Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya
Abstract
El 1714 va passar, i el 1716, sensemassa pena ni glòria pel que fa a laconstrucció simbòlica de la identitatcatalana, que encara no es reivindicava,d’una manera notòria, com a tal.Caldria esperar més d’un segle perquèla combinació de la industrialitzaciódel país i d’un moviment romàntic,que va esdevenir historicista, cristià iconservador, com deia Rovira i Virgili,la Renaixença, construís un discursde caràcter regionalista, d’una granefectivitat simbòlica, que va esdevenirhegemònic en la Catalunya del XIX, ila base més sòlida de tot el regionalisme-nacionalisme de la Catalunya delsegle XX. El 1714 hi va tenir un paperdiscret. Ara, en una altra conjunturaeconòmica, social i cultural, proucatastròfica per sotraguejar-ho tot, laconstrucció simbòlica de la identitates reformula amb una radicalitat políticaque no havia tingut mai, i ho famitjançant una bigarrada convivènciad’elements del passat, del present i delfutur. Curiosament, el 1714 hi és méspresent ara que abans, però tambéuna arcàdia cosmopolita. Un procésrealment atractiu tant per a l’acciócom per a la recerca
