En reinvertir el caràcter tradicional del vagabund, els narradors de la premsa
popular dels primers vint anys del segle XX (1902-1921), hereus de Maupassant
i Mirbeau, han renovat el seu interès dramàtic, pintoresc o estètic, en el marc
de tant una «nova i cruel història» com una «nova comèdia social», arribant
fins a un cert art «sublim», que es transposa més fàcilment al teatre i després al
cinema. De les obres populars de Marie Aycard i Marcel Prévost, les històries
de Maurice Leblanc i Maurice Level, Henri Bachelin, Charles-Louis Philippe,
Henri Duvernois, Binet-Valmer, André Birabeau persegueixen una genealogia
literària que porta a Boudu sauvé des eaux de René Fauchois (1919), dibuixant
una corba i alimentant tots els mitjans de comunicació en transformació, des
de l’escriptura fins a la pantalla, una genealogia que la digitalització massiva
pot reconstruir amb més precisió.En réinvestissant le personnage traditionnel du vagabond, les conteurs de
la presse populaire des vingt premières années du XXe siècle (1902-1921),
héritiers de Maupassant et de Mirbeau, ont renouvelé son intérêt dramatique,
pittoresque ou esthétique, dans le cadre à la fois d’un « nouveau conte cruel »
et d’une « nouvelle comédie sociale », allant jusque vers un certain « sublime »
artistique, qui se transpose plus aisément au théâtre puis au cinéma. Issus des
oeuvres populaires de Marie Aycard et Marcel Prévost, les contes de Maurice
Leblanc et Maurice Level, Henri Bachelin, Charles-Louis Philippe, Henri
Duvernois, Binet-Valmer, André Birabeau poursuivent une généalogie littéraire
qui aboutit au Boudu sauvé des eaux de René Fauchois (1919), traçant une
courbe parcourant et alimentant tous les médias de masse en transformation,
de l’écrit à l’écran, généalogie que la numérisation de masse permet de
reconstituer avec une précision accrue.Al reinvertir el carácter tradicional del vagabundo, los narradores de la prensa
popular de los primeros veinte años del siglo XX (1902-1921), herederos
de Maupassant y Mirbeau, han renovado su interés dramático, pintoresco o
estético, en el marco de ambos un «nuevo cuento cruel» y una «nueva comedia
social», yendo tan lejos como un cierto «sublime» artístico, que se transpone
más fácilmente al teatro y luego al cine. De las obras populares de Marie
Aycard y Marcel Prévost, los cuentos de Maurice Leblanc y Maurice Level,
Henri Bachelin, Charles-Louis Philippe, Henri Duvernois, Binet-Valmer,
André Birabeau persiguen una genealogía que conduce al Boudu sauvé des
eaux de René Fauchois (1919), dibujando una curva y alimentando a todos los
medios masivos en transformación, de la escritura a la pantalla, genealogía que
la digitalización masiva puede reconstruir con mayor precisión.By reinvesting the traditional character of the vagabond, the storytellers of
the popular press of the first twenty years of the twentieth century (1902-
1921), heirs of Maupassant and Mirbeau, have renewed its dramatic interest,
picturesque or aesthetic, within the framework of both a “new cruel tale” and
a “new social comedy”, going as far as a certain artistic “sublime”, which is
more easily transposed to the theater and then to the cinema. From the popular
works of Marie Aycard and Marcel Prévost, the stories of Maurice Leblanc
and Maurice Level, Henri Bachelin, Charles-Louis Philippe, Henri Duvernois,
Binet-Valmer, André Birabeau pursue a literary genealogy that leads to Boudu
sauvé des eaux by René Fauchois (1919), drawing a curve and feeding all
mass media in transformation, from writing to screen, a genealogy that mass
digitization can reconstruct with greater precision