Faulí, Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

REPORTATGE
El passat 2 de juliol
moria a 98 anys
d'edat el periodista
Andreu Avel·lí Artís i
Tomàs, més conegut
pel seu pseudònim
Sempronio.
Va ser el primer
director de
Tele/eXpres i de
Tele-Estel, el primer
setmanari en català
autoritzat pel
franquisme. Entre els
molts premis que va
aconseguir hi ha
el que obtenir el 1972
quan va ser nomenat
cronista oficial
de la ciutat.
El ciutadà Artís,
el periodista
Sempronio
I Josep Faulí
Abans de 1939 era només el ciutadà
Artís. però després de la guerra esde¬
vingué, sobretot, el periodista Sempro¬
nio. No va ser una elecció, sinó una
imposició dels temps -mals temps-,
que no facilitaven la reintegració a la
professió a un home que havia
treballat a Mirador, L'Opinió, El
Nostre Teatre, Última Hora i Revista de
Catalunya, i que havia estat, fins i tot,
director del Diari de Sessions del
Parlament de Catalunya (1932). Per
això va fer servir el pseudònim, com
havia fet servir també el de Miquel del
Puerto, però ho va fer amb tant d'èxit
que, per a la resta de la vida el Sempro¬
nio es va enganxar a l'Artís de forma
irreversible.
Aquest va ser el cas d'Andreu Avel·lí
Artís i Tomàs, el ciutadà que es va
presentar com a Sempronio -el seu
nom de periodista- en la major part de
la seva obra, tant a la premsa com als
llibres i, fins tot, sovint, molt sovint, en
la comunicació estrictament privada.
(Més d'una vegada vaig notar que
la seva muller, la sol·lícita Imma
Barquet, no sé si per costum o per
simplificació, es referia a ell també com
a Sempronio).
Artís-Sempronio, que va néixer a
Barcelona el 12 de juny de 1908 i ha
mort a Sitges el 2 de juliol d'enguany,
pertanyia a una família il·lustre i
il·lustrada. El seu pare -Josep Artís i
Balaguer (Vilafranca del Penedès, 1875
- Barcelona. 1956)- que, fins l'any de la
seva mort, va constar com a soci de
l'Asociación de la Prensa de Barce¬
lona, era definit per Josep Maria
Cadena, fa més de trenta-cinc anys,
com a "estudioso militante del teatro
catalán" (Diario de Barcelona, 20-IX-
1970).
El seu oncle -Avel·lí Artís i Balaguer
(Vilafranca del Penedès, 1881 - Mèxic,
1954)- va ser home del teatre, del
periodisme i de l'edició i va esdevenir
un dels patriarques de l'exili. Si aquests
germans van ser els seus antecessors
familiars, els contemporanis i succes¬
sors no desmereixen aquests orígens
comuns amb el seu cosí Artís-Tisner, el
seu germà Víctor Artís i el seu fill
Avel·lí Artís.
Va dedicar al periodisme tota la vida,
una vida que la història general va
deixar ben marcada en dues parts:
abans i després de l'ensulsiada de 1939.
Pel que fa a la primera, ell mateix, en
una obra -La Vall dels Reis (1985)—
que, en el seu moment, vaig qualificar
de "novela con mil caras conocidas"
(La Vanguardia, 7-XI-1985), es va defi¬
nir com a "redactor del diari L'Opinió
i col·laborador prolífic del setmanari
Mirador". La segona part, la posterior
a 1939, també va tenir tongades dife¬
rents, perquè va començar amb una
clandestinitat real poc o molt enco-
Andreu Avel·lí Artís i Tomàs va dedicar al periodisme tota la seva vida Foto: Guillermina Puig
berta i va acabar amb l'èxit públic i
esclatant, un èxit, però, que la dicta¬
dura no va acabar d'acceptar mai del
tot, com ho demostra que, tard o
d'hora, fos apartat de la direcció de les
que van ser les seves dues grans crea¬
cions professionals com foren el diari
Tele-exprés (1964) i el setmanari Tele-
estel (1966). Va durar dos anys al diari i
tres al setmanari, on tot i que el seu
nom va figurar fins al final com a direc¬
tor, en una mostra més dels tripijocs
que una dictadura fomenta, va ser-hi
apartat de tota responsabilitat efectiva
en la darrera etapa (1970).
Tot i altres col·laboracions -El Once
(1945),Magda (1958), Cataluña Exprés
(1961), Sitges (1962)...-, van ser sobre¬
tot Destino i la seva gent els que van
facilitat la continuïtat periodística
d 'Artís-Sempronio.
Pel que fa al pseudònim que el va fer
famós i que ell va assumir com a part
d'ell mateix, és veritat que la filiació
celestinesca el deixa obert a tota mena
El pseudònim que el faria famós
va ser suggerit pel pare, un
home de teatre que va escollir
un nom del teatre clàssic espanyol
d'interpretacions de denúncia de la
dictadura: sense negar-les, però, no es
pot oblidar que era sobretot una
màscara i que no era poc emmascara-
ment, atesos el moment col·lectiu i la
seva situació personal, emprar, per a
aquesta finalitat, un nom del teatre
clàssic espanyol. El pseudònim, que
havia de tenir un èxit tan esclatant, va
ser suggerit pel pare, home de teatre
com ja he anotat, però no pas massa
donat en aquell moment a batalletes de
cap mena. Com no ho era el mateix
Sempronio, que tan bé ha
definit, en una necrològica
espaterrant, Josep Maria
Cadena amb aquestes
paraules: "tenia coneixe¬
ments amplis de Barce¬
lona, sentit de l'actualitat, capacitat per
unir l'erudició amb l'amenitat i inde¬
pendència davant el poder establert
sense oposició frontal al mateix" (£7
Periódico, 6-VI1-2006). El pseudònim,
si més en l'origen, era una màscara,
com ho era també una part de la dosi
Sempronio era un dels grans cronistes de Barcelona. Foto: Carlos Pérez de Rozas
de frivolitat amb què el periodista
amenitzava la seva obra: era una frivo¬
litat força major a què el mateix perio¬
dista emprava el 1935, quan Josep
Maria Massip li va encarregar la secció
d'espectacles i jazz d'Última Hora.
Va tenir una posició marginal, en el
periodisme del moment, fins que
Enrique del Castillo el va incorporar a
Diario de Barcelona (1952). Això va
fer, com recorda Busquets Molas
("Quaranta anys de periodisme barce¬
loní", 1976), que trigués "anys a poder
tenir carnet". Per això l'Asociación de
la Prensa de Barcelona no el presenta
com a redactor de Diario de Barcelona
fins a l'anuari de 1955 (1956) i com a
soci de l'entitat fins al 1956 (1957), de
manera que el primer any en què ell
n'és soci és el primer en què ja no ho és
el seu pare. En aquella llista de socis, en
el període 1977-1981, el van acompa¬
nyar el seu cosí Tísner i el seu fill
Avel·lí Artís i Barquet.
Aquella incorporació al Diario de
Barcelona va ser presentada per Joan
Torrent i Rafael Tasis (Història de la
Premsa Catalana, 1966) en el context
d'una tasca de recuperació que feia
aquella diari de noms històrics del
periodisme català, de la qual donava,
també, els exemples de Carles Solde¬
vila, Maria Luz Morales, Josep Pla i
Josep Maria de Sagarra.
Si el prestigi d'abans de la guerra, difós
entre els entesos en les col·laboracions
de Destino, és la base del salt a Diari de
Barcelona, l'èxit immens de la dècada
llarga de "Les coses como són", la seva
secció diària en aquella rotatiu, repre¬
senta la configuració i la base del
Sempronio definitiu, a qui una nova
empresa -nova amb forts arrels amb el
passat- va confiar les dues direccions ja
esmentades de Tele-exprés i Tele-estel,
dues novetats destacades que el règim
encomanava a una empresa "amiga": el
primer diari d'empresa normal i la
primera publicació en català no menys
normal.
Tot i que, com es va comprovar, la
normalitat era més un desig que una
realitat. La normalitat de l'empresa
consistia, precisament, a ser ben poc
normal en la relació poder-capital, de
manera que, a l'hora de la veritat,
ambdues publicacions van ser poc més
que dos conillets d'índies en la recerca
d'una política informativa que donés
una cara nova a un règim vell.
En una carrera tan llarga i intensa es fa
sempre difícil de destacar fites, però, si
més no en to d'orientació, n'esmento
algunes:
-Les col·laboracions a
Mirador, de les que
són una bona mostra
les aplegades al volum
Del Mirador estant
(1987). Es tracta d'una edició de
Destino, i aquesta és una feliç i ben
explicable coincidència, perquè Artís
va ser un dels molts elements que van
passar de la revista de l'Hurtado a la
d'en Vergés.
Va ser apartat de La direcció de
les dues creacions professionals
que marquen la seva carrera
com foren Tele-eXprés i Tete-Estet
-Els 12 mesos de col·laboracions a la
Revista de Catalunya de 1938-potser la
millor de la història- sota el títol de
"L'accent de Barcelona". El mateix
Artís les va aplegar al volum L'accent
de Barcelona 1938 (1985), que vaig
tenir l'honor de prologar.
-La "Carta de Sempronio" de Destino,
"Las cosas como son" de Diario de
Barcelona, les "Cuatro cuartillas" de
Tele-exprés i "Les hores del migdia"
del Tele-estel en què ja no dirigia res
de res.
ALTRES FACETES
Com escau en aquestes pàgines, he
parlat de Sempronio, del periodista,
però no es pot oblidar que era un
personatge molt ric, amb moltes voca¬
cions i variades inclinacions, tot i que el
periodisme fos a la base de tot... o
gairebé.
Fou el gran divulgador
de Barcelona, la seva
ciutat a la que va
dedicar uns 15 llibres
Com a periodista es va tornar el gran
divulgador de Barcelona, la seva ciutat,
a la qual va dedicar una quinzena de
llibres (que ningú especuli fora de
registre amb aquest barcelonisme,
perquè el seu prové, com hem vist, de
la mateixa Barcelona de les bombes de
1938).
A més, però, va fer teatre, va pintar...
Per resumir-lo em copio a mi mateix
de la necrològica que he escrit per a
Serra d'Or: "En el periodisme d'Artís
conflueixen una cultura considerable,
una sensibilitat exquisida i variada,
una coneixement del país que anava
molt més endins de la superfície, una
gran habilitat per fer fàcils les coses
difícils, una voluntat decidida d'inno¬
vació i un vernís de frivolitat, que va
començar sent una mena de defensa i
va acabar com un ingredient més." H
PREMI TURÍSTIC
PICA
ESTATS
press_
El Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida convoca el 18è
Premi Turístic Internacional "Pica d'Estats" de Premsa, Ràdio i
Televisió amb una dotació econòmica de 48.000 euros i 0
categories. Les bases del Premi són les següents:
ba
"Fema La temàtica se centrarà en els aspectes turístics
de les comarques de Lleida.
ai—iginciLs Hi podran optar tots els treballs presentats
en qualsevol idioma de qualsevol país del món, publicats o
emesos en premsa escrita, ràdio o televisió des del 17 d'octubre
de 2005 fins al 17 d'octubre de 2006. Les bases del premi
seran publicades el 17 d'octubre de 2006 al "Butlletí Oficial
de l'Estat" i en un diari de difusió estatal.
"Fe Cm I n i La presentació dels treballs es farà en el termini
d'un mes, a comptar des de l'endemà de la publicació de la
convocatòria al Butlletí Oficial de l'Estat (període d'inscripció
de treballs del 18 d'octubre al 18 de novembre de 2006). Els
treballs hauran de ser lliurats pel mateix autor o autors, o per
qualsevol persona o entitat que n'acrediti el consentiment, i
remesos al president del:
PATRONAT DE TURISME PE LA DIPUTACIÓ
[RAMBLA FERRAN, 18, 3R 25007 LLEIDA]
a] Periodisme imprès: un original de la publicació en la qual va
aparèixer.
b] Ràdio i televisió: gravació de les informacions o dels
reportatges que es presentin. En el cas de programes
informatius, una selecció de tres programes unitaris tal com
es van emetre.
premis S'atorgaran 8 categories de premis:
> PREMSA ESCRITA 6.000 euros
> RÀDIO 6.000 euros
> TELEVISIÓ 6.000 euros
> PREMSA ESPECIALITZADA EN TURISME 6.000 euros
> REPORTATGE FOTOGRÀFIC 6.000 euros
> PREMSA INTERNACIONAL 6.000 euros
Al millor treball de premsa escrita, ràdio, revista especialitzada
o televisió publicat o emès a l'estranger.
> PREMSA LOCAL 3.000 euros
Al qual podran optar tots els mitjans de comunicació de les
Terres de Lleida.
-
: >A LA TRAJECTÒRIA 3.000 euros
A la trajectòria en la difusió dels atractius turístics de les
Terres de Lleida en funció dels treballs presentats en les
diferents edicions del premi.
11 11 □ "F El jurat el formaran professionals del món de
la comunicació en les modalitats de premsa, ràdio i televisió.
Hj1ened I Cite El jurat es reunirà i donarà a conèixer
el veredicte del 18è Premi Turístic Pica d'Estats el dissabte
27 de gener de 2007. ^
O
Un mateix autor podrà optar a més d'un premi. El premi podr^
ser declarat desert si el jurat ho considera oportú. >-
i
iíriB§
novembre 06 /18 noviembre' 06/ 1Blh november 06
/fra— IJ
LLEIDA
Hïr i "™ FSlïïl


El ciutadà Artís, el periodista Sempronio

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert