Obres ressenyades: André LAKS i Glenn W. MOST, Early Greek Philosophy. Cambridge (Ma) i Londres: Harvard University Press, 2016 ; André LAKS i Glenn W. MOST, Les Débuts de la philosophie. Des premiers penseurs grecs à Socrate. París: Fayard, 2016

Rossetti, Livio

Enrahonar An international journal of theoretical and practical reason

Laks, André i Most, Glenn W. (2016)Early Greek PhilosophyCambridge (Ma) i Londres: Harvard University Press (Loeb Classical Library 524-532), 9 vols.Laks, André i Most, Glenn W. (2016)Les Débuts de la philosophie. Des premiers penseurs grecs à SocrateParís: Fayard, 1672 p.ISBN 978-2-213-63753-2Laks, André i Most, Glenn W. (2016)Early Greek PhilosophyCambridge (Ma) i Londres: Harvard University Press (Loeb Classical Library 524-532), 9 vols.Laks, André i Most, Glenn W. (2016)Les Débuts de la philosophie. Des premiers penseurs grecs à SocrateParís: Fayard, 1672 p.ISBN 978-2-213-63753-2Laks, André i Most, Glenn W. (2016)Early Greek PhilosophyCambridge (Ma) i Londres: Harvard University Press (Loeb Classical Library 524-532), 9 vols.Laks, André i Most, Glenn W. (2016)Les Débuts de la philosophie. Des premiers penseurs grecs à SocrateParís: Fayard, 1672 p.ISBN 978-2-213-63753-

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Laks, André i Most, Glenn W. (2016). Early Greek Philosophy / Laks, André i Most, Glenn W. (2016). Les Débuts de la philosophie. Des premiers penseurs grecs à Socrate

Livio Rossetti

Crossref

Laks, André i Most, Glenn W. (2016)
Early Greek Philosophy
Cambridge (Ma) i Londres: Harvard University Press (Loeb Classical Library 524-532), 9 vols.

Laks, André i Most, Glenn W. (2016)
Les Débuts de la philosophie. Des premiers penseurs grecs à Socrate
París: Fayard, 1672 p.
ISBN 978-2-213-63753-

Directory of Open Access Journals

Diposit Digital de Documents de la UAB

Ressenyes Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason 59, 2017  157Laks, André i Most, Glenn W. (2016) Early Greek PhilosophyCambridge (Ma) i Londres: Harvard University Press (Loeb Classical Library 524-532), 9 vols.Laks, André i Most, Glenn W. (2016) Les Débuts de la philosophie. Des premiers penseurs grecs à SocrateParís: Fayard, 1672 p.ISBN 978-2-213-63753-2No digueu DK, digueu LM*El magne recull de textos i informacions sobre els ‘filòsofs’ presocràtics que ha cir-culat durant molts anys sota la denomi-nació «el Diels-Kranz», va veure la llum en un 1903 ja molt llunyà. La seva dar-rera actualització data de 1952. El DK es convertí immediatament en l’obra de referència, i ha gaudit del privilegi singu-lar de sobreviure sense problemes a una sèrie de temptatives de renovació selecti-va que s’han anat produint, sobretot, aquests darrers anys. En citarem només les més recents: D.W. Graham, The Texts of Early Greek Philosophy, Cambridge, 2010; Jaume Pòrtulas i Sergi Grau, Sa­viesa grega arcaica, Barcelona, 2011; J. Mansfeld i O. Primavesi, Die Vorsokra­tiker, Griechisch­Deutsch, Stuttgart, 2012. Aquest èxit no és pas producte de la ca-sualitat: malgrat els inconvenients inevi-tables —si es té en compte que han pas-sat més de cent deu anys, amb una muntanya de noves publicacions i un nombre important de descobertes poste-riors a la seva aparició—, el Diels-Kranz ha estat reconegut de manera unànime com un model d’exactesa i rigor, dintre de les inevitables limitacions humanes.Aquesta situació acaba de canviar amb l’aparició dels nou volums en petit format de l’Early Greek Philosophy a la Loeb Classical Library, la famosa col·lec-ció de textos grecs i llatins traduïts i ano-tats que publica Harvard University Press; i, de manera pràcticament simultània, de Les débuts de la philosophie en un sol volum publicat per Arthème Fayard (París). En ambdós casos, han estat André Laks, exprofessor a la Sorbona, i actual-ment professor a la Universidad Pana-mericana (Mèxic DF), i Glenn W. Most, professor a la Scuola Normale Superiore di Pisa i a la Universitat de Chicago, els que han aplegat i organitzat els textos d’aquesta antologia, amb la col·laboració de Gérard Journée, Leopoldo Iribarren i David Levystone. L’edició anglesa en nou volums ocupa unes 4.200 pàgines; la fran-cesa no en fa gaire més de 1.650, però d’un format considerablement més gran. Gràcies a aquestes dues obres (o, més ben dit, a aquesta obra en dues llengües) la situació ha canviat. Ara es donen les con-dicions per citar a partir de LM (Laks & Most) en comptes de DK, tot i que, du-rant alguns anys, encara serà inevitable de continuar fent servir la numeració DK al costat de LM. És veritat que, en el seu advertiment preliminar, Laks i Most co-mencen per assegurar que «el recull pre-sent, tot i que aspira a ser útil als especia-listes, es proposa sobretot de presentar a un públic ampli les informacions dispo-nibles sobre els orígens de la filosofia grega». Ara bé, això és tan sols una prova de modèstia davant el precedent imposant del DK. Almenys segons la meva opinió, aquesta declaració no pot enganyar ningú.* Traducció de Jaume Pòrtulas (Universitat de Barcelona).158  Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason 59, 2017 RessenyesL’obra ens ofereix, si no m’he des-comptat, unes 3.600 unitats textuals (no únicament fragments), cadascuna de les quals se’ns presenta en la seva llengua original (quan s’escau, se’ns presenten també textos en llatí, hebreu, siríac, ar-meni o àrab), acompanyades d’indicaci-ons molt ben triades sobre els dubtes en la constitució del text, i amb la traducció a pàgina encarada. La traducció, d’acord amb l’ús ja consolidat actualment, no es limita només als fragments; els testimo-nis també són traduïts. Aquests textos concerneixen Tales, Anaximandre, Ana-xímenes, Pitàgoras i els pitagòrics, Herà-clit, Parmènides, Zenó, Empèdocles, Demòcrit, Protàgoras, Gòrgias, etc. Els noranta capítols del Diels-Kranz han es-devingut aquí 43 (30, si descomptem els sofistes), mentre que Graham es limitava a seleccionar-ne 20, Pòrtulas i Grau, 26 —però, en aquest cas, hom només abra-çava el període que va dels inicis fins a Parmènides— i Mansfeld i Primavesi, 12. (Aquest és un càlcul esquemàtic que, en el context present, penso que no cal afinar més.) Certs autors, entre els consi-derats menors (Petró, Iccos, Menèstor, Clidem, Ideu, etc.), no han estat represos per LM; es tracta d’una opció certament raonable. En contrapartida, LM comen-cen amb una selecció generosa de textos d’Homer i Hesíode, Teognis, Píndar i altres poetes de l’època anomenada arcai-ca; i l’obra es tanca amb una panoràmica similar de textos tràgics i còmics. Són dues novetats importants respecte del DK, i també respecte de la majoria de reculls comparables. Després d’aquesta mostra de la poesia arcaica, venen els ‘ha-bituals’ —Tales, Anaximandre, etc.; mentre que, després del capítol dedicat a Heràclit, se’ns proposa una secció àmplia i molt ben articulada sobre Pitàgoras i els pitagòrics, secció que, amb les seves 190 pàgines aproximadament (en la versió francesa), és la més extensa de tota l’obra. La segona posició l’ocupa Empèdocles, amb 160 pàgines. Entre les noves entra-des, destacarem una secció molt útil sobre els doxògrafs i les ‘Successions’ (un enorme treball historiogràfic d’època hel·lenística, que ens ha arribat en con-dicions de transmissió particularment precàries); una generosa selecció de tex-tos mèdics; i, sobretot, el papir de Der-veni (valuosa aportació de l’estudiosa italiana Valeria Piano). En tots i cada un d’a quests casos, es tracta de tries real-ment afortunades.Així doncs, Laks i Most basteixen la seva presentació dels presocràtics a partir del Diels-Kranz. Qualsevol altra cosa hauria estat impensable. Però ho han fet tornant-ho a pensar tot de dalt a baix, i amb una gran independència de criteri. Quan ha estat possible, les fonts han estat distribuïdes en tres seccions per a cada autor: P per a les informacions biogràfi-ques sobre el personatge, D per a la doc-trina, i R per als ecos i les discussions posteriors dintre de la mateixa Antiguitat (és a dir, la recepció). Les seccions R a propòsit d’Heràclit, Empèdocles i Demò-crit són especialment extenses; però també l’amplitud considerable de la con-sagrada a Melissos resulta, fins a cert punt, sorprenent. Dins de cada secció, la matèria s’organitza d’acord amb un con-junt ben estructurat de subtítols que constitueixen, per dir-ho així, el plànol de la secció. D’aquesta manera, s’estableix un gran nombre de petits blocs homoge-nis d’informació; això facilita molt la tasca de qui va a buscar un detall particu-lar —sobretot, perquè les seccions s’obren amb una llista dels títols emprats per de-finir cada grup i cada subgrup de materi-als. La fórmula funciona bé i té el mèrit de posar un cert ordre en les informaci-ons, cosa que agilitza la fase d’orientació inicial. Aquesta disposició també confe-reix una visibilitat inèdita al component enciclopèdic de l’obra de molts presocrà-tics (la de Parmènides, per exemple). La decisió de privilegiar els contin-guts no ha deixat de produir efectes col-laterals. En primer lloc, és el que justifica Ressenyes Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason 59, 2017  159l’opció d’editar costat per costat frag-ments i testimonis, sobre la base de l’ar-gument discutit en cada cas. (Els frag-ments, tanmateix, van en negreta.) Aquesta decisió implica també l’omissió d’un bon nombre de passatges accessoris, per exemple els que enquadren cada frag-ment. Els editors els reserven un lloc, si creuen que val la pena, en la secció R. Però aquesta opció és precisament això: una opció, l’expressió d’un criteri; i té, com a tal, contrapartides. A un hom li hauria agradat, per exemple, de trobar, a la secció R, una presentació menys gasiva dels contextos que LM havien omès en editar els fragments.Una altra innovació important, però d’una naturalesa completament diferent, té a veure amb la presència d’un capítol sobre Sòcrates. Fa més d’un segle que tot-hom s’ha acostumat a parlar de filòsofs ‘presocràtics’. D’aquesta manera, hom separa Sòcrates dels altres, malgrat saber perfectament que va ser contemporani de molts dels personatges que solem anome-nar sofistes i no pas posterior a aquests. Doncs bé, Laks i Most han gosat fer allò que, si no m’equivoco, ningú no havia gosat fer mai, fins ara: inserir en la seva col·lecció un capítol consagrat a Sòcrates. La tria resulta curiosa perquè en cert sen-tit converteix Sòcrates… en un presocrà-tic. En realitat, el converteix en un ‘pre-platònic’, com ja toca, de fet. Però, des d’un altre punt de vista, això resulta ex-plosiu: genera un impuls considerable a representar Sòcrates d’acord amb les ca-tegories del segle v (com és de raó), i no amb les categories de Plató i els seus con-temporanis. Així ens alliberem d’una bona vegada de la necessitat de donar per bo el Sòcrates que ens presenten molts centenars de pàgines escrites força decen-nis després de la seva mort. Sospito que Laks i Most han fet només els primers passos per aquest camí tan innovador —la primera part del trajecte, com si di-guéssim. La seva selecció de les fonts so-cràtiques fa encara un ús excessiu dels textos platònics. En canvi, hi falten un cert nombre de testimonis que podríem anomenar ‘contextuals’ o ‘perifèrics’ (tot i que són essencials des de més d’un punt de vista). Per exemple, alguns textos cò-mics que només es poden qualificar de ‘secundaris’ si es comparen amb els Nú­vols d’Aristòfanes, i que han estat exclo-sos de la secció consagrada a «Sòcrates segons els còmics» (és a dir, el grup d’unitats textuals 43T26-32). Es pot dir el mateix a propòsit dels testimonis sobre la intervenció de Sòcrates per salvar Te-ràmenes de la condemna a mort; i també dels que versen sobre les acusacions de Polícrates en el seu pamflet, que recollia certs trets del discurs d’acusació d’Ànitos. Amb allò que se’n presenta a P37-39 no n’hi ha pas prou. Per no parlar ara dels testimonis d’Èsquines d’Esfetos i de Fedó, que han estat deixats sorprenent-ment de banda. I també s’ha de dir que, en aquest apartat, s’hi troben pocs textos de Xenofont —definitivament massa pocs. Però ja se sap que la cosa més difícil és començar; i que, després, un cop fetes les primeres passes, resulta molt més fàcil d’anar més lluny. En definitiva, penso que aquesta innovació concreta tindrà efectes importants, i no tant en funció d’allò que Laks i Most han seleccionat o han omès, sinó perquè la seva tria demos-tra la necessitat d’enquadrar Sòcrates entre els ‘no-filòsofs’ del segle v: la neces-sitat, doncs, de remarcar fins a quin punt el conjunt dels diàlegs socràtics resulta representatiu d’una altra època, una època anterior. Finalment, assenyalaré la presència de dos apèndixs molt valuosos. En pri-mer lloc, el que dona notícies sobre les més de dues-centes figures mencionades a l’obra, sigui com a autors (aquells dels quals se cita) o com a personatges (aquells sobre els quals es parla). Així es pot indi-car la presència d’un autor fora del capí-tol que li és consagrat, i també fornir una petita notícia biogràfica sobre personat-ges de qui es parla en un moment o altre. 160  Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason 59, 2017 RessenyesLlàstima que, en aquest darrer cas, la tria hagi estat massa selectiva i que no s’indi-qui amb precisió a quines pàgines són citats. L’altre apèndix és un excel·lent glossari, molt útil. I n’hi ha més, d’apèn-dixs. En tot cas, el resultat més impor-tant de l’obra encara no l’hem men-cionat: és l’haver assolit una meta tan ambiciosa, l’haver estat capaços de con-trolar una documentació veritablement imponent. Això és el que mereix la més efusiva de les felicitacions.Defectes? Estic temptat de dir que, si n’hi ha, estan tan ben amagats que no re-sulta fàcil desenterrar-los. Però és clar que n’hi ha; és humà que n’hi hagi, i depenen sobretot de la impossibilitat de satisfer les desiderates de lectors molt diversos, ca-dascun dels quals pot buscar en aquesta obra quelcom que, de fet, hi trobarà, però no exactament de la manera com ho busca. Es pot parlar, també, d’algunes omissions. La mancança més greu és, sens dubte, que no hi hagi un índex de fonts. Quan s’intenta buscar si un text concret ha estat inclòs o no en el recull, la tasca esdevé difícil, fins i tot disposant, com es disposa, d’una taula de concor-dances molt ben feta amb el DK. Cal esperar que en una segona edició es po-sarà remei a aquesta mancança. Conti-nuant en l’àmbit de les omissions (car no he de dir res sobre les tries en la consti-tució del text i sobre la traducció), fora possible de dreçar-ne una llista bastant llarga, especialment tenint en compte la tirada dels editors a fer capítols tancats. A continuació en donaré unes quantes mostres que concerneixen, com és inevi-table, els àmbits de recerca que em són més familiars.En el capítol 5, sobre Tales, no es diu res a propòsit del fet que fos mencionat pel poeta Alceu, malgrat que el DK dona aquesta informació a 11A11a. Tampoc no es diu res sobre el títol de sophós amb què l’honorà la ciutat d’Atenes, «abans de la formació del col·legi dels Set Savis». Tanmateix, es tracta de detalls que parlen de la celebritat que Tales va guanyar-se en vida; i també ens diuen quelcom de la «política cultural» de la ciutat d’Atenes cap allà el 580 aC. La secció sobre els «descobriments astronòmics» de Tales, tot i ser prou detallada pel que fa a les mesures espacials, dona només una sola informació (5R25) sobre les parts de l’any. El detall, també significatiu, sobre l’interval entre l’equinocci de tardor i la posta de les Plèiades es troba a 5R21, és a dir, desplaçat. Hauria estat possible, i desitjable, de subratllar la notícia sobre la longitud desigual dels intervals entre sols-ticis i equinoccis, que implica també la descoberta de la manera d’establir-ne la data exacta. Aquesta notícia ha estat ‘exiliada’ a 5R16, una unitat textual defi-nida com una notícia «sobre el sol». De la mateixa manera, en allò que fa referèn- cia a l’«actitud de Tales davant l’existència» (un dels subtítols, P140, de l’edició fran-cesa), hauria estat convenient no oblidar les seves opinions sobre la inhumació: un detall preservat, en canvi, a 11A13 DK (= Th 318 Wöhrle).En el capítol 19, sobre Parmènides, hom remarca sobretot el silenci a propò-sit del fr. 20 Cerri (l’elogi d’Aminias citat per Boeci). No és estrany que un autor de l’època anomenada arcaica es decideixi a mencionar honoríficament algú: convé recordar e.g. aquell Pausà-nias mencionat per Empèdocles. El fet que aquesta mateixa omissió es produ-eixi en els reculls de Graham, Pòrtu-las-Grau i Mansfeld-Primavesi (entre molts d’altres) no és pas un bon motiu per ignorar la notícia. En segon lloc, te-nint en compte l’ús d’assenyalar els neo-logismes isolats, en aquest capítol hauria calgut trobar almenys les paraules alogon, pseudophane¯s i hudatoritzon en negreta, amb independència de l’opinió dels edi-tors sobre la veritable paternitat dels neo -logismes en qüestió.El capítol 20, sobre Zenó, em sembla una mica magre, si el comparem amb el recull publicat per H.P.D. Lee en el seu Ressenyes Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason 59, 2017  161Zeno of Elea (Cambridge, 1936, p. 12-63). Cal tenir en compte que el mateix Lee va ser també massa selectiu —fins al punt que, en el seu text, hom buscaria inútil-ment els passatges rellevants (que no són pas ni genèrics ni pleonàstics) del De li­neis insecabilibus del Pseudo-Aristòtil; uns passatges que LM han silenciat com-pletament. Una altra omissió afecta la pàgina (sobre la qual ja va cridar l’atenció John Dillon l’any 1974) on Procle afirma en termes inequívocs que Zenó mencio-nava les Antípodes. Es tracta d’un testi-moni gairebé incontestable del fet que Zenó va poder fer servir aquest mot com una noció ja ben establerta en el seu temps: quelcom completament imprevist i, per tant, significatiu.En el capítol 31, sobre Protàgoras (com també en el capítol corresponent del recull de Graham, i en el mateix DK), ens hauria agradat trobar-hi els passatges sobre la dike¯ hyper misthou, és a dir, la disputa entre Protàgoras i Evatle. Aques-ta disputa és paradigmàtica; constitueix un model d’antilogia perfectament equi-librada i de situació absolutament impos-sible de decidir. Sorprèn que LM n’hagin eliminat fins i tot la síntesi sumària que Diògenes Laerci n’ofereix.Finalment, hom es pregunta per què LM parlen —només a l’índex, val a dir-ho— de «sistemes filosòfics posteriors», per referir-se als sistemes ‘pluralistes’ d’Ar-quelau i Diògenes d’Apol·lònia, els textos mèdics i el papir de Derveni. Caldria tenir en compte que aquest grup no és pas ho-mogeni; que el grau de sistematització d’aquests textos és escàs; que cap d’ells no ha pogut (o no ha volgut) ser considerat filosòfic, i que, de fet, només alguns textos mèdics (no pas tots) i el papir de Derveni són posteriors al segle v aC.És obvi que aquestes remarques no afecten de cap manera els mèrits de con-junt d’una obra que no pot deixar de convertir-se en canònica, i que ha esde-vingut tot d’una indispensable per a qualsevol que vulgui confrontar-se amb els que encara avui s’acostumen a ano-menar presocràtics. (Però seria millor, de fet, dir-ne ‘preplatònics’, comptant-hi també Sòcrates). Si, d’altra banda, hom considera les riquíssimes 1.060 pàgines de Die Philosophie der Antike, I, Früh­griechische Philosophie (Basel 2013), una obra dirigida per Flashar, Bremer i Re-chenauer, hom pot dir que l’estudi dels presocràtics es pot portar a terme, avui dia, sobre bases del tot renovades. L’in-vestigador que treballa en aquest camp disposa, a partir d’ara, de recursos per-fectament actualitzats i que donen prova d’un extraordinari rigor professional.Livio Rossetti Università di Perugiahttp://dx.doi.org/10.5565/rev/enrahonar.1186

Ressenyes

https://ddd.uab.cat/pub/enrahonar/enrahonar_a2017v59/enrahonar_a2017v59p157.pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Crossref

Directory of Open Access Journals

Diposit Digital de Documents de la UAB