Figar, García

Revistes Catalanes amb Accés Obert

71Cinema Comparat/ive Cinema · Vol. V · Nº 10 · 2017
DOCUMENTS · Cinema Comparat/ive Cinema · Vol. V · Núm 10 · 2017 · 71-72
El cinema i els actors
García Figar
Cinema and its actors
El cinema ha estat assaltat pels actors que hi treballen, al 
seu parer amb èxit i glòria. No hem de ser nosaltres els que 
els desenganyem. Els uns, actors, han anat al cinema portats 
per la sagrada fam de l’interès, gens resignats a la mediocritat 
financera, i menys encara a la seva incapacitat de treball. El 
cinema, pensaren, és assequible a les més humils pretensions, 
i qualsevol “espavilat” podia aspirar-hi a un paper. Bon negoci 
amb poca feina, i un negoci divertit. Quin espanyol no es creu 
capaç i amb empenta per dur a terme la gesta que sigui? Aquest, 
que és un valor racial, té les seves fallides quan està mal situat 
i va mal dirigit.
Les “estrelles” –és un dir–, són tan poques les que brillen al cel 
de la cinematografia!, tenen un altre mòbil més elevat i més 
fràgil: la celebritat. Ha de ser d’una emoció immensa veure’s 
a la pantalla, ben vestides o ben nues, convidades, afalagades, 
festejades, enamorades i parlant la seva pròpia parla, escoltant-
se a si mateixes i sentint, entre el públic, el seu nom de pila o el 
seu pseudònim d’empresa. Les borratxeres de la publicitat solen 
servir de mare a moltes altres borratxeres.
Els intents cobdiciosos i els intents exhibicionistes no sempre 
han estat a l’alçada de la realitat; els últims menys que els 
primers. Ser actor o estrella de cinema no és aparèixer a 
la faràndula, comèdia o drama encarnant la figura d’un 
personatge, d’una idea, d’un ésser, sinó que està en l’encert i 
veritat d’encarnar-lo bé, completament, vivint la seva mateixa 
vida, tal com la presenta el seu creador, tal com ha estat en si 
mateixa. Fa poc vam veure a la pantalla un Don Juan Tenorio 
que era un graciós titellaire, i una Doña Inés que era una 
mestressa amb més exageracions i lleugereses que les alcavotes 
de Monipodio. Tirso no els hagués reconegut com a obra seva, 
ni Zorrilla, tampoc, com a fills adoptius de la seva musa. Si una 
acció s’executa tan sols per un interès no sol aconseguir la seva 
perfecció, perquè està per ell malmesa ja en els seus inicis. Quan 
la intenció exhibicionista antecedeix a l’acció, ja va desplaçada 
a l’exageració, l’amanerament i a la tensió muscular, que tant 
enlletgeix les representacions.
Un actor o una estrella necessiten com a primer postulat en la 
representació l’“oblit de si”, la impersonalitat; ja que, si bé tots 
els valors personals han de posar-se al servei del paper, el “jo” 
ha d’ocultar-se, amagar-se i oblidar-se, com a enemic primer 
de la representació. És clar que aquest despullament total de 
si mateix exigeix altes condicions personals, coneixements 
gens vulgars de si, intuïcions precises de personatges, èpoques, 
ambients, maneres de ser, amb l’habilitat corresponent per 
encarnar-los tots en la unitat de si mateix, no com un vestit que 
només cobreix superfícies, sinó com a substància que es xucla 
i transforma en vida. La falta d’aquestes perfeccions porta els 
actors a allò vulgar, buf i populatxer.
Les “encarnacions i reencarnacions” dels personatges són obra 
de molt d’estudi, observació i experiència, i l’actor ha de baixar 
al medi on els personatges veritables actuen, i en cas que ja no 
existeixi, a aquells que els signifiquen millor i conserven alguns 
o molts dels seus trets destacats. Les “maneres de ser” dels vells 
aristòcrates no s’assemblen de cap manera als “nous rics”, ni 
tenen amb ells cap punt de coincidència. La “psicologia militar” 
té característiques diferencials, a les quals s’arriba per la doble 
disciplina, interna i externa, la que subordina la voluntat pròpia 
a la voluntat aliena i la que prepara els membres, donant-los 
agilitat i soltesa per als moviments concertats i els ritmes 
cadenciosos. El militar no és l’uniforme ni la graduació, és una 
“forma de ser” peculiar, exclusiva d’una categoria social. Més 
encara, és un ric filó en moltes famílies militars de correcció, 
noblesa, cavallerositat i culte a l’honor, que arriba als nens 
i a les dones. Encarnar un militar és fer-se militar, absorbir 
“les maneres militars” tan profundament que constitueixin 
una segona naturalesa. Quants actors hi han pensat? Es 
vesteix l’uniforme i ja es pensa que s’ha aconseguit la classe. 
Per aquesta raó, la majoria dels militars de la pantalla són la 
caricatura o la màscara del militar en tot el que té de dolent i 
en res del que té de bo. El mateix hem de dir de l’encarnació de 
mestres, clergues, notaris. En un segle de liberalisme no s’han 
conegut tipus millors per a la representació teatral, i ara per al 
cinema, que els de Rabelais o Galdós. La representació mateixa 
72 Cinema Comparat/ive Cinema · Vol. V · Nº 10 · 2017
de l’actor “popular” va falsejada en el seu conjunt i mutilada en 
els seus detalls per inspirar-se en el tipus menys representatiu 
del popular: el chulo o el castís. Negarem a l’actor “popular” la 
seva psicologia basada en la tradició, en la saviesa del temps, en 
ràncies experiències, en aquest “pes” d’elevació espiritual que 
han deixat en el fons de la seva ànima els segles?
L’encert en els actors està en la seva “capacitat absortiva”, que 
és una perfecció molt pujada i de pocs. La immensa majoria 
“no aconsegueix el seu paper”, quedant-se en la superfície 
del personatge; i aquest defecte s’aprecia i es distingeix en les 
metamorfosis que pateix l’actor al llarg de l’escena, en variants 
constants, on ell mateix es nota diferent i variat; i més ho nota 
el públic, que es creu davant de personatges diversos, essent 
l’actor un de sol.
Aleshores, seria necessari crear “Escoles d’actors”? Els actors no 
es creen, ni tampoc s’improvisen. L’actor neix; l’actor ve a la vida 
en possessió dels valors substantius necessaris per a l’escena; 
però aquests valors estan sense polir: són valors diamantins tal 
com es troben en el seu lloc natiu.
Primerament han de buscar-se, i un cop se’ls ha trobat, portar-
los a l’“Escola d’actors” per al poliment. El poliment tampoc és 
una experiència ni una gimnàstica muscular, sinó que és un 
treball ordenat, dur i flexible, sobre els valors natius, obligant-
los al major servei i rendiment. A quina feina no se sotmet 
aquell que pretén dedicar-se al cant? Quantes són les privacions 
que se’ls imposen?
El bon actor ha de ser un tipus normal, ben configurat, 
perfecte de membres, harmònic, solt de moviments, flexible, 
de veu clara i entonada, correcte, disciplinat i, sobretot, d’un 
naturalisme ple. Ha de posseir els majors quirats d’educació, 
de delicadesa. Ha de ser sensible i no histèric, vehement i no 
temerari, emotiu i no llagrimós, valent i no orgullós, temperat i 
no covard, enamorat i no boig, reflexiu i no calculista, llest i no 
precipitat, calmat i no lent.
Tinc, en escriure així, censors interessats que no acceptaran 
el meu judici. Els drames no són obres, més que d’homes 
perfectes, de roïns, anormals o tarats, homes de lletja categoria? 
Els actors reals, sí. Ara, que els que els encarnen no han de 
ser com ells, perquè no ho aconseguirien. El personatge real, 
encara que sigui defectuós, i ho serà en la seva figura o moral, 
no ha de ser-ho el fingit, pel fet mateix que fingeix, i en la 
ficció ha de buscar la perfecció de la mateixa. L’encarnació 
demana la perfecció del defectuós, que està en el terme mig 
entre l’exageració extremista i la parquedat acovardida. Perquè 
el borratxo parli amb paraula lenta, entretallada i obscura, ha 
de seguir aquesta pauta l’actor? Llavors el cinema seria o per 
a sords o per a durs d’orella. L’espectador ha d’entendre totes 
les paraules clarament, amb la seva entonació i el seu accent 
propis, sense perdre síl·laba ni accent. Caminen pels cinemes 
actors que posseeixen veus de borratxos perfectes –encara que 
en realitat no ho siguin– i que si continuen “filmant” pel·lícules 
hauran de sotmetre’s a una cura rigorosa de les cordes vocals. Al 
públic cal donar-li el perfecte dins de les formes del representat. 
Podem representar-nos don Juan Tenorio lleig, amb els incisius 
sobreposats, les cames esquifides i la veu atiplada i femenina? 
Doncs així vam veure en una pel·lícula don Juan Tenorio. I un 
home que té els incisius muntats l’un sobre l’altre, i té les cames 
esquifides, no pot enamorar una dona; i l’home que posseeix 
una veu femenina no pot jurar intensament ni fer proeses, 
encara que siguin totes elles condemnables. Llavors, els homes 
“lletjos”, físicament defectuosos, descol·locats amb si mateixos i 
amb el públic, no han de dedicar-se al cinema. Nosaltres no els 
ho recomanem.
NOTES
Editorial de Primer Plano, Any IV, Núm. 144, p. 3. Madrid: 18 
de juliol de 1943. 
GARCÍA FIGAR


El cinema i els actors

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert