Benach, Joan-Anton

Revistes Catalanes amb Accés Obert

0 BITU A RI
El 2 de juny moria
Gonzalo Pérez de
Olaguer a 71 anys
d'edat. Degà dels
crítics teatrals de
Barcelona, és
recordat, entre moltes
altres coses, per les
seves crítiques des
d'El Periódico de
Catalunya, on ja
escrivia tan bon punt
es va fundar el rotatiu.
Bona part de les seves
vivències han quedat
recollides en el llibre
Els anys difícils del teatre
català (Arola Editors),
presentat el passat mes
de febrer i que va
servir per retre un
darrer homenatge al
seu autor. En aquest
article Joan-An ton
Benach, amic de Pérez
de Olaguer, repassa la
seva trajectòria.
Pérez de Olaguer,
el crític de
la generositat
IJoan-Anton BenachFoto: Guillem Huertas
El 4 de juny, el món del periodisme i el
del teatre van coincidir en el comiat de
Gonzalo Pérez de Olaguer (Gènova,
1936), mort dos dies abans a l'Hospital
del Sagrat Cor de Barcelona. Va ser
una autèntica gernació la que es reuní
al tanatori de la Ronda de Dalt. Vet
aquí, però, uns mons aplegats d'una
manera clarament asimètrica. Al
costat de la nombrosa representació
de la professió periodística, amb el
degà del Col·legi al capdavant, hi havia
la molt més àmplia del sector de les
arts escèniques de Catalunya, en totes
les seves branques: actrius, actors,
directors, empresaris, gestors de sales...
Quan els rituals obituaris són aliens a
les servituds dels compromisos i els
protocols pel fet que es fonamenten en
amistats i afectes sincers, els que hi
participen dibuixen amb molta clare¬
dat el paisatge que freqüentà la
persona que ens ha deixat. I en el cas
del comiat de Pérez de Olaguer no
només això. També l'arrelament voca¬
cional a un univers artístic al qual va
servir amb absoluta generositat.
Prèviament, però, aquest univers
l'havia seduït amb l'esquer d'alguna
activitat, qui sap si més plaent, però en
tot cas ben distinta. Vull dir, simple¬
ment, que Pérez de Olaguer va arribar
al periodisme després de sentir-se atret
pel teatre i per les diverses expressions
de les arts escèniques. El seu ha estat
un cas de professionalisme especialit¬
zat exercit amb una convicció i una
obertura d'horitzons exemplars.
Quan el 1956 es matriculà a Farmàcia,
i abans d'adonar-se que havia triat uns
estudis equivocats, va decidir que volia
dirigir el Teatro Español Universitario
(TEU) de la facultat. Allà va fer els
primers muntatges teatrals que ben
aviat, i abans de deixar la Universitat,
va compaginar amb els del grup que ell
fundà dins de l'Agrupación Literaria
Ibero-Americana. Un cop aquesta va
desaparèixer, i un any després de
tornar d'un curset parisenc, el 1961, la
penya "Carlos Lemos" l'animà a inte¬
grar-se en el moviment dels "indepen¬
dents". Així va néixer el Grupo Teatral
Bambalinas que va funcionar sota la
seva direcció entre 1963 i 1968, estre¬
nant autors notables (Max Frisch,
Arrabal, Rodríguez Buded...) i partici¬
pant a l'Aliança del Poble Nou en la
cèlebre operació reivindicativa "Off
Barcelona". Mentrestant, va obrir la
Llibreria Metropolitana al número 31
del carrer de la Canuda, on hi hagué
sempre un fons important de teatre,
cinema i poesia. Aquell petit cau,
d'altra banda, es convertí en lloc de
trobada i tertúlia dels professionals de
l'escena local i de les companyies de
Madrid que visitaven Barcelona.
A partir de 1965 la Llibreria Metropo¬
litana va ser també la raó social de
El conegut critic teatral Gonzalo Pérez de Olaguer, que va morir el passat 2 de juny, en una imatge presa a la redacció d'El Periódico.
Yorick. Revista de Teatro, publicació
mensual que Gonzalo Pérez de
Olaguer va fundar juntament amb
Francesc Jover, i que es nodria de
crítiques, reportatges, cròniques i
articles de reflexió i teoria de l'art
dramàtic. Ben aviat va inserir a cada
número un text teatral. Yorick va
permetre a Pérez de Olaguer obrir-se
plenament a la professió teatral
autòctona i a autodisciplinar-se en
l'exigència d'escriure regularment
sobre l'actualitat teatral. Tot i ser
l'home clau que dirigia i encomanava
les col·laboracions, la direcció de
Yorick la van haver de signar altres
(Mari Cruz Hernández, Antoni
Plaja...), ja que ell, aleshores, no tenia
el carnet de periodista; els estudis
preceptius per obtenir-lo els havia
deixat poc després de començar-los.
Desapareguda de Barcelona l'Escuela
Oficial de Periodismo, l'aprovació dels
cursos exigia dues breus estades cada
any a Madrid, per als exàmens, però la
revista, la llibreria i altres afers que el
van implicar directament en l'acció
teatral -com la direcció artística del
Capsa, que va assumir per dues tempo¬
rades a partir de 1969-, li feien pospo¬
sar sine die la decisió d'enfrontar-se a
les assignatures pendents.
Ha estat un cas de professiona¬
lisme especialitzat exercit
amb una convicció i una
obertura d'horitzons exemplars
No va ser fins deixar el Capsa i que la
botiga i Yorick entressin en un declivi
inexorable, mentre comprovava que
de les col·laboracions (Mundo, Diario
de Barcelona, Reseña, Primer Acto,
etc.) tampoc no podia viure, que
acceptà de treure's el títol de perio¬
dista, com jo li recomanava des del
1967, que començà la nostra amistat.
"Aquesta -li agradava de dir- va
quedar segellada per sempre, una nit
de 1971, en una cafeteria del passeig de
Gràcia, on em vas esbroncar com mai
perquè no trobava l'hora d'acabar la
carrera. I em vas convèncer". Suposo
que és dels pocs bons consells que he
sabut donar en aquesta vida.
A través dels seus llibres,
com Els anys difícils del
Teatre Català (Arola), de
darrera hora que ens ha
regalat, des d'El Periódico,
on ingressà el 1978 amb el
primer número del diari, des de les
seves nombrosíssimes col·laboracions,
Gonzalo Pérez de Olaguer ens deixa el
testimoni més brillant d'una especialit¬
zació periodística que ha sabut combi¬
nar amb elegància i rigor, l'opinió, la
crítica i la informació. Un equilibri de
gran professional. H
113


Pérez de Olaguer, el crític de la generositat

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert