Huertas, Josep Maria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Trenta anys després de
la mort de Franco,
antics responsables dels
principals mitjans de
comu n i caci ó recorden
com varen viure les
hores posteriors a la
mort del dictador a les
respectives redaccions.
Les seves paraules són
un testimoni que
permeten recordar
Testat de la professió en
aquells moments
històrics,
quan la dictadura
arribava a la seva íi.
REPORTATGE
Com es va viure
el 20-N a les
redaccions
que el 20-N sortís sense la notícia a la
portada. Tothom havia anat a dormir, i
no s'havia quedat ningú de guàrdia a la
redacció.
"Rosselló devia estar convençut que la
informació sobre la mort es difondria
de manera controlada -explica Josep
Martí Gómez, que hi treballava-,
seguint la lògica dels mecanismes habi¬
tuals. Que la retindrien unes hores
perquè els mitjans poguessin preparar
edicions especials. Per això no havia
previst cap torn de guàrdia. I per això
El Correo no va donar el 20-N la notícia
de la mort. Recordo que vaig anar a la
redacció, per si feia falta, però fins a tal
punt van ser rebutjats els meus serveis
i els dels altres redactors, que amb en
Rafael Pradas ens en vam anar tran¬
quil·lament a fer una entrevista que
teníem concertada de feia dies amb en
Trias Sagnier, per una sèrie que es
publicava al dominical, és a dir que no
estava vinculada a l'actualitat".
Resulta difícil d'explicar que el direc¬
tor d'El Correo Catalán no reaccionés
al llarg del matí i que la tensió es
mantingués tot el dia. Va quedar com
paralitzat, perquè era dels que creia
que el règim tindria continuïtat i calia
conservar tota la prudència. Segura¬
ment per això es va negar a publicar
l'endemà un editorial sobre la mort
que s'havia redactat els dies anteriors
d'acord amb els propietaris del diari,
I Jaume Fabre
- Ha mort Venano\
Amb aquestes paraules es va assaben¬
tar el periodista Josep Maria Huertas
de la mort de Franco, el 20 de
novembre a les set del matí, a la presó
Model. Qui li va comunicar era Lluís
Andrés Edo, el patriarca dels anar¬
quistes de la cinquena galeria, que
tenia amagat un transistor a la cisterna
del vàter de la seva cel·la i va anar difo¬
nent la notícia alhora que escombrava
els passadissos.
A EL CORREO CATALÁN
A la mateixa hora, els periodistes de
quasi tots els diaris de Barcelona torna¬
ven a les redaccions de les quals havien
sortit feia poca estona. Havien sentit
també la notícia difosa per la ràdio a
dos quarts de cinc de la matinada i
anaven a col·laborar en la preparació
de les previsibles edicions especials.
Només en un diari no van ser ben
rebuts. Andreu Rosselló, director d'El
Correo Catalán, anava foragitant els
redactors a mesura que es presentaven.
Si es feia alguna cosa, ho faria sol,
controlant-ho tot, com havia fet des
que la Llei de Premsa de 1964 havia
deixat sobre les seves espatlles, i les de
tots els directors, la responsabilitat que
abans els estalviava la censura. Era una
curiosa manera de reaccionar a la
imprevisió que va fer possible que El
Correo fos l'únic diari de Barcelona
Carlos Arias Navarro, president del Consell de Ministres, comunica visiblement afectat la mort de Franco el 20 de novembre de 1975.
que eren en aquells moments Jordi
Pujol i persones afins. Rosselló va dir-
los que l'havia perdut. El devia trobar
massa agosarat.
AL DIARIO DE BARCELONA
Ben diferent era la situació d'un altre
rotatiu com el Diario de Barcelona,
propietat des de feia dos mesos de
l'empresari Josep Santacreu. Quan el
director Josep Pernau va arribar a casa
seva, de matinada, va rebre una
trucada de Jacint Ballesté, membre del
consell d'administració i estret
col·laborador de Joan Antoni Sama¬
ranch, qui havia obtingut la notícia
d'un confident dintre l'equip mèdic
que atenia al dictador.
Pernau va avisar el sotsdirector, Antoni
Franco, i van arribar a la redacció mitja
hora abans que la notícia sortís pel
teletip. Des del començament de la
malaltia terminal del dictador, s'havia
establert un torn de guàrdies i això va
permetre al Bmsi canviar la portada i
ser el primer diari barce¬
loní en treure la notícia
al carrer. Va fer tres
edicions més, al llarg del
dia, mentre es preparava
l'edició de l'endemà.
Com explica Josep Pernau a les seves
memòries, el gruix del material
d'aquestes edicions ja era preparat des
de feia quasi un any i mig, quan la
tromboflebitis va donar el primer
senyal d'alerta sobre l'estat de salut del
dictador.
El Correo Catatán fou L'únic que el
20-N no va donar La notícia de La
mort mentre eL Brusi era eL primer
diari barceLoní en sortir aL carrer
"El plat de llenties"
El proper dijous 1 de desembre al
migdia es presentarà al Col·legi
de Periodistes el llibre "El plat de
llenties. Periodisme i transició a
Catalunya 1975-1985" escrit per
Josep Maria Huertas Claveria.
Aquesta obra, que s'inclou dintre
la colecció "Vaixells de Paper",
aborda com va evolucionar la
professió durant aquells anys difí¬
cils. Huertas Claveria tracta
aspectes com la Llei de Premsa,
l'organització professional, entre
altres punts. El llibre es comple¬
menta amb imatges de l'època
(les dues que es reprodueixen en
aquest reportatge són algunes
d'elles).
39
REPORTATGE
A LA VANGUARDIA
A La Vanguardia, la mort del dictador
tampoc no els va agafar desprevinguts i
es fa difícil de dir si efectivament va ser
el Diario de Barcelona el primer en
sortir al carrer amb la notícia de la
mort o si La Vanguardia se li va avançar
uns minuts. A la pràctica, els dos eren
entorn de les vuit del matí als quioscs
més cèntrics. El qui aleshores era direc¬
tor, Horacio Sáenz Guerrero, ja és
mort, però el sotsdirector, Jaume Arias,
recorda que hi havia un equip de guàr¬
dia preparat i que el número especial
estava pràcticament fet, pendent
només de l'última pinzellada a la
portada.
"Ara es diu -afirma Arias- que la notí¬
cia va arribar a Barcelona de la mà de
Joan Antoni Samaranch, per la seva
relació amb el marquès de Villaverde. I
que en Samaranch ho va fer saber als
Godó. No sé si va ser abans o després,
deu ser qüestió de minuts, però me'n
vaig assabentar, abans que es fes
oficial, a través del Pepe Oneto, que
aleshores feia les cròniques de Madrid
per a La Vanguardia a través de l'agèn¬
cia Colpisa, de la que els Godó eren els
principals accionistes. Com que ja
sabíem que la notícia era imminent,
aquella nit ja no vaig marxar del diari.
M'hi vaig quedar fins que es van fer els
canvis a la portada i es va preparar
l'edició especial.
Contràriament al que recorden els
periodistes d'altres mitjans, Arias asse¬
gura que a la redacció de La Vanguardia
es va destapar alguna ampolla de cava,
més que res perquè era el final d'una
situació que semblava interminable i
que s'havia fet angoixant. "La Vanguar¬
dia donava per molt", apunta. Al costat
dels que ja apostaven pel canvi hi havia
a la redacció guardians de les essències
com Javier Comín, que aquella nit van
mostrar les seves posicions més dures.
Però, excepcions a part, no va haver-hi
copes de cava ni celebracions als llocs
de treball dels periodistes. Hi havia
molta por i molta feina. El 20-N va
suposar per a les redaccions, això sí, un
alliberament de la tensió acumulada
des que un mes abans s'havia anunciat
oficialment que el dictador havia patit
una "crisis de insuficiencia coronaria
aguda" i tot el país havia pres conscièn¬
cia que Franco agonitzava.
Va ser un mes d'un estrany silenci a les
redaccions, tothom amb l'orella parada
Per a les redaccions el 20-N
fou un alliberament de la tensió
acumulada des que un mes abans
s'havia anunciat l'estat del dictador
per sentir el repic dels teletips anun¬
ciant el "parte" de 1 "'equipo médico
habitual", intercalats entre les notícies
de la Marxa Verda marroquina sobre el
Sàhara espanyol. Quan se sentien les
campanetes, tothom saltava de la
cadira i corria a la cambra insonorit-
zada dels teletips.
Només els redactors que, en missió
informativa o com a simples especta¬
dors, havien assistit al recital de
Raimon al Palau d'Esports el 30 d'oc¬
tubre havien pogut donar sortida a
una part de la tensió acumulada. El 20
de novembre s'obrien molts interro¬
gants per una professió que havia
estat massa temps emmordassada. No
era encara el moment de posar-se a
ballar.
Des del Mundo Diario llegien cada
dia el comunicat oficial sobre la
salut a metges catalans perquè
l'assessoressin de l'estat de Franco
AL MUNDO DIARIO
Mundo Diario portava aquest nom des
de feia 21 mesos, en substitució de les
sigles DF a que es va reduir l'inicial
nom de Diario Femenino. El 20-N, des
de feia molts pocs dies el diari s'impri¬
mia, amb una nova rotativa, en els
tallers del nou edifici del carrer Carde¬
nal Reig. La redacció no hi va anar fins
al primer de desembre i el 20-N seguia
per tant als antics locals del carrer de
Llúria-Diputació, compartint edifici
amb El Noticiero Universal. El fet de
disposar de nous tallers i nova
maquinària va fer possible que l'edició
especial d'aquell dia tingués una quali¬
tat d'impressió superior a la dels altres
mitjans. No es va ser a temps d'aturar
la distribució de l'edició
que s'havia deixat feta la
nit abans, amb el titular
"Franco, muy grave",
però es va treure ràpida¬
ment una segona edició,
que ja tenien preparada, amb la majo¬
ria de les planxes fetes, amb la notícia
de la mort i el material d'arxiu adequat
a l'ocasió.
El director era Ramon Solanes i el
sotsdirector Jaume Serrats Oller.
Solanes recorda que quan va marxar
del diari a les tres de la matinada ja
s'esperava la notícia de la mort com a
imminent: "Jo estava en contacte amb
metges d'aquí, als qui cada dia els llegia
el comunicat oficial sobre la salut de
Franco, i aquella nit em van dia que,
amb aquelles dades, era difícil que
visqués gaires hores més. O sigui que
no em va estranyar que al cap de poca
estona d'arribar a casa em truquessin
els redactors de guàrdia donant-me la
notícia de la mort. Havia sortit pels
teletips d'Europa Press,
agència que no l'havia
obtinguda de fonts
oficials sinó de l'agència
soviètica Tass, que es veu
que tenia informadors
infiltrats. Vaig trucar el sotsdirector, i
ell es va cuidar d'avisar la gent perquè
anés al diari per enllestir l'edició espe¬
cial. Jo, naturalment, vaig tornar a la
redacció. Però el que més recordo
d'aquell dia no són tant els detalls de
l'edició especial sinó el que em va
passar al migdia, quan vaig anar a casa
a dinar i em va trucar el coronel Nieto,
auditor del cos jurídic militar, que
portava el sumari que ens havien obert
per la informació publicada dos mesos
abans sobre l'afusellament de Txiqui al
cementiri de Coilserola. Durant l'ago¬
nia de Franco ens havien tingut en
dansa al Ferran Sales, autor de la infor¬
mació, i a mi, amb contínues citacions a
Govern militar per veure si podien
processar-nos per apologia del terro¬
risme. El dia de la mort de Franco, em
truca el coronel Nieto i em diu que el
capità general havia decidit que Ferran
Sales ingressés aquell mateix dia a la
presó Model i s'hi estigués 30 dies. Si
no hi anava pel seu propi peu, l'aniria a
buscar la policia. Vaig quedar glaçat. Li
vaig fer veure que no es podia posar a
la presó un periodista que no havia
estat ni jutjat, així com la inconvenièn¬
cia de fer una cosa així amb la perspec¬
tiva d'un proper indult, com és tradi¬
cional quan hi ha un relleu de cap d'Es¬
tat. Després de parlar una estona em va
dir: "Espere órdenes". Cap a les set de
la tarda em va tornar a trucar per dir-
me que l'ordre del capità general
quedava en suspens. Són coses que ara
Els diaris de tarda ja tenien
el sistema preparat per sortir
al migdia així que només
van haver d'avançar-se una mica
semblen increíbles, però que aleshores
passaven", recorda.
ALS DIARIS DE TARDA
Els diaris de tarda ho van tenir més bé,
perquè ja tenien un sistema de funcio¬
nament preparat per sortir al migdia, i
només van haver-se d'avançar una
mica. Van poder sortir ja amb la notí¬
cia, sense necessitat de fer canvis. Tot i
així, van treure edicions especials.
Tele/eXprés en va fer dues i El Noticiem
Universal, tres.
Tele/eXprés tenia, des de feia pocs dies,
director en funcions, Pere Oriol Costa.
El 8 de novembre, el director Josep
Ibáñez Escofet havia
tingut un atac de cor,
segurament fruit de les
tensions inherents a la
detenció, el 22 de juliol,
del seu redactor Josep
Maria Fluertas, i a les pròpies dels
moments finals del franquisme.
Pere Oriol Costa, que només va exercir
com a director fins al setembre de l'any
següent, era el periodista més jove que
hi havia en aquells moments al capda¬
vant d'un mitjà de Barcelona. Recorda
que a casa, cap a les dues de la mati-
Manuel Campo Vidal i Josep Maria Huertas Claveria l'any 1974 a la redacció de Tele/eXprés situada al carrer Tallers.
nada, va sentir que Ràdio Paris ja
donava com un fet la mort de Franco i
va avisar altre gent del diari per anar a
la redacció a esperar la confirmació
oficial. Però la nit avançava, i la confir¬
mació no arribava.
"Insistíem a Ramon Pi, que era el
nostre corresponsal a Madrid, perquè
esbrinés alguna cosa -recorda- però
vam haver d'esperar el teletip d'Eu¬
ropa Press a quarts de cinc de la mati¬
nada per posar-nos a fer l'edició amb
la notícia de la mort. No teníem res
preparat d'arxiu, perquè ens ho
havíem anat menjant tot durant l'ago¬
nia, però vam viure del que vomitaven
els teletips. Vaig encarregar al Lluís
Bassets que sortís a recollir l'opinió de
la gent. Això va donar peu a una
secció que vam mantenir diàriament
en què enquestàvem la veu del carrer
sobre el fet del dia. Allò va ser el
nostre primer assaig de periodisme
democràtic, i em va suposar haver
d'anar a declarar diverses vegades per
exhorts del TOP. De totes maneres, el
que més recordo és que em van venir
a entrevistar de TVE, com van fer
també amb tots els altres directors, i
vaig aconseguir evitar fer cap referèn-
El Noticiero Universal remarcava
la coincidència de la hora
i dia de la mort amb la de
José Antonio Primo de Rivera.
eia a Franco. L'historiador Eduardo
Pons Prades em va enviar una carta
amb el text: "Et felicito perquè no has
dit el nom del porc". També recordo
que, durant l'agonia, quan els metges
li van baixar la temperatura uns graus,
vaig posar a portada "Franco, hiber¬
nado" que tothom em va dir que em
portaria conseqüències terribles. Va
ser un titular comentat, però no va
haver-hi cap reacció oficial.
ALTRES DIARIS
El Noticiero Universal, l'altre diari de
tarda, va publicar un número extra de
30 planes remarcava la coincidència
de la hora i dia de la
mort amb la de José
Antonio Primo de
Rivera, 39 anys abans.
El diari incloïa l'es¬
quela commemorativa
de la mort de José Antonio.
Per la seva part, els dos diaris barcelo¬
nins de la Prensa del Movimiento, com
eren Solidaridad Nacional, de matí, i La
Prensa, de tarda, es van limitar a fer
una única edició. El pressupost i les
expectatives de venda no donaven per
a més.


Com es va viure el 20-N a les redaccions

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert