Martínez-Gil, Víctor

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Dins d’un estoig, ens arriba l’homenatge filològic de Jaume Coll al centenari de la
publicació de La paraula en el vent de Josep Carner. El lector hi trobarà tres joies de
l’ecdòtica: el facsímil (vol. I) d’un exemplar d’autor que es creia perdut –les peripè-
cies del qual són explicades per Coll amb elegants el·lipsis–, l’edició (vol. II) de La
paraula en el vent i Paraula en prosa (vol. III), on es recullen escrits de i sobre
Carner, alguns dels quals –no pas la majoria– poc o gens difosos. Podrien ser llibres
independents, però el primer i el tercer agombolen el central i contribueixen a crear
una xarxa de relacions que s’il·luminen mútuament: el facsímil posa a l’abast del lec-
tor la mà correctora de Carner que prepara els seus poemes per incorporar-los a La
inútil ofrena, i Paraula en prosa ens ofereix, amb una edició respectuosa amb les
característiques lingüístiques dels originals i fins i tot amb restitucions filològiques,
les primeres recepcions crítiques de La paraula en el vent i textos carnerians que Coll
considera essencials per resseguir la poètica de l’autor (sobre la tradició poètica cata-
lana, sobre la traducció –amb Shakespeare al capdavant– i sobre la revisió de l’obra
i la creació poètica), a més de la reproducció de dues imatges que ens situen en el ter-
reny, encara poc fressat críticament, de l’ècfrasi carneriana. S’obren així múltiples
vies interpretatives que conflueixen en un volum, el central, que, al seu torn, depassa
la simple etiqueta d’edició crítica, com Coll ens fa notar a la portada, ja que és una
edició, en la seva forma concreta, sincrònica (perquè ens permet llegir La paraula en
el vent en la seva plasmació original, acompanyada de comentaris mètrics), genètica
(perquè conté variants anteriors dels textos editats), evolutiva (perquè en conté va -
riants posteriors), sinòptica (perquè acara els poemes de La paraula en el vent, si tuats
a les pàgines parelles, amb les versions de reculls posteriors, a les imparelles) i ano-
tada (perquè se’ns hi comenta cada poema, sovint de manera didàcticament parafràs-
tica). En aquest últim aspecte, i també a la introducció, plena de detalls aclaridors, cal
dir que Coll tendeix a oblidar –és la seva opció– l’hermenèutica acumulada sobre el
llibre. Deixant ara, però, això de banda, hi ha un altre adjectiu que cal remarcar: tenim
al davant, especifica Coll, una edició que «és també sinòptica i estereoscòpica» (vol.
II, p. 87). Després hi tornaré, perquè estereoscòpica és la clau de volta de tot aquest
edifici.
En el llarg i costerut camí que ha conduït la filologia catalana cap a les edicions
de variants d’autor, Josep Carner, com és de justícia pel seu paper en el desenvolu-
Josep CARNER
Edició del centenari de La paraula en el vent, 1914, a cura de
Jaume Coll.
Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de
Barcelona, 2015, 3 vol.
Els Marges 110, Tardor 2016, Barcelona, ISSN 0210-0452, p. 102-130
Ressenyes 102
100-130 Ressenyes_083.qxd  11/10/2016  12:39  Página 102
Víctor Martínez-Gil: Josep Carner, Edició del centenari de La paraula en el vent, 1914
pament de la poesia catalana, ha estat significatiu: són del 1977 i del 1979 les edi-
cions d’Auques i ventalls i de La primavera al poblet de Joan Ferraté amb inventaris
de «discrepàncies», del 1984 l’edició d’Esther Centelles amb variants d’Els fruits
saborosos –i, del mateix any, la de La paraula en el vent, sense variants– i de dos anys
després la interessantíssima edició interlineal d’un poema que Coll i Salvador Oliva
van publicar a Reduccions (núm. 29-30). Jaume Coll ha portat cap a cotes d’alta espe-
cialització aquesta tradició i ha reafirmat el lloc central de Carner en l’evolució de
l’ecdòtica catalana amb la seva tesi (Edició crítica de la poesia de Josep Carner
publicada en llibre, 1991), amb els seus estudis i amb les edicions de diferents llibres,
especialment, pel que fa a qüestions ecdòtiques, de Poesia (1992), de Nabí (sobretot,
les dels anys 1998 i 2012), d’Arbres (2004) –on trobem un aparat genètic que serà el
model del que ara ha fet servir–, de L’oreig entre les canyes (2006) i de la mateixa La
paraula en el vent (1998). En aquesta edició, el lector tenia, a peu de pàgina, les
variants evolutives dels poemes en dos segments, separats els llibres als quals havien
anat a parar –i això té a veure amb el concepte d’unitat crítica significativa de Coll.
No s’hi incloïen les variants genètiques perquè haurien obligat a un tercer segment
que hauria xocat amb les característiques de la col·lecció («El Cangur Plus»
d’Edicions 62) que acollia el llibre. Les Publicacions i Edicions de la Universitat de
Barcelona, amb una importància en el nostre panorama cultural a hores d’ara innega-
ble, han permès alliberar-se del constrenyiment comercial i han fet que Coll pugui
reprendre l’edició antiga, que l’hagi poguda completar i l’hagi feta girar com un cali-
doscopi fins a adquirir un nou estadi d’amplitud. Tot plegat, demostra que la crítica
filològica no és una disciplina mecànica, subsidiària d’una altra de més gran que seria
la lectura hermenèutica, sinó un punt de vista autosuficient que s’enfronta a la litera-
tura des del problema de la seva ordenació material en la història, que interroga el text
des de la dicotomia entre el canvi i la permanència.
Josep Carner és un autor privilegiat per abordar la literatura des d’aquesta pers-
pectiva. D’entrada, perquè la seva obra és una constant pregunta sobre el temps. Ho
diu ben clar a La paraula en el vent: on és la faç piadosa de les «dolces amigues»? El
temps és la variabilitat de l’experiència (hi ha moltes amigues) que se sepulta en la
memòria. Però, també, perquè aquest interrogant té una plasmació formal en l’acció
variantística o, en la ment de Carner, correctora. «Aqueix raím, oh Kronos, t’ha plas-
cut», escrivia al final d’Els fruits saborosos (1906). La poesia és l’intent de trobar la
permanència en el temps, de transmutar aquesta experiència –i aquí els ressons reli-
giosos són evidents– en vi. En la lluita de Jacob contra l’àngel, a la qual Coll para
molta atenció, la poesia és el combat entre el geni (l’home natural) i la inspiració
(l’home sobrenatural), però aquest combat, segons Carner, no sempre es guanya al
primer assalt. El poeta, com ens diu al pròleg de La inútil ofrena (1924), que Coll
publica, s’ha d’enfrontar a les mancances d’ell, a la distància entre l’ideal i la poesia
real escrita. Al pròleg de Llunyania (1952), una, escriu Coll, «prosa excepcional»
(vol. III, p. 85), Carner hi defensa el dret d’esmenar-se, sempre «sota la influència
(possiblement apta a donar més que no féu) de l’emoció primera» (vol. III, p. 86). Fins
a quin punt, però, es pot recuperar aquesta emoció, i fins a quin punt el jo posterior
Ressenyes 103
100-130 Ressenyes_083.qxd  11/10/2016  12:39  Página 103
pot imposar-se al jo anterior? Ho va dir Maurici Serrahima en una carta citada per
Coll a la seva edició de Poesia (1992): el jo del passat havia escrit «perquè fos per-
manent, per deixar fixada per sempre l’emoció que el portava a escriure» (Barcelona:
Quaderns Crema, p. XXXIX), una emoció que els lectors havien fet seva i que no
volien veure reinterpretada, per molt fal·lible que ara es revelés al poeta. I aquest és
l’atzucac ètic de l’editor: una edició de variants s’ocupa d’una temporalitat que 
l’autor ha volgut cancel·lar, i els recursos tipogràfics del filòleg són, al capdavall, la
retòrica de la indiscreció. Oimés si s’edita un llibre com La paraula en el vent, que
Carner va refondre a Poesia –per bé que no consta que el rebutgés formalment com
a republicable. Retòrica de la indiscreció i, en aquest cas, retòrica de la història, per-
què, com s’ha afirmat tants cops, La paraula en el vent representa un abans i un des-
prés que no ens podem saltar.
Aquest conflicte es pot resoldre tant des de la convicció que la materialitat és sobi-
rana com des de la consideració dels encerts de l’escriptor, dos extrems que admeten
matisos. Coll, com altres estudiosos de Carner, tria sobretot el segon camí, i per això
defensa amb determinació extrema la singularitat de Carner, la seva llibertat enfront
d’Eugeni d’Ors i del Noucentisme i el progrés en l’esmena: «El trànsit d’una forma
a una altra és una meravellosa lliçó de poesia, de retoc, de poliment, de restauració,
de refecció, una lliçó de llengua apassionant» (vol. II, p. 66); assistiríem, doncs, a un
procés molt clar: «De la vitalitat de la creació a la saviesa de la revisió» (ibídem).
Certament, aquesta idea de progrés –que Coll veu inqüestionable si més no fins a
Poesia, com va explicar al pròleg de la seva edició de L’oreig entre les canyes– pre-
senta el problema de destriar entre l’habilitat adquirida per l’escriptor i els canvis
imposats per les noves circumstàncies –d’edat, professionals, polítiques o culturals–
en el seu sistema de valors, dues qüestions paral·leles i que s’influeixen l’una a l’al-
tra. La solució d’aquests trencacolls entre materialitat històrica, progrés i evolució és,
com Coll ens ensenya, posar en relleu la idea de trànsit. Si el filòleg està preocupat
només pel text final, els aparats apareixeran en un lloc discret, que pot ser-ho cada
cop més: a peu de pàgina, en apèndix, en volum a part. En canvi, si el filòleg se cen-
tra en el trànsit, pot fer compatibles la seva idea de millorament del text amb la lec-
tura material i històrica, susceptible també de ser desenvolupada. És per això que Coll
ens ofereix una edició estereoscòpica.
Va ser Cesare Segre qui va fer servir aquest qualificatiu per defensar la seva edi-
ció interlineal de l’any 1971 de La Chanson de Roland, capaç d’oferir diferents foca-
litzacions de lectura. La col·locació de les variants entre les línies del text principal,
pràctica que la filologia italiana ja havia assajat al segle XIX, havia servit de model
per a altres edicions dels anys seixanta i, el mateix 1971, Lanfranco Caretti la va
reprendre per a la seva edició de la novel·la I Promessi Sposi. L’edició de La parau-
la en el vent que ara ens ofereix Coll, a diferència de la del poema de Carner que va
editar amb Salvador Oliva a Reduccions el 1986, no és pas interlineal, però no deixa
de ser estereoscòpica –parlem sempre en un sentit figurat del terme– perquè permet,
segons especifica el filòleg, una lectura vertical (llegir de manera seguida bé les pàgi-
nes parelles, on trobem l’edició completa del llibre del 1914, bé les imparelles, on tro-
Ressenyes 104
Els Marges 110, Tardor 2016, Barcelona, ISSN 0210-0452, p. 102-130
100-130 Ressenyes_083.qxd  11/10/2016  12:39  Página 104
Víctor Martínez-Gil: Josep Carner, Edició del centenari de La paraula en el vent, 1914
Ressenyes 105
bem les versions finals dels poemes en altres llibres) i una lectura horitzontal (la
comparació dels poemes acarats). En realitat, hi ha molts altres itineraris potencials,
i això és el que acaba de justificar l’adjectiu: es poden llegir els aparats al peu en les
lectures verticals, els aparats (que dialoguen entre ells) en horitzontal i, de fet, tenim
la possibilitat d’anar fent ziga-zagues entre els diferents elements. Només una edició
electrònica ideal, que permetés reordenar els elements i extreure’n les diferents rela-
cions (també, per exemple, a partir de les versions dels poemes anteriors al volum
del 1914) augmentaria les possibilitats de lectures. De tota manera, les edicions en
paper poden guiar amb seguretat el lector en els itineraris crítics, com ho fa aquesta,
a partir de tot un arsenal de recursos tipogràfics. De les estratègies que Coll fa ser-
vir, n’hi ha dues que em semblen fonamentals si volem entendre la seva proposta. 
En primer lloc, Coll pren com a unitat crítica significativa els poemes, entesos
com a blocs sincrònics que esdevenen, en el temps, diacrònics. Aquesta diacronia
s’expressa, segons Coll, en estadis redaccionals que contenen variants definides pels
diferents testimonis concrets. La comparació crítica a partir de blocs s’esdevé als
poemes acarats –amb les malevitxianes pàgines en blanc per indicar que un poema
no va anar més enllà–, però també als aparats al peu: com ja passava a l’edició
d’Arbres, hi llegim les variants, ara separades en segments genètics i evolutius, d’un
testimoni amb el text crític editat i després les variants d’un altre testimoni relacio-
nades també amb el text crític, no pas amb el testimoni anterior o posterior. Per això,
a la introducció, Coll es preocupa de classificar, més que no pas les motivacions de
les variants (que ja ha analitzat en altres llocs), el grau d’intervenció que sofreixen
els poemes. La sofisticació tipogràfica (negretes, cometes invertides, versaletes, sím-
bols de tota mena, sigles, abreviatures, superíndexs, subíndexs o punts volats) és
essencial perquè la informació sigui precisa i entenedora des de, malgrat tot, una
certa economia que no tem les reiteracions –sempre tenint presents, és clar, les expli-
cacions ofertes a la introducció, complementades amb taules de trànsit i de testimo-
nis, i la cartolina de sigles.
En segon lloc, als aparats i als textos acarats, Coll fa servir la cursiva per marcar
la variant i manté la rodona per a les lliçons coincidents o, en el seu vocabulari ecdò-
tic, isotopies. La cursiva com a marca de diferència no es pot pas aconsellar com a
universal –perquè també pot ser una variant, i llavors caldria afegir-hi recursos dis-
tintius–, però aquí és certament operativa i va estretament unida a una altra caracte-
rística de l’edició que també hem trobat al volum Paraula en prosa: «Una edició 
crítica ha de ser sensible a conservar críticament el sistema ortogràfic decidit per
l’autor» (vol. II, p. 85). No entraré a comentar aquesta afirmació (Coll no la subscri-
via pas amb tanta contundència quan va editar L’oreig entre les canyes), ni m’ocu-
paré de la seva relació amb les regularitzacions en la dispositio textus o del fet que
Coll qualifiqui de divulgativa la seva edició anterior, ortografiada –que no norma -
tivitzada, és clar–, de La paraula en el vent. Només constataré que, a part de per -
metre consignar variants ortogràfiques als aparats, aquesta opció ensenya tot el seu
sentit si tenim en compte el paper que té, juntament amb la cursiva, en els itineraris
que conformen l’estereoscòpia. Perquè el lector, d’aquesta manera, sempre es veu
100-130 Ressenyes_083.qxd  11/10/2016  12:39  Página 105
Ressenyes 106
Els Marges 110, Tardor 2016, Barcelona, ISSN 0210-0452, p. 102-130
abocat a una lectura des del trànsit entre diferents materialitats, també en les aproxi-
macions verticals: si llegeix La paraula en el vent del 1914, es trobarà amb la dis-
tància en relació amb la seva pròpia grafia; si llegeix les versions finals dels poemes,
la marca de les cursives el remetrà als textos de les pàgines parelles.
En escriure una obra nova, un autor ja modifica les anteriors en un camí que és,
de fet, un itinerari de variants, però aquest procés s’accentua en el cas dels escriptors
que canvien significativament –no pas petits matisos o errors manifestos– els llibres
ja escrits. Se sol distingir entre la filologia d’autor (els mètodes d’edició) i l’aprofi-
tament crític del material d’autor (la variantística). En realitat, potser cal considerar
també l’edició com una interpretació en la qual la tipografia esdevé, com he dit, retò-
rica en mans de l’estudiós. Borges, a El tiempo, va fixar una paradoxa: «el problema
de la identidad cambiante» (dins Borges, oral, 1979, però cito de Miscelánea,
Barcelona: Random House Mondadori, 2013, p. 243-253). L’autor argentí conside-
rava que la paraula canvi ja ens dóna una solució: més que no pas una cosa reem-
plaçada per una altra, el que tindríem (com quan diem que una planta creix) és que
una cosa n’esdevé una altra. És a dir, «la idea de la permanencia en lo fugaz». La per-
manència, seria «l’emoció primera», i, la fugacitat, la lluita contra la limitació, com
volia Carner? O la idea de permanència s’ha d’entendre no tant com una identitat
rígida, sinó com un camp d’obsessions que s’encarna en la fugacitat de múltiples res-
postes –algunes de les quals, no cal negar-ho, susceptibles de ser enteses com una
millora o un aclariment? L’únic que sabem del cert és que Carner va transformar les
seves obsessions al voltant del pas del temps en tramat formal de variants, i que
aquest recorregut, sigui quin sigui el significat que li atorguem, només el pot fer palès
l’edició filològica, que se’ns revela així com una autèntica acció crítica i interpreta-
tiva. Per això es pot dir que Jaume Coll ha desenvolupat un camí propi i fecund com
a crític, un camí del qual és altíssim exemple l’edició commemorativa del centenari
de La paraula en el vent.
Víctor Martínez-Gil
Universitat Autònoma de Barcelona
100-130 Ressenyes_083.qxd  11/10/2016  12:39  Página 106


Josep Carner, Edició del centenari de 'La paraula en el vent', 1914, a cura de Jaume Coll

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert