Marina, José Antonio

Revistes Catalanes amb Accés Obert

REFLEXIÓ
La responsabilitat etica
dels mitjans de comunicació
per José Antonio Marina
1
Durant molts anys em vaig dedicar a
investigar els mecanismes creadors de
la intel·ligència, és a dir, com produeix
invencions meravelloses: la pintura, la
música, la literatura, la ciència, la
tècnica, les empreses econòmiques, els
sistemes polítics. Mai no m'hauria
imaginat que escriuria sobre ètica, ja
que em semblava un sistema normatiu
necessari, però on la creativitat no era
possible. Vaig trigar a adonar-me que
m'havia deixat intoxicar per les idees
vigents, que em van impedir veure
que l'ètica és la màxima creació de
la intel·ligència, perquè consisteix
a resoldre de la manera més ade¬
quada els problemes més complexos,
profunds, urgents i dramàtics que
l'ésser humà es planteja: els que es
refereixen a la seva felicitat i a la digni¬
tat de la convivència. Vaig comprendre
que la història humana era un esforç
per allunyar-nos de la selva, on el peix
gran es menja el menut, i per crear un
nou àmbit de vida. Som animals llestos
i volem convertir-nos en animals
dotats de dignitat. Es tracta, doncs,
d'una redefinició de l'ésser humà, de la
creació d'una naturalesa nova. I això
és el súmmum de la creativitat i la
innovació.
Per això, m'agrada distingir entre
la responsabilitat deontològica i la
responsabilitat ètica. Anomenem
deontologia al repertori de deures
inherents a la bona pràctica d'una
professió. Un periodista no ha de
mentir, ni calumniar, ni fer apologia
del terrorisme, ni atemptar contra
l'honor o contra la infància, etc. Són
deures elementals i imprescindibles.
No obstant això, quan parlo d'ètica
parlo d'una cosa més important. Etica
és el conjunt de valors i normes neces¬
saris per construir un món basat en la
dignitat de les persones. No és una
instància reguladora -com la deonto¬
logia- sinó creadora, constructora de
realitats que encara no existeixen. Es
tracta d'ampliar la llibertat, el benes¬
tar, els nivells de justícia i, en última
instància, el capital comunitari d'una
societat. A aquest concepte de "capital
comunitari", que considero d'una
importància extraordinària, m'hi refe¬
riré més endavant.
Estudiar la responsabilitat ètica dels
mitjans de comunicació té una
importància excepcional perquè són
institucions amb poder i perquè la seva
situació dins de l'espectre de poders
d'una democràcia és ambigua. Malgrat
que tot el que diré es refereix als
mitjans de comunicació en general,
parlaré de la premsa, per brevetat i pel
I"Els mitjans públicshaurien de ser correctorsde la lògica de mercat"
simbolisme que aquest terme manté.
Així doncs, quan parli de premsa, em
refereixo als mitjans de comunicació
en general. La premsa lliure és, sens
dubte, una peça imprescindible per
al manteniment de la democràcia.
Tanmateix, no té cap legitimitat repre¬
sentativa, cosa que de vegades
produeix una situació confusa. El món
financer també té influència política,
però no amaga que defèn els seus
interessos empresarials. En canvi, la
premsa s'atribueix la defensa de
l'interès públic. Però, d'altra banda,
només representa els interessos dels
seus propietaris o de la seva empresa,
fet que, sens dubte, ha de produir
seriosos maldecaps a molts
periodistes. Aquí sorgeix la
contradicció: una institució que
teòricament defèn l'objectivitat
i el bé comú, és alhora una
empresa econòmica que, com
totes, defèn els interessos dels seus
propietaris i ha de comptar amb els
clients. Assenyalo aquest últim aspecte
perquè en aquest assumpte, com en
tots els que afecten l'espai públic, els
ciutadans són els que en últim terme
determinen la qualitat d'una democrà¬
cia. El mal és que els lectors de diaris
són pocs i, a més, sovint el que volen
no és informar-se, sinó que el diari o la
ràdio els donin la raó. Per això sinto¬
nitzen amb el mitjà que reforça les
seves opinions. I els espectadors de
televisió formen part d'un sistema que
afavoreix la passivitat. La televisió està
relacionada amb l'àmbit del
descans i fomenta en els seus
usuaris una actitud compren¬
sible de relaxació, descans i
absència de crítica.
2
Quin tipus de poder té la premsa?
Utilitzaré una definició molt àmplia
de "poder". Té poder aquell qui acon¬
segueix determinar l'acció d'una altra
persona. A pesar de la varietat de les
seves formes -familiars, econòmiques,
laborals, polítiques- crec que el poder
"Una institució que defèn
l'objectivitat i el bé comú
també defèn els interessos
dels seus propietaris"
El filòsof José Antonio Marina va ser l'encarregat de la conferència inaugural de la jornada sobre els mitjans publics.
sempre s'exerceix només mitjançant
quatre mecanismes, és a dir, que ningú
no té poder si no pot posar-ne en
marxa algun:
1. La capacitat d'infligir càstigs: Una
definició antiga assenyalava que el
poder és la capacitat de fer mal.
Quan Max Weber definia l'Estat
com "el monopoli de la violència
legal", es referia a aquest meca¬
nisme.
2. La capacitat de donar premis: Es
una de les formes més evidents
d'exercir el poder. El poder polític
l'exerceix amb tota eficàcia i el
mateix succeeix amb el poder
econòmic. Els diners són un proce¬
diment universal de recompensar i
és per això que pagant sant Pere
canta. Els premis poden variar
molt. La bellesa o el sexe ho són.
D'aquí deriva el seu poder.
La capacitat de canviar les
creences i els sentiments d'una
persona o d'un grup: Es el poder
dels seductors, els agitadors de
masses, els pensadors influents, els
mestres religiosos. Aquí hauríem
"La premsa pot castigar,
premiar, influir en creences
i sentiments, i reduir les
alternatives d'una persona"
d'incloure el que Weber anome¬
nava "poder carismàtic".
4. La capacitat de limitar les possibi¬
litats d'acció o de forçar una
resposta: És un poder estratègic,
no directe. Quan un jugador
d'escacs fa escac, força l'altre juga¬
dor a salvar el rei. Si una empresa
abaixa els preus obliga les altres a
abaixar-los per sobreviure. La
ignorància és una limitació i per
això qui pugui mantenir la
ignorància disposa d'un meca¬
nisme indirecte de poder. Niklas
Luhmann, un dels sociòlegs més
importants de l'actualitat, defi¬
neix el poder com la capacitat
de limitar les alternatives d'una
altra persona, reduint-li la
informació o, dit d'una manera
més tècnica, "reduint la
complexitat a la seva manera". Ja
veurem què significa això.
Quins mecanismes de poder maneja la
premsa? Tots. Pot castigar, premiar,
influir en creences i sentiments, i
reduir les alternatives d'una persona.
D'exemples de distribució de premis i
càstigs, en podem veure tots els dies. I
15
REFLEXIÓ
també de la influència sobre les
creences i els sentiments. Les campa¬
nyes per induir sospites o propagar
pors formen part d'aquest mecanisme
de poder.
L'últim mecanisme de poder és extra¬
ordinàriament important per a la
premsa. No es tracta de desinformar o
d'enganyar, sinó d'esquematitzar la
realitat. El que succeeix és sempre
complex. Tirant llarg, excessivament
"La premsa lliure és, sens
dubte, una peça imprescin¬
dible per al manteniment
de la democràcia"
complex per entendre-ho, fet que
imposa una reducció de la complexi¬
tat. I aquest és un procediment molt
arriscat. Tot missatge polític selec¬
ciona una part de la informació per
arribar al públic. I els diaris també ho
fan, sense advertir que fan simplifica¬
cions que poden alterar la realitat
sense mentir.
Aquest concepte del poder sembla que
dóna la raó a lord Acton: El poder
corromp i el poder absolut corromp
absolutament. En efecte, si un poder és
capaç de dirigir de manera absoluta la
"La gran tasca de la premsa
és proporcionar al ciutadà
eines per exercir millor
la seva ciutadania"
sistema educatiu disposa de gran
poder, el qual s'exerceix bé quan
s'utilitza l'educació per augmentar les
capacitats, les oportunitats, el sentit
crític, la responsabilitat i la llibertat
real dels alumnes. I malament, quan
s'adoctrina i es fomenta la submissió i
el servilisme. La legitimitat del poder
democràtic depèn de la seva capacitat
d'augmentar el benestar i les possibili¬
tats del ciutadà. Luhmann considera,
amb raó, que una de les
funcions de la democràcia és
"mantenir la complexitat real
en la comunicació política".
Recordin que Rousseau, en la
teoria del contracte social, va
apel·lar a la "voluntat general" com a
legitimació de les decisions polítiques.
Aquesta "voluntat general" era una
ficció simplificadora, perquè només
podia assolir-se mitjançant la unani¬
mitat. La vertadera democràcia és el
respecte i la gestió de la comple¬
xitat social, quelcom extremadament
complicat perquè ha de guiar-se per la
voluntat majoritària, però defenent
alhora les minories i els desitjós
d'identitat i de diferència.
Doncs bé, la premsa compleix la seva
responsabilitat ètica quan augmenta
la capacitat d'acció, d'ajustament a
la realitat, de llibertat dels seus
lectors, per mitjà de la infor¬
mació. La gran tasca de la
premsa, per tant, és proporcio¬
nar al ciutadà aquelles eines
que li permetran exercir millor
la seva ciutadania.
voluntat dels sotmesos, es converteix
en un perill per a la llibertat. Però, és
l'única forma d'exercir el poder? La
tesi que defenc és que el poder pot
exercir-se decentment o indecent.
S'exerceix indecentment quan limita el
poder de decisió i d'alternatives dels
individus. S'exerceix decentment quan
augmenta el seu poder d'acció.
L'educació n'és un exemple clar. Un
Abans he parlat del concepte de "capi¬
tal comunitari". Aquesta noció, elabo¬
rada per Halifax, Putnam, Coleman,
Fukuyama i altres sociòlegs, es defi¬
neix com: "el conjunt de valors comuns
en una societat, la forma establerta de
resoldre els conflictes, el funcionament
de les institucions, els estàndards de
justícia, el nivell de confiança i la parti¬
cipació en les activitats publiques".
Quan és gran, produeix una millora de
l'espai públic, de la seva racionalitat.
És un índex de la intel·ligència social,
que és la que produeix fenòmens
emergents de sociabilitat a partir de la
interacció dels individus. No oblidem
que la noció de l'espai públic com a
àmbit del debat fou la gran proposta
de la Il·lustració. "El concepte d'esfera
"Sovint eLs lectors
no volen informar-se,
sinó que el diari o la ràdio
els donin la raó"
pública -escriu Daniel Innerarity-
al·ludeix a aquest discurs en el qual
es discuteixen les evidències col·lec¬
tives, es revisen normes i valors,
s'actualitzen críticament les tradicions,
es ponderen les aspiracions col·lec¬
tives, s'identifiquen els problemes i
se'n debaten les solucions. Aleshores
allò públic seria el conjunt de procedi¬
ments mitjançant els quals es formu¬
len, discuteixen i adopten les decisions
polítiques col·lectives. El públic carac¬
teritza allò que és d'interès general i
apel·la a un espai d'acció en el qual
tots els membres d'una comunitat polí¬
tica resolen de forma dialògica els
"El deure ètic dels mitjans
de comunicació és
col·laborar en l'augment
del capital comunitari"
assumptes que es refereixen a tota la
societat. La idea d'espai públic i altres
conceptes similars com ara bé comú,
interès general, opinió pública, publici¬
tat, i contraposicions com esfera
pública i àmbit íntim, transparència
i secretisme, funció pública i via
privada, exclusiu i comú, multilateral i
unilateral, són elements importants en
la semàntica de les societats democrà¬
tiques modernes. Són conceptes que
estan, implícitament o explícita en els
textos constitucionals".
El deure ètic dels mitjans de comuni¬
cació és col·laborar en l'augment del
capital comunitari. Estaran disposats
a complir-lo? Espero que sí, però, en
última instància, serà la ciutadania qui
en tingui l'última paraula. Una ciuta¬
dania submisa i sense esperit
crític acceptarà qualsevol
cosa. Una ciutadania activa
pressionarà -exercint, entre
altres coses, el seu poder
de compra del diari o de
connexió a una cadena de ràdio o
de televisió- per impedir abusos
mediàtics. L'ideal és que la premsa
col·labori amb la construcció
d'aquesta ciutadania crítica, autò¬
noma i activa, però, per si no ho fa,
hem d'acudir a l'altra gran font de
formació ciutadana, l'educació.
L'escola, que és una institució per la
llibertat, ha de formar lectors i espec¬
tadors crítics, capaços de rebel·lar-se i
capaços de participar.
Fa un parell d'anys vaig engegar una
iniciativa anomenada "Mobilització
educativa de la societat". Es basa en
dos lemes fonamentals. Un és el més
savi que he escoltat mai en
educació. Es tracta d'un
proverbi africà que diu:
"Per educar un nen fa falta
la tribu sencera". El segon
és una conseqüència del
primer: "Per educar bé un nen, fa falta
una bona tribu". Seria fantàstic que
vostès, com a periodistes, col·labo¬
ressin en aquesta tasca, que aconse¬
guiria lectors i espectadors més
intel·ligents i crítics que, alhora, exigi¬
rien uns mitjans de comunicació més
creatius, rigorosos i responsables.
Poden informar-se del que fem a:
www.movilizacioneducativa.net.
És possible que em titllin d'ingenu i
creguin que és impossible redreçar la
situació, perquè el món del poder és
irrecuperable. La temptació del desà¬
nim ens amenaça a tots. Professo un
optimisme humil i tossut. Fa un parell
d'anys vaig fer el pròleg per a la reedi¬
ció d'un gran escriptor espanyol, Max
Aub. Va tenir la mala fortuna de coin¬
cidir amb una generació de genis, cosa
que va enfosquir la seva obra. En
repassar els seus textos vaig topar amb
l'epitafi que havia escrit per a la seva
tomba i em va semblar una frase tan
noble i commovedora que me l'he
apropiada, no per a la meva tomba,
sinó per a la meva vida. Diu el
següent: "Vaig fer el que vaig poder".
Estic segur que si tots seguíssim
aquesta recomanació, molts dels
problemes que considerem insolubles
es dissoldrien com un sucre esponjat
en un got d'aigua. íí
17


La responsabilitat ètica dels mitjans de comunicació

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert