Pérez Oliva, Milagros

Revistes Catalanes amb Accés Obert

L·à
OPINIO
Milagros
Pérez Oliva,
Defensora del
Lector d'El País
Podríem omplir cada dia el
diari sense sortir de la redacció i allargar
els continguts de les edicions digitals fins
que cap lector pogués llegir-ho tot. Ac¬
cedir a la informació ja no és cap pro¬
blema. Reproduir-la, tampoc. Les noves
tecnologies ens proporcionen eines fa¬
buloses per accedir fàcilment a la infor¬
mació. Però també són susceptibles d'un
mal ús. Parlaré del periodisme de "refre¬
git" i composició, de segona mà, al qual
em vaig referir a El País en un article el
2 de maig.
Internet està transformant les re¬
daccions, abocades a potenciar les
edicions digitals com a plataformes
multimédia que ofereixin contin¬
guts en diferents formats, suports i
mitjans. Ha obligat les redaccions
a incorporar nous utillatges i habi¬
litats tècniques i ha transformat les
dinàmiques informatives. La in¬
troducció de la lògica d'agència és,
segurament, el canvi més impor¬
tant. Ja no tenim vint-i-quatre
hores per preparar la propera edi- !
ció, ni sis per al proper informatiu. ,
La competència ens obliga a pen¬
jar les notícies al web com més aviat mi¬
llor, tot i saber que qualsevol exclusiva
dura a la Xarxa el temps de ser copiada.
Copiar ara és molt fàcil, I copiem més
que mai. En aquest nou ecosistema me-
diàtic, el territori real sembla ja menys
"Les noves dinàmiques que
el periodisme digital ha intro
duït a les redaccions faciliten
el periodisme de composició"
important que el territori digital. Tot es
pot trobar a la Xarxa i tothom pot opi¬
nar sobre tot. Aquesta facilitat està mo¬
dificant la funció dels corresponsals. Ara
ja no són ells els qui, fruït del treball
sobre el terreny, decideixen què s'ha
d'explicar. Ara, sovint, quan el corres¬
Periodisme
de segona mà
ponsal truca a la redacció, el seu cap ja té
una idea del que ha passat i, de vegades,
fins i tot un títol que el corresponsal ha
d'omplir. És cert que alguns cops resulta
més senzill accedir a determinades dades
des de la redacció que des del lloc del
succés, però això hauria d'utilitzar-se per
reforçar la tasca del corresponsal, no per
arraconar -lo. Molts mitjans tendeixen a
substituir els corresponsals a l'estranger
°upV*C*!r <nu0^c
per enviats especials que mobilitzen per
a esdeveniments importants. La resta del
temps passen la maroma com poden
amb un periodisme de composició fet a
base notes d'agència i dades picotejades
als mitjans locals. Òbviament, no és el
mateix. Aquest sistema ens fa
caure sovint en paranys i tòpics
que la feina continuada d'un cor¬
responsal hagués evitat.
També trobem periodisme de "re¬
fregit" i composició en reportatges
tan "inspirats" en altres queja han estat
publicats que semblen còpies. De vega¬
des són el fruit d'un encàrrec fet amb les
presses de sempre a uns col·laboradors
que sovint estan en situació laboral pre¬
cària, treballen a tant la peça i no poden
esmerçar ni el temps ni l'energia que cal¬
dria a fer una investigació pròpia. Però
altres vegades són els mateixos autors
els qui els han ofert a la redacció, la qual
cosa vol dir que han copiat de gust, apro¬
fitant les múltiples oportunitats que la
Xarxa ofereix al periodisme mandrós
per lluir sense esforç. Una supervisió
més rigorosa evitaria aquests casos que
ens desprestigien perquè contravenen
les regles déontologiques. Les mateixes
eines que serveixen al periodista
per copiar i dissimular, estan a
l'abast dels lectors per descobrir-
ho. I quan comproven que ha
estat així, la decepció és majús¬
cula. El lectors toleren pitjor
l'engany i el plagi que la repro¬
ducció de temes ja publicats a al¬
tres mitjans, sempre que se
n'esmenti l'origen i les fonts.
Així, trobem aquesta pràctica als
magazins de cap de setmana i als
espais que Cultura i Espectacles
dediquen al safareig dels famo¬
sos. És fàcil trobar a la Xarxa
material d'aquests personatges i
composar un text amb retalls d'ací i d'a¬
llà. El problema és que a més de dades
certes hi ha rumors i badomeries. A la
Xarxa els rumors viatgen a la mateixa
velocitat que els fets comprovats i és di¬
fícil distingir-n'hi la veritat de la mentida.
Difícilment podrem garantir als lectors
les dades que publiquem si ens dedi¬
quem només a copiar. Les noves dinà¬
miques que el periodisme digital ha
introduït a les redaccions faciliten el pe¬
riodisme de composició. Podríem dir fins
i tot que l'incentiven.
Considero prioritari evitar el mal ús de
les extraordinàries eines d'Internet. Si
volem defensar la nostra credibilitat
hem de respectar sempre les regles del
periodisme veraç. En qüestions de rigor,
cap concessió. (9
OPINIO
"Dulcemente
empujando"
A LES REUNIONS DELS DEPAR-
taments universitaris de Periodisme sem¬
pre hi ha professors que lamenten el
nivell baix dels estudiants que, segons ells,
arriben al final de la carrera sense saber
pràcticament res. Pel que sembla, no se'n
pot treure profit. He construït la frase
amb deliberada ambigüitat per permetre
la sospita respecte a qui resulta més es¬
tèril: els alumnes o els professors ma¬
teixos? Reconec que no he viscut
aquest problema durant els quinze
anys que he exercit la docència.
Gairebé sempre he tingut alumnes
bons, no tan bons i dolents. I, per
què no dir-ho, alumnes molt bons
de qui també he après.
No és cert, com a mínim per la
meva experiència docent i laboral,
que els alumnes d'avui siguin pit¬
jors que els meus companys de
curs. Al contrari: els que han apro- ^
fitat les oportunitats educatives són £
millors. No com a persones, que són ro
iguals, sinó que estan millor prepa- ^
rats. Parlen més idiomes, han llegit
més i han viscut en un sistema d'ense¬
nyament que privilegia la comprensió
per damunt de sistemes d'aprenentatge
memorístics. Sovint, escoltant les queixes
dels companys de departament pensava
que, en realitat, s'espolsaven les puces i
fingien una alçada i uns coneixements
que no tenien, com si pretenguessin des¬
criure el que veien més enllà del vidre
d'una finestra quan el que tenien al da¬
vant era un mirall. En aquests casos cal
citar Quevedo: "Arrojar la cara importa,
que el espejo no hay por qué".
Es habitual que els periodistes, que
tantes vegades parlem malament de la
gent, no ens conformem amb les inicials
i tractem de donar el nom complet. Per
una vegada, no estarà de massa donar al¬
guns noms per parlar-ne bé. Són perio¬
distes que varen passar per les meves
classes, eren bons estudiants i estaven
ben preparats. Per rigorós ordre alfabètic:
Glòria Ayuso, brillant corresponsal de
mitjans al Baix Llobregat i avui a Pú¬
blico-, Ana Bassanta, que treballa a Eu¬
ropa Press; Eva Comas, professora a
Blanquerna; Désiré de Fez, col·labora¬
dora de diversos mitjans; Paula Mercadé,
redactora d'El Punt, després d'haver
rodat per l'Orient Mitjà; Espartac Peran,
que ja tenia la capacitat d'expressió oral
que ara explota a TV3; Joan Sardà, un
dels més brillants i preparats. Sardà i Bas¬
santa s'han destapat com autors més que
interessants. El primer amb la novel·la El
misterio de los cuerpos eléctricos i la
segona amb El halcón de los Andes,
un llibre a mig camí del reportatge
i la memoria. Podria citar altres
noms. Nois i noies formats a la
UAB i la Pompeu i que varen fer
pràctiques a El País, igual de ben prepa¬
rats, molts d'ells amb una més que
excel·lent disposició d'ànim. Altres no,
com a tot arreu.
Amb motiu de la meva prejubilació que,
lamentablement m'ha obligat a abando¬
nar l'ensenyament, uns companys orga-
Francesc Arroyo,
periodista
nitzaren un sopar. Tots eren més joves
que jo. No menys formats. No pitjors pe¬
riodistes. Al contrari: d'alguns n'he après
força, més d'una vegada.
Avui els joves disposen d'una xarxa d'en¬
senyament públic que ni el mal tracte
rebut els vint-i-tres anys de govern de
CiU ha pogut anul·lar. Els professors de
primària i secundària estan, de llarg, més
ben preparats. Sense que signifiqui que
tots són bons. Hi ha veritables toies, però
també n'hi havia quan jo estudiava. Amb
l'afegitó que el franquisme no va
crear una xarxa d'ensenyament
públic. I el privat era predomini
de centres religiosos i d'acadè¬
mies de pis. A les facultats hi ha
millors (i pitjors) professors. Una
anècdota: a l'Escola de Perio¬
disme de Barcelona, on vaig es¬
tudiar, el professor d'anglès
(militar, no cal dir-ho) deia que
per pronunciar bé l'idioma s'ha¬
via de parlar amb una pipa entre
les dents.
Amb l'edat hi ha qui és torna
pessimista. Un professor de filo¬
sofia sostenia que el pessimisme
és devia al mal funcionament de les glàn¬
dules suprarenals. No en tenia proves
però era capellà i necessitava condemnar
els pessimistes perquè negaven l'espe¬
rança que, suposadament, Déu repre¬
senta. No s'atrevia a dir que el
"No és cert, per La meva
experiència, que eLs alumnes
d'avui siguin pitjors que els
meus companys de curs"
pessimisme era pecat i es va inventar una
explicació pretesament científica. Nosal¬
tres vàrem formar-nos contra no pocs
dels professors. Avui ja no sol ser així. I
dóna gust veure joves que arriben a la
taula del costat, com deia Gloria Fuertes,
"dulcemente empujando". H
31
OPINIO
La imatge
dels joves als mitjans
Ja fa molt de temps que els
qui treballem en l'àmbit de la joventut
tenim la impressió que la imatge juvenil
transmesa per bona part dels mitjans de
comunicació no s'ajusta a la realitat.
Massa sovint, les informacions són es¬
biaixades i cauen en generalitzacions que
contribueixen a difondre estereotips.
Arran d'això, la Secretaria de Joventut
(SJ) i el Consell Nacional de Joventut de
Catalunya (CNJC), el Col·legi de
Periodistes i el CAC, vam impulsar
el projecte "Joves i Mitjans de Co¬
municació" per reflexionar conjun¬
tament sobre el tractament que els
mitjans donen als joves i formular
propostes per assolir més rigor in¬
formatiu.
Fruit d'això ha sorgit el Decàlegper
a un tractament informatiu adequat
de les persones joves, una aportació
als principis deontologies del perio¬
disme en l'àmbit de la joventut.
Entre altres recomanacions, el de¬
càleg fa èmfasi en les simplifica¬
cions. Al jovent no se l'hauria de
tractar com un col·lectiu homogeni. No
totes els joves viuen la mateixa realitat i
factors com el gènere, l'abstracció social o
la nacionalitat són molt més determinants
que l'edat a l'hora d'influir en les condi¬
cions de vida i d'explicar actituds i com¬
portaments. Convé que en cada cas es
valori fins a quin punt és o no és rellevant
-des del punt de vista informatiu- ressal¬
tar la condició juvenil del protagonista
d'una determinada informació. Altrament
és fàcil caure en l'estigmatització de certs
col·lectius.
Un parell d'estudis recents (l'un del CAC
i 1 altre del grup de treball Joves i Mitjans,
impulsat per la SJ i coordinat per la UPF)
posen de manifest que la informació juve¬
nil gairebé sempre es dóna en clau nega¬
tiva. Així, se sol parlar de les persones
joves en el context de fets delictius i en al¬
tres situacions problemàtiques (aldarulls,
violència, drogues, assetjament, abusos...),
en les quals el jove és presentat o bé com
a víctima o bé com a responsable (és a dir,
culpable) de la situació. A l'hora d'infor¬
mar-ne, totes aquestes situacions s'haurien
de documentar escrupolosament, tot si-
tuant-les en el context d'aquelles realitats
i problemes que les condicionen. Sense
aquestes claus interpretatives, la informa¬
ció queda coixa i pot induir a falses
conclusions i perpetuar els prejudicis.
Una altra de les recomanacions del Decà¬
leg és reforçar les fonts informatives juve¬
nils a l'hora de construir la informació. És
a dir: utilitzar persones joves
i col·lectius juvenils com a in¬
formadors. I no només en
notícies en què són protago¬
nistes directes sinó també en
informacions d'interès gene¬
ral. Així mateix, al Decàleg es recomana
reforçar el paper dels joves com a pro¬
ductores d'informació sobre si mateixes,
potenciant productes i espais informatius
creats i realitzats per gent jove. Aquestes
mesures ajudarien a construir una infor¬
mació més contrastada (i, per tant, més ri-
Eugeni Villalbí,
Secretari de
Joventut del
Departament
d'Acció Social i
Ciutadania
gorosa) i a difondre una imatge juvenil en
clau positiva, que podria contrarestar -si
més no parcialment- l'allau d'informa¬
cions que equiparen la joventut amb des¬
ídia, irresponsabilitat, incivisme, etc.
D'altra banda, donar veu i accés als mit¬
jans a col·lectius juvenils implicats social¬
ment també pot crear referents juvenils
en els quals puguin emmirallar-se els
nostres joves i adolescents. No perdem
de vista que els mitjans tenen una gran
capacitat d'influència sobre la població
juvenil i, especialment, sobre els
adolescents, els més vulnerables
i els qui més fàcilment actuen
per mimetisme. Per això els mit¬
jans són agents educatius infor¬
mals. I de la mateixa manera que
tenen un gran potencial com a
agents educatius, també poden
ser agents deseducatius. Tots
coneixem programes que trans¬
meten missatges i valors ben poc
pedagògics. A vegades, un minut
de televisió és suficient per des¬
truir hores d'esforços educatius.
Així, a més de condicionar la
percepció i l'opinió pública, els
programes audiovisuals sovint creen
tendències i encunyen icones medià-
tiques que esdevenen models a imitar i
emular. Mitjans i periodistes n'haurien
de ser conscients i ser capaços d'utilitzar
la seva influència per crear referents ju-
"Mitjans i periodistes haurien de ser
conscients i capaços d'utilitzar
la seva influència per crear referents
juvenils en clau positiva"
venils en clau positiva. No vull dir que
no en tinguem exemples, però en calen
més. Molts joves s'esforcen a donar el
màxim de si mateixos en tots els camps:
estudis, laboral, associacions, volunta-
riat, cultura i l'esport... Fem-los més vi¬
sibles als mitjans! H


Periodisme de segona mà

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert