Obra ressenyada: Eduard MARTÍ FRAGA, El Braç Militar de Catalunya (1602-1714). València: Publicacions de la Universitat de València, 2016

Torra i Prat, Ricard

Manuscrits Revista d història moderna

Diposit Digital de Documents de la UAB

ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital)Manuscrits. Revista d’Història Moderna 35, 2017  125-133RESSENYESMartí Fraga, Eduard (2016)El Braç Militar de Catalunya (1602-1714)València: Publicacions de la Universitat de València, 232 p. ISBN 978-84-9134-011-9Les darreres tres dècades han estat especi-alment fructíferes en treballs dedicats a l’estudi de les institucions catalanes prèvi-es al Decret de Nova Planta. Des de la publicació de la magna obra de Víctor Ferro, hom ha vist aparèixer estudis dedi-cats a institucions com la Diputació del General de Catalunya, la Cort General, la Lloctinència General, la Reial Audiència, la Conferència dels Tres Comuns o, més recentment, el Tribunal de Contrafaccions. La tasca investigadora d’historiadors com Jordi Buyreu, Josep Capdeferro, Eduard Martí Fraga, Miquel Pérez Latre o Eva Serra és prou indicadora de l’existència d’una dinàmica historiogràfica plenament consolidada que els darrers anys ha anat aportant llum al voltant de les institucions genuïnes del dret públic català d’època moderna.L’obra d’Eduard Martí Fraga —El Braç Militar de Catalunya (1602-1714)— s’inscriu plenament en aquesta dinàmica. La monografia neix del buit historiogràfic respecte a la institució del Braç Militar de Catalunya, creada l’any 1602 i que caldria diferenciar de l’altre braç militar, això és, la reunió de l’estament militar durant les convocatòries de Corts. En aquest sentit, l’historiador lleidatà té com a objectiu esbrinar quin paper tingué la noblesa reu-nida sota l’empara d’aquesta institució durant el llarg segle que va des de la seva creació, l’any 1602, fins a la seva supressió coincidint amb el desenllaç de la Guerra de Successió l’any 1714.Per dur a terme el seu propòsit, Eduard Martí divideix la monografia en sis apartats ben diferenciats. En el primer d’aquests, se centra a analitzar el procés de creació de la institució, des de les assemblees de nobles fora Corts iniciades a finals del segle xiv fins a la plasmació per escrit de les ordina-cions del Braç l’any 1602, tot passant per la creixent activitat d’un Braç que, malgrat no tenir ordinacions, sí que gaudia de la figura d’un president i d’una seu de reunió estable durant el segle xiv. De fet, per a l’autor la redacció de les ordinacions del 1602 seria la culminació d’un procés que hauria por-tat la noblesa a dotar-se d’un «instrument eficaç que li permetés defensar millor els seus interessos» davant la resta d’institu-cions, especialment la monarquia.El segon epígraf de l’obra focalitza la seva atenció en l’estudi de les interioritats del Braç Militar: s’hi analitzen les ordina-cions del 1602 i les successives reformes (1605, 1642, 1648 i 1693), l’organigrama institucional, les característiques que havien 126  Manuscrits 35, 2017 Ressenyesde complir els participants en les reunions del Braç i quines implicacions tingué a partir del 1652 el fet que, a diferència del Consell de Cent i la Diputació del General, el Braç Militar no es regís per mitjà del sis-tema insaculatori. Dos elements destaquen per sobre de tots els exposats aquí per l’au-tor: d’una banda, la capacitat que tingué la institució d’autoregular-se, especialment a escala normativa, cosa que li permeté adaptar-se als contextos canviants sense haver de dependre de la convocatòria de Corts —a diferència del que succeí en el cas, per exemple, de la Diputació. D’altra banda, el fet de no regir-se pel sistema insaculatori, fet que li permeté mantenir l’autonomia després del 1652 i que molt probablement n’explicaria el prestigi crei-xent en l’entramat institucional català durant la segona meitat del segle xvii.En el tercer gran capítol de la mono-grafia, l’historiador lleidatà analitza la composició social del Braç a partir de les persones que en formaren part. Per a Martí, el Braç Militar mai no fou controlat per una elit dirigent, sinó que tant la normativa com la pràctica de la institució permetrien concloure que la direcció de la institució gaudí d’una àmplia «participació social». Si bé és cert que de l’anàlisi presentada per l’autor hom pot constatar que poques vega-des observem membres d’una mateixa família repetir en els càrrecs de màxima importància del Braç, considerem que no s’insisteix prou en un fet crucial: es miri com es miri, des del moment en el qual el Braç Militar de Catalunya només permetia l’accés com a membres a ciutadans hon-rats, cavallers o nobles, ja es convertia en una institució socialment tancada.L’epígraf següent se centra en l’estudi cronològic de la institució durant el segle xvii. En aquest sentit, els primers vint anys de la centúria de foc i de plom —que coin-cidirien amb el moment de màxima preo-cupació pel fenomen del bandolerisme— es caracteritzarien per un Braç més preocupat per defensar els interessos particulars dels seus membres que per la defensa de les Constitucions Catalanes. Tot i així, aquesta dinàmica dels primers anys anirà canviant a mesura que avanci el segle i el Braç Militar es consolidi com un referent de la vida polí-tica del país. Encara que durant la Guerra dels Segadors l’activitat de la institució dis-minuí notablement, a partir del 1652 va gaudir d’una nova embranzida que la por- tà a obtenir un prestigi creixent, especial-ment a partir de la dècada del 1680. Com bé demostra Eduard Martí, la progressiva implicació de la institució en la vida políti-ca del Principat a mesura que avança la centúria queda constatada en la temàtica tractada a les seves reunions: entre el 1623 i el 1699 un 43% de les reunions tractaran aspectes de caire militar; un 32%, de caire consti tucional; un 17%, qüestions de pro-tocol, i, finalment un 8%, qüestions de caire econòmic.El cinquè capítol de la monografia ana-litza el paper del Braç Militar en el quin-quenni de 1700-1705, anys durant els quals la institució va destacar-se especialment en la defensa de les constitucions. En efecte, de l’anàlisi temàtica de les seves reunions se’n desprèn que un 62% tractaren qüestions de temàtica constitucional. De fet, Eduard Martí considera que la institució es caracte-ritzà per una posició certament bel·ligerant contra Felip V, ben constatable en qües-tions com la no-aplicació de la vicerrègia, la confecció del Tribunal de Contrafaccions o l’intent d’expulsió d’Arnold Jäger. Tot plegat comportà que a Madrid cada vegada es veiés més el Braç com la institució cata-lana que més s’implicava en la defensa de les Constitucions. El posicionament de la institució al llarg dels primers cinc anys del segle xviii porta Martí a concloure que ens trobem davant un Braç Militar més aviat «constitucionalista» que no pas «austria-cista», ja que el leitmotiv que mourà la ins-titució durant aquesta època no seran tant les fidelitats dinàstiques com la defensa de les constitucions.Eduard Martí dedica el següent apartat de la monografia a estudiar l’activitat del Braç Militar durant el regnat de Carles III Ressenyes Manuscrits 35, 2017  127d’Àustria. D’entrada, l’autor considera que la Cort de 1705-1706 fou molt positiva amb vista a garantir una major autonomia i autoritat de la institució nobiliària: se’n garantí l’autonomia financera respecte a la Diputació del General, s’erigí com la insti-tució responsable d’emmagatzemar i tenir cura dels processos familiars de l’estament militar realitzats en Corts, es prohibí que els oficials reials formessin part de les seves juntes i, finalment, se li reconegué el dret d’enviar ambaixadors a la Cort del rei. D’altra banda, la institució entrà a formar part de la nova Conferència dels Tres Comuns en igualtat de condicions respecte de la Diputació del General i el Consell de Cent esdevenint-ne, de fet, l’element més dinàmic. Si bé durant els anys centrals del regnat de l’arxiduc hom pot constatar un petit descens en l’activitat del Braç Militar —en termes comparatius respecte als anys del regnat de Felip V—, amb la retirada de les tropes aliades i la marxa de Carles III a l’Imperi hom pot constatar una represa de l’activitat de la institució, que Martí quali-fica com a «frenètica».Eduard Martí clou l’estudi fent un balanç final a mode de conclusió. Entre altres qüestions, destaca el caràcter singular que tingué el Braç Militar de Catalunya en el context europeu, en el qual les dues insti-tucions que més se li assemblaren foren les dietines poloneses i les assemblées de la noblesse franceses. Així mateix, recorda que la institució canvià notablement al llarg de tot el període en el qual tingué vigència: si a principis del segle xvii ens trobem davant d’un Braç Militar més preocupat a defensar els interessos dels seus membres —en paraules de l’autor, un Braç «més gre-mial»—, a mesura que avanci el segle i especialment durant els primers anys del segle xviii s’observa clarament una tendèn-cia a esdevenir una institució dedicada sobretot a la defensa de les Constitucions Catalanes. De fet, per a Martí l’aparició del Braç no deixaria de ser una manifestació més de la força de les idees constitucionals dins la societat catalana anterior al 1714, així com del dinamisme institucional cata-là, «capaç de generar respostes als nous reptes de futur i de crear “noves i agosara-des institucions” que ampliaven la base social de persones que participaven en la vida política del país i que defensaven les Constitucions».El Braç Militar de Catalunya (1602-1714) és una obra destinada a omplir un buit historiogràfic evident i que ha tingut un treball d’arxiu innegable. El tractament de les fonts per part de l’autor és exhaus-tiu, cosa que li permet extreure conclusi-ons valuoses, especialment pel que fa a l’estudi de la composició social de la insti-tució i de les matèries que tractà al llarg dels més de cent anys de la seva existència. Malgrat que el mateix Eduard Martí consi-dera que l’obra hauria de ser vista com un punt de partida, som del parer que, si bé algunes afirmacions podrien matisar-se —com per exemple la qüestió del «grau d’obertura social» de la institució—, tant la quantitat com la qualitat de la recerca duta a terme van molt més enllà de les que calia per establir la base que permeti futu-res investigacions.En definitiva, El Braç Militar de Cata-lunya (1602-1714) representa una nova i sòlida aportació a la història institucional del Principat de Catalunya anterior a la desfeta de la Guerra de Successió i l’entra-da en vigor de la Nova Planta borbònica. Una obra que, sense cap mena de dubte, ens permetrà afrontar amb més garanties l’explicació d’un passat, el nostre, talment fascinant.Ricard Torra i PratUniversitat Autònoma de Barcelonahttp://dx.doi.org/10.5565/rev/manuscrits.182

Ressenyes

Martí Fraga, Eduard (2016)El Braç Militar de Catalunya (1602-1714)València: Publicacions de la Universitat de València, 232 p.ISBN 978-84-9134-011-9Martí Fraga, Eduard (2016)El Braç Militar de Catalunya (1602-1714)Valencia: Publicacions de la Universitat de València, 232 p.ISBN 978-84-9134-011-9Martí Fraga, Eduard (2016)El Braç Militar de Catalunya (1602-1714)Valencia: Publicacions de la Universitat de València, 232 p.ISBN 978-84-9134-011-

Revistes Catalanes amb Accés Obert

ISSN 0213-2397 (paper), ISSN 0214-6000 (digital)
Manuscrits. Revista d’Història Moderna 35, 2017  125-133
RESSENYES
Martí Fraga, Eduard (2016)
El Braç Militar de Catalunya (1602-1714)
València: Publicacions de la Universitat de València, 232 p. 
ISBN 978-84-9134-011-9
Les darreres tres dècades han estat especi-
alment fructíferes en treballs dedicats a 
l’estudi de les institucions catalanes prèvi-
es al Decret de Nova Planta. Des de la 
publicació de la magna obra de Víctor 
Ferro, hom ha vist aparèixer estudis dedi-
cats a institucions com la Diputació del 
General de Catalunya, la Cort General, la 
Lloctinència General, la Reial Audiència, 
la Conferència dels Tres Comuns o, més 
recentment, el Tribunal de Contrafaccions. 
La tasca investigadora d’historiadors com 
Jordi Buyreu, Josep Capdeferro, Eduard 
Martí Fraga, Miquel Pérez Latre o Eva 
Serra és prou indicadora de l’existència 
d’una dinàmica historiogràfica plenament 
consolidada que els darrers anys ha anat 
aportant llum al voltant de les institucions 
genuïnes del dret públic català d’època 
moderna.
L’obra d’Eduard Martí Fraga —El 
Braç Militar de Catalunya (1602-1714)— 
s’inscriu plenament en aquesta dinàmica. 
La monografia neix del buit historiogràfic 
respecte a la institució del Braç Militar de 
Catalunya, creada l’any 1602 i que caldria 
diferenciar de l’altre braç militar, això és, 
la reunió de l’estament militar durant les 
convocatòries de Corts. En aquest sentit, 
l’historiador lleidatà té com a objectiu 
esbrinar quin paper tingué la noblesa reu-
nida sota l’empara d’aquesta institució 
durant el llarg segle que va des de la seva 
creació, l’any 1602, fins a la seva supressió 
coincidint amb el desenllaç de la Guerra de 
Successió l’any 1714.
Per dur a terme el seu propòsit, Eduard 
Martí divideix la monografia en sis apartats 
ben diferenciats. En el primer d’aquests, se 
centra a analitzar el procés de creació de la 
institució, des de les assemblees de nobles 
fora Corts iniciades a finals del segle xiv 
fins a la plasmació per escrit de les ordina-
cions del Braç l’any 1602, tot passant per la 
creixent activitat d’un Braç que, malgrat no 
tenir ordinacions, sí que gaudia de la figura 
d’un president i d’una seu de reunió estable 
durant el segle xiv. De fet, per a l’autor la 
redacció de les ordinacions del 1602 seria 
la culminació d’un procés que hauria por-
tat la noblesa a dotar-se d’un «instrument 
eficaç que li permetés defensar millor els 
seus interessos» davant la resta d’institu-
cions, especialment la monarquia.
El segon epígraf de l’obra focalitza la 
seva atenció en l’estudi de les interioritats 
del Braç Militar: s’hi analitzen les ordina-
cions del 1602 i les successives reformes 
(1605, 1642, 1648 i 1693), l’organigrama 
institucional, les característiques que havien 
126  Manuscrits 35, 2017 Ressenyes
de complir els participants en les reunions 
del Braç i quines implicacions tingué a 
partir del 1652 el fet que, a diferència del 
Consell de Cent i la Diputació del General, 
el Braç Militar no es regís per mitjà del sis-
tema insaculatori. Dos elements destaquen 
per sobre de tots els exposats aquí per l’au-
tor: d’una banda, la capacitat que tingué la 
institució d’autoregular-se, especialment a 
escala normativa, cosa que li permeté 
adaptar-se als contextos canviants sense 
haver de dependre de la convocatòria de 
Corts —a diferència del que succeí en el 
cas, per exemple, de la Diputació. D’altra 
banda, el fet de no regir-se pel sistema 
insaculatori, fet que li permeté mantenir 
l’autonomia després del 1652 i que molt 
probablement n’explicaria el prestigi crei-
xent en l’entramat institucional català 
durant la segona meitat del segle xvii.
En el tercer gran capítol de la mono-
grafia, l’historiador lleidatà analitza la 
composició social del Braç a partir de les 
persones que en formaren part. Per a Martí, 
el Braç Militar mai no fou controlat per 
una elit dirigent, sinó que tant la normativa 
com la pràctica de la institució permetrien 
concloure que la direcció de la institució 
gaudí d’una àmplia «participació social». 
Si bé és cert que de l’anàlisi presentada per 
l’autor hom pot constatar que poques vega-
des observem membres d’una mateixa 
família repetir en els càrrecs de màxima 
importància del Braç, considerem que no 
s’insisteix prou en un fet crucial: es miri 
com es miri, des del moment en el qual el 
Braç Militar de Catalunya només permetia 
l’accés com a membres a ciutadans hon-
rats, cavallers o nobles, ja es convertia en 
una institució socialment tancada.
L’epígraf següent se centra en l’estudi 
cronològic de la institució durant el segle 
xvii. En aquest sentit, els primers vint anys 
de la centúria de foc i de plom —que coin-
cidirien amb el moment de màxima preo-
cupació pel fenomen del bandolerisme— es 
caracteritzarien per un Braç més preocupat 
per defensar els interessos particulars dels 
seus membres que per la defensa de les 
Constitucions Catalanes. Tot i així, aquesta 
dinàmica dels primers anys anirà canviant a 
mesura que avanci el segle i el Braç Militar 
es consolidi com un referent de la vida polí-
tica del país. Encara que durant la Guerra 
dels Segadors l’activitat de la institució dis-
minuí notablement, a partir del 1652 va 
gaudir d’una nova embranzida que la por- 
tà a obtenir un prestigi creixent, especial-
ment a partir de la dècada del 1680. Com bé 
demostra Eduard Martí, la progressiva 
implicació de la institució en la vida políti-
ca del Principat a mesura que avança la 
centúria queda constatada en la temàtica 
tractada a les seves reunions: entre el 1623 
i el 1699 un 43% de les reunions tractaran 
aspectes de caire militar; un 32%, de caire 
consti tucional; un 17%, qüestions de pro-
tocol, i, finalment un 8%, qüestions de caire 
econòmic.
El cinquè capítol de la monografia ana-
litza el paper del Braç Militar en el quin-
quenni de 1700-1705, anys durant els quals 
la institució va destacar-se especialment en la 
defensa de les constitucions. En efecte, de 
l’anàlisi temàtica de les seves reunions se’n 
desprèn que un 62% tractaren qüestions de 
temàtica constitucional. De fet, Eduard 
Martí considera que la institució es caracte-
ritzà per una posició certament bel·ligerant 
contra Felip V, ben constatable en qües-
tions com la no-aplicació de la vicerrègia, 
la confecció del Tribunal de Contrafaccions 
o l’intent d’expulsió d’Arnold Jäger. Tot 
plegat comportà que a Madrid cada vegada 
es veiés més el Braç com la institució cata-
lana que més s’implicava en la defensa de 
les Constitucions. El posicionament de la 
institució al llarg dels primers cinc anys del 
segle xviii porta Martí a concloure que ens 
trobem davant un Braç Militar més aviat 
«constitucionalista» que no pas «austria-
cista», ja que el leitmotiv que mourà la ins-
titució durant aquesta època no seran tant 
les fidelitats dinàstiques com la defensa de les 
constitucions.
Eduard Martí dedica el següent apartat 
de la monografia a estudiar l’activitat del 
Braç Militar durant el regnat de Carles III 
Ressenyes Manuscrits 35, 2017  127
d’Àustria. D’entrada, l’autor considera que 
la Cort de 1705-1706 fou molt positiva 
amb vista a garantir una major autonomia i 
autoritat de la institució nobiliària: se’n 
garantí l’autonomia financera respecte a la 
Diputació del General, s’erigí com la insti-
tució responsable d’emmagatzemar i tenir 
cura dels processos familiars de l’estament 
militar realitzats en Corts, es prohibí que 
els oficials reials formessin part de les 
seves juntes i, finalment, se li reconegué el 
dret d’enviar ambaixadors a la Cort del rei. 
D’altra banda, la institució entrà a formar 
part de la nova Conferència dels Tres 
Comuns en igualtat de condicions respecte 
de la Diputació del General i el Consell de 
Cent esdevenint-ne, de fet, l’element més 
dinàmic. Si bé durant els anys centrals del 
regnat de l’arxiduc hom pot constatar un 
petit descens en l’activitat del Braç Militar 
—en termes comparatius respecte als anys 
del regnat de Felip V—, amb la retirada de 
les tropes aliades i la marxa de Carles III a 
l’Imperi hom pot constatar una represa de 
l’activitat de la institució, que Martí quali-
fica com a «frenètica».
Eduard Martí clou l’estudi fent un 
balanç final a mode de conclusió. Entre 
altres qüestions, destaca el caràcter singular 
que tingué el Braç Militar de Catalunya en 
el context europeu, en el qual les dues insti-
tucions que més se li assemblaren foren les 
dietines poloneses i les assemblées de la 
noblesse franceses. Així mateix, recorda 
que la institució canvià notablement al llarg 
de tot el període en el qual tingué vigència: 
si a principis del segle xvii ens trobem 
davant d’un Braç Militar més preocupat a 
defensar els interessos dels seus membres 
—en paraules de l’autor, un Braç «més gre-
mial»—, a mesura que avanci el segle i 
especialment durant els primers anys del 
segle xviii s’observa clarament una tendèn-
cia a esdevenir una institució dedicada 
sobretot a la defensa de les Constitucions 
Catalanes. De fet, per a Martí l’aparició del 
Braç no deixaria de ser una manifestació 
més de la força de les idees constitucionals 
dins la societat catalana anterior al 1714, 
així com del dinamisme institucional cata-
là, «capaç de generar respostes als nous 
reptes de futur i de crear “noves i agosara-
des institucions” que ampliaven la base 
social de persones que participaven en la 
vida política del país i que defensaven les 
Constitucions».
El Braç Militar de Catalunya (1602-
1714) és una obra destinada a omplir un 
buit historiogràfic evident i que ha tingut 
un treball d’arxiu innegable. El tractament 
de les fonts per part de l’autor és exhaus-
tiu, cosa que li permet extreure conclusi-
ons valuoses, especialment pel que fa a 
l’estudi de la composició social de la insti-
tució i de les matèries que tractà al llarg 
dels més de cent anys de la seva existència. 
Malgrat que el mateix Eduard Martí consi-
dera que l’obra hauria de ser vista com un 
punt de partida, som del parer que, si bé 
algunes afirmacions podrien matisar-se —
com per exemple la qüestió del «grau 
d’obertura social» de la institució—, tant 
la quantitat com la qualitat de la recerca 
duta a terme van molt més enllà de les que 
calia per establir la base que permeti futu-
res investigacions.
En definitiva, El Braç Militar de Cata-
lunya (1602-1714) representa una nova i 
sòlida aportació a la història institucional 
del Principat de Catalunya anterior a la 
desfeta de la Guerra de Successió i l’entra-
da en vigor de la Nova Planta borbònica. 
Una obra que, sense cap mena de dubte, 
ens permetrà afrontar amb més garanties 
l’explicació d’un passat, el nostre, talment 
fascinant.
Ricard Torra i Prat
Universitat Autònoma de Barcelona
http://dx.doi.org/10.5565/rev/manuscrits.182


Martí Fraga, Eduard (2016). El Braç Militar de Catalunya (1602-1714)

Martí Fraga, Eduard (2016)El Braç Militar de Catalunya (1602-1714)València: Publicacions de la Universitat de València, 232 p.ISBN 978-84-9134-011-9</jats:p

Ricard Torra i Prat

Crossref

https://ddd.uab.cat/pub/manuscrits/manuscrits_a2017v35/manuscrits_a2017v35p125.pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Crossref