Alegre i Nadal, Pau

Revistes Catalanes amb Accés Obert

–215–
Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 215-219
ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital)
URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG
Isabelle LostanLen [ed.] (2015). 
Pierre Deffontaines, directeur de l’Institut Français 
de Barcelone. Journal de guerre, 1939-1944. 
Villeneuve d’Ascq: Presses Universitaires du Septentrion (Do-
cuments et témoignages), 305 p. Prefaci de Claude Hauser. 
En aquesta ocasió, no sé si hauré encertat del tot la citació de l’obra per a 
ressenyar. De la composició dels textos que figuren a les pàgines de coberta, 
portada i crèdits, tot fa pensar que caldria posar Pierre Deffontaines com autor 
de l’obra. Però una volta llegit el llibre, ens adonarem que això seria inexacte. 
Ho aclariré més avall. M’ha semblat, en canvi, que l’adjudicació de l’autoria, ni 
que sigui com a curadora, a Mme. Lostanlen, és molt més ben avinguda amb 
la manera com ha estat gestada i materialitzada aquesta obra. 
El gruix primordial del llibre (p. 51-304) consisteix en la transcripció d’una 
petita part dels apunts escrits al livre de raison mantingut pel matrimoni Def-
fontaines des de l’any de casament, el 1928, fins al de la mort de Pierre, el 1978, 
qui va llegar-ne una còpia dactilografiada per a cadascun dels quatre fills haguts 
del matrimoni. La curadora ha emprat l’exemplar conservat per Madile [Marie 
Odile] Gardet, la primogènita dels Deffontaines. Gairebé un diari, les anotacions 
al livre de raison van ser escrites tant pel cap de casa com, força sovint, per la 
seva esposa, Geneviève, née Claro. Així doncs, d’haver composat l’autoria en la 
forma “Pierre et Geneviève Deffontaines” hauria estat un registre més ajustat 
a la gènesi de llibre. Tanmateix, la necessitat, gairebé peremptòria –potser per 
imposició dels ajuts rebuts per a la publicació del llibre– d’entaforar la rúbrica 
directeur de l’Institut français de Barcelone dintre del títol, feia inviable deixar-hi 
constància de l’autoria dual. 
En qualsevol cas, ja es pot suposar que l’interès testimonial del text íntim dels 
Deffontaines és indubtable. Les entrades corresponents als anys de la Segona 
Guerra Mundial, no només reflecteixen les angoixes i les esperances derivades 
de les vicissituds de la contesa, en general, sinó que, en particular, ens informen 
de primera mà sobre les actituds socials, científiques i humanes del geògraf 
francès, com un dels actors estel·lars de la política cultural francesa a Espanya, 
i a Barcelona en especial. És precisament durant aquells anys turbulents quan 
enceta els vint-i-cinc (1939-1964) de direcció ininterrompuda de l’Institut 
Français de Barcelona. Són cinc anys en el transcurs dels quals formalitzarà la 
presència i la projecció  de la cultura francesa a Catalunya, entomant i posant 
en solfa, pel cantó francès, les directrius de tres règims –el terminal de la III 
República, el corporativista de Vichy i l’alliberador de De Gaulle–, i trampejant 
les limitacions i els entrebancs imposats pel règim ultranacionalista de Franco, 
pel cantó espanyol. Les notícies que els Deffontaines faciliten en el seu diari 
Treballs de la SCG, 83, 2017, 215-219 
Ressenyes
–216–
familiar sobre el procés de consolidació ma-
terial i institucional de l’Institut i del Lycée 
Français seran d’una vàlua inestimable per als 
historiadors d’aquestes institucions culturals 
barcelonines. 
Des d’una perspectiva més geogràfica i, 
més concretament, la de la Societat Catalana 
de Geografia,  institució de la qual Pierre 
Deffontaines va formar part com a soci ho-
norari, els apunts del livre de raison són molt 
interessants per a resseguir les activitats del 
Cercle de Geographie de l’Institut Français, 
tan important per al desenvolupament de la 
geografia catalana contemporània. Hem de 
lamentar, però, que aquest seguiment només 
sigui possible per a la segona part del període 
esmentat al títol del llibre. Concretament, de 
novembre de 1942 fins al final del període transcrit. Això és a causa de l’esporgat 
aplicat per la curadora a la primera part. Des del 3 de setembre de 1939 fins a 
l’octubre de 1942, només han estat transcrites i publicades les anotacions dels 
Deffontaines sobre temàtica estrictament política, de manera que les temàti-
ques culturals, socials i familiars n’han quedat excloses. La transcripció i la 
publicació del livre de raison és completa a partir de diumenge 8 de novembre, 
quan arriba a Barcelona la notícia de l’exitós desembarcament aliat a l’Àfrica 
del Nord, puntualment registrat per Geneviève Deffontaines aquell mateix 
dia. Seria bo de poder consultar un dels quatre exemplars subsistents del livre 
de raison dels Deffontaines per tal de poder refer la cronologia completa dels 
primers anys del Cercle de Geographie. 
Cal fer-se càrrec, tanmateix, que la transcripció íntegra de la primera part 
del “Journal de guerre” –títol factici atorgat per la curadora– hauria engruixit 
inútilment el llibre, des de la perspectiva del profit que podrien treure’n els 
lectors francesos, destinataris evidents de l’obra. La revisió de les actituds i els 
determinis de Pierre Deffontaines en relació amb la seva “deserció” del camp 
del mariscal Petain, del qual era amic personal i de família, per a sotmetre’s al 
govern d’Alger de De Gaulle, a la primavera de 1943, s’emmarca perfectament 
amb la temàtica més general del col·laboracionisme, tan preuada pels estudis 
d’història contemporània de França. 
Així doncs, des de novembre de 1942 fins a finals d’octubre de 1944, amb 
l’alliberament complet de França, es poden resseguir les activitats del Cercle de 
Géographie, pas a pas. He tractat d’extractar-les i resumir-les en els paràgrafs 
següents. 
Les notícies d’aquest període s’inicien amb la de la xerrada [causerie] d’Henri 
Gaussen (1891-1981) sobre cartografia botànica al Cercle de Geògraphie [p. 94, 
Treballs de la SCG, 83, 2017, 215-219 
Ressenyes
–217–
apunt de dimarts 15 de desembre de 1942]. La sessió sembla improvisada, atès 
que es va efectuar a casa mateix dels Deffontaines, a primers de desembre de 
1942. Per les mateixes dates, Gaussen va pronunciar una conferència sobre els 
boscos mediterranis a la facultat de Ciències de la universitat, i una altra als 
locals de l’Institut Français sobre la teoria de l’evolució, la qual és qualificada 
per Deffontaines com a “très bonne”. Gaussen es trobava a Barcelona de pas, 
en ruta des de Portugal cap a Tolosa de Llenguadoc, en la universitat de la 
qual professava. Havia format part de l’estat major del general Giraud –adicte 
a Vichy, però sense col·laborar amb els alemanys– a Lisboa, i per això, segons 
Deffontaines, no les tenia pas totes que el deixessin entrar a França, malgrat 
el seu renom com a botànic de prestigi mundial. A Barcelona, fa temps i con-
tactes per a assegurar-se’n. En relació amb aquest esdeveniment, la curadora 
afegeix una nota a peu de pàgina (núm. 84) en la qual posa el lector francès 
sobre la pista del Cercle de Géographie animat per Deffontaines a Barcelona. 
Vegem que hi diu: 
 “El Cercle de Géographie va ser un dels primers a crear-se a l’Institut Français 
de Barcelona. Rere la guerra civil i l’exili de geògrafs prestigiosos (Pau Vila, 
Marc-Aureli Vila i Gonçal de Reparaz), l’ensenyament i la recerca geogràfica, 
havien, segons Joan Vilà Valentí “pràcticament desaparegut de la universitat de 
Barcelona”. El Cercle de l’Institut aplegava, sobretot, els geògrafs de la Societat 
Catalana de Geografia, com Lluís Solé Sabarís, Salvador Llobet i Josep Iglésies”. 
En la traducció he tingut cura de citar els noms propis tal com ho fa Mme. 
Lostanlen en el text original en francès. Val a dir que, com es pot comprovar, 
ho fa molt correctament. Més endavant, a la nota 89 [p. 95] destaca que els 
cercles d’estudis especialitzats (geografia, música, belles arts, cinema...) van ser 
una iniciativa personal i singular de Deffontaines, inspirada en la seva experi-
ència en els Équipes sociales, una institució del catolicisme progressista francès 
d’entreguerres,  i que van facilitar els contactes i les reunions dels estudiosos i 
el artistes catalans, així com d’informar-se, documentar-se i, a vegades, obtenir 
ajudes econòmiques i recomanacions per a estudiar a París. 
Segueix la sèrie d’anotacions amb una conferència de Deffontaines mateix 
sobre metodologies d’estudi del Montseny a la “réunion de géographes” [apunt 
de dimecres 20 de gener 1943]. En canvi, la conferència d’Agustí Duran i 
Sanpere –citat com “Agustín Durán y Sampere”– sobre els problemes que 
suscita la interpretació de la història de la ciutat de Barcelona, es va celebrar als 
locals de l’Institut, amb lliure accés del públic, el dilluns 15 de febrer de 1943 
[p. 106]. Noel Llopis Lladó llegeix un informe sobre les serralades costaneres 
catalanes en una reunió de “l’association des géographes” el divendres 26 de 
febrer de 1943 [p. 109]. 
Quan les circumstàncies ho permeten, Deffontaines efectua activitats relaci-
onades amb l’estudi de la geografia, avinentesa que només se li presenta de tant 
en tant. Sojorna a Portugal, des del dimecres 17 de març de 1943 fins el dijous 
1 d’abril, amb intencionalitats polítiques (el pas de refugiats des de França fins 
Treballs de la SCG, 83, 2017, 215-219 
Ressenyes
–218–
a Lisboa) velades per diverses activitats acadèmiques: conferències, excursions... 
Dina amb Orlando Ribeiro a la ciutat vella de Lisboa el dissabte 19 de març 
[p. 114]. En la notícia de l’excursió familiar, de diversos dies, efectuada al delta 
de l’Ebre i el Montsià a la darrera setmana d’abril de 1943, apunta: “A la tarda, 
fem un volt per la banda sud del delta. Un paisatge arrosser molt interessant. 
Prenc notes per a un estudi geogràfic. Si en feia de temps que no havia pogut 
fer geografia!” [p. 121, apunt de dissabte 1 de maig]. O bé, no deixa de con-
signar que ha rebut un exemplar de la Géographie humaine, versió abreujada 
de l’obra clàssica de Jean Bruhnes, el seu mestre, efectuada per Mariel Jean 
Bruhnes Delamarre. És a través del director de l’editorial Juventud, el qual li 
demana l’autorització per a traduir-la al castellà [p. 135, apunt de dissabte 17 
de juliol; l’arribaria a fer Manuel Ferrer de Franganillo]. La mateixa editorial 
tenia aleshores en curs d’edició la traducció castellana de la geografia del Brasil 
de Deffontaines [p. 138, apunt de divendres 23 de juliol]. 
Durant l’estiu de 1943, els cercles temàtics gairebé són a punt de desaparèixer 
a causa de la incertesa de la permanència de Pierre Deffontaines a Barcelona. 
Una volta reconduïda la situació, a l’apunt de 20 d’octubre [p. 174] Deffontaines 
es determina a reorganitzar-los. Naturalment, el Cercle de Géographie és dels 
primers a reviscolar, cap a mig octubre, concretament amb una conferència 
d’André de Cailleux, refugiat a Barcelona, en la qual es van retrobar tots els 
assistents habituals. A partir d’aleshores, les sessions tindran lloc a la seu de 
l’Institut Français dissident (fidel a Alger), al local de la Gran Via, entre Claris 
i passeig de Gràcia. Era un estatge rellogat a l’ANEIE (Asociación Nacional de 
Estudiantes de Idiomas Extranjeros), és a dir, el London Club d’abans de 1939 
convenientment espanyolitzat. Una situació molt estantissa que s’aguantava 
perquè el director de l’ANEIE, Rafael Griera Plans, era “un ami sûr et dévoué” 
de Deffontaines, alhora que el governador civil, l’inefable Correa Veglison [de 
mare francesa, com bé fa notar la curadora], no feia gaire cas de les protestes i 
denúncies de l’Institut oficial (fidel a Vichy). 
En clau purament anecdòtica, resulta divertida la relliscada de la curadora 
[apunt de dimarts 9 de novembre, p. 177], quan confon el restaurant can 
Solé amb el domicili d’en Solé Sabarís!: “J’emmène déjeuner chez Solé (304), 
à la Barceloneta, Roger, le compagnon de Truelle, Rebeyrol et sa mère. Petite 
réunion charmante”. La nota 304, a peu de pàgina, diu textualment: “Lluís 
Solé i Sabarís (1908-1985), géographe et géologue, professeur de l’université de 
Barcelone”. Però insisteixo, és una anècdota que no posa en entredit, de cap 
manera, la qualitat i l’exactitud de les 498 notes confegides per Mme. Lostanlen 
i afegides a peu de plana de la transcripció. La documentació recollida a l’arxiu 
de l’Institut Français i al Fons Deffontaines de la Biblioteca de Catalunya, hi 
és citada reiteradament. 
Les activitats del Cercle van continuar amb una nova intervenció de Noel 
Llopis Lladó sobre les serralades costaneres catalanes a “la réunion des géogra-
phes catalans” el dimarts 14 de desembre de 1943 [p. 185, apunt de diumenge 
Treballs de la SCG, 83, 2017, 215-219 
Ressenyes
–219–
19 de desembre]. L’apunt de 19 de gener de 1944 [p. 192] diu, bo i traduït: 
“Ahir vaig tenir una reunió amb els geògrafs barcelonins i els vaig parlar sobre 
“la geografia humana del delta de l’Ebre”. Hi havia el gran geòleg espanyol, 
Solé, i en va restar molt interessat.” Els canvis de denominació del Cercle de 
géographie són fets per Deffontaines sense cap intencionalitat. Els qui encara 
el vam poder escoltar, a classe o en conferències, sabem que era ben bé així, de 
canviant, no pas deixat, en les formes menudes. 
Tot seguit a la notícia de la creació d’una secció teatral a l’Institut, en col-
laboració amb Enric Moreu [Rey]  [apunt de dijous 2 de març de 1944, p. 
200], anota: “Mon petit cercle de géographes a entendu [Guy] Lapraz  parler de 
géobotanique.” El professor Lapraz va iniciar la seva carrera docent al Lycée 
Français de Barcelona durant aquells anys de guerra. Més endavant passaria a 
la universitat: Bordeus, d’antuvi, i després a Estrasburg, on és dipositat el seu 
herbari, el qual conté nombrosos espècimens recollits a Catalunya. 
I sense tenir una relació expressa amb la geografia, acabo el repàs del livre 
de raison dels Deffontaines, en un context més propi de Pierre que no pas de 
Geneviève, bo i  recordant la inauguració del local del Lycée Français, al carrer 
del Bruc de Barcelona, en el qual s’impartirà el batxillerat espanyol, una secció 
que subsistirà fins a la dècada dels anys seixanta, sempre sota la direcció de 
Pere Ribera [citat com Ribeira a l’apunt de diumenge 1 d’octubre, p. 266]. En 
dissoldre’s la secció espanyola, Ribera va fundar i dirigir l’Escola Aula.
Pau Alegre


Isabelle Lostanlen [ed.] (2015). Pierre Deffontaines, directeur de l'Institut Français de Barcelone. Journal de guerre, 1939-1944. Villeneuve d'Ascq: Presses Universitaires du Septentrion (Documents et témoignages), 305 p. Prefaci de Claude Hauser.

Isabelle Lostanlen [ed.] (2015). Pierre Deffontaines, directeur de l'Institut Français de Barcelone. Journal de guerre, 1939-1944. Villeneuve d'Ascq: Presses Universitaires du Septentrion (Documents et témoignages), 305 p. Prefaci de Claude Hauser.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert