Florit Robusté, Jordi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Ressenyes 123
Jordi Florit Robusté: Josep L. Badal, 12 cants materials; Lluís Sola i Antoni Casassas,
Dansa la flama; Adrià Targa i Anna Roca Barbarà, Liorna  
Josep L. BADAL. 12 cants materials. («Els papers díscols» 4), 2015.
Lluís SOLÀ i Antoni CASASSAS. Dansa la flama. («Els papers díscols» 5), 2015.
Adrià TARGA i Anna ROCA BARBARÀ. Liorna. («Els papers díscols» 6), 2015.
L’autotelisme no és únicament textual, sinó també mercantil, i els poetes més joves
també enceten projectes editorials conscients que l’ofici exigeix tocar campanes i
combregar alhora. Aquest és el cas d’«Els papers díscols», una incipient col·lecció
de plaquettes que aposta per la combinació de text i imatge, dos llenguatges que con-
flueixen en cadascun dels llibrets amb una identitat pròpia. A càrrec de Gemma
Medina i Carles Dachs –recordem el seu A dalt més alt, premi Maria Mercè Marçal
2015–, aquests llibrets es posen en circulació en dues entregues anuals de tres nú -
meros cadascuna, els quals s’adquireixen conjuntament i per subscripció. I si amb la
primera tongada ja varen demostrar una línia editorial que vol combinar autors con-
sagrats (Feliu Formosa) amb noves veus (Jaume Coll Mariné i Irene Farrés), aques-
ta segona trilogia hi rebla amb la presentació d’un autor tan reconegut com Lluís Solà
a la vora de poetes més jovencells com Josep L. Badal o Adrià Targa. Així mateix, si
bé massa sovint les plaquettes acaben essent una mena de calaix de sastre sense cap
fil conductor, en aquest cas es comprova una concepció unitària, certa homogeneïtat
qui sap si producte d’una intervenció activa dels editors o d’una mínima experiència
dels poetes. A més, la combinació amb les imatges i una edició casolana però curosa
–el cosit és manual– el transformen en un objecte artísticament prou autònom per
prendre’l seriosament. 
Seguint l’ordre numeral de la col·lecció, Josep L. Badal (1966) és un autor amb
certa carrera dins el món literari, des de la narrativa infantil fins a l’edició crítica pas-
sant pels tres gèneres prototípics. En l’àmbit poètic, O pedra (2002), Cal·ligrafies
(2008) i el darrer (blanc) (2010) marquen una trajectòria basada en la recerca de la
impersonalitat com a mètode de diàleg amb la natura i el subjecte. Aquesta indaga-
ció constant implica el dubte sobre les capacitats expressives del llenguatge, espe-
cialment a través d’experimentar-ne els límits mitjançant figures de dicció, jocs
semàntics i un trencadís sintàctic a tall de juxtaposicions llambregadores. En el cas
que ens ocupa, amb la inclusió d’obra pictòrica pròpia, 12 cants materials planteja
l’antítesi espiritual del prototípic subgènere líric i amb tanta tradició nostrada. Per
contra, llevat del cant inicial on sí té una presentació marcadament subjectiva, el
100-130 Ressenyes_083.qxd  11/10/2016  12:39  Página 123
Ressenyes 124
Els Marges 110, Tardor 2016, Barcelona, ISSN 0210-0452, p. 102-130
poeta presenta onze identitats líriques diferents datades amb molta concreció i 
que componen 12 cants de versificació lliure, sovint vora la prosa poètica. A través
d’aquest estratagema, el poeta crea una sèrie de subjectes lírics en primera persona
que assumeixen la veu d’identitats diverses: les més escadusseres, objectes personi-
ficats d’expressió simbòlicament descriptiva; algunes, personatges ben identificables
com Novalis o el músic C. Mingus; d’altres, víctimes anònimes de fets com l’escla-
vatge, Auschwitz o la guerra del Vietnam. 
En global, aquests dotze poemes presenten una solventíssima demostració d’ofici
i creativitat, però a vegades pequen d’un hermetisme sense desllorigador, símbols tot
sovint indesxifrables i no només per la manca de referencialitat o per desconeixement
de la clau interpretativa, sinó per una insuficient –i inevitable!– descodificació inter-
na. Plegats, tots aquests cants conformen una expressió coral del tangible amb cert to
desassossegadorament estrany, una voluntat d’interrogació i dubte sovint expressada
amb un llenguatge metalingüístic («No són meus adverbis ni noms»; «Les conjun-
cions són de terra. Els noms de foc»; «La lletra a i l’espiga del blat / són heterònims»;
etc) i una combinació de termes comuns i inusuals (plantes tan poc poetitzades com
«escorodònia», «consolda», «liquidàmbar» o «miosotis») que es mou entre l’afable i
l’inefable. Al capdavall, la voluntat del poeta és que la realitat s’expressi a través de
la no-expressió del subjecte, el qual en crea d’altres a través dels quals s’escoli el càn-
tic del real, de manera que el llenguatge que en sorgeix pivota entre la intel·ligibilitat
de l’ordinari i la inefabilitat de l’innominat. O, dit segons els seus termes, cada cant
és una heterònima expressió material d’un ens ortònim mancat de llenguatge propi. 
En segon lloc, Dansa la flama, de Lluís Solà (1940), és el volum més delicat de
tots plegats. Cal dir que aquest és un poeta editorialment diferent, ja que la seva pro-
lixitat no es manifesta en un devessall continu de títols a través de premis literaris,
sinó en grans cicles creatius després dels quals presenta un gruix d’obra inèdita ben
important. Això provoca que sigui un poeta difícil de llegir globalment ja que l’ex-
tensió dels volums resultants és difícil de gestionar, interpretativament parlant. Per
tant, amb la col·laboració del fotògraf Antoni Casassas, aquest llibret –també inclòs
a l’estrenada Poesia completa (2016)– ens permet de tastar una dosi potser mínima
però exemplar del seu talent. En aquesta ocasió, hi trobem dotze poemes dividits en
tres seccions que conjuguen un minimalista vers lliure amb una segona part d’hepta-
síl·labs concatenats i on la llum marca el cicle de la lectura al ritme d’il·luminació i
cloenda. En aquest sentit, es detecta certa unitat que aniria de l’absència a la pleni-
tud: una il·luminació en tant que descoberta i coneixement per aquesta flama sinuo-
sa que acaba irradiant-se en altres elements de la natura fins a extrapolar-ne una iden-
titat panteista. A partir d’una contemplació passiva de l’univers, l’atenció envers «el
real» –concepte que apareix reiteradament als poemes IV, VIII i XI– esdevé un espai
de progressiva conquesta a través del goig i del desig. Sota elements positivitats com
aquests, especialment simbolitzats amb una imatge tan blakiana com els escrutadors
ulls del tigre, la contemplació de la flama com a moviment i fixació destructiva que
escampa la seva força en allò adjacent fins a engolir-lo dins una mateixa conscièn-
cia, festiva i creadora. 
100-130 Ressenyes_083.qxd  11/10/2016  12:39  Página 124
Ressenyes 125
Jordi Florit Robusté: Josep L. Badal, 12 cants materials; Lluís Sola i Antoni Casassas,
Dansa la flama; Adrià Targa i Anna Roca Barbarà, Liorna  
Segons han afirmat els més entusiastes, Solà és el millor nature poet d’ençà J.
Maragall. Davant una naturalesa que interpel·la el subjecte poètic amb la taumatúr-
gia de la paraula producte d’una mística designació oral, se’ns fa una reivindicació
de la natura molt simbòlica, elements comunament heraclitians que esdevenen 
símbols comunitaris amb l’estratagema vinyolià de l’ús de l’article com a única
determinació possible («l’aigua», «el foc», «el mar», «l’arrel»...) quan es comparen
d’altres conceptes semànticament abstractes, incommensurables («presència»,
«absència», «inabastable»...). A través d’una coincidentia oppositorum com a romàn-
tica recerca de la unitat en la totalitat («Habitant l’inabastable», «entre absència i ple-
nitud», «Presència és absència», «escolta l’inoït»...), Solà hi introdueix l’element
transcendental quant a tret d’oratòria litúrgica: simplicitat de les repeticions a tall de
lletanies, verbs imperatius o ús de la segona persona del plural amb ressons cela-
nians... Amb aquesta consciència i requesta lingüístiques, Solà, el millor rapsoda de
les lletres catalanes actuals, crea un nexe comú amb altres vigatans, com Víctor
Sunyol, però no defugint la poètica del silenci o el textualisme, sinó entroncant amb
una reivindicació moral sobre la llengua com a expressió de col·lectivitat. Així, 
l’aparent simplicitat dels seus versos no nega una poètica molt més profunda que
apel·la a l’ètica col·lectiva com a estètica particular.
Finalment, d’ençà l’aparició de Boques en calma, premi G. Ferrater 2009 –el pri-
merenc L’exili de Constança (2008) és prescindible–, Adrià Targa (1987) ha destacat
per una temàtica i una mètrica més ortodoxes però capaces d’articular-se amb el pre-
sent més immediat: l’enamorament d’un passavolant skater del Raval barceloní i la
reflexió al voltant d’aquesta fugacitat és el nucli del seu darrer Ícar (2015). En el cas
que ens pertoca, amb la col·laboració dels dibuixos d’Anna Roca Barbarà, Liorna és
el recull amb menys cohesió interna tot i que l’estil sosté l’equilibri d’aquests deu
poemes. Hi trobem un ús majoritari del sonet amb cesura major i menor, a més de
decasíl·labs blancs i quartetes de mètrica diversa. Principalment, la temàtica del lli-
bret es basa en l’experiència amorosa, tant des d’una postura reflexiva com enyora-
dissa i eròtica, a més de poemes de viatge («Port de Pollença» o «Górgona») o de
revelació (el Doppelgänger de «Coneixença» o «Non scriverò più») i un musical
«Verdi». De fet, l’autor presenta una capacitat molt suggestiva per transmetre l’ins-
tant motivador del poema, potser alguns cops massa anecdòtics, i cert ús de la metà-
fora aposicional («La lluna, una avellana de paper» o «El far, punta de llapis») que
ajuda al desenvolupament semàntic d’uns versos alguns dels quals molts ben enca-
valcats. Potser és el poeta més explícitament emotiu a nivell de la funció expressiva,
tal volta excessivament monotemàtic tenint present la trajectòria global de l’autor,
però amb la sort que la majoria dels poemes llisquen amb prou solvència i sagacitat,
encara que la part final del llibret presenta les composicions més fluixes. 
Traductor del recent Celebració del poeta gallec Gonzalo Hermo, Targa és la
punta de llança d’un grup de poetes, com el mateix Carles Dachs o Marc Rovira, els
quals assagen una estètica no tan oral o impetuosa com la foguerada de la promoció
anterior. En el cas de Targa, la reivindicada influència de G. Ferrater, Rosselló-Pòrcel,
Kavafis o Salvador Oliva el fan apuntar cap a models més carnerians, lato sensu, i
100-130 Ressenyes_083.qxd  11/10/2016  12:39  Página 125
Ressenyes 126
Els Marges 110, Tardor 2016, Barcelona, ISSN 0210-0452, p. 102-130
no per qüestions retòriques. En relació amb això i recollint l’argumentari de J.
Ferraté, hi ha una intenció explícita d’intervenir voluntàriament i conscient entre el
pretext i el poema i que l’objectivació resultant transcendeixi d’una expressió més o
menys formalitzada. Val a dir, però, que no sempre se’n surt. Al capdavall, com
demostra el poema «Res», l’aposta per la vida com a entitat que supera la literatura
és certament revolucionària just quan la identificació entre l’una i l’altra ha estat una
constant d’ençà les avantguardes. Qui sap si és aquest un tret que els separa genera-
cionalment parlant i quins viaranys seguiran tots plegats. 
Malgrat la disparitat aparent d’aquestes tres plaquettes, hi ha un denominador
comú: el tipus de consciència sobre les capacitats expressives del llenguatge. Potser
aquest és el veritable nus gordià de la poesia dels darrers temps, però una extensió tan
minsa no pot representar poètiques que només Lluís Solà ha pogut desplegar com -
pletament. Així mateix, tot i la brevetat dels llibrets, potser la presència d’un índex o
l’enumeració de la compaginació serien una ajuda per als lectors. Fins i tot, si la
col·laboració gràfica ha de formar part d’un únic discurs artístic, fóra bo incloure-hi
més informació quant a l’obra i l’artista: mínima biografia, títols i mesures, 
tècnica usada, etc. Sigui com sigui, amb el mascaró de proa de les celebèrrimes pla-
quettes d’«Els ulls de Tirèsies» de l’editorial Cafè Central, qualsevol aparició d’aquest
tipus d’expositors és una oportunitat tant per a poetes com per a editors de batallar en
les distàncies curtes i aprendre les beceroles d’aquest negoci. Si més no, podrem estal-
viar-nos els funestos planys apocalíptics per la manca de plataformes de formació; per
sort, segueixen essent contínuament desmentits.
Jordi Florit Robusté
Universitat de Barcelona
100-130 Ressenyes_083.qxd  11/10/2016  12:39  Página 126


Josep L. Badal, '12 cants materials'; Lluís Solà i Antoni Casassas, 'Dansa la flama'; Adrià Targa i Anna Roca Barbarà, 'Liorna'

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert