Molas, Esther

Revistes Catalanes amb Accés Obert

uNa PeRsecució 
eNdèmica
El govern d’Erdogan escriu el darrer capítol  
de la història de Turquia contra la premsa lliure
Text esther Molas
Recep Tayyip Erdogan, president de Turquia, quan encara era primer ministre. 
Capçalera 77
 Pe riodi sme  al  món 
La llibertat de premsa i la llibertat 
d’expressió no existeixen actualment a 
Turquia, sota el règim d’Erdogan. Els 
fets ho demostren: més d’un centenar de 
mitjans esborrats del mapa, milers d’aco-
miadaments en mitjans diversos, més de 
700 carnets de premsa retirats i més de 150 
periodistes empresonats a terres turques. 
Tot això està passant des del fallit cop 
d’Estat del mes de juliol de 2016. La reti-
rada de passaports, la censura a Internet i 
xarxes socials o la caça de bruixes contra 
el col·lectiu periodístic progressista està a 
l’ordre del dia.
Juntament amb els acomiadaments mas-
sius, el govern d’Erdogan ha utilitzat tàcti-
ques d’asfíxia financera per fer desaparèi-
xer mitjans crítics, que sempre relaciona 
amb o sense fonament amb el moviment 
kurd o els seguidors del clergue Fetullah 
Gülen. Hi ha una premsa silenciada i una 
premsa comprada. El periodisme turc està 
ara mateix a la uvi en estat vegetatiu . Una 
de les darreres víctimes és el periodista 
Hamza Yalçin, detingut i empresonat 
a Can Brians des del 3 d’agost per una 
ordre de detenció internacional per haver 
criticat Erdogan
La situació, greu, va més enllà de la 
premsa. Tal com denuncia Amnistia 
Internacional, “des 
del fallit cop d’estat 
de juliol, estudiants i 
professors, periodis-
tes i escriptors que es 
pronuncien contra 
el govern corren el 
perill de ser sotmesos a una investigació 
criminal i a un judici, a més de patir actes 
d’intimidació, fustigació i censura”. 
uN PRoblema històRic
La llibertat de premsa a Turquia ja estava 
amenaçada des de molt abans de la funda-
ció de la moderna República de Turquia 
l’any 1923.  La interrelació entre l’Estat, 
les lleis (restrictives) i el model d’empreses 
periodístiques explica la censura i la 
manca d’independència dels mitjans de 
comunicació a Turquia. 
En temps de l’imperi otomà, l’Estat va ser 
el primer impulsor de l’activitat perio-
dística per tal d’informar la població dels 
esdeveniments a la regió amb l’objectiu 
de contrarestar aquelles informacions 
que poguessin ser incompletes o que 
busquessin anar en contra dels interessos 
de l’imperi. 
Pels volts dels anys 1860, es van produir les 
primeres lleis de regulació de la professió 
periodística que ja en limitava la pràctica i 
incloïen certes prohibicions. Malgrat que 
la constitució otomana de 1876 incloïa un 
article sobre la llibertat de premsa –dins 
els límits establerts per la llei–, la censura 
va ser utilitzada freqüentment i molts 
periodistes d’aquella època van haver 
d’exiliar-se sota el mandat del sultà Abul-
hamid ii (1876-1909).
Amb la proclamació de la segona consti-
tució otomana l’any 1908, bona part dels 
El govern del president Recep Tayyip Erdogan està perseguint bona 
part de la premsa turca sense concessions. La situació és desesperant 
i preocupant, sobretot arran del fallit cop d’Estat del passat mes de 
juliol. Ara bé, la manca de llibertat de premsa no és un problema nou 
en aquest país d’història convulsa. En realitat, els problemes amb els 
periodistes s’arrosseguen des de la mateixa fundació de la república 
actual. En els darrers temps, però, tot això s’ha agreujat, malgrat que 
hi ha nombroses veus, silenciades al país, que ho denuncien. 
El govern d’Erdogan ha empresonat més 
de 150 periodistes i ha retirat més de 700 
carnets de premsa 
Capçalera78
 Pe riodi sme  al  món 
Dilek Dündar, esposa de Can Dündar, ajuda a retenir a Murat Sahin, que va intentar atemptar contra el seu marit a la sortida de la vista del judici. Foto: Can Erok
propietaris de diaris es van alçar contra 
l’obligatorietat d’enviar a l’Estat l’edició 
diària per a la supervisió. El 24 de juliol 
d’aquell any, és encara recordat avui dia 
com a la “festa dels periodistes”. L’any 
següent, es va reformar el codi periodís-
tic permetent-hi la supressió d’un article 
que obligava a demanar una llicència a 
l’Estat per tal de publicar un nou diari, 
tan sols seria necessari notificar-ho. Sota 
el nou codi, l’únic motiu pel qual el 
govern podia ordenar el tancament d’un 
diari, seria l’insult de qualsevol minoria 
nacional o religiosa. Tanmateix encara 
no existia a l’època una clara pràctica 
periodística independent. Ser periodista i 
membre d’un partit polític no constituïa 
un problema ètic. 
coNtRa els cRítics
El nombre de diaris va començar a dava-
llar a partir de 1910 a mida que el partit al 
poder consolidava l’hegemonia. Mentre 
que, el 1908, a Turquia hi havia 353 diaris 
en circulació, l’any 1910, van passar a ser-
ne 130 i a començament de la Primera 
Guerra mundial tan sols quedaren vuit 
capçaleres al país. 
S’utilitzen tàctiques d’asfíxia financera per 
fer desaparèixer mitjans de comunicació 
crítics amb el govern
Capçalera 79
 Pe riodi sme  al  món 
Amb la caiguda de l’imperi Otomà i 
l’arribada al poder de Mustafa Kemal 
Atatürk, fundador de la moderna Repú-
blica de Turquia, la llibertat de premsa va 
ser reinstaurada temporalment. Arran de 
la supressió de l’alçament de Sheikh Saidal 
al sud-est del país, l’any 1925, amb l’objec-
tiu de fer reviure l’antic califat islàmic, el 
govern d’Atatürk va promulgar dures lleis 
contra tot tipus d’oposició al procés de 
construcció de l’estat kemalista. 
Com a conseqüència d’això, molts peri-
odistes crítics van ser apartats o van haver 
d’exiliar-se i diversos directors de diaris 
van ser detinguts. Amb la introducció de 
l’alfabet llatí, una de les reformes mo-
dernitzadores més importants d’Atatürk, 
es va prohibir la publicació de diaris en 
alfabet àrab, cosa que va fer disminuir la 
circulació total de diaris, fet pel qual van 
ser compensats. 
La censura durant aquella època era entesa 
com a necessària per tal de fer front a les 
veus contràries al republicanisme kemalis-
ta. Aquells diaris que 
actuessin en contra 
de la nació serien 
prohibits sense ne-
cessitat d’una ordre 
judicial. La majoria 
d’editors de diaris 
eren alhora membres del Partit Republicà 
del Poble d’Atatürk. Tanmateix, Yunus 
Nadi, fundador del diari Cumhuriyet (La 
República), va posar de manifest la neutra-
litat i independència del diari respecte del 
govern i els seus partits, tot declarant-se 
defensors i representants de la república 
turca. 
autoRitaRisme i coNtRol
Amb la mort d’Atatürk i l’esclat de la 
Segona Guerra mundial, en què Turquia 
va adoptar una posició neutral, la premsa 
va quedar controlada completament per 
l’Estat per raons de seguretat nacional. 
En acabar la guerra, el partit republicà va 
suavitzar la censura periodística. L’arriba-
da al poder, l’any 1950, del Partit Demò-
crata d’Adnan Menderes, de dretes i mo-
deradament religiós, va anar acompanyada 
d’un codi periodístic de to liberal. Es va 
eliminar l’obligació d’obtenir el permís 
empresonats i exposats
La mostra itinerant “Expression Interrupted” exhibeix més de 150 periodistes i escriptors turcs que actualment estan empreso-
nats. El denominador comú és que les persones de la mostra són a la presó per exercir el dret constitucional d’expressar-se.
Aquesta exposició es va inaugurar, al maig, a la seu del Parlament Europeu, a Brussel·les, en el context del Dia Mundial de la 
Llibertat de Premsa, gràcies a la feina dels organitzadors i eurodiputats i eurodiputades Rebecca Harms, Alexander Graf Lambs-
dorff, Kati Piri, Marju Lauristin, Terry Reintke i Bodil Valero. La mostra està dissenyada per Bülent Erkmen, conegut dissenyador 
gràfic turc, i està comissariada per la Platform For Independent Journalism (p24), de la qual en Hasan Cemal n’és el president 
fundador. Per a més informació, cal contactar amb la pàgina web www.platform24.org o el twitter @P24Punto24.
En aquest país la llibertat de premsa ha estat 
amenaçada des de molt abans de la fundació 
de la moderna República de Turquia el 1923
El periodista Can Dündar (Ankara, 1961) actualment viu exiliat 
a Berlín. Periodista turc de prestigi, Dündar va estar en el 
punt de mira d’Erdogan a partir dels seus articles sobre els 
esdeveniments al parc Ghezi, desobediència espontània de 
moltes persones que va tenir lloc, l’estiu de 2013, per protegir 
el petit parc situat al cor d’Istanbul. 
Erdogan, indicant els periodistes que van criticar la interven-
ció policial, va dir “maleït sigui aquest periodisme” i després 
molts professionals van ser acomiadats, entre ells Dündar, 
llavors columnista de Milliyet. A principi de 2015, quan Dün-
dar dirigia Cumhuriyet (prestigiós diari de centre-esquerra, el 
primer diari de la República Turca) l’odi cap a la premsa crítica 
es va accentuar des del govern d’Erdogan. Llavors, quan 
Dündar va publicar imatges que demostraven que el Servei 
d’Intel·ligència Turca enviava armes als gihadistes de Síria el 
van titllar de “traïdor a la pàtria” i van arrestar i empresonar 
tant Dündar com Erdem Gül, una altra periodista crítica, 
acusant-los de formar part d’una organització terrorista, 
d’espionatge 
i de revelació 
de documents 
confidencials, fet 
pel qual s’enfron-
taven a una pe-
tició de cadena 
perpètua. Dündar va ser condemnat a cinc anys i deu mesos 
de presó. Davant això, els periodistes turcs es manifestaren 
al carrer exigint l’alliberament immediat de Dündar i Gül.  
Molts col·legues turcs van denunciar els fets des de la Union 
of Turkish Bar Associations. I van anunciar que demanarien a 
magistrats i fiscals una investigació judicial.  
Gràcies a les pressions, finalment, els dos periodistes van 
ser alliberats després de cinc mesos a la presó. Però, el 6 de 
maig, Murat Sahin va disparar contra Dündar a la sortida de 
la vista del judici. Per sort, no el va ferir i la seva dona Dilek va 
ajudar a retenir-lo. L’agressor va sortir de la presó, pocs dies 
després, i Dündar va abandonar Turquia en direcció a Berlín. 
Des d’allà, ha fundat el diari digital Özgürüz (Som lliures), en 
alemany i en turc. La seva dona, Dilek, no pot sortir de Tur-
quia i el seu fill Ege viu a Londres. 
Can Dündar ha rebut molts premis al llarg de la carrera 
periodística, però li va fer especial il·lusió recollir el Premi 
Ernest Udina a la trajectòria europeista 2017, que atorga 
anualment l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya. 
El president, José María Martí Font, va declarar que Dündar 
“representa la Turquia que pot seguir aspirant a formar part 
del projecte europeu”. 
expliCar la veritat 
D’altra banda, en el iii Simposi Llibertat de Premsa, que va 
tenir lloc el 4 i 5 de maig, a Lleida, el convidat a donar la con-
ferència de clausura va ser el periodista turc Dogan Tiliç. El 
corresponsal de l’Agència EFE a Turquia, des de fa dues dè-
cades, va defensar el periodisme com la professió d’explicar 
la veritat del que succeeix. “Ens hem d’unir per defensar la 
llibertat de premsa que va lligada a la democràcia. La llibertat 
de premsa és un afer que ens afecta a nivell internacional i 
s’ha d’actuar conjuntament. Els poderosos ens volen espantar, 
ja que saben que la por es contagia, però el coratge també 
s’encomana”, va comentar. 
Tiliç, també guardonat amb el VII Premi Internacional de Lli-
bertat de Premsa de la Universitat de Màlaga a proposta de 
la Càtedra Unesco de Comunicació, va denunciar que “molts 
blocaires i trols estan pagats per les grans companyies per tal 
de controlar la informació i l’opinió”. “A Turquia, les preguntes 
no són gairebé mai benvingudes”, va afegir. 
El simposi va ser organitzat per la Demarcació de Lleida del 
Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Universitat de Lleida, 
amb la col·laboració de l’Ajuntament de Lleida, entre altres 
institucions.
veus silenCiades 
Can Dündar i Dogan Tiliç, guardonats recentment a Catalunya
dündAr es vA hAver d’eXiliAr 
A berlín desPrés que 
l’eMPresonessin i intentessin 
AssAssinAr-lo
Can Dündar amb el Premi Ernest Udina lliurat el 29 de juny a Barcelona.
Capçalera80
 Pe riodi sme  al  món 
Capçalera 81
 Pe riodi sme  al  món 
del govern sobre la línia editorial del diari 
i va atorgar drets socials als periodistes. 
Malgrat el tancament del diari Ulus, lligat 
al partit republicà, el naixement de diaris 
com Hürriyet i Milliyet, encara en circula-
ció, va donar pas a un periodisme de caire 
comercial gràcies als subsidis del govern. 
Aquesta pràctica, però, va ser utilitzada tot 
seguit per controlar els diaris, afavorint-ne 
uns per damunt d’uns altres. L’any 1955, es 
va instaurar la llei marcial, que anul·lava 
els drets i llibertats dels periodistes, com a 
resposta als incidents del 6 i 7 de setembre 
en què un grup va atacar la minoria grega 
i altres minories no musulmanes a Istan-
bul després que una bomba esclatés a prop 
de la casa on va néixer Atatürk a Salònica. 
Després es va saber que el mateix Partit 
Demòcrata n’estava al darrere. 
El període entre 1960 i 1983, conegut 
com el període dels cops d’Estat, va estar 
marcat per l’assassinat, la tortura i l’empre-
sonament de periodistes i d’intel·lectuals 
turcs. Els successius cops d’estat van anar 
acompanyats de dictadures militars que 
van interrompre el camí democràtic de 
Turquia. El cop d’estat de 1980 encapçalat 
pel general Kenan Evren i, en concret, 
la constitució de 1982, esmenada força 
vegades, conté un 
seguit d’articles que 
soscaven enorme-
ment el dret a la 
llibertat d’expressió 
al país. Moltes de les 
lleis que regeixen la 
seguretat nacional i la integritat territorial 
de l’estat permeten una interpretació 
prou àmplia i ambigua, la qual ha donat 
lloc a abusos amb la seva aplicació. 
PeRiodistes eNtRe ReiXes
La majoria de periodistes empresonats a 
Turquia avui en dia ho estan sota aplicació 
de l’article 314 del codi penal turc o sota 
la llei antiterrorista. La llei antiterrorista 
considera com a delicte  “imprimir o pu-
blicar declaracions o anuncis d’organitza-
cions terroristes”. La llei s’adreça a aquells 
que distribueixen propaganda terrorista, si 
bé deixa oberta la possibilitat de processar 
tots aquells periodistes que cobreixin les 
activitats d’organitzacions terroristes. 
La mateixa llei també considera com a 
terrorista tot aquell o aquella que sigui 
membre d’una organització que tingui 
com a objectiu canviar els atributs de la 
República. Mentre el govern d’Erdogan 
assegura que els periodistes en qüestió 
són a la presó pel fet d’estar involucrats en 
activitats il·legals, associacions defensores 
dels periodistes no consideren que hi 
hagi suficient proves per determinar-ne la 
culpabilitat. 
La solució passa, d’una banda, per una 
reforma de les lleis que elimini els buits 
legals que permeten l’enjudiciament 
dels opositors polítics i, de l’altra, per una 
reforma judicial que permeti un procés 
legal com cal. 
La regressió de la llibertat de premsa sota 
el govern de l’akp en els darrers catorze 
anys no es pot entendre sense fer una 
mirada enrere a la història del país. La 
història ens demostra com la llibertat de 
premsa ha estat sacrificada en pro de la 
unitat i integritat del país.   
Entre 1960 i 1983, el període dels cops 
d’estat, es van assassinar, torturar i 
empresonar periodistes i intel·lectuals 
Manifestació el passat febrer demanant la llibertat de Deniz Yücel, corresponsal a Turquia del Die Welt, el 
primer periodista estranger en presó preventiva després del fallit cop d’Estat. Foto: Euronews


Una persecució endèmica

http://www.raco.cat/index.php/Capcalera/article/download/329012/419598

Una persecució endèmica

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert