Omedes, Silvia

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Silvia Omedes, presidenta de Photographi
Social Vision —fundació dedicada a sensibilitzar
i difondre el fotoperiodisme i la fotografia
documental d'alta qualitat— reflexiona sobre els
problemes, mancances i oportunitats amb què
es troben aquests creadors després que bona part
dels mitjans de comunicació tradicionals hagin
girat l'esquena a aquesta manera d'explicar i
d'interpretar la realitat que ens envolta.
♦ Reflexió •
LES ASSIGNATURES
PENDENTS DE LA FOTOGRAFIA
El fotoperiodisme i la fotografia documental,
relegats pels mitjans de comunicació,
busquen nous mercats i canvis de mentalitat
Text Silvia Omedes
Foto Vicente Pruna
Catalunya ha comptat amb fotògrafs
documentalistes des de final del xix, quan
va arribar la primera camera fotogràfica.
A casa nostra, de talent n'hi ha molt,
però el franquisme va provocar que no
es desenvolupés ni explotés la vessant
cultural d'aquestes arts i oficis perquè els
fotògrafs amb inquietuds socials que havi¬
en documentat la realitat de la guerra i la
postguerra (manifestacions, afusellaments,
assassinats...) es van haver d'exiliar.
Durant molt temps, aquests fotògrafs que
sortien al carrer a documentar el que
passava, corrien riscs i no tenien llibertat
d'expressió. No va ser fins l'arribada de
la democràcia que van poder publicar
i signar lliurement els treballs. Aquestes
feines de fotoperiodistes i documenta¬
listes -professionals que treballen amb la
realitat- bàsicament es publicaven a diaris
i revistes.Amb tot, des de fa uns quinze
anys, això ja no és així i, avui en dia, molts
pocs diaris inverteixen en la producció
d'un reportatge d'investigació ni en el
viatge a l'estranger d'un fotògraf. Cada
cop més, per abaratir costos, els diaris es
nodreixen de fotografies d'agències i de
bancs d'imatges, cosa que implica que
molts d'ells sovint publiquin les mateixes
imatges.
I com són fotografies distribuïdes a tot ti¬
pus de empreses de comunicació, les imat¬
ges més venudes son aquelles amb poc
context que complauen una audiència
major, quan és en el context on resideix la
riquesa del missatge. Perdem, doncs, diàri¬
ament, la mirada atenta del fotògraf inde¬
pendent, la fotografia amb intenció i tota
la riquesa dels diferents nivells de lectura.
Això ha comportat en els darrers anys
un gran empobriment de la fotografia
de diaris i revistes.A Espanya, gairebé no
queden revistes que apostin per projectes
documentals, com sí publiquen mitjans
com The NewYork Times, Stern, Time, Sun¬
day Times, etc. La majoria del que trobem
als suplements dominicals dels diaris avui
té a veure amb famosos, esports, natura i
cultura visual, i és contradictori perquè,
gràcies a Internet, els mòbils, la publicitat,
la televisió, el cinema i les publicacions,
estem sotmesos a un bombardeig diari de
tot tipus d'imatges. Creiem que, pel fet de
rebre molts impactes visuals, estem ben
informats, però en realitat dediquem molt
poc temps a analitzar, desxifrar i digerir el
significat d'aquestes imatges. La fotografia,
mai objectiva ni innocent, té el gran
poder de convertir-se en allò que vulgui
el seu creador, editor o difusor. El públic,
si vol estar informat adequadament, avui
és coresponsable de trobar prescriptors
d'informació de confiança.
Actualment a Espanya, gairebé ja no queden
revistes que publiquin fotografies
0 històries documentals
decoració, temàtiques que no impliquen
un conflicte amb la publicitat ni amb les
empreses que financen aquests mitjans.
BOMBARDEIG VISUAL
La fotografia és poderosa perquè té la
capacitat de connectar amb les persones
des de molts nivells. No tan sols se sent
sinó que també es llegeix. En el nostre
país, tenim un dèficit significatiu de
Seria important que,
ja des de l'escola,
ens ensenyessin a
distingir la important
diferència dels usos i
les funcions de la fo¬
tografia per tal de no
consumir imatges de manera automàtica i
inconscient.
Avui tothom pot fer fotos a tota hora,
compartir-Ies i distribuir-les arreu del
món amb un clic. Aquest fet implica que
la societat no valori la feina dels autors
professionals que elaboren amb cura
l'art de la narració visual. Les històries,
elaborades per autors que interpreten i
interroguen el món per ser compartides
Capçalera 69
• Reflexió ♦
com a reflexions intel·ligents o com a tes¬
timoni de la realitat, no disposen ja de vies
massives de difusió. I és una gran pèrdua.
La bona fotografia, aquella que emociona,
informa i ens interroga, demana un temps
de dedicació, no solament en el moment
la majoria del que es publica
amb temes que no suposen un
amb els anunciants
de la creació, sinó també en el moment
del consum, i tot això sempre acompanyat
per un bon editor que l'apreciï i difongui
decididament.
I, en aquest sentit, la crisi dels suports de
premsa tradicionals i la crisi econòmica
que vivim no han ajudat gens a respectar
la fotografia com a llenguatge informatiu.
Ara els diaris redueixen les plantilles
dels seus fotògrafs i treballen amb col-
laboradors mal pagats o es nodreixen de
bancs d'imatges, els editors aprofiten el
periodisme ciutadà llaminer que no con¬
trasta les fonts i que és sobretot gratuït. I
tot sumat fa que tinguem els mitjans de
comunicació menys interessants, menys
veraços i més fàcilment manipulables de
la història del periodisme gràfic. La baixa
autoexigència, la pèrdua d'ètica periodís¬
tica i el desinterès d'aquestes empreses de
comunicació vers la fotografia basada en
la realitat ha afectat de manera preocupant
la qualitat de la informació visual que
consumim cada dia.
VIES ALTERNATIVES
Per tot això, fotògrafs documentalistes
i fotoperiodistes han après a buscar vies
alternatives i a intentar guanyar-se el pa
de manera diferent. Internet, els museus,
centres d'art, galeries, festivals i les recents
iniciatives privades d'autoedició de llibres
estan sent les noves plataformes de difusió
de la fotografia seriosa i de qualitat. No
cal dir que, en els darrers anys, la prioritat
per a molts autors nacionals ha estat bus¬
car feina fora d'Espanya, a on hi ha encara
te a veure
conflicte
des de fa massa anys la patata calenta que
passa d'un govern a l'altre sense gaire vo¬
luntat política per entendre-la, valorar-la
sincerament i potenciar-la. I aquest greu
abandó ja ens ha passat factura amb casos
d'importants arxius perduts, mal venuts
o malmesos que han empobrit el nostre
patrimoni nacional.
EL POTENCIAL DE L'ARXIU
Sense dubte, a Catalunya, tenim molts
bons arxius i s'està fent molt bona feina,
encara que el sector de la fotografia i
la quantitat d'obra existent pendent de
trobar el seu lloc necessita un impuls. En
aquest sentit, el Pla Nacional per a la Fo¬
tografia que acaba d'impulsar el govern,
urgent i necessari, esta sent ben rebut pel
sector.Tot i que arriba amb molt retard i
que no és suficient ni exhaustiu, aposta de
manera clara pels àmbits més patrimonials
de la fotografia, els més sensibles política¬
ment parlant.
Cada cop que es diposita un arxiu foto¬
gràfic en un arxiu de l'administració o
d'una fundació s'hi han d'invertir molts
recursos per mantenir-lo, conservar-lo,
investigar i posar-lo a disposició del pú¬
blic. Es un gran repte pressupostari i sense
voluntat política i
Estem sotmesos a un bombardeig diari
fal·làcia creure que
podrem conservar bé
i difondre el nostre
patrimoni fotogràfic.
Molts autors, actualment, deixen en
dipòsit les seves obres i arxius signant con¬
tractes i acords de cessió o comodat que
prometen coses que, materialment, no es
podran realitzar mai.
Quan un autor arriba en aquest punt és
perquè s'està fent gran i vol que la seva
obra perduri i es conservi en condicions, i
és en aquest moment on detecto sovint en
els fotògrafs un desconeixement dels seus
drets i de les possibilitats que ofereix la
gestió de l'obra, tant des del punt de vista
físic (còpies, negatius, fulls de contacte, lli-
moltes agències que continuen d'apreciar
el talent i que garanteixen ingressos i
publicacions.
Paradoxalment, mentre els diaris nacionals
ja no publiquen perquè diuen que el
fotoperiodisme no
interessa, les exposi¬
cions de fotografia
documental són
les més visitades de
la ciutat i el públic
demostra que valora
la feina feta amb compromís, temps, rigor
i expressivament potent, i pot fer cues
llarguíssimes per veure una exposició
com la World Press Photo. Es cert, que els
espais museístics no són espais de consum
massiu sinó àmbits més elitistes, tot i així,
la reacció de la societat vers aquestes ex¬
posicions no deixa de ser molt remarcable.
Un altre problema afegit per al sector pro¬
fessional de la fotografia d'aquest gènere
és que, mentre a altres països d'Europa
existeixen agències, agents i representants
d'autors (professionals que exploten i
difonen l'obra de diversos autors), a casa
nostra aquesta figura professional gairebé
no existeix. Aquí hi ha agències de fotò¬
grafs vinculades al paparazzisme, agències
de fotografies, pero no les
adequadament
de notícies i bancs d'imatges, tanmateix
no s'ha desenvolupat la figura professional
de l'agent del fotògraf com a representant,
assessor i protector dels seus interessos.
I, a Catalunya, aquesta manca d'interès
vers la fotografia es dóna també, tot i ser la
comunitat autònoma amb més informes
tècnics sobre fotografia publicats des dels
anys 80 fins a avui dia -un total de cinc!-,
tots ells consensuats per experts de foto¬
grafia, en els quals es conclou sempre què
no funciona i què cal fer. La fotografia a
Catalunya i les seves necessitats han estat
70 Capçalera
• Reflexió ♦
bretes...) com pel que fa als drets d'autor,
una feina diferent de la creativa i sobre la
qual és convenient deixar-se aconsellar.
Fins ara, la tendència per a molts fotògrafs
ha estat negociar un import de cessió i
la bona fotografia emociona,
i ens interroga. però demana
i on editor qoe l'aprecíí
deixar el conjunt de l'obra física en mans
d'un arxiu o museu i han oblidat que per
falta de recursos poden passar anys fins
que s'hi destinin diners per conservar-la,
digitalitzar-la o exposar-la... I no dic
explotar-la! Que, segons jo, seria una de
les solucions estratègiques per al futur
finançament dels arxius, museus, autors
i/o hereus de les obres.
L'explotació consensuada de les obres i
els seus drets per part de tots els agents
interessats ajudaria a obtenir beneficis per
rendibilitzar els grans esforços fets pels
autors en vida i dels arxius que acullen el
patrimoni. Conec casos de contractes amb
l'Administració, en què s'han demanat els
drets d'explotació de totes les obres, però
no se'ls explota mai. Com a molt, es mun¬
ta, amb sort!, una exposició o se n'edita
una petita publicació.
Per tant, als autors amb bons arxius, els
suggereixo que abans de signar un con¬
tracte de cessió o de comodat s'informin
bé amb advocats, galeristes o persones
expertes en gestió cultural i drets d'autor
per valorar el potencial del resultat del
seu treball i de totes les parts. Perquè si
tenen còpies d'època en paper,-el gran
tresor dels autors— en lloc de deixar-les
enterrades en capses en un arxiu, potser
el lloc més adient per explotar-les poden
ser les galeries de fotografia especialitzada
que les vendran a col·leccionistes. Les
fotografies que es venen a les galeries són
per ser un objecte patrimonial, artístic i
col·leccionable, i qui les compra vol que
l'objecte fotogràfic perduri en el temps.
L'obra col·leccionada avui entra direc¬
tament en el mercat de l'art i amplia, de
molt, les possibilitats de perdurar.
Aquest nou mercat de la fotografia com a
obra artística pot ajudar molt els fotògrafs,
si bé no tots ho tenen
present, i cal estar-ne
INFORMA informat. Actual-
TFMPS ment, el fotògraf que
vol difondre el seu
treball per aquestes
noves vies ja no parla
amb un editor, sinó amb un comissari, un
galerista o un director de festival, fet que
condiciona el plantejament de la feina des
de la mateixa concepció i obliga a tenir en
compte altres regles deljoc.
CANVI DE MENTALITAT
En la millora de les condicions generals
del tracte als autors, és urgent i necessari
també anar educant institucions públiques
i privades en la necessitat de pagar sempre
pels drets d'autor. En fomentar les bones
pràctiques que normalitzin el fet que si
algú vol utilitzar una obra ja feta, ha de
pagar-ne els drets d'ús. Alguns museus,
l'obra dels autors. Els drets dels autors
sobre l'obra és un gran armari amb molts
calaixos. No cal obrir-los tots, ni cedir-los
tots a l'hora. La gestió dels drets és molt
flexible i sempre negociable. Un es pot
reservar certs drets que potser no seran
necessaris per a la persona amb qui s'està
negociant. El més interessant,-i aquí
insisteixo- és poder compartimentar-los
i cedir-los per parts, o cedir-ne trossos,
per modalitats d'explotació diferents,
per territoris, temes... Un fotògraf, per
exemple, podria proposar-li a un arxiu
que li conservi, però que també exploti la
seva obra i que es repartissin els beneficis
a mitges.
Però tot això passa per un canvi de men¬
talitat del sector, de les institucions pú¬
bliques, dels mateixos autors i dels serveis
jurídics que han d'ampliar el punt de vista
i el marc legal de treball, aturar sistemàti¬
cament la transcripció de clàusules, que
sovint són abusives per desconeixement,
i entendre l'obra fotogràfica no tan sols
com un "document no textual" a conser¬
var, sinó com un objecte genuí amb molt
potencial d'explotació i vida pròpia.
Perquè els arxiu només conserven'
S'estan convertint en cementiris
d'obra fotogràfica
encara avui, produeixen obra i creuen que,
pel sol fet de fer-ho,ja en són propietaris
quan en realitat l'obra segueix sent de
l'autor.Tampoc val exposar obres gratuï¬
tament argumentant la il·lusió que li farà
al fotògraf ser exposat, i guanyar visibilitat
pública. Bona praxi vol dir que si un espai
s'està posicionant gràcies a l'obra d'un
autor, l'espai H deu alguna cosa al segon
per fer-ho. Per tant, s'han de negociar i
pagar sempre drets d'autor pels diferents
usos possibles.
Desconfiem d'aquelles entitats o empre¬
ses que demanen automàticament tots
els drets d'explotació i en exclusiva de
A Catalunya, hi ha
molts arxius per
descobrir. La Biennal
de fotografia Xa¬
vier Miserachs, per
exemple, que té lloc
a Palafrugell i que
ja té vuit edicions de vida, en cada nova
ocasió en descobreix un. Amb voluntat i
bona feina un grup de gestors culturals a
l'Empordà han tret a la llum pública cada
dos anys un fotògraf desconegut del poble
amb una obra increïble.
A poc a poc, es pot fer molt bona feina. La
fotografia és la nostra memòria cultural
copsada per algú sensible, el tresor que cal
cuidar perquè ens ajuda a entendre qui
som i d'on venim, una eina que des de fa
més de cent anys ens permet interrogar
el món i a nosaltres mateixos. Es el nostre
mirall. Aquest és el seu gran poder i ja és
hora de reconèixer-ho. Ç
Capçalera 71


Les assignatures pendents de la fotografia

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert