Bussé, Xènia

Revistes Catalanes amb Accés Obert

REPORTATGE
Que un periodista
escrigui una novel·la
no és notícia, és una
circumstància que de
tant en tant produeix
unes quantes novetats
editorials. Alguns
autors de novel·les
publicades en els
darrers mesos
expliquen el que
tenen en comú els
seus llibres: parlen de
la realitat.
Els periodistes que
escullen la novel·la
diuen sentir-se molt
més lliures: a la ficció
són els amos absoluts
dels temes, l'estil,
l'espai, personatges i
idees. Ni autocensura
empresarial ni
ideològica. Alguns fins
i tot ho recomanen als
companys de
professió.
Quan la ficció
està al servei
de la realitat
IXènia BusséFotos: Sergio Ruiz
El 1927, Joan Puig i Ferrater publicava
Servitud. Memòries d'un periodista, en
què explicava la seva dura experiència
com a aprenent de periodista a La Van¬
guardia, convertida en La Llanterna en
la ficció. Puig i Ferrater va escriure mol¬
tes altres novel·les i relats però en Servi¬
tud i en On són els pobres (Cossetània)
-considerada la continuació de les seves
experiències periodístiques a El Dia
Gráfico- l'escriptor hi va abocar les
seves vivències periodístiques passades
pel sedàs de la ficció: l'amargor del jove
Puig, tant a La Vanguardia, on mai no
va publicar cap article, com a El Dia
Gráfico, on va patir una difícil convi¬
vència amb el seu editor Joan Pich i Pon
(el de les pich-i-ponades), han quedat
reflectides en aquestes dues novel·les.
El novel·lista treballa sempre amb tros¬
sos de realitat i amb experiències viscu¬
des, per tant, sembla evident que si un
periodista escriu una novel·la, les cir¬
cumstàncies de l'ofici siguin una font in¬
esgotable per a la ficció. El fenomen de
la trilogia Millenium de Stieg Larsson es
basa en bona part en aquest fet. Larsson
va exercir el periodisme tota la vida i va
ser en la seva maduresa professional
quan va decidir bastir una ficció prota¬
gonitzada pel periodista Michael
Blomqvist -una mena d'alter ego seu- i
la seva partenaire, la hacker Lisbeth Sa-
lander. Sembla que la sèrie havia de
comptar amb més peripècies del duet
però la mort de Larsson va deixar una
pila d'històries al tinter.
Ferran Torrent, un dels nostres autors
més populars, ha ficat sovint a les seves
ficcions trames on els periodistes hi ju¬
guen un paper important. El mateix Tor¬
rent, que sempre explica que escriu a
partir de realitats que coneix, ha col·la¬
borat amb diversos mitjans de comuni¬
cació i coneix a fons no només l'ofici de
periodista, sinó també com funcionen els
diversos poders en els mitjans. Héctor
Barrera, exboxejador i periodista, junta¬
ment amb el detectiu Butxana i el co¬
missari Tordera, recorren els baixos fons
de València a les novel·les No em¬
prenyeu el comissari (1984), Penja els
guants, Butxana (1985), Un negre amb
un saxo (1989), Cavall i rei (1989) i
L'any de l'embotit (1993). "En els meus
llibres sempre he pretès retratar el meu
temps i fer-ho des d'un punt de vista
realista. Com a escriptor, escric el tipus
d'història que a mi m'interessaria llegir
com a lector. Quan escric, no penso en
qui ho llegirà, m'ha de convèncer a mi,
m'ha d'agradar a mi, abans que res" diu
Torrent. "Per reflectir la realitat que jo
vull contar utilitzo diverses eines, l'estil,
la llengua, l'estructura. Intento anar al
gra a l'hora d'explicar una situació, un
personatge i repasso vint vegades per
treure tota la palla que puc. La meva
darrera novel·la, Bulevard dels france¬
sos, que parla dels anys 60, podria haver
Ferran Torrent ha utilitzat sovint el personatge d'Héctor Barrera, exboxejador i periodista, als seus llibres.
tingut cent pàgines més, però m'inte¬
ressa que en tingui menys perquè és bo
per a l'argument, per al ritme". Torrent,
que es declara lector del Millenium de
Larsson, assegura que el millor de la
saga és la informació que n'ha extret
sobre la Suècia contemporània.
Retratar un temps, una ciutat. Això és el
que fem els periodistes, a força d'es-
"En els meus llibres
sempre he pretès
retratar el meu temps"
(Ferran Torrent)
criure un article darrere un altre. Quan
un periodista es posa a escriure una
novel·la, l'artefacte narratiu varia una
mica i hi intervé la ficció, si bé l'essència
és la mateixa, la realitat. Potser l'afany
de sintetitzar que comporta l'ofici fa que
els periodistes novel·listes, quan parlen
del món real siguin força capaços d'ex-
plicar-lo anant al moll de l'os, amb un
estil força directe i amb ritme.
BASAT EN FETS REALS
Jordi Bordas i Eduardo Martín de Po¬
zuelo han publicat la novel·la Sin cober¬
tura (RBA). Narren la història d'uns
agents del CNI espanyol abans, durant i
després de l'inici de la invasió nord-ame-
ricana a l'Iraq l'any 2003, amb l'ajut de
la Gran Bretanya de Blair i l'Espanya
d'Aznar.
Els fets són que l'octubre de 2003, un
agent és mort en una emboscada i cinc
setmanes després, en un tiroteig moren
set agents més. La versió oficial del go¬
vern d'Aznar és que els agents han so¬
fert un atemptat, la realitat és que ha
estat un assassinat amb la intenció de re¬
partir venjança.
Acompanyat pel periodista i pel seu
company de confiança, Manuel Leire,
el senyor Pinol es va dirigir, per indica-
ciotts d'un dels policies de la Brigada, a
l'habitació de la Virgínia
-No hauries d'estar ací -li digué sense
acritud aAdrián Soler.
-Diuen que la veterania és un grau. Sú¬
pose que me l'he guanyat, encara que
només siga pels vells temps
Durat uns anys, Solerhavia estat cap de
la secció de successos i sempre havia
respectat les informacions off the re¬
cord de Pinol.
-Si ve un altre periodista te n 'ixes
-Acaben tard, dormen fins al migdia
D'alguna cosa m'havia de servir el meu
secular insomni.
Bulevard dels francesos,
Ferran Torrent (Columna. 2010)
47
Eduardo Martín de Pozuelo i Jordi Bordas es van basar en uns assassinats reals a l'Iraq per escriure la novel·la Sin cobertura.
Bordas i Martín de Pozuelo han treba¬
llat plegats durant quasi trenta anys a La
Vanguardia. Una part d'aquesta convi¬
vència professional la van desenvolupar
dins l'equip d'investigació del diari bar¬
celoní i és en aquests anys on podríem
buscar els orígens de la novel·la que aca¬
ben de publicar.
A Sin cobertura han aprofitat el conei¬
xement tant dels fets de què se servei¬
xen a la seva novel·la com del
funcionament dels serveis d'intel·ligèn¬
cia per explicar una història que no ha
estat mai explicada. "Quan l'octubre del
2003, l'assassinat de vuit agents del CNI
es va ventilar oficialment com un atemp¬
tat, molta gent sabia que aquesta no era
la veritat, però els fets es van tapar i es
0 van fer desaparèixer de l'opinió pública
T—I
S al més aviat possible", expliquen. "No hi
va haver cap investigació -prosseguei-
xen- i la història es va esvair, encara que
al
ü¡ a nosaltres sempre ens va quedar a dins.
<t
kf Hi havia massa caps per lligar".
<C '
<_)
48
Sebastián vio el informativo por
pura casualidad. Le encantaba en¬
cerrarse de vez en cuando en su
despacho al mediodía, sentarse en
el tresillo con los pies en la mesita, y
encender el televisor mientras
comía algo del bar.
Al término del noticiario de TVE
concluyó que, definitivamente, la
política del Gobierno de José María
Aznar respecto a Iraq, y al terro¬
rismo islámico, marchaba por
caminos muy alejados de los seña¬
lados por los servicios de Inteligen¬
cia que él representaba.
-¡Joder; qué gente! -exclamó mien¬
tras se levantaba para prepararse
un café.
Sin cobertura, Jordi Bordas i
Eduardo Martín de Pozuelo
(RBA, 2010)
Set anys després, aquella historia els cre¬
mava i van decidir fer el pas d'explicar-
la i servir-se de les eines de la novel·la
per ajudar a fer que el canemàs on ana¬
ven teixint l'argument fos del tot travat.
