Giralt-Miracle, Daniel

Revistes Catalanes amb Accés Obert

217Recepció de la Sra. Glòria Bosch i Mir, com a acadèmica corresponent per Tossa de Mar RACBASJ. Butlletí XXX, 2016 217-218
Recepció de la Sra. Glòria Bosch i Mir, com a acadèmica 
corresponent per Tossa de Mar
Daniel Giralt-Miracle
Acadèmic de número. daniel@giralt-miracle.com
Glòria Bosch i Mir, nascuda a Girona el 1955 però arrelada a Tossa de Mar des de la seva infantesa, 
pertany a la generació de crítics i historiadors de l’art que actualment ostenta responsabilitats 
destacades en el món de l’art: en els museus, la universitat, les editorials, les galeries d’art, etc., 
responsabilitats assolides per la seva competència i personalitat en la manera de fer, una generació 
que és hereva dels Fontbona, Miralles, Freixa, Vélez, Combalia i jo mateix, nascuda després de la 
guerra i continuadora i deixebla d’aquells gran professionals que van néixer abans de la Guerra 
Civil, els inoblidables Cirici, Santos, Teixidor, Puig, Perucho, Cortés, Corredor-Matheos, etc.
Aquells que, com ella, van estudiar en la democràcia ja ho van fer quan a la universitat es tractava 
la història de l’art com una disciplina autònoma. Per tant, la Glòria Bosch es va poder llicenciar en 
aquesta especialitat per la Universitat Autònoma de Barcelona. I si aquest és un fet que determinaria 
el seu futur, també ho és el treball que va fer per uns mesos a ﬁ nals de la dècada dels setanta en el 
Museu de Tossa de Mar, inventariant i catalogant les obres d’aquell museu que als anys trenta s’havia 
vist beneﬁ ciat de tots els artistes que en aquell període s’havien instal·lat a Tossa, població que van 
convertir en el que Rafael Benet qualiﬁ cà de «Babel de les Arts» (“Art”, 1934). El contacte amb les 
obres d’art de Miró, Masson, S. W. Hayter, Chagall... va ser determinant en la decisió que prendria 
la Glòria d’iniciar una carrera que ha transitat per Espais, Centre d’Art Contemporani de Girona 
(1986-1990), que va cofundar i del que va ser directora artística i també, amb Carme Ortiz, impulsora 
de Papers d’Art, una publicació que jugà un paper rellevant en l’anàlisi de l’art contemporani d’aquell 
temps. Compaginant amb la feina que feia a Espais, s’ocupà a Girona de les activitats culturals de la 
Fundació la Caixa (1987-1993), ﬁ ns que el 1990 es traslladà a Barcelona, on Salvador Riera li conﬁ à 
la direcció de la galeria d’art Dau al Set (1990-1994). Acabada aquesta etapa, el 1995 tornà a Girona 
per posar-se al capdavant del Museu d’Art d’aquesta ciutat, càrrec que ocupà ﬁ ns el 2001, quan va 
ser nomenada directora d’art dels diferents museus de la Fundació Vila Casas, una entitat dedicada a 
l’art contemporani català a la que segueix vinculada i des de la que porta a terme una feina realment 
admirable i plural, ja que tant recupera artistes tan signiﬁ cats com Coma Estadella, Subirà-Puig, 
Llucià, Faixò, Ponç, Mensa, Vilacasas, Clavé o Jimenez-Balaguer, com obre portes a nous artistes, 
nous corrents i noves disciplines artístiques. 
En el desenvolupament de les totes les activitats que ha emprès la Glòria Bosch sempre ha estat una 
professional transversal, que ha buscat les relacions de l’art amb la literatura, la música, el teatre 
i el cinema que li són contemporanis. Així ho ha defensat en les exposicions que ha organitzat al 
llarg dels anys, en els textos que ha escrit, en les classes que ha donat, particularment vinculades 
a la museologia i als processos expositius; en les múltiples conferències que ha pronunciat, en les 
presentacions de llibres en què ha participat i també en la feina que ha portat a terme en els mitjans 
de comunicació, diferents ràdios i també periòdics, com Punt Diari / El Punt, La Vanguardia o l’Avui, 
i especialment revistes, capçaleres com Canigó, Batik, Art, Arte Omega, La Guia del Ocio, Vèlit, Serra 
d’Or, Cimal, Nexus, Revista de Girona, Presència, On Diseño, Ars Nova i de l’estranger Quaderni dell’Arte, 
Flash Art,... on ha publicat desenes d’articles en els que, com no podia ser d’una altra manera, ha 
218 RACBASJ. Butlletí XXX, 2016 Daniel Giralt-Miracle
tractat temes artístics des de la perspectiva interdisciplinària.
De tota manera, testimonis més fefaents de l’aportació de Glòria Bosch són les seves publicacions, 
treballs de recerca com Literatura, música i arts visuals a Girona i a Catalunya. 1960-1980 (2000) o el 
capítol dedicat a la comarca d’El Gironès en l’Atles paisatgístic de les terres gironines (2010), edició per 
a la que també va escriure amb col·laboració amb Susanna Portell l’apartat sobre Tossa de Mar; i 
sobretot el catàleg de la Secció d’Art Modern del Museu Municipal de Tossa (1986), que encara 
que tardanament recollia el treball que havia fet gairebé una dècada abans. Evidentment també 
reﬂ ecteixen la seva manera d’entendre l’art les exposicions que ha organitzat, des de les diferents 
plataformes que ha tingut a la seva disposició. D’entre aquestes és imprescindible mencionar les 
temàtiques com “Rastres” (1991), que aplegava obra de Xavier Montsalvatge, Fidel Aguilar, Joaquim 
Llucià i Leonci Quera; i també “André Masson & Georges Bataille”, “Olga Sacharoff & Otho 
Lloyd” o “Joan Claret i Jaume Rocamora”; les individuals dedicades a Georges Kars, Josep M. 
de Sucre, Joan Ponç, Carlos Mensa, Amèlia Riera, Romà Vallès, Mayte Vieta, Salvador Juanpere, 
Xavier Corberó, Josep Guinovart, Joaquim Chancho, Robert Llimós, Joan Pere Viladecans, Romà 
Vallès, Torres Monsó, Antoni Pitxot, Xavier Valls, Narcís Comadira, etc., tots ells pintors destacats 
en la història de l’art català del segle XX; o les interdisciplinàries amb les que ha fet propostes 
alternatives relacionant l’art amb la sanitat, les presons, la moda, l’existencialisme, les ciutats, 
l’ensenyament de l’art, com “La cadira, fórmules visuals” (1983-84), una exposició primerenca però 
que ja marcava aquest tret distintiu que personalitzaria la seva trajectòria; “Nits” (1985), “Cegueses” 
(1997), “Històries del cor” (1998) o “Una cambra pròpia” (1999) i, és clar, les diferents relectures de 
la col·lecció Vila Casas. 
Perquè la museologia que ella defensa no estableix línies divisòries i prescindeix de l’anomenada 
dels autors, ja que prefereix integrar el diàleg entre les col·leccions històriques i les obres de creadors 
actuals. I és que en el fons, el que fa Glòria Bosch és plantejar des d’una visió intemporal nous discursos 
sobre l’art, que elabora a partir de preguntes i reﬂ exions. Una manera de fer que caracteritza el 
treball que està portant a terme a la Fundació Vila Casas: en el Museu Palau Solterra de Torroella de 
Montgrí, especialitzat en fotograﬁ a contemporània, en el Museu Can Mario de Palafrugell, centrat 
en escultura contemporània, i en el Museu Can Framis de Barcelona, que conserva la col·lecció de 
pintura contemporània, uns museus als que ha aconseguit dotar d’un caràcter diferenciat respecte 
a d’altres museus del nostre país. 
Amb tot, més que el rigor amb que treballa (que és molt) el que més valoro de Glòria Bosch, és 
la seva calidesa humana, el seu entusiasme per tot allò que tingui a veure amb la cultura i la seva 
capacitat de col·laborar amb grans projectes artístics que han deixat una petjada en la nostra història, 
motius que, per a mi, eren suﬁ cients perquè formés part d’aquesta corporació a la que, en nom de 
tots, et dono la benvinguda, estimada Glòria.
16 de març de 2016 


Recepció de la Sra. Glòria Bosch i Mir, com a acadèmica corresponent per Tossa de Mar

https://www.raco.cat/index.php/ButlletiRACBASJ/article/download/328762/419364

Recepció de la Sra. Glòria Bosch i Mir, com a acadèmica corresponent per Tossa de Mar

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert