Ginard, Antelm

Pons, Guillem X.

Vicens, Damià

Biblioteca Digital de les Illes Balears

IDEES QUE VAN CANVIAR EL MÓN
Disponible on-line a shnb.org/SHN_monografies
En el  cicle  Idees que van canviar el  món, que organitzà la  Societat 
d’Història Natural, s’exposaren les idees d’algunes de les persones que han 
contribuït  a  canviar  el  món amb el  seu  pensament,  idees  revolucionàries  i 
descripcions de les lleis de la natura. Aquestes idees han ajudat a millorar de 
manera  extraordinària  la  nostra  vida  quotidiana  a  partir  d’una  imaginació 
excepcional; la imaginació, segons Albert Einstein,  és més important que el  
coneixement, el coneixement és limitat, la imaginació abraça el món.
A l’antiga Jònia, al voltant de l’any 600 aC, els primers filòsofs troben 
respostes a partir de la reflexió, la discussió i el raonament. És el pas del mite  
al  logos. Entre aquests primers filòsofs sobresurten alguns, com ara Tales de 
Milet, considerat el primer gran pensador de la història, a qui s’atribueix la 
predicció d’un eclipsi  de Sol;  Anaximandre de Milet,  que va experimentar 
amb els primers rellotges de Sol; Demòcrit d’Abdera, va introduir el concepte 
de partícula indivisible de la matèria i la va anomenar àtom (indivisible); o 
Euclides, autor del tractat de geometria  Elements, sistema geomètric que va 
ser acceptat durant més de dos mil anys.
A l’època de la Grècia clàssica, que va durar fins el segle I dC, van 
aparèixer altres grans savis, com ara Arquimedes de Siracusa, autor de llibres 
sobre matemàtica i física, es prou conegut per un dels seus principis, anomenat 
d’Arquimedes, sobre el comportament dels sòlids submergits en un líquid, la 
llegenda diu que quan el  va descobrir va sortir dels  banys cridant  Éureka; 
també aportà idees sobre palanques i politges, que resumia amb la sentència 
Doneu-me un punt de suport i mouré el món. Eratòstenes de Cirene, va ser 
director de la Biblioteca del Museu d’Alexandria, autèntic centre intel·lectual 
de  la  Grècia  clàssica  a  partir  del  segle  III  aC,  va  escriure  un  catàleg  de 
constel·lacions conegut com a  Catasterismes, creà el mètode d’identificació 
dels nombres primers i també va ser capaç de mesurar el perímetre de la Terra  
amb  una  precisió  extraordinària  per  l’època,  segle  III  aC;  Eratòstenes,  va 
morir de fam per voluntat pròpia quan es va quedar cec, desesperat per no 
poder seguir llegint. Pitàgores, descobridor del teorema que porta el seu nom, 
juntament amb els seus deixebles estudiaven les lleis de la natura a partir del 
raonament i no tant a partir de l’experimentació. Aristarc de Samos, postulava 
que el  Sol  ocupava el  centre  del  Sistema Solar;  idea que es va abandonar 
durant segles.
El  segle  IV  aC  va  conèixer  un  dels  pensadors  més  influents  de  la 
història en la ciència i la filosofia, Aristòtil, les idees del qual es van tenir en 
consideració durant gairebé 2000 anys. Segons Aristòtil, la Terra estava quieta 
en el centre de l’Univers; hi havia dues zones ben diferenciades, a la primera, 
que  anomenava  sublunar,  es  trobava  la  Terra  amb  totes  les  seves 
imperfeccions, era la zona caòtica i estava formada per quatre elements, foc, 
aigua,  terra  i  aire.  L’altra  zona,  que anomenava  supralunar,  era  perfecte  i 
10   Idees que van canviar el món
estava  formada  per  l’èter.  Aristòtil,  és  el  personatge  del  primer  article 
d’aquesta monografia, que signa Miquel Ripoll amb el títol Aristòtil i l’estudi  
dels éssers vius. Ontologia i història natural.
Claudi  Ptolomeu,  al  segle  I  dC,  matemàtic  i  astrònom,  escriu 
L’Almagest, obra mestra de l’astronomia en què descriu el sistema geocèntric, 
sistema  que  va  ser  vigent  durant  varis  segles.  A  Alexandria  va  viure  la 
matemàtica i  astrònoma Hipàtia,  considerada per molts autors com la dona 
més culta de l’antiguitat; va escriure i va comentar sobre altres savis, com ara  
Ptolomeu, però malauradament no s’ha conservat res de la seva obra i només 
es  conserven  cites  d’altres  autors;  va  ser  la  darrera  persona  que  dirigí  la 
Biblioteca  del  Museu  d’Alexandria;  defensava  el  paganisme  i  per  això  va 
morir assassinada de manera cruel.
El  segle  I  dC  ja  va  marcar  l’inici  d’un  període  d’alentiment  en  el 
desenvolupament  de  les  ciències,  que  es  va  veure  accentuat  durant  l’edat 
mitjana, període supeditat a la teologia, tendència que va trencar la revolució 
cultural  que  significà  el  Renaixement  italià.  No  obstant  aquest  període 
d’alentiment, gran part del coneixement de la Grècia clàssica es va conservar 
gràcies a la cultura musulmana i també a la ingent tasca dels monjos copistes  
medievals;  procés  de  còpia  manuscrita,  aquest,  que  comportava  alguns 
problemes d’errades o pèrdues irreparables de textos que es varen solucionar 
amb la invenció, al segle XV, de la impremta, atribuïda a Johannes Gutenberg.
El període medieval es va iniciar l’any 476 amb la caiguda de l’Imperi 
romà  d’Occident,  període  en  el  qual  mereixen  una  menció  destacada 
pensadors, com ara Tomàs d’Aquino, defensor d’una filosofia més racional a 
partir de la qual diferenciava el pensament filosòfic del teològic. Gabriel Seguí 
ens descriu aquest filòsof amb l’article Sant Tomàs: la fe que no renuncia a la  
raó. Un altre destacat pensador, Ramon Llull, autor de l’Art general, obra que 
consisteix en una estructura lògica i que va escriure per a la conversió dels 
infidels, com un instrument missional. Maribel Ripoll documenta Llull en un 
article titulat Ramon Llull i la ciència: un instrument per conèixer Déu.
Amb el Renaixement, segles XV i XVI, s’inicià una revolució cultural i  
també científica;  naixia el mètode experimental que trencava amb el mètode 
aristotèlic  d’observació  passiva,  vigent  aleshores.  Aquesta  revolució, 
anomenada gir  copernicà,  va venir  motivada pel  pensament d’una sèrie  de 
savis, d’entre els quals sobresurt Nicolau Copèrnic que va descriure el model 
heliocèntric  a  l’obra  De  revolutionibus  orbium  coelestium (Sobre  les 
revolucions  de  les  orbes  celestes),  però  també  per  altres  savis,  com  ara, 
Thomas Digges, que va parlar per primera vegada d’un univers infinit. Tycho 
Brahe va recopilar un nombre extraordinari, per la seva època, d’observacions 
astronòmiques. Johannes Kepler que va definir les tres lleis planetàries a partir 
de  les  dades  recollides  per  Tycho  Brahe.  Un  altre  pensador  representatiu 
d’aquesta  època és  Galileu Galilei,  autor  de  Dialogo sopre  i  due massimi  
sistemi del mondo, Tolemaico e Copernicano (Diàleg sobre els dos màxims 
sistemes  del  món,  ptolemàic  i  copernicà),  considerat  el  pare  del  mètode 
científic: les hipòtesis s’han de validar i ratificar a partir de l’experimentació. 
Idees que van canviar el món   11
D’aquest científic,  Victòria Rosselló n’ha escrit  l’article  Galileu Galilei: el  
naixement de la ciència moderna.
De  les  idees  més  representatives  del  segle  XVII,  Nicolaus  Steno, 
considerat un dels pares de la geologia, n’ha escrit un article Damià  Crespí 
que ha titulat  Steno i el seu temps: una visió dels inicis de la geologia. Cal 
destacar,  el  que per  molts  autors  ha estat  el  científic  més  gran  de tots  els 
temps, Isaac Newton, autor la teoria de la gravitació universal amb la qual es  
podien provar les tres lleis planetàries de Kepler, en el seu llibre Philosophiae 
Naturalis  Principia  Mathematica (Principis  matemàtics  de  la  filosofia 
natural); Newton també va crear noves eines matemàtiques, com ara el càlcul 
diferencial  i  integral,  al  mateix  temps  que  Gottfried  Leibnitz,  encara  que 
ambdós en reclamaven l’autoria. La notació de Leibnitz, més clara que la de 
Newton, és la que es fa servir actualment.
Al segle XVIII,  el segle de la il·lustració, Carl von Linné, naturalista 
suec, va ideà un sistema taxonòmic de classificació de les espècies conegut 
com  nomenclatura  binària.  Antoine  Laurent  Lavoisier,  químic  francès, 
considerat  el  pare  de  la  química  moderna,  ens  va  llegar  el  seu  Traité  
elementaire de chimie (Tractat elemental de química). Sobre Lavoisier, Antoni 
Salvà ha escrit l’article Lavoisier: la revolució química francesa.
Després de la il·lustració, François  Aragó, figura representativa de la 
ciència del segle XIX, destacà per les seves tasques científiques i també per la 
participació a la campanya de mesura del meridià de París fins a les Balears. 
Sobre Aragó, hi ha un article titulat Una aventura per a la ciència: François  
Aragó i el triangle 17,  a càrrec de  Joan Bauzà i Joan Stela. El segle XIX 
també conegué Carl Friedrich Gauss, matemàtic que escriví sobre la teoria de 
nombres  a  la  seva  gran  obra  titulada Disquisitiones  Arithmeticae 
(Disquisicions aritmètiques),  Gauss també es dedicà a  l’astronomia i  dirigí 
l’observatori de Göttingen on escriví  Theoria motus corporum coelestium in  
sectionibus  conicis  solem  ambientium (Teoria  del  moviment  dels  cossos 
celestes  que  giren  al  voltant  del  Sol  seguint  seccions  còniques). Michael 
Faraday va ser  un dels  autors del  desenvolupament de l’electromagnetisme 
però  va  ser  James  Clerk  Maxwell  el  que  va  conrear  la  teoria  del  camp 
electromagnètic. Charles Robert  Darwin, naturalista anglès, autor de  On the  
Origin  of  Species  by  mens  of  Natural  Selection,  or  the  Preservation  of  
Favoured  Races  in  the  Struggle  for  Life (Sobre  l’origen  de  les  espècies 
mitjançant  la  selecció natural,  o  la  preservació  d’espècies  afavorides  en la 
lluita per la vida); sobre Darwin, n’ha escrit un article Guillem Xavier  Pons, 
titulat  Charles  Darwin  i  l’origen  de  les  espècies.  Dmitri  Ivanovitch 
Mendeléiev,  descobrí  un  sistema  de  classificació  dels  elements  químics; 
Antoni Salvà ha escrit l’article titulat Mendeléiev, la revolució química russa.
A finals del segle XIX i primera meitat del segle XX, Santiago Ramón 
y Cajal, històleg aragonès, descobrí la independència de les cèl·lules nervioses 
i fou un dels impulsors de la neurociència; Gabriel Timoner ha escrit l’article 
titulat Santiago Ramón y Cajal, impulsor de la neurociència moderna. Marie 
12   Idees que van canviar el món
Curie i Pierre Curie destacaren pel descobriment de dos elements, el poloni i  
el radi, i iniciaren les investigacions sobre la radioactivitat.
Al segle XX, en el camp de la física, dues teories destaquen de manera 
extraordinària:  la  relativitat  general,  obra  d’Albert  Einstein,  i  la  mecànica 
quàntica.  Einstein va  establir  uns  nous  conceptes  de  la  física  a  partir  dels 
treballs, publicats l’any 1905, sobre l’efecte fotoelèctric, el moviment brownià 
o la teoria especial de la relativitat; la seva obra mestra, la teoria general de la  
relativitat, no la va publicar fins l’any 1915; sobre Einstein en podem llegir un 
article  signat  per  Joan  Stela, titulat  El  creador  de  la  relativitat:  Albert  
Einstein. La mecànica quàntica no és la teoria d’un sol autor, neix amb Max 
Planck,  quan  postula  que  l’energia  està  feta  de  quàntums,  continua  amb 
Einstein,  quan  demostra  que  la  llum  està  feta  de  partícules  que  anomena 
fotons. Niels Bohr, director de l’Institut de de Física Teòrica de la Universitat 
de Gotinga, continuà amb el desenvolupament de la mecànica quàntica; Bohr 
quan va descriure el seu model atòmic va incloure el quàntum d’energia de 
Planck-Einstein.  L’any  1925,  Werner  Heinsenberg  descriu  una  teoria 
matemàtica sobre la mecànica quàntica basada en el caràcter corpuscular de la  
matèria; el mateix any, Erwin Schrödinger descriu una altra teoria matemàtica, 
en aquest cas, basada en el caràcter ondulatori de la matèria.  Dos anys més 
tard, Heinsenberg, també anuncià el principi d’indeterminació que duu el seu 
nom.  Richard  Feynman  va  aportar  a  la  mecànica  quàntica  una  idea 
innovadora, les partícules es desplacen d’un lloc a un altre per cadascun dels 
camins possibles.
Continuant al segle XX, també cal destacar altres genis, com ara Alan 
Turing,  el  primer  gran  teòric  de  la  informàtica,  durant  la  segona  guerra 
mundial participà en el projecte de desxifrar els missatges criptogràfics de la 
màquina alemanya Enigma; va ser un dels pioners de la intel·ligència artificial 
i  ideà una prova, anomenada de Turing, per demostrar si una màquina era 
capaç de pensar. Francis Crick i James Watson descobriren l’estructura del 
DNA. Stephen Hawking descobrí que els forats negres realment no són tan 
negres, poden emetre radiació, teoria coneguda com la radiació de Hawking.
Per acabar la monografia, hi ha un article de Lidia Cabeza, titulat Jane 
Goodall: vida e implicación en el mundo de la primatología. L’article parla 
sobre la tasca de la primatòloga anglesa Jane  Goodall,  prou coneguda pels 
estudis  sobre  els  ximpanzés  i  per  la  seva  implicació  en  la  protecció  tant 
d’espècies com dels seus hàbitats naturals.
Finalment, volem mostrar el nostre agraïment, tant per la redacció dels 
articles  d’aquesta  monografia  com  per  la  participació  en  el  cicle  de 
conferències,  a  Joan  Bauzà,  Lidia  Cabeza,  Damià  Crespí,  Maribel  Ripoll, 
Miquel  Ripoll,  Victòria  Rosselló,  Antoni Salvà,  Gabriel  Seguí,  Joan Stela, 
Gabriel Timoner i Guillem Vicens. També volem agrair a Joana Maria Cerdà, 
Carles Cabrera, Josep Lluís Pol i  a la Junta Directiva de la SHNB la seva 
col·laboració amb l’organització del cicle de conferències.
Antelm Ginard, Damià Vicens i Guillem X. Pons


Idees que van canviar el món

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/monografiesHistoriaNatural/index/assoc/Monograf/iesSHNB_/2015vol0/22p009.dir/MonografiesSHNB_2015vol022p009.pdf

Idees que van canviar el món

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Biblioteca Digital de les Illes Balears