El resultat és un thriller trepidant i ro¬
tund dels que abunden en la narrativa
anglosaxona i que, en canvi, no són ha¬
bituals en la literatura escrita en castellà
"Aquella història
sempre ens va quedar
a áins"(Eduardo Martín
de Pozueto i Jordi Bordas)
o en català. Sense anar més lluny, Vida
imperial en la ciudad esmeralda
(RBA), la novel·la en què es basa el film
Green Zone de Paul Greengrass, és
obra del periodista Rajiv Chandraseka-
ran, director adjunt de The Washington
Post i cap de la delegació d'aquest diari
a Bagdad des de l'abril del 2003 al se¬
tembre del 2004. Tant la novel·la de
Chandrasekaran com la dels dos perio¬
distes catalans s'obstinen en la inexis¬
tència d'armes de destrucció massiva a
l'Iraq de Saddam i la nul·la connexió del
règim del dictador amb Al-Qaeda.
La repercussió de Sin cobertura ha estat
prou gran entre públic i crítica, s'ha si¬
lenciat en determinats mitjans pròxims
"En La literatura
em sento més còmoda,
en eL periodisme més
segura" (Llúcia Ramis)
a les tesis del PP i en el bloc que han
obert per comunicar-se amb els lectors
han trobat que s'ha convertit en una
mena de fòrum d'espies, tal com va pu¬
blicar El Triangle el passat mes d'abril.
"Molts agents que van viure aquelles
circumstàncies han volgut donar testi¬
monis, detalls, o simplement, parlar de la
seva vivència. La quantitat i el ressò ens
han sorprès", admeten els autors d'a¬
quest llibre d'intriga.
LA REALITAT COM A FONT
Llúcia Ramis, guanyadora del darrer
premi Josep Pla amb Egosurfing (Des¬
tino), la seva segona novel·la, declara
d'entrada que el seu cas és més el d'una
novel·lista que ha fet de periodista que
no pas una periodista que s'ha posat a
escriure novel·les.
"Escric des de sempre, tinc un munt de
coses escrites, però fins que no va venir
l'Esther Pujol, editora de Columna, a
demanar-me que escrivís un llibre
sobre gent jove de professions liberals a
la Barcelona actual, mai no m'havia
atrevit a presentar un manuscrit meu
enlloc".
Alguns records són com un xiclet
que ha perdut el gust i el mas¬
tegues fins que et fan maI les man¬
díbules i se t'asseca la boca i es
torna molest. Aleshores, el millor
que pots fer és llençar-lo. Escup.
No havia pensat en aquell pis, en
aquell primer any. Fins que l'altre
dia, vaig veure per televisió
aquella periodista davant la fa¬
çana de l'edifici; picava insistent¬
ment al porter automàtic mentre
repetia el meu nom. I em conver¬
tia, sense que jo en tengués la
culpa, en una pressumpta quasi-
homicida imprudent.
Egosurfing, Llúcia Ramis
(Destino, 2010)
La periodista i escriptora mallorquina Llúcia Ramis va obtenir el darrer premi Josep Pla amb la seva novel·la Egosurfing.
Per entrar a La Vanguardia em fal¬
taven padrins. Per anar a El País
hauria hagut d'abandonar el meu
nacionalisme provincià que tant em
consolava les tardes de diumenge
quan perdia el Barça. Per anar a El
Periódico calia ser amic d'algun
peix gros, preferentment del més
gros de tots, treballar més hores que
un rellotge i estar disposat a córrer
elperill que un bon dia, sense saber
gaire per què, el peix gros se't girés
d'esquena. Per anar a TV3, les
meves idees eren sospitoses de ser
més properes als socialistes que als
convergents. Com si jo no tingués
altres idees més interessants que no
pas aquestes...
Quatre maletes marrons, Toni
Rodríguez Pujol (Leqtor, 2009)
La novel·la de Toni Rodriguez va sortir d'unes notes autobiogràfiques.
Per a Ramis, el periodisme la va atrapar
un cop l'havia triat com a carrera per
poder estudiar a Barcelona i sortir de
Palma. "A força de practicar-lo, el pe¬
riodisme m'ha acabat apassionant. En la
literatura em sento més còmoda, si bé en
el periodisme, em sento més segura",
admet Ramis.
A Egosurfing, novel·la que parla de les
relacions que s'estableixen a través d'In¬
ternet, ha construït una història inven¬
tada i és després que li ha ficat trossos
de realitat. "Jo no baso les meves fic¬
cions en la realitat, més aviat diria que
"Escriure una novel·la
és un luxe. No tens límits
FICCIÓ SOBRE UN MATEIX
Toni Rodríguez és assessor de comuni¬
cació i va treballar a gairebé totes les
capçaleres barcelonines abans del 1990,
any en què va fundar l'agència Intermè¬
dia. A Quatre carpetes marrons (Leq¬
tor) rememora aquells anys i en fa un
retrat particular.
La novel·la comença just abans de les
eleccions que duran el primer tripartit al
govern, quan a Jordi Martínez, pe¬
riodista cultural que es troba a l'a¬
tur, li encarreguen fer de "negre"
d'espai, de temes, d'opinions" Per escriure la biografia del poeta
(Toni Rodríguez)
baso la realitat en la ficció". Llúcia
Ramis, que ha escrit sobretot moltes crò¬
niques com a periodista, diu que la seva
prosa n'està influenciada: "No tinc ima¬
ginació i fixar-te en la realitat et dóna
moltes històries. M'agrada molt, la reali¬
tat. Si contes les històries que la realitat
t'ofereix, ella, agraïda, te'n dóna més. Es
una font inesgotable".
català Francesc Pujol i Alemany.
L'encàrrec acaba convertint-se en
una obsessió per a Martínez, que va
component les peces de la vida del poeta
i, a la vegada, intenta resoldre els seus
embolics professionals i personals. "Els
periodistes ens fem periodistes perquè
ens agrada escriure i escrivim qualsevol
cosa", afirma Toni Rodríguez. I explica
els orígens de la seva primera novel·la:
"L'any 2001 vaig escriure unes notes au-
50
Xavier Bosch ha aprofitat la seva experiència al capdavant de l'Avui per escriure la novel·la Se sabrà tot.
tobiogràfiques perquè vaig decidir de
deixar escrit qui havia estat jo als meus
fills, que aleshores eren molt petits. Van
ser quatre folis que vaig guardar. Un
temps després, vaig agafar-ho i en vaig
fer una ficció. Mentre escrivia vaig veure
que la història anava prenent vida prò¬
pia i els personatges també, fins al punt
que ja eren com un fill que ha crescut i
que va pel món al seu aire. El dia que
vaig acabar d'escriure, va ser la novel·la
que es va acabar tota sola, jo no l'havia
"La base real és el que
ha donat versemblança
a les situacions, fets i
persones"(Xavier Bosch)
duta cap allà. Va ser una cosa ben sor¬
prenent". Per a Rodríguez "escriure una
novel·la és un luxe. Els periodistes, sem¬
pre pendents de l'espai, de ser sintètics,
d'interpretar i no opinar i dels límits
amb què escrivim en un diari, ens tro¬
bem que en la ficció no tenim cap límit:
ni d'espai, ni de temes, ni d'opinions...
.gairebé ho recomanaria".
El càrrec m'ha durat unes sabates.
Quan vaig arribar al diari mai no
vaig pensar quant temps m'hi esta¬
ria. Mai no vaig creure, però, que
m'hi passaria menys de quatre
anys, segurament el temps que cal
per fer canvis, païr-los i consolidar
el nou model que portava al cap.
No ha pogut ser. Aquesta és, i em
sap greu, una història escapçada.
En un any amb prou feines hem
tingut temps per variar dinà¬
miques, ni imposar el projecte, ni
modificar els hàbits del lector, que
és una tasca apassionant però
lenta, de formiga.
Plego, sí. El rumor que ha circulat
en les darreres hores en aquest cas
era veritat. 1 us avanço que no em
sento fracassat, ni derrotat, però és
evident que en tota aquesta epo¬
peia no hi ha cap vencedor.
Se sabrà tot. Xavier Bosch,
(Proa, 2010)
LLIBERTAT TOTAL
Xavi Bosch, director i conductor d'À-
gora de TV3, va guanyar el darrer Sant
Jordi amb la novel·la Se sabrà tot, inspi¬
rada en la seva curta experiència com a
director de YAvui. Bosch s'ha afartat de
dir, però, que les semblances entre San-
tana. protagonista del llibre, i ell mateix
s'acaben aquí. "És clar que m'he servit
de tota la meva experiència com a pe¬
riodista per retratar situacions, fets i per¬
sones. A través de la ficció les he
dibuixat d'una altra manera, però la
base real és el que els ha donat versem¬
blança. Si hagués volgut fer una novel·la
sobre advocats o jardineria, m'hauria
hagut de documentar", assegura.
Per a Bosch la ficció dóna una llibertat
total a l'hora d'escriure que no existeix
dins una empresa periodística amb el
seu tarannà, lectors i les relacions amb
el poder.Tot i això, creu que els límits a
les redaccions són massa grans. "No cal S
anar a la Rússia de Putin per comprovar g
r~3
els impediments dels periodistes per ex- <
plicar la realitat. El nostre és un ofici
amenaçat", critica. H ^


Quan la ficció està al servei de la realitat

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert