Rovira, Jordi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

ENTREVISTA A IGNACIO RAMONET
El periodisme sovint es relaciona
amb un món atapeït de presses,
decisions urgents i notícies que
tenen unes hores de vida que
ràpidament són desplaçades per
d'altres molt més actuals. Ignacio
Ramonet representa l'antítesi de tot
això. Des de la direcció de Le Monde
Diplomatique ha aconseguit que la
reflexió i el nedar a contracorrent es
convertissin en quelcom tan natural
com ho és per a ell el fet d'escriure.
Si bé la seva figura porta anys sent
un referent per a molta gent,
l'aparició del fenomen de
l'antiglobalització li ha donat una
rellevància especial, ja que s'ha
convertit en un dels ideòlegs
d'aquest moviment que mobilitza
milions de persones arreu del plane¬
ta. En aquesta entrevista, Ramonet
parla del periodisme, dels ideals i
del futur d'una professió cada
vegada més confosa pels
esdeveniments.
«La informació és
el cinquè element»
< ■ Vostè no ha dubtat a l'hora de criticar l'estatus
social del periodista i la qualitat de la tasca perio-
® dística actual, dels quals ha dit que es troben en
g franca regressió. La base d'aquesta regressió seria la
g banalització de la professió?
r-J
■ La degradació de la condició social del periodista
té a veure amb una sèrie de factors entre els quals
s'hi troba la massificació de la professió. Actualment
hi ha un gran nombre de periodistes que, a més, es
formen en un nombre també incomptable de centres
de formació que 30 o 40 anys enrere no existien.
D'altra banda, també hi ha el fet que la professió, si bé
té un cert nombre de grans figures rellevants que po¬
den fascinar, en realitat té moltes persones invisibles
darrere, com són els treballadors anònims de la
informació. I, en definitiva, l'èxit social d'uns quants
també oculta el treball i la situado precària de molts
d'ells. Una altra constatado de com s'està degradant
la professió, des del punt de vista de la imatge social i
deL valor, és la feminitzadó creixent d'aquesta. Evi¬
dentment que en si és una bona notída, però en realitat
sabem que quan una professió es feminitza és perquè
ja s'ha degradat i es veu parcialment abandonada pels
homes, que fan cap a sectors més rentables.
■ El problema, per tant, va lligat a la precarietat
laboral.
■ Sí, perquè els periodistes no estan al marge de la
precarització general de les professions. D'altra ban¬
da, hi ha el fet que les fonts d'on emanen les infor¬
macions segueixen sent les agències de premsa que
produeixen informació anònima i que es reelabora a
les redaccions per després ser difosa.
■ En aquest sentit, vostè ja ha avisat en més d'una
ocasió que els periodistes estan en via d'extinció
perquè són obrers que retoquen els comunicats de
les agències.
■ Exacte. I quan no és als comunicats de les agèndes
ho és als comunicats del serveis de comunicació de
tot tipus d'associacions de la societat, tant cultural
com econòmiques, com polítiques, que produeixen
comunicats i els periodistes en realitat l'únic que
fan es retocar-los i reproduir-los. Per tant, no pro¬
dueixen res original. En definitiva, és la comparació
entre l'artesà i l'obrer de fàbrica que es veu desposeït
del seu propi saber en la mesura que molts dels
periodistes actuals, encara que hagin estudiat i
estiguin molt ben formats, perquè mai hi ha hagut
periodistes tan formats com ara, en realitat no sempre
troben les condicions per realitzar la seva formació o
permetre que aquesta els permeti desenvolupar-se
perquè no tenen temps per fer-ho.
■ I l'abundància d'informació que genera aquest sis¬
tema plagat de gabinets de premsa i agències de
notícies, és el primer pas cap a la futura desinfor-
mació?
■ La informació d'avui té diverses característiques
quan la comparem amb altres moments de la història.
Ignacio Ramonet,
director de Le Monde
Diplomatique
Foto: Patricio Simon
I una d'aquestes característiques és la sobrein-
formació, que és un factor nou en la història de la
relació informació-societat. Les nostres societats
han estat durant mil- lennis societats sense infor¬
mació o amb molt poca informació. Tan poca que
aquell que poseïa la informació tenia el poder. Avui
en dia, la informació s'ha convertit en una cosa
tan abundant que sempre apunto que és el cinquè
element després de l'aire, l'aigua, el foc i la terra.
És una cosa que ens satura i, en efecte, aquesta
sobreinformació provoca un efecte de desinfor-
mació perquè en rebem tanta que no tenim temps
d'assimilar-la tota i tenim la impressió que ho
sabem tot quan només cal que fem un simple exa¬
men de consciència perquè ens adonem que sabem
molt poc de manera precisa i exacta sobre la majo¬
ria dels temes. I això provoca un efecte que anomeno
la "censura democràtica" perquè la sobreinformació
emmascara La carència d'informació sobre temes
realment importants mentre n'hi ha molts que són
molt poc rellevants.
ENTREVISTA
paguen els anunciats perquè la cadena el que ven
als seus anunciants són els telespectadors.
■ I en aquest model de televisió, hi observa
diferències substancials entre les cadenes públiques
i les privades?
■ En molts països, no en tots, no hi ha diferència
entre les grans cadenes del sector públic i les privades.
I això és un escàndol! Perquè podem estar d'acord o
no amb els mitjans privats però, en la mesura que
existeixen, és normal que tinguin les seves regles de
joc. Ara bé, el sector públic no té perquè fer-ho, ja
que està finançat amb els impostos i les taxes dels
ciutadans i volem que sigui diferent. Per exemple,
volem que no tingui publicitat comercial ni cap
adoctrinament ideològic del mercat, és a dir, uns
programes descontaminats. Podem exigir-ho. No
estem exigint una alimentació descontaminada?
Doncs en matèria d'informació i d'oci la contaminació
és la publicitat.
■ Vostè fa més de vint anys que critica els mitjans
de comunicació i el seu funcionament. Tot i així, si
haguéssim de mirar els aspectes positius, quins
destacaria en primer lloc?
■ El que ha millorat és la presa de consciència d'una
part cada cop més important de la societat sobre la
necessitat d'uns mitjans de comunicació amb una
ètica i una deontologia diferents. Per exemple, si
observem els països del sud d'Europa com França,
Portugal o Espanya, ens adonarem que, en el camp
de la premsa escrita, els diaris de més circulació són
aquells considerats de referència. No són forçosament
la perfecció encarnada, però són una referència on
el tractament de la informació té un cert rigor, certa
seriositat. Això no existia abans. I respecte a La
relació amb les cadenes públiques o la televisió, en
la majoria dels països, Espanya en aquest cas és una
lamentable excepció, existeixen autoritats neutrals
i objectives que vetllen per la deontologia dels
mitjans. Molts diaris han creat els defensors del lec¬
tor, i això és un progrés.
■ Vostè ha parlat de grans mitjans que són capça¬
leres de referència. Però en els últims anys hi ha
hagut moments en què tots els mass media, inclo¬
sos aquests, varen cometre els mateixos errors
Ramonet s'ha
convertit en un símbol
de l'antiglobalització
■ Fins a quin punt alguns d'aquests instruments que Foto: Xavi Sulé
ara tenim i que ofereixen la informado de manera
tan directa i fàcil, poden haver comportat,
precisament, una manca de curiositat per saber co¬
ses?
■ Sí, és així, i és que una de les conseqüènries de la
"espectacularització" i la "ficrionalització" de la
informació és que ara mateix es consumeix la
informado com a un espectacle, com una distracció
que procura plaer, el mateix que procura una ficció
«Actualment es
consumeix la informació
com un espectacle,
com una distracció
que procura plaer»
■ Sí, però no només això. Abans també es podia
vendre, però ara ens adonem que no es ven tant
perquè quan reflexionem sobre la informació, llavors
observem que és gratuïta perquè el que ha canviat
és que abans la reladó comerdal d'un mitjà significava
que es venia informado als dutadans, mentre que
ara venen ciutadans als anunciants i donen la
informado gratuïta. I llavors, qui paga tot això? Ho
espectacular, i ens hem
oblidat que informar-nos
porta la seva feina i que
cansa.
■ Abans s'informava i
ara es ven?
informatius. En aquest sentit, des del Watergate a la
Guerra del Golf hi ha hagut un procés de descrèdit
dels periodistes. Què cal fer per recuperar el crèdit?
■ Aquest descrèdit ha estat molt important. Però la
solució d'aquest problema és molt difícil. Hem passat
des de principis dels anys setanta, amb l'assumpte
Watergate, que éL el moment àlgid de l'eficàcia pe¬
riodística en termes de quart poder, als inferns de
l'assumpte Timisoara, la Guerra del Golf, Ruanda, etc.
Per què? En el meu llibre La tirania de la comunicació
tracto d'explicar-ho, entre altres coses, perquè la
informació s'ha convertit en una mercaderia, és un
gran negoci i per tant s'ha "espectacularitzat", allò
sensacional i allò que distreu en el marc de la
informació, té més importància que aquelles notícies
serioses, rigoroses... i per això aquesta "ficciona-
lització" de la informació ha tingut una sèrie de
conseqüències i algunes d'elles són aquests errors,
aquestes mentides que s'han multiplicat.
«En el marc de la informació,
allò sensacional i que distreu
té més importància que
les notícies serioses»
■ Aquest fenomen, primer, ha sorprès perquè en la
majoria dels països no s'esperava. Es pensava que
podia tenir efecte en el públic veí, però no en el
públic local. I en realitat ha estat així. Segon,
globalment es creia que calia protegir la pn'vacitat
quan aquests programes han demostrat que és ben
al contrari, que hi ha
gent que està venent la
seva privacitat i que hi
ha desenes de milions de
persones que estan dis¬
posades a comprar-la.
Aquest joc del voyeu¬
risme i de l'exhibicionisme s'ha multiplicat i, d'altra
banda, ens trobem amb la idea que qui té un preu
no és el mèrit, sinó la celebritat.
■ Vostè ha anunciat molts cops l'arribada d'un messies
mediàtic. Suposo que després del fenomen "Gran
Hermano" encara està més convençut del seu èxit.
■ Creu que hi ha gent que quan veu una guerra ja no
diferencia la realitat de la ficció i l'observa com si
realment fos una pel·lícula perquè les notícies es
venen amb unes tècniques tan similars al setè art?
■ Sí, és clar. Una mica en els dos sentits. Apocalypsis
Now o Salvar al soldado Ryan estan rodades amb les
tècniques dels reporters de guerra, mentre que les
guerres de veritat ho estan amb tècniques de cinema
de ficció, com a mínim amb un embolcall de
pel- lícules de ficció. A finals dels anys vuitanta, quan
la CNN comença a presentar amb certa continuitat
algunes crisis internacionals, ho fa posant-li un títol
com si fos una pel- lícula, incorporant-hi una música
que té molt d'impacte emocional, com en el cine, i
recorre a una sèrie de tècniques de seducció que
provenen del món de l'espectacle. I així, poc a poc,
acaba desapareixent la diferència entre la realitat i
la virtualitat.
■ Ara que parlem de tècniques de l'espectacle,
m'agradaria parlar del fenomen "Gran Hermano", que
ha tingut gran ressò a molts països europeus, entre
ells França i Espanya, i sobre el que vostè ja ha
reflexionat altres vegades. Com Huxley i Orwell deien,
aquest "univers dictatorial", el fet de saber
constantment que algú està mirant, com afecta els
mass media que saben que molta gent demana això?
De la seva Pontevedra
natal (1943), va marxar
cap a París, on dirigeix
Le Monde Diplomatique.
Ignacio Ramonet, espe¬
cialista en geopolítica i
estratègia internacional,
és professor de teoria
de la comunicació
audiovisual a la
Universitat de Denis-
Diderot. Autor d'assajos
com La golosina visual o
La tiranía de la comuni¬
cación, ha estat funda¬
dor d'ATTAC, i va ser un
dels promotors del
Foro Social Mundial
de Porto Alegre.
■ Absolutament. Quan deia que es reunien les
condicions pera un messies mediàtic no m'imaginava
que es produiria el fenomen "Gran Hermano". Els
assumptes Lewinsky, Diana de Gal·les i "Gran Her¬
mano" no fan més que confírmar-ho.
■ Aquest messies pot portar passamuntanyes i
anomenar-se sotscomandant? Li ho comento perquè
el sotscomandant Marcos reuneix les condiccions de
ficció que vostè abans comentava i perquè ha arribat
a ser més conegut que el propi president de Mèxic.
■ Òbviament Marcos és més conegut que el mateix
president de Mèxic. I, indiscutiblement, té vostè raó
en el sentit que forma part d'aquest fenomen, perquè
l'arma principal de Marcos és la imatge i el discurs
mediatitzat i no pas el fusell. I, efectivament, forma
part d'un cert tipus de discurs que emet amb convicció
i que travessa les resistències i les censures, i arriba
directament a la gent. I, en certa mesura, sí que
Marcos és un messies mediàtic, però ho és només
per a un grup molt limitat, tot i que l'ús d'Internet
que han fet Marcos i els Zapatistas han demostrat
que aquesta via existeix, que és una realitat, i que
forma part del que anomenem la mundialització.
■ Per a molta gent, Marcos representa les arrels,
José Bové significaria la terra, i vostè seria el
pensament, La ideologia. Li va bé jugar aquest rol?
■ Tant Marcos com Bové també són pensadors molt
aguts, però si puc tenir algun mèrit és que, en un
moment determinat, molts intel·lectuals havien
abandonat l'activitat del pensament crític i jo mateix,
juntament amb la gent de Le Monde Diplomatique,
vàrem creure que no
havíem d'abdicar, que
calia seguir pensant i
reflexionant, que teníem
el deure que tenen els
intel·lectuals, que en
definitiva és el d'ana¬
litzar, explicar i tractar de comprendre el moment en
què es viu. I en aquest sentit hem fet una sèrie de
proposicions com són el concepte de "pensament
únic", la descripció de la mundialització, la creació
d'ATTAC, la idea de Porto Alegre...
■ Permeti'm una reflexió. Fins a quin punt la
multiplicació que implica l'existència d'Internet ha
comportat que, per a molta gent, tant Marcos, Bové
com vostè s'hagin convertit en un producte a vendre
«El futur del periodisme
dependrà de l'ús definitiu
d'Internet i de l'estabilització
dels grans grups mediàtics»
de l'antiglobalització quan precisament aquesta era
una de les crítiques que es feia. En algun moment ha
tingut la sensació que l'estan venent?
■ No tinc els nivells d'«espectacularitat» de Marcos
o Bové, però elLs dos, als quals conec molt bé,
efectivament són conscients d'això. I la seva tesi és
que en l'actualitat no es pot tenir només una
estratègia política o d'enfrontament polèmic. Cal
també una estratègia mediática. En aquest sentit,
són moderns. Però tant Bové com Marcos saben
quan els utilitzen, quan es deixen utilitzar i
quan no.
■ Per finalitzar, com veu el periodisme del futur?
■ Serà sorprenent i, probablement com sempre,
dependrà de com es desenvolupin les tècniques de
comunicado. I, ara per ara, és un misteri. Actualment,
quan Internet només té dnc o sis anys de vida tal i
com l'entenem, no sabem encara quin serà l'ús
definitiu de la xarxa. I de l'ús definitiu d'Internet,
així com de l'estabi li tzadó dels grans grups mediàtics,
dependrà en gran part el periodisme del futur.
La lluita de David contra Goliat
■ Quin paper juga actualment Le Monde Diplo¬
matique en el món de la premsa?
■ El paper de David contra Goliat. És una veu
discordant, crítica i independent perquè és un diari
que pertany, en part, als seus propis periodistes i
lectors i, d'altra banda, pertany al grup Le Monde,
el cos central del qual són els periodistes del diari.
I per tant, ens trobem amb una estructura
relativament protegida i aquesta autonomia ex¬
plica que ens expressem amb tota llibertat, tot i
que no sempre amb tota pertinència, perquè la
pertinència depèn de la intel·ligència, de la
creativitat i de la imaginació de cadascú. Però els
limits d'expressió estan marcats per aquests
elements i no per qualsevol pressió que vingui de
l'exterior. Això és el que explica l'originalitat i la
singularitat de la música de Le Monde Diplomatique
en el concert general mediàtic actual.
■ El seu diari dóna una gran importància als conflictes
del Tercer Món. Ho fan per contrarrestar la poca
informació que se'ls hi dóna entre la resta de mitjans
de comunicació o simplement perquè és part de La
seva tasca?
■ Per les dues coses, la informació no pot limitar-se
a una desena de països. La majoria dels diaris només
parlen dels països decisionals i només quan hi ha
una guerra, un cataclisme, es parla d'ells i irrompen
als mitjans acompanyats d'un drama que ha de passar
una frontera de cert nombre de morts, que és la quota
que s'ha de pagar per poder entrar en aquest siste¬
ma. A vegades, ens diuen que som tercermundistes.
I nosaltres responem que no ho som en absolut, però
que la majoria dels mitjans són primermundistes.
Nosaltres, en canvi, des de Le Monde Diplomatique
tenim una visió realment mundial i planetària dels
problemes.


«La informació és el cinquè element»

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert