research

Marginaux dans les marges littéraires : Les personnages de mendiants et vagabonds dans les contes quotidiens (1902-1921)

Abstract

En reinvertir el caràcter tradicional del vagabund, els narradors de la premsa popular dels primers vint anys del segle XX (1902-1921), hereus de Maupassant i Mirbeau, han renovat el seu interès dramàtic, pintoresc o estètic, en el marc de tant una «nova i cruel història» com una «nova comèdia social», arribant fins a un cert art «sublim», que es transposa més fàcilment al teatre i després al cinema. De les obres populars de Marie Aycard i Marcel Prévost, les històries de Maurice Leblanc i Maurice Level, Henri Bachelin, Charles-Louis Philippe, Henri Duvernois, Binet-Valmer, André Birabeau persegueixen una genealogia literària que porta a Boudu sauvé des eaux de René Fauchois (1919), dibuixant una corba i alimentant tots els mitjans de comunicació en transformació, des de l’escriptura fins a la pantalla, una genealogia que la digitalització massiva pot reconstruir amb més precisió.En réinvestissant le personnage traditionnel du vagabond, les conteurs de la presse populaire des vingt premières années du XXe siècle (1902-1921), héritiers de Maupassant et de Mirbeau, ont renouvelé son intérêt dramatique, pittoresque ou esthétique, dans le cadre à la fois d’un « nouveau conte cruel » et d’une « nouvelle comédie sociale », allant jusque vers un certain « sublime » artistique, qui se transpose plus aisément au théâtre puis au cinéma. Issus des oeuvres populaires de Marie Aycard et Marcel Prévost, les contes de Maurice Leblanc et Maurice Level, Henri Bachelin, Charles-Louis Philippe, Henri Duvernois, Binet-Valmer, André Birabeau poursuivent une généalogie littéraire qui aboutit au Boudu sauvé des eaux de René Fauchois (1919), traçant une courbe parcourant et alimentant tous les médias de masse en transformation, de l’écrit à l’écran, généalogie que la numérisation de masse permet de reconstituer avec une précision accrue.Al reinvertir el carácter tradicional del vagabundo, los narradores de la prensa popular de los primeros veinte años del siglo XX (1902-1921), herederos de Maupassant y Mirbeau, han renovado su interés dramático, pintoresco o estético, en el marco de ambos un «nuevo cuento cruel» y una «nueva comedia social», yendo tan lejos como un cierto «sublime» artístico, que se transpone más fácilmente al teatro y luego al cine. De las obras populares de Marie Aycard y Marcel Prévost, los cuentos de Maurice Leblanc y Maurice Level, Henri Bachelin, Charles-Louis Philippe, Henri Duvernois, Binet-Valmer, André Birabeau persiguen una genealogía que conduce al Boudu sauvé des eaux de René Fauchois (1919), dibujando una curva y alimentando a todos los medios masivos en transformación, de la escritura a la pantalla, genealogía que la digitalización masiva puede reconstruir con mayor precisión.By reinvesting the traditional character of the vagabond, the storytellers of the popular press of the first twenty years of the twentieth century (1902- 1921), heirs of Maupassant and Mirbeau, have renewed its dramatic interest, picturesque or aesthetic, within the framework of both a “new cruel tale” and a “new social comedy”, going as far as a certain artistic “sublime”, which is more easily transposed to the theater and then to the cinema. From the popular works of Marie Aycard and Marcel Prévost, the stories of Maurice Leblanc and Maurice Level, Henri Bachelin, Charles-Louis Philippe, Henri Duvernois, Binet-Valmer, André Birabeau pursue a literary genealogy that leads to Boudu sauvé des eaux by René Fauchois (1919), drawing a curve and feeding all mass media in transformation, from writing to screen, a genealogy that mass digitization can reconstruct with greater precision

    Similar works