Molist, Mercè

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Capçalera. Febrer 1998
14
NOVES TECNOLOGIES
diari argentí demanen més periodisme
d'investigació, més tractament del medi
ambient... Però hi ha més.
Quan es tenen els resultats de l'enquesta
permanent, es passen als periodistes, que
d'aquesta manera són qualificats pels lectors. No
sembla que això agradi a tothom, però s'ha
d'acceptar com una línia de treball,tipus feed¬
back o realimentació permanent. Es millor
aquest sistema que la secció de cartes al director.
La política és avorrida
L'informe presentat pel grup editorial Northeast
Press, del Regne Unit, confirma que a la gent el
que l'interessa especialment és informar-se de
temes com la salut, la delinqüència (inseguretat
ciutadana), l'ocupació i l'educació. I això els
britànics ho han sabut a través de la creació
d'equips interdisciplinaris formats per periodistes
i no-periodistes del grup. Si asseus informadors,
publicistes, psicòlegs, tècnics i dissenyadors al
voltant d'una taula, pots treure'n unes bones
conclusions.
Per exemple, al lector del Regne Unit li agrada
una bona presentació paginal, però que la
publicitat no hi molesti. De política en vol poca,
almenys tal com es fa ara. Caldrà replantejar la
política i els polítics? També s'exigeix que el
periodista escrigui més dels temes que interessen
la gent que no pas dels temes que l'interessen a
ell personalment. S'ha de posar punt final a
l'endogàmia informativa? A la gent sembla
agradar-li un diari que informi de la universalitat
però que no s'oblidi de la localitat. Conclusió:
s'han de fer microedicions, és a dir, edicions
molt i molt locals. Al mateix temps el periòdic ha
de lligar-se més a la societat que l'envolta a
través de promocions culturals, publicitàries,
patrocinis...
I una rectificació en la línia de treball intern: cal
que la redacció assigni objectius personals a cada
periodista. Això vol dir que els càrrecs intermedis
dels diaris han de rebre formació sobre direcció
de grups de treball, cosa inèdita fins ara. Aquesta
mesura