Coll, Eudald

Revistes Catalanes amb Accés Obert

La veu deL poder?
La pràctica de“copiar i enganxar” les notes de premsa dels grans actors 
econòmics suposa cedir-los el control del relat de l’actualitat
Text eudald Coll
Una de les torres KIO de Madrid, símbol del poder econòmic de la capital espanyola. Foto: Luis Sanz
 Re portatge  
Capçalera 33
En els darrers temps, a les redaccions és cada cop més habitual “copiar 
i enganxar” els teletips de les agències i les notes de premsa dels 
gabinets, un fet que suposa que el relat de l’actualitat vingui marcat 
per agents externs als mitjans de comunicació. Aquesta pràctica  
–criticada per periodistes, experts i associacions de premsa– es dona 
en totes les seccions, però un darrer estudi focalitzat en les notícies 
econòmiques posa de nou sobre la taula un debat recurrent que afecta 
la qualitat de la informació
Qui marca el relat mediàtic al voltant 
dels grans poders econòmics? La resposta 
òbvia seria que les seccions d’Economia 
dels mitjans de comunicació, si bé algunes 
dades recents fan pensar que no sempre 
és així.
Això es desprèn, almenys, de l’estudi 
Copia y pega. Cómo las multinacionales 
construyen las noticias, Los breves de empresa 
en los diarios La Vanguardia y El Mundo 
de Catalunya. Estudio de similitud entre 
los breves y las notas de prensa. Aquest 
treball –tesis doctoral del periodista Jesús 
Martínez– conclou que moltes notícies 
de l’àmbit econòmic són fruit d’un simple 
exercici de “copiar i enganxar”en cadena, 
ja que sovint l’agència de notícies copia la 
nota del gabinet de premsa de l’empresa 
en qüestió i, posteriorment, el redactor 
del diari copia el teletip de l’agència de 
notícies. El resultat, doncs, és que, a grans 
trets, el que surt als mitjans és el que s’ha 
redactat des del gabinet de la font original. 
La tesis doctoral de Martínez –presentada 
el 10 de gener a la Universitat Ramon 
Llull i qualificada amb un excel·lent– és 
un extens treball de 849 pàgines de la 
qual l’editorial Carena n’ha publicat un 
petit nombre d’exemplars. L’estudi respon 
a la necessitat d’avaluar les rutines de 
producció periodístiques i conclou que la 
pràctica de “copiar i enganxar” forma part 
d’aquestes rutines de les redaccions. 
dades cieNtíFiques
Martínez fins i tot quantifica el percentat-
ge d’aquesta pràctica de manera científica 
mitjançant el programa de càlcul simbòlic 
Maple –que permet estudiar dos textos a 
través de diversos paràmetres i, per tant, fi-
xar el llindar de similitud en el valor mitjà 
de 0,35, a partir del qual es conclou que hi 
ha semblança–, i concretament, a través de 
Detect Plagiarism i Similarity Score, eines 
informàtiques que han permès establir 
les similituds entre els breus de la secció 
d’Economia dels dos diaris analitzats amb 
les notícies de les agències i les notes de 
premsa enviades des dels departaments de 
Comunicació de les empreses.
Cal destacar que en alguns casos, la nota 
de premsa s’envia directament al diari, 
sense la intermediació de l’agència de 
notícies. En aquest casos, tal com apunta 
l’estudi, s’acostuma a copiar i enganxar 
la nota que arriba a les safates d’entrada 
dels ordinadors. Quan això passa, se 
signen com a redacció continguts que els 
periodistes de plantilla no elaboren. Altres 
vegades les notes de premsa arriben al 
redactor en forma de notícia, previ aval de 
l’agència de notícies contractada pel mitjà. 
En aquest cas, el recorregut és: empresa-
agència de notícies-diari. El resultat final, 
però, segons indica el treball de Martínez, 
és el mateix.
teXtos quasi idèNtics
L’anàlisi dels 52 breus analitzats (30 de La 
Vanguardia i 22 d’El Mundo de Catalunya) 
–publicats entre l’1 de gener i el 24 de 
juliol de 2014– revela que la modalitat 
del “copiar i enganxar” forma part de la 
quotidianitat dels diaris.
L’estudi, que ha comparat els breus pu-
blicats al rotatiu, les notes de premsa de 
l’empresa i els teletips d’agència, observa 
importants similituds. Així, en els 30 breus 
del diari del grup Godó analitzats, 19 
d’aquests s’assemblen a les notes de prem-
sa de les multinacionals. 
Quan entre el breu i la nota de premsa 
de l’empresa en qüestió apareix l’inter-
mediari, és a dir, l’agència de notícies, la 
similitud també és 
aclaparadora: si en 
14 d’aquests 30 breus 
es disposa també del 
teletip de l’agència 
de notícies, en 10 
casos aquesta coin-
cideix amb el breu. Un teletip que, al  seu 
torn, coincideix plenament amb la nota 
Els textos signats pels diaris i les agències 
de notícies són gairebé els mateixos que  
els de les notes de premsa de les empreses
 Re portatge  
Capçalera34
de premsa original. Per tant, dels 14 casos 
en què es disposa del teletip i de la nota de 
premsa corresponent, 9 cops el breu del 
diari i la nota de l’empresa són similars. 
Pel que respecta als 22 breus d’El Mundo 
analitzats, 12 d’aquests tenen aspectes 
coincidents amb el redactat proposat per 
la font original. En aquest diari, la major 
part de les vegades (21 dels 22 casos) 
intervé l’agència de notícies. Així, en tots 
aquests, els breus mantenen analogies 
evidents amb el teletip de l’agència. I 
dels 19 casos en què es disposa del text de 
l’agència i de la nota de premsa de la font 
original, en 13 hi ha homogeneïtats entre 
ambdues.
“Els textos signats per redacció i per 
agència són gairebé els mateixos textos de 
les notes de premsa de les multinacionals”, 
explica Martínez. Arribats en aquest punt, 
la conclusió és que l’empresa (ja sigui una 
multinacional, un banc o un altre actor 
econòmic) és qui acaba construint el relat 
que apareix als mitjans. 
“Des d’aquesta perspectiva, –prossegueix 
Martínez– els mitjans de comunicació de 
masses i els seus discursos construeixen la 
realitat social, i la gran majoria dels estudis 
que analitzen o interpreten els resultats 
d’aquesta construcció de la realitat 
s’elabora des de l’òptica de l’ordre social 
establert, beneficiant els punts de vista 
i els interessos de les classes i els grups 
dominants. Copiar i enganxar notes de 
premsa de gegants comercials que cotit-
zen en borsa, i redactades per professionals 
del periodisme, contribueix a donar més 
poder al poderós”. “Amb el ‘copiar i 
enganxar’, –afegeix– part del diari l’escriu 
l’empresa, amb ànim de lucre, per la qual 
cosa, el mitjà, llavors, servirà a uns fins 
aliens per als quals va ser fundat”.
les agèNcies, també
L’existència del “copiar i enganxar” no 
és, tanmateix, una pràctica que es doni 
només en les seccions d’Economia, sinó 
que està estesa al conjunt dels mitjans –so-
Jesús Martínez ha posat números i 
percentatges al (mal) costum de les 
redaccions de diaris, siguin vegetals o 
digitals, de reproduir textos fets per 
altres redaccions sense avisar-ho con-
venientment al lector o usuari. Feina 
suficient per poder mesurar l’abast de 
la malaltia de la professió, que queda 
en greu, tot i que crònica, i de difícil 
tractament.
Cal posar-hi algunes precisions. Pri-
mera, que això sempre ha passat, fins i 
tot en l’època enyorada (1976-2006) en 
què semblava que el periodisme català 
podia assolir quotes homologables 
als grans de França o Gran Bretanya. 
Segona, que quan passava, el redactor 
del breu, columna o fins i tot reportatge 
a partir de les dades de l’empresa sol-
licitant, només se sentia molestat quan 
li afegien la frase determinant: “No es 
pot modificar”. Tercera i principal: no es 
el mateix que aquestes notes d’empre-
sa les gestioni la redacció d’economia 
i superiors sense sortir de la redacció, 
que l’encàrrec arribi des de la gerència 
de publicitat per les vies imaginades. 
La ratlla ben planxada es correcta si 
surt de dins de la redacció. Si és de 
fora, no.
Aquestes bases d’actuació ja les va 
mesurar i plasmar en un llibre la col-
lega Goretti Palau el 2003 (Gabinets 
de comunicació. Periodistes a l’altra 
banda, Editorial Pòrtic). S’és perio-
dista a les dues bandes del riu de la 
comunicació, perquè l’important es 
saber nedar. Benaurats, per tant, els 
periodistes que des dels gabinets de 
comunicació redacten tan curosament 
que la seva nota a penes s’ha de variar 
a les redaccions vegetals/digitals. No 
cal planxar la ratlla.
La qüestió que ha d’inquietar és una 
altra. És un tema que s’ha accelerat des 
que la gran recessió financera del segle 
XXI i s’ha estès, i de quina manera, fins 
al moll de l’ós als mitjans de comunica-
ció tradicionals, per més anys de quiosc 
que acumulin. Ja no es discuteix sobre 
si ratlla sí o no, sinó que es prohibeix la 
ratlla des de la gerència dels mitjans. 
Que un redactor copiï textos d’altri, si 
responen als criteris de bona redacció 
apresa (o no?) a les facultats, té una 
importància relativa. Si rep l’ordre 
d’ajustar-se a aquelles dades, i que, per 
molt correctes que siguin, se l’avisi que 
no pot afegir-hi res més que hagi sabut 
pel seu compte, és un indici de malaltia 
no greu, sinó terminal, del periodisme. 
No afecta tan sols a la informació eco-
nòmica, des de sempre condicionada 
pel poder, però no gaire menys que la 
política (no són els governs els primers 
anunciants?) o la d’espectacles (qui es 
creu que els anuncis de pel·lícules no 
pressionen els crítics de cinema?). 
La llibertat no depèn de si ratlla sí o no.  
El risc és que et planxin sense avisar. 
Josep maria ureta
Periodista, exredactor d’Economia d’El 
Periódico de Catalunya
“si un redACtor reP l’ordre 
d’AjustAr-se A unes dAdes, i se 
l’AvisA que no Pot Afegir-hi 
res, és un indiCi de MAlAltiA 
terMinAl del PeriodisMe” 
"la ratlla planxada"
 Re portatge  
Capçalera 35
bretot els digitals–, tal com es desprèn de 
nombrosos estudis. 
Així, el 2005, l’investigador David San-
cha –professor de Periodisme Digital a la 
UOC– a l’estudi El uso de la información de 
agencia en las ediciones electrónicas de diarios 
en España. Estudio comparativo de las páginas 
web de El Periódico, El Mundo y La Vanguar-
dia ja concloïa que “l’anàlisi de les fonts 
de les informacions i la comparació dels 
textos publicats en les notícies no presenta 
cap mena de dubte”. 
“La hipòtesi –prossegueix–queda con-
firmada. Els serveis d’informació en línia 
dels diari recorren a l’agència com a 
font principal de les informacions. Quan 
diversos diaris recorren al mateix teletip 
per redactar una mateixa informació, 
les edicions digitals dels diaris arriben a 
publicar, punt per punt, la mateixa notícia. 
La uniformització assolida, en aquests 
casos, és total”.
El problema d’aquesta pràctica detectada 
a l’estudi de Sancha –que comptava amb 
dades estadístiques, anàlisi de casos i entre-
vistes–, és que sovint, com assenyala Mar-
tínez en el seu recent estudi, les agències 
de notícies es basen en la nota de premsa 
dels gabinets. 
Un fet que ja s’advertia el 2008 a Periodismo 
social. El compromiso de la Información, llibre 
d’estil de Servimedia, agència de notícies 
especialitzada en informació social. El 
llibre, elaborat per Luis Miguel Belda –re-
dactor en cap de la Secció d’Autonomías 
de Servimedia– i 
els periodistes Juan 
Emilio Maíllo i José 
María Prieto, amb la 
col·laboració de peri-
odistes de l’agència i 
experts, era el primer 
editat a Espanya que orienta en el tracta-
ment de notícies de caràcter social. 
Al manual es pot llegir com “la recepció 
de notes de premsa per correu electrònic 
o la possibilitat d’accedir a aquestes a 
través d’Internet situen el periodista 
davant la temptació de recórrer al “copiar 
i enganxar” i traslladar el text tal com és, 
fins i tot amb les referides incorreccions, 
al teletip”.
PRecaRis i Febles
La pràctica a l’alça del “copiar i engan-
xar” té molt a veure amb la conjuntura 
econòmica. I és que la premsa, en hores 
baixes i molt afectada per la crisi, veu com 
les notes de premsa de les multinacionals 
no sempre passen el filtre periodístic dels 
anomenats gatekeepers o guardabarreres. 
Un dels entrevistats per Martínez a 
l’estudi, ho admet sense embuts. “Si em 
preguntes si ara entren amb més facilitat 
en els mitjans notes de premsa, crec que sí. 
S’han perdut certs controls en la qualitat 
pels efectes de les retallades”, admet el 
periodista Javier Oms Navia-Osorio, 
coordinador d’El Mundo.es i professor de 
Redacció periodística a la uoc.  
Un escenari, el d’uns mitjans en crisi, que 
va provocar que, a l’abril del 2015, en una 
declaració durant l’Assemblea General, la 
Federación de Asociaciones de Periodistas 
de España (fape) ja 
denunciés el constant 
buidat de les redac-
cions en detriment 
de la qualitat infor-
mativa. “El panorama 
que se’ns presenta 
–apuntava el text– és el de mitjans febles 
que, sense professionals, es limiten a ‘copiar 
i enganxar’ els comunicats oficials que els 
arriben, convertint-los en un mer instru-
ment de propaganda però no d’informació. 
A més, compten amb plantilles que quasi 
no oposen resistència a les pressions perquè 
poden ser els següents a la llista d’acomi-
adats, desemparats davant d’una legislació 
laboral cada vegada més flexible”. 
Una situació, doncs, amb més i més 
crítics i més dades que sustenten aquesta 
crítica. El problema és que els mitjans 
de comunicació, afeblits, sovint admeten 
el diagnòstic, encara que no ofereixen 
cap resposta davant d’aquesta mala praxi 
periodística.  
Imatge de la Borsa de Barcelona, on operen les empreses i inversors. Foto: Arxiu
Un estudi del 2005 ja va detectar la 
uniformització de les versions digitals dels 
diaris, que afusellaven els teletips d’agència
Un programa de càlcul informàtic ha  
permès detectar de manera científica  
les similituds entre els diferents textos


La veu del poder?

http://www.raco.cat/index.php/Capcalera/article/download/329000/419586

La veu del poder?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert