Pérez de Rozas, Emilio

Revistes Catalanes amb Accés Obert

OBITUARI
La mort, el passat
9 d'octubre,
del fotògraf
Paco Algersuari a
noranta anys d'edat
va deixar el
fotoperiodisme sense
un dels seus referents
més entranyables.
Durant mig segle
Alguersuari,
col·laborador de
l'agència EFE i d'El
Mundo Deportivo
des de 1955, va
immortalitzar els grans
esdeveniments
esportius. Va cobrir
vint-i-cinc edicions del
Tour i de la Vuelta,
vint del Giro i sis jocs
olímpics, per citar
algunes competicions.
El 1961 va aconseguir
el World Press Photo i
el 1985 l'Ordre
Olímpica del COI,
entre altres premis.
El senyor Paco
o la crisi del
fotoperiodisme
I Emilio Pérez de RozasFotos: Arxiu familiar Alguersuari
Eren uns éssers especials. I vosaltres
m'entendreu. Gent nascuda per lluitar,
per inventar-se la seva pròpia vida, per
crear el seu propi estil (impossible de co¬
piar, de transmetre, de convertir en lle¬
gat), una manera massa peculiar de
treballar, d'entendre i aprendre la pro¬
fessió, de practicar la fotografia i, sobre¬
tot, el fotoperiodisme.
No tenien estudis ni els necessitaven. Ni
els volien comprar ni adquirir. És més, ni
tan sols se'ls podien permetre, pagar.
Però, no obstant això, entre ells parlaven
d'intrusisme, una paraula oblidada a la
nostra professió però que, en els temps
que jo era nen, i fins a jove, sí, fins a jove,
anava a llengües de tothom.
Em direu que viure de la fotografia,
quan només hi havia la fotografia, és a
dir, quan no hi havia una altra imatge a
part d'aquest document mig de paper
mig de cartró, en blanc i negre ("Emi¬
lio", em deia el pare, "la vida és de co¬
lors però les fotos han de ser en blanc i
negre"), era ben fàcil. Després, la televi¬
sió ho va complicar tot. Bé, tot no, fins
que no van sortir les imatges de les
meuques fent sexe als porxos de La Bo-
queria a El País, tothom mirava cap a
una altra banda; per tant, encara no ens
han eliminat, i tampoc el paper.
Ells, que consti, aquells paios que tenien,
com el pare, tota la paret, tota, del labo¬
ratori a vessar de 100.000 telèfons; ells,
els qui passejaven les ungles de les mans
tenyides del marró del revelador; ells, ca¬
paços d'aixecar-se feliços a les quatre del
matí per anar a un incendi; ells, com el
pare, capaços d'abandonar el diumenge
la taula familiar a les tres per anar-se'n al
futbol -quan a moltes llars encara no ha¬
vien començat ni a dinar-, sentint la
dona dir-los: "Però, Carlos, tu què hi vas
a fer? A pintar les ratlles del camp?"; ells,
insisteixo, van ensenyar amb el seu exem¬
ple, però mai. mai, van obrir un despatx,
una escola o una facultat.
Es consideraven periodistes, però res
més lluny de la realitat. Difícilment es
pot considerar periodista aquell que
tenia dificultats serioses per escriure un
peu de foto. Si hi havia gent, abans i ara,
que només serveixen per a això, ells eren
molt més. Eren, i això feia mal, i molt, als
seus diaris, als mateixos directors. Als
que manaven a les redaccions els empi¬
pava no tenir-los sotmesos, tot i que gau¬
dissin enviant-los allà on ni hi havia
notícia ni s'esperava, o maltractant el
seu material escollint la pitjor foto de
totes les que havien dut al diari. "Si no
volies que sortís publicada aquesta foto,
no l'hauries d'haver enviada, perquè te¬
nies molts números que a aquest ximple
li agradés l'única foto que a tu no
t'agrada", li deia l'oncle Manolo al pare
cada matí, quan veia, a les pàgines de
gravat al buit, el resultat de la seva atra¬
fegada jornada. Per no ser no eren ni de
plantilla, no estaven en nòmina, eren
Paco Alguersuari amb un laboratori portàtil. Sempre va espavilar-se per superar els inconvenients. Foto: José Maria Alguersuari
simples col·laboradors. Per això van ser
els més durs de la nostra professió.
Si en parlo, d'Alguersuari. Merletti,
Brangulí, Bert, Campaflà, Dimas, Pos-
tius. Valls, Sáenz Guerrero, Soteras,
Seguí. Pérez de Rozas i tants altres que
oblido, de ben segur, és perquè mai no
he conegut gent com ells. Van ser una
benedicció per a la nostra professió. Ho
van ser. I van ser. també, sí, els dolents
de la pel·lícula,els maltractats, els fills de
Tarzan, els solitaris. Però només ells eren
als llocs. Els periodistes, aquests que sí
que havien fet la carrera, no tenien ne¬
cessitat d'anar als llocs on passaven les
coses. Trucaven a casa i qualsevol Pérez
de Rozas els explicava el que havia vist.
com era el lloc, la dimensió de l'incendi,
qui hi havia, qui havia mort, els ferits i
quant de temps van trigar a sufocar-lo. I
ells escrivien la nota. I l'acompanyaven
de la foto. I s'oblidaven de la signatura,
la signatura del fotògraf que sí que hi
havia estat. Mai un redactor que va voler
signar una nota es va oblidar de la si¬
gnatura. La del fotògraf, tot sovint.
premis, per a Magnum, per a l'exposició,
per a les guerres. Ni surt a compte. Pitjor
encara, els mòbils i les minicàmeres di¬
gitals han acabat d'enterrar-los. Ara
tothom es creu fotògraf.
"La seva obsessió era no
perdre's el moment, ser al lloc
adequat en el moment just. A
terra o enfilat dalt d'un escala
Per això eren d'una pasta especial. Per¬
què els van obligar a viure al marge de la
llei. De la llei del periodisme, de la llei
de les redaccions, del sibaritisme de les
taules i les signatures. Per això continuen
havent-hi periodistes i gairebé ja no que¬
den fotoreporters. Els que hi ha, o quel¬
com de semblant, treballen per als
UN CAÇADOR D'IMATGES
Una d'aquestes últimes bèsties
ens ha deixat fa uns mesos des¬
prés d'acompanyar-nos durant
noranta anys. I quan dic bèstia,
dic bèstia! Un autèntic animal del
fotoperiodisme, un caçador d'imatges, un
rastrejador de notícies, un gladiador de
la carretera, un pare que, equipat amb
càmeres mediocres i un laboratori de
butxaca, de lavabo, va crear una família,
els fills del qual van engrandir-ne el co¬
gnom; van fer, sí, millors fotos, més ní¬
tides. de millor qualitat, que es mantenien
107
Un petit incident en una cursa de karts durant la dècada dels anys seixanta. Alguersuari va cobrir un bon nombre d'esports.
en el temps, però, mai, mai, mai, van he¬
retar-ne l'olfacte. Perquè era un olfacte
de gos caçador, de terrassà, de vividor.
De "caçavides".
La vida de la gent d'aquesta mena, la
vida del senyor Paco, aquesta generació
de "l'arribar i moldre", es dedicava, úni¬
cament i exclusiva, al reporterisme. I els
importava ben poc on havien d'anar, en
quines condicions i què hi anaven a fer.
Com fer-ho formava part de la seva per¬
sonalitat, de la seva manera de treballar.
I, en això, en això sí que hi havia distin¬
cions, diferències. Per exemple, al senyor
Paco, li importava poc com fer-ho i, fins i
tot, el resultat final. La seva obsessió era
no perdre's el moment, ser al lloc ade¬
quat en el moment just. A terra o enfilat
dalt d'una escala. A peu o damunt d'una
Vespino. I, després, el resultat era l'ins¬
tant, no si la foto estava ben enquadrada,
ben editada, enfocada o no, trepidada o
no, amb el diafragma correcte o la velo¬
citat adequada. Ell segresta l'instant
("l'instant decisiu", que va definir Car-
tier-Bresson) i se l'enduia a casa. O al
vàter de l'hotel. O al cotxe. I, l'endemà, a
un altre lloc, a una altra cuneta, a una
altra escala. A la seva.
Deixeu-me que us relati alguns exemples
d'aquesta vida de guineu esquiva del se¬
nyor Paco. Sí, ja sé que ho heu llegit a al¬
tres llocs, però deixeu-me que em
repeteixi. Va ser un dels meus primers
treballs. Ni tan sols havia acabat Ciències
de la Informació a la Universitat de
Bellaterra, així en deien llavors (el 1972)
a la carrera de Periodisme. Feia feines de
secretari de redacció, si fa o no fa, a la des¬
apareguda, meravellosa i satírica (com
gaudiríem ara amb l'"01ivergate") revista
Barrabás, tot un èxit del periodisme
"Segrestava L'instant i se L'enduia
a casa. 0 aL vàter de L'hoteL.
0 aL cotxe. I l'endemà, a una
altra cuneta o escala. A La seva"
esportiu. I el meu cap i mestre,Alex J. Bo¬
tines, em va dir un dia, sense més:
"Chavalito, viuràs una experiència insu¬
perable. Te'n vas al Ral·li de Montecarlo
amb el Paco Alguersuari". Jo, que havia
sentit molt a parlar dels Alguersuari per¬
què a casa només es parlava d'ells -i, és
clar, del senyor Paco-, em vaig fregar les
mans i vaig pensar: "De puta mare: Mon¬
tecarlo, cotxes, curses, un somni".
Ha. ha, ha. Sí, sí, sí. El "Boti" sabia on
m'enviava. Jo, no. Res del que vaig veure
i vaig viure en aquell viatge s'ensenyava
(s'ensenya) a les facultats, però vaig
aprendre com si hagués fet un màster al
New York Times. O més, molt més!
Aquella mateixa nit em va trucar el se¬
nyor Paco: "Chavalito", i insisteix amb el
"Chavalito", "m'ha dit l'Alex que véns
amb mi. Estigues demà a casa a les cinc
del matí". A les cinc del matí? "Surto en
punt i ni per l'Alex m'espero".
I allà era jo a les cinc del matí. Ni la
Palmira, ni la meravellosa Pal¬
mira, la dona del senyor Paco,
s'havia llevat a aquella hora.
Però sí que hi havia uns amics
íntims de Pamplona del se¬
nyor Paco, que s'afegien al
viatge perquè a l'Alguersuari li sortis¬
sin millor els comptes. Es a dir, per
compartir despeses. I jo allà, de júnior.
Després d'un munt d'hores de viatge i
més de deu entrepans, arribem a Mon¬
tecarlo. I entrem a la sala de premsa
del ral·li per recollir les acreditacions.
No era fàcil, no, perquè, a més del seu
passi de pàrquing (imprescindible per
poder accedir als trams de la cursa), el
108
senyor Paco s'havia compromès a
aconseguir un segon cartellet per a
l'amo de l'hotel i així aconseguir aba¬
ratir una mica l'allotjament.
Com aconseguiria una segona acredita-
ció? Ben fàcil: al maleter duia un im¬
mens cartell de toros que s'havia fet
imprimir a les Rambles: El Viti, El Cor¬
dobés i Louis Vagner. O una cosa així. És
a dir, el nom del cap de premsa del ral·li.
Quan el va estendre sobre la taula del
cap de premsa, aquell paio va al·lucinar.
I, és clar, li va donar un segon passi.
"Chcivalito", em va dir quan ens n'anà¬
vem a dormir, "demà ens aixequem a les
quatre del matí. Els primers cotxes arri¬
ben a les cinc, dalt de la muntanya".
Collons, les quatre del matí! Ja sabia en
Botines, ja, què feia!
I a dos quarts de cinc ens en vam anar
cap a la muntanya. I arribem al cinquè
revolt. No cal ni dir que no hi havia ni
déu, que érem els únics a la muntanya. El
senyor Paco va obrir novament el male¬
ter i va treure una immensa pancarta de
plàstic, impecablement feta, amb el logo¬
tip de la marca de bugies Champion.
Va lligar la tanca a un arbre i em va fer es-
tendre-la i fer de pal a l'altre costat. És a
dir, la pancarta se subjectava, en ple revolt,
entre l'arbre i jo. I la movia a mesura que
arribaven els participants i traçaven el re¬
volt davant del cartell que jo i l'arbre sos¬
teníem. Tot il·legal, és clar. Després, la
setmana següent, vaig veure que alguna
d'aquestes fotos sortia a diverses publica¬
cions espanyoles en anuncis titulats:
"Champion va ser a Montecarlo".
I així vam anar fent fotos i més fotos a
diversos trams. Gairebé sempre amb
participants modestos, molts espanyols i
francesos. El senyor Paco, a les nits, es
tancava al bany de l'hotel i, gairebé a les
fosques, de manera molt, massa, caso¬
lana, es passava hores copiant fotos. I al
matí següent ens presentàvem a la sor¬
tida del tram a vendre-les als partici¬
pants, els quals les adquirien encantats,
admirats de tenir-ne les fotos tan aviat.
Poc importava que als dos anys aquestes
fotos s'engroguissin. Eren, més que mai,
instantànies. És a dir, fotos del moment.
I així va fer el senyor Paco 32 ral·lis de
Montecarlo, 26 Tour de França, 20 Giro
d'Itàlia o sis edicions dels Jocs Olímpics.
Als jocs de Moscou es va endur fins i tot
una Vespino, com si fos el cartell de la
corrida del senyor Vagner.
El senyor Paco fou prodigiós. Un mestre
sense alumnes. Un home que va arribar
a enviar rotlles de fotos amb coloms mis¬
satgers. Un bonàs a qui li queien els
Trap, amb amics, envoltat de queviures,
d'entrepans, de llonganisses, de tanques
il·legals i líquids de laboratori.
Aquest mestre va morir a mitjan octu¬
bre. Ja us ho fareu, nens de les "unis"
que aspireu a ser éditorialistes de t... no
heu conegut un dels més grans. Jo sí! Jo
li he subjectat la tanca de plàstic
de Champion i l'he ajudat a
vendre les seves fotos gro¬
guenques. I, sense ser-ho, o ho
vaig ser, que coi!, puc dir que
vaig ser el seu fill. Perquè així
em sento. Vaig tenir, ja veieu, més sort
que vosaltres.
PD: Quan va morir el senyor Paco li
vaig enviar, és clar, un SMS al seu fill
Jaime i aquesta va ser la seva contesta-
"Fou prodigiós Un mestre
sense aLumnes. Un home que
va arribar a enviar rotlles de
fotos amb coloms missatgers"
Una aparatosa caiguda en plena carrera durant un Tour, als anys seixanta
coneixements, les picardies, de les mans, i
no tenia ningú al costat per collir-les. Per
això el "Boti" em va enviar a Montecarlo,
perquè veiés com treballava un dels mes¬
tres del fotoperiodisme, del reporterisme
del segle passat. I cap allà me'n vaig anar,
sense saber que viatjava amb la família
ció, que comparteixo i que em va posar 2O
la pell de gallina: "L'Internet, Emilio, ™
on
ha acabat amb el diferencial del talent, ™
LU
de l'enginy i la determinació d'aixecar- £
o
se a les cinc del matí. Així era el meu <
on.
pare. Així era el teu. Així eren ells, una ^
generació única, insubstituïble", [j ^


El senyor Paco o la crisi del fotoperiodisme

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert