Farrés, Ramon

Revistes Catalanes amb Accés Obert

192 Llengua & Literatura, 28, 2018
Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219
sTegmann, Tilbert Dídac: El plaer de llegir literatura catalana, Lleida: Pagès edi-
tors, 2016; «Argent Viu», 135.
Ramon FaRRés
Universitat Autònoma de Barcelona, Dept. de Traducció, Interpretació i Estudis  
d’Àsia Oriental
Ramon.Farres@uab.cat
Tilbert Dídac Stegmann, romanista alemany que ha dedicat els seus majors es-
forços a la promoció dels estudis de llengua i literatura catalanes al seu país, era 
conegut fins ara pel públic català no especialitzat per obres de caràcter testimo-
nial, com ara Catalunya vista per un alemany (1986) —del qual se’n van arribar 
a fer 13 edicions en 8 anys— o Ambaixador de Catalunya a Alemanya (2014). 
Amb la publicació del llibre que ens ocupa avui, es posa per primera vegada a 
disposició del lector català interessat en els estudis literaris un aplec de textos 
seus de caràcter més filològic sobre diverses figures o obres del sistema literari 
català, publicats anteriorment en revistes o miscel·lànies. Així doncs, qui fins 
avui només coneixia el catalanòfil, ara té l’oportunitat de veure com treballa 
l’estudiós. Dues cares de la mateixa persona que lògicament tenen molts punts 
en comú, dels quals jo destacaria en primer lloc la passió. Stegmann no només es 
mostra apassionat quan defensa la llengua i la cultura catalanes, sinó també quan 
estudia les obres literàries que aquesta llengua i aquesta cultura han donat. 
D’aquí ve que hagi titulat aquest aplec d’articles no pas amb una denominació 
neutra i convencional com podria ser Estudis de literatura catalana o Lectures de 
textos catalans, sinó El plaer de llegir literatura catalana, deixant clara així d’en-
trada la seva implicació emotiva amb el seu objecte d’estudi. I cal dir que el títol 
està plenament justificat, perquè al llarg dels treballs que conté trobarem cons-
tantment l’autor sorprenent-se d’un cop d’efecte, admirant un determinat recurs 
poètic, assaborint una descripció novel·lesca, adelitant-se amb els detalls creatius 
d’un autor.
En total són vuit els estudis aplegats al volum, però el gruix el conformen 
diversos textos dedicats, d’una banda, a l’obra de Joan Brossa, i de l’altra al Tirant 
lo Blanc, concretament tres en el primer cas i dos en el segon. La resta de treballs 
tracten de temes tan diversos com la novel·la de Joan F. Mira Els treballs perduts, 
una composició de Frederic Mistral dedicada als poetes catalans i els estudis de 
filologia catalana a Alemanya. Com s’ha dit, tots ells són textos que ja havien es-
tat publicats anteriorment en actes de congressos o en revistes especialitzades, 
com Zeitschrift für Katalanistik, la publicació fundada pel mateix Stegmann que 
des de fa més de trenta anys serveix de portaveu als estudis de llengua i literatura 
catalanes (és a dir de «catalanística», en la terminologia germànica) a Alemanya. 
Cal dir, però, que Stegmann s’ha pres la molèstia de posar-los al dia —a més de 
traduir-los de l’alemany, quan calia—, contrastant-los amb la bibliografia que ha 
aparegut d’ençà de la primera publicació.
Llengua_literatura_28.indd   192 15/3/18   12:00
 Ressenyes 193
Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219
El volum s’obre amb el bloc de tres textos dedicats a diversos aspectes de 
l’obra de Joan Brossa. En el primer, titulat «Joan Brossa, entre paraula i vida», 
Stegmann parteix de la premissa que tota la producció brossiana té com a motor 
la transgressió, i es proposa definir les diferents vies en què es manifesta aquesta 
força, ajudant-se d’exemples concrets que analitza detalladament. En total, l’au-
tor constata sis formes de transgressió: la dignificació poètica del llenguatge quo-
tidià; la superació de les fronteres entre els gèneres literaris; l’equiparació entre la 
literatura i els «gèneres lúdics populars» —tal com els anomena Stegmann—, com 
poden ser la màgia, la pantomima, el circ o els happenings, entre altres; l’atribució 
als signes lingüístics —les lletres, les paraules...— d’una funció independent, més 
enllà de la designació d’un objecte o un concepte; la supressió de les barreres en-
tre la literatura i les arts visuals, i la reconnexió de la poesia amb la vida, que tin-
dria com a exemple més clar, segons l’autor, el «Poema visual transitable» situat a 
l’entorn del velòdrom d’Horta, a Barcelona.
El segon text dedicat a Brossa, «Creativitat en les poesies de Joan Brossa», 
parteix de la definició del concepte de «creativitat» que va establir Arthur Koest-
ler al seu llibre The Act of Creation, de 1964, per tal d’«elucidar si el concepte de 
creativitat ens pot ajudar a penetrar en el secret de la poesia brossiana i, a l’inrevés 
i al mateix temps, si la poesia brossiana ens pot ajudar a penetrar en el secret de la 
creativitat». I ho fa de nou analitzant amb gran detall diversos poemes represen-
tatius de Brossa, per arribar a la conclusió següent:
Brossa es deslliga de les limitacions de la convenció literària i del pensament 
convencional, que són impediments per al salt creatiu. Reordena i reagrupa el 
conjunt de les nostres experiències. Busca el llenguatge depurat de tot allò su-
perflu i la màxima concentració lingüística, amb la qual introdueix nous en-
llaços i noves combinacions per al lector.
El tercer text dedicat a Brossa, «La sabata del poeta: Joan Brossa a Alemanya», se 
centra, com diu el títol, en la presència de l’obra de l’autor a Alemanya, sigui en 
forma de publicacions o de mostres efímeres o permanents de la seva obra plàsti-
ca, de les quals Stegmann ha estat un dels principals impulsors. Per aquest motiu, 
el text es tanca amb una completa «Bibliografia de T. Stegmann sobre Brossa», 
amb més de vint referències entre estudis i traduccions.
A continuació trobem un estudi titulat «Ironia intertextual i complexitat nar-
rativa en Els treballs perduts de Joan F. Mira», on Stegmann rastreja amb gran 
minuciositat les referències literàries d’aquesta novel·la, des del rerefons mitolò-
gic dels treballs d’Hèrcules fins a Borges i Eco, passant per la Bíblia i l’Ulysses de 
Joyce, alhora que posa en relleu l’extraordinària complexitat de la construcció 
narrativa. Aparentment la novel·la de Mira i l’obra poètica de Brossa no tenen res 
en comú, però la reflexió que Stegmann fa al final d’aquest treball ens dóna una 
pista de per què l’una i l’altra l’han interessat d’igual manera:
Llengua_literatura_28.indd   193 15/3/18   12:00
194 Llengua & Literatura, 28, 2018
Llengua & Literatura. Núm. 28 (2018), ps. 129-219
Les jerarquies, tant de forma com de contingut, es veuen desmuntades en els 
més diversos aspectes; també els ideals, l’heroisme, els projectes universals que 
volen salvar la humanitat, tot, es desmunta..., amb l’excepció del plaer i de la 
voluptuositat.
L’assaig que segueix encara s’allunya més dels paràmetres fixats en els primers 
textos del llibre, de fet fins i tot podríem dir que surt del marc de referència del 
volum, perquè no tracta pròpiament de cap autor ni de cap obra de la tradició li-
terària catalana, encara que sens dubte hi té una relació directa. Es tracta d’una 
anàlisi del poema de Frederic Mistral «I troubaire catalan» (‘Als poetes catalans’), 
en què Stegmann ressalta les visions contradictòries que aquesta oda presenta de 
Provença i Catalunya i les seves respectives relacions amb França i Espanya, que 
fan que el text basculi entre un regionalisme submís i un impuls radical d’eman-
cipació.
Seguidament trobem els dos estudis dedicats a aspectes molt concrets de la 
gran novel·la de Joanot Martorell, concretament sobre «Mediació narrativa i par-
ticipació del lector en el Tirant lo Blanc» i «El “realisme tècnic” i el “detallisme 
sobri” al Tirant lo Blanc». En el primer Stegmann analitza un passatge de la 
novel·la de caràcter eròtic des del punt de vista de la necessària cooperació del 
lector per interpretar determinats aspectes de la narració que són tan sols sugge-
rits per Martorell, i en el segon s’entreté a revisar amb tot detall un altre passatge, 
aquest de caràcter tècnic, i totes les interpretacions que se n’han fet, per intentar 
esbrinar fins a quin punt el procediment descrit per Martorell és correcte i, en 
última instància, si podria realment dur-se a la pràctica.
El volum es clou amb un interessant repàs a la història de la catalanística 
alemanya, des de la primera referència a la llengua catalana en una composició del 
trobador alemany Oswald von Wolkenstein fins a l’actualitat, acompanyat d’una 
bibliografia essencial que ressalta les aportacions més importants de cada època 
en aquest camp.
El plaer de llegir literatura catalana, sense renunciar en cap moment al rigor 
filològic, es llegeix efectivament amb «plaer», d’una banda gràcies al to apassionat 
que Stegmann imprimeix a les seves investigacions, i de l’altra pel seu conreu d’un 
català planer i precís a parts iguals. Tot i això, l’autor no pot evitar caure ara i adés 
en algun calc de l’alemany o en alguna altra mena d’expressió deficient, que no 
seria just retreure-li a ell, sinó a la manca d’una revisió lingüística per part dels 
editors. És l’única pega que hem trobat en aquest aplec del tot recomanable d’es-
tudis de la tradició literària catalana per part d’un dels més il·lustres catalanòfils i 
catalanistes en actiu.
Llengua_literatura_28.indd   194 15/3/18   12:00


Stegmann, Tilbert Dídac: El plaer de llegir literatura catalana, Lleida: Pagès editors, 2016; "Argent Viu", 135.

http://www.raco.cat/index.php/LlenguaLiteratura/article/download/336691/427476

Stegmann, Tilbert Dídac: El plaer de llegir literatura catalana, Lleida: Pagès editors, 2016; "Argent Viu", 135.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert