
seus quadres. Tot i això, me va cansar el ritme exas-
peradament lent, que fan que l'hora i mitja de 
6 Cemps modems núm. 126 
Roda de 
premsa de 
David Lynch, 
amb Laura 
Dearn i Justin 
Theroux. 
p.WVWCH 
pel lîcula es faci llarga. Després va resultar que el 
film guanyador del Lied d'Or va ser Sanxia haoren 
{Natura morta) d'aquest director. 
Vaig anar a la roda de premsa de David Lynch, a 
qui enguany se li atorgava el Lied d'Or a la seva 
trajectòria cinematogràfica. Acompanyat pels ac-
tors Laura Dearn i Justin Theroux, durant uns très 
quarts d'hora va respondre les preguntes d 'un 
nombres grup de periodistes que, entre d'altres 
questions, li demanaren pel significat del seu darrer 
f i lm, Inland Mepire una pel-lfcula de très hores, que 
suposa un retorn al Lynch mes obscur i hermètic, i 
que no va tenir massa exit al Festival. Lynch simple-
ment va respondre que no volia dir res.... 
També vaig veure Hei yanquan (I Don't Want to 
Sleep Alone) de Tsai Ming-Liang, coproduccid tai-
wanesa, francesa i austriaca, un altre dels films a 
concurs. Es tracta d'una pel-licula que parla sobre la 
soledat, l'amistat i l'amor, centrant-se en la vida 
dels immigrants i gent abandonada de Kuala Lum-
pur. Un ritme lent, que subratlla el fet que estigui f i l-
mada en la seva totalitat en llargs plans fixos, qua-
si tots gênerais, sensé gairebé diàlegs. 
A Venècia un dels ternes de conversa era el pro-
per festival de cine de Roma, que promogut pel bâ-
tie de la ciutat Walter Veltroni i pel président de la 
Fondazione Musica per Roma Goffredo Bettini, se 
celebrare per primera vegada el proper mes d'octu-
bre, del 13 al 21 . Tot i que es vol donar una imatge 
de "no passa res, no hi ha competència" des de Ve-
nècia els comentaris no eren gaire favorables, criti-
cant sobretot el fet que ara els doblers publics s'hau-
ran de repartir. Un dels punts febles de Venècia són 
les infraestructures, aspecte en el qual Roma duu 
avantatge. Al diari La Repubblica es podia llegir un 
article que comentava "és una guerra freda, in-
El Lancia que 
condui 
1 ^ Gasmann a 
// Sorpasso. 
cruenta, soterrada, perd és una guerra (...) El fet és 
que, com les dates demostren, la proximitat amb 
Venècia fa inevitable l'alternativa: un director italia 
o dels Estats Units que vulgui promoure un film ha 
d'escollir inévitablement entre les dues manifesta-
cions. També el public. No tots s'ho poden périmè-
tre, per temps i doblers". La polèmica esta servida. 
I tot i que el festival continuava très dies mes, el 
meu bitllet d'aviô me recordava que havia de tornar a 
Palma. Aixi que no vaig tenir oportunitat de veure titols 
suggeridors com Dev/7 Wears Prada, una comèdia diri-
gida per David Frankel, protagonitzada per Meryl Stre-
ep, The Magic Flue, la darrera de Kenneth Branagh o 
Private Fears in Pubic Places, d'Alain Resnais, qui es va 
endur el premi al millor director, entre d'altres. Aixi que 
si les vull veure hauré de sortir de sa Roqueta. No pue 
esperar que la majoria d'aquestes pellicules arribin a 
les nostres avorrides pantalles de cinema, perquè, tot i 
que Michael Dowglas, Annie Lennox o Claudia Schiffer 
tenguin casa a Mallorca, seguim estant a la cua en 
molts aspectes, dels quais el cinema n'es només un. • 
ocGubre 2006 papers de cinema 7 


Memòria personal d'una visita a la Mostra de Cinema de Venezia

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/tempsModerns/index/assoc/tm_2006_/n0126_p0/04.dir/tm_2006_n0126_p004.pdf

Memòria personal d'una visita a la Mostra de Cinema de Venezia

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears