Obra ressenyada: Enric Gallén, Manuel Llanas, Marcel Ortín, Ramon Pinyoli Torrens, Pere Quer, L'art de traduir: reflexions sobre la traducció al llarg de la història. Vic : Eumo Editorial, 200

Bacardí, Montserrat

Diposit Digital de Documents de la UAB

Mundó és sobretot un detallista, unautor que sap esprémer un documentaparentment sense transcendència ifer-ne un gran article, com de l'es-mentat políptic de Vilamajor o d'unainscripció, com es pot comprovar enl'estudi i l'anàlisi de la paleografiadels mots que figuren en l'esmentatastrolabi de Barcelona, compost a fi-nals del primer rnil-lenni: sap extreu-re'n àmplies conclusions i fer-neestudis de gran interès tant per la me-todologia que empra com per les con-clusions a què arriba.Anscari M. Mundó, tant en l'etapamontserratina com en la barcelonina,no ha deixat mai de sorprendre'nsamb estudis singulars i amb l'aporta-ció d'elements bàsics per a la culturacatalana com la identificació del textjurídic català més antic, una versiódel Llibre jutge, del segle XII, o elfragment de litúrgia romana amb no-tació musical més antic de Catalunya(segles IX-X). Mundó és un detallista iun perfeccionista, cosa que sovint liimpedeix acabar o donar a conèixertreballs que té entre mans. Això, queés una virtut, a vegades pot arribar adefecte quan ens priva d'estudis queté pràcticament enllestits, però l'afanyde perfecció li impedeix de fer-los pú-blics. En parlar d'ell no em sé mai derepetir la frase que diferents vegadesvaig sentir a Ramon d'Abadal, quanhi col-laborava en la preparació de lapublicació de documents i identifica-ció de topònims; quan sorgia un pro-blema de lectura o de datació difícil,deia: «Ara prescindim d'això i tiremendavant; això ho deixarem per a enMundó», frase amb què reconeixia elmèrit i el prestigi i l'agudesa i el sen-tit crític que mai no han mancat alnastre autor.d'encabir i emplaçar la nostra tradició enla gran tradició occidental. A parer nos-tre, les contribucions d'Alfarràs i de Ribase situen al capdavant del rengle, al cos-tat de les més reeixides, agudes i inno-vadores; no tant, potser, la de Carner,menys ambiciosa quant a plantejamentsi desigual quant al resultat.t'altra aportació tangible de L'art detraduir concerneix a les presentacionsdels textos, agrupats en cinc blocs, acura cadascun d'un dels autors. Com éssabut, algunes antologies d'aquestamena contenen estudis preliminars méso menys panoràmics o, simplement, unaintroducció a l'obra. Els autors de L'artde traduir comenten les línies generalsde cadascun dels textos seleccionats, totsubratllant-ne les innovacions i les rèmo-res, alhora que els situen en el contexten què van aparèixer. Segons que con-fessen en el prefaci, en aquestes intro-duccions a cada època, com en lamateixa selecció dels textos, han seguitun criteri eminentment didàctic, tot do-nant al mot «didàctic» un caire de senzi-llesa, de modèstia. Val a dir que nomésho hem sabut veure a mitges, això, i mésen el planteig -sempre molt rigorós-que en el desenvolupament. En qualse-vol cas, es tracta, sens dubte, d'un di-dactisme d'alta volada, que converteixaquestes síntesis històriques en petitsassajos, els quals, tots junts, llegits l'unrere l'altre, esdevenen un suggerent es-bós d'història de la traducció. Això noobstant, tot i que resulta evident que noformava part del propòsit dels autors,potser hauria valgut la pena fer una micamés d'èmfasi en el fil evolutiu del pensa-ment traductològic, en pro, justament,d'aquest mòbil didàctic. No podem es-tar-nos de veure-hi, en aquesta privació,una de les servituds -tal vegada la mésrellevant- del fet de signar el llibre di-versos autors.Pel que fa a la selecció de textos, jase'ns anuncia d'entrada que ha estat ,molt estricta, i que s'atura a mitjan segleXX, just abans de l'eclosió de les teoriesd'abast sistemàtic. En efecte, es tractad'una tria restringida, que respon tambéUn art subsidiari i derivat?p~r Montserrat BacardíEnricGallén,Manuel llanas, MarcelOrtín,RamonPinyoli Torrens,PereQuer,l'art de traduir. Refle-xions sobre la traducció al llarg de la història.EumoEditorial,Vic, 2000.Em fa l'efecte que ningú no s'escandalit-zarà gaire si goso afirmar que aquest lli-bre és publicat amb molt de retard. Favint-i-set anys que, en terres catalanes,existeix un centre on s'ensenya traduc-ció, i ara ja fa més d'un lustre que en te-nim tres més. Pel cap baix, doncs,vint-i-set promocions d'estudiants hau-rien d'haver pogut llegir en la nostrallengua el que havien dit sant Jeroni, Lu-ter o Benjamin sobre la discipina acadè-mica que havien triat. Això sense teniren compte l'interès manifest que potdespertar en altres públics: en el lectormitjanament culte atret per les diversesmanifestacions dels estudis humanísticso, posem per cas, en el traductor profes-sional encuriosit per veure com ha estatacarada abans la seva feina. Els uns i elsaltres ens hem hagut d'avenir a valer-nosde traduccions a l'anglès, a l'espanyolaal francès. De tota manera, convé recor-dar que cal molt de temps perquè unsestudis de nova creació desenvolupinuna bibliografia pròpia. Sortosament, hicomença a haver indicis de treballs so-bre traducció, des de perspectives diver-ses, en llengua catalana. Ara enpresentem una mostra de primer ordre.L'art de traduir. Reflexions sobre latraducció al llarg de la història aplegaalgunes de les aportacions teòriques méssignificatives que ha merescut la pràc-tica de traduir en la cultura occidentalels darrers vint segles. La majoria delstextos han estat recollits en les nombro-ses compilacions que han aparegut ací iallà les últimes dècades. Són textos quehan esdevingut «clàssics», indiscutibles.Tres, però, no havien estat seleccionatsfins ara: el d'Arnau d'Alfarràs, el de Jo-sep Carner i el de Carles Riba. Un delsmèrits incontestables de l'antologia deGallén, Llanas, Ortín, Pinyol i Quer és el~LECTURES OCTUBREJOOL'art de traduirReflexions sobrela traduccióal llarg de la històriaEnric Gallên.Manuel Llanes.Marcel Ortín,Ramon Pinyol i Torrens,Pere QuerEumoEditorialFacultat de Traduc;:ció i Interpretacióde la UniYersitat Pompeu FabraDepart.amentdaT •.•••ucci6id'~delal..lnillersitM.Aut6nornadeBarc:ekonaFacuk.at de CièncIes Human&$, Tradu0;ei6 íDocumentBció de la U.-.sitat de VICa l'anhel de l'obra d'esdevenir una einapedagògica. S'hi han inclòs les reflexionsmés representatives des d'un punt devista històric i, alhora, les que contenenobservacions de tipus general. No cal dirque, malgrat això, sovint són textos frag-mentaris, de procedències diverses, queparteixen de plantejaments variats, i es-crits per persones força heterogènies; laqual cosa en fa més necessària -oagraïda- una presentació. Com tambéés d'agrair que les traduccions catalanesvagin acompanyades dels originals, aca-rats els uns i les altres. Se n'han encar-regat, de girar-los al català, VictòriaAlsina, Isabel Arimany, Eduard Bartoll,Roc Martinell, Just Muñoz Esteve, MarcNúñez de Prado, Daniel Rodríguez, AnnaSoler Horta, Àngel ;rortadès i Gemma Tor-ra. Pel de Benjamin, es reedita la versiód'Antoni Pous, revisada per Pilar Estel-rich. Entre els textos menys coneguts delrecull -per a mi, si més no-, paga lapena d'esmentar el de Hilaire Belloc, elqual comença amb una frase memorable-si bé incerta: «La traducció és un artsubsidiari i derivat». Belloc combina untractament normatiu amb alguns apuntsde sociologia de la traducció, segons elsquals resulta indispensable, amb vista alfutur, «crear una consciència social so-bre què significa la traducció». Unaamalgama de punts de vista, i de coin-cidències petites, que, com observa Lla-nas, resulten sorprenentmentconcomitants amb l'estimable «L'art detraduir» de C.A. Jordana, publicat setanys més tard, en plena guerra civil es-panyola.Una bibliografia final tanca l'obra. Anosaltres ens sembla que queda moltcurta, sobretot la dedicada a cadascunade les èpoques. Els antòlegs en justifi-quen la brevetat amb una petita contra-dicció: d'una banda, sostenen que «res-pon al caràcter didàctic d'aquesta anto-logia» i, de l'altra, que ofereixen «unatria personal d'obres que considerem bà-siques». En una selecció tan estricta detítols, resulta fàcil trobar-hi oblits signifi-catius i alguna referència qüestionable.No paga pas la pena d'entrar-hi. Simple-ment, ens hauria fet goig un llistat benescollit però més generós.Acabem mirant un moment enrere. EI1906, en el ma rc encoratjador del Pri-mer Congrés Internacional de la LlenguaCatalana, Manuel de Montoliu cloïa laseva ponència amb la crida següent:«Traduïm, traduïm sense descans; encar-nem en la nostra llengua les infinitesmodalitats del pensament modern: femd'ella un prisma que reflecteixi en elnostre poble amb tots els seus matisosla llum esplendorosa de l'actual civilitza-ció.. Gairebé cent anys més tard hanaparegut en català uns textos indispen-sables, si no per a comprendre «l'actualcivilització», sí per a establir les basesd'una disciplina que cada vegada menyspot considerar-se «un art subsidiari i de-rivat». Ho dèiem de bon començament:ja era hora! Ara només ens cal demanarque els autors de L'art de traduir perse-verin i que d'aquí a no gaire ens oferei-xin noves seleccions, més àmplies, mésabundoses. De matèria, no en falta. I, denecessitat, tampoc.

Un art subsidiari i derivat?

https://ddd.uab.cat/pub/artpub/2000/170984/Un_art_subsidiari_i_derivat.pdf

Un art subsidiari i derivat?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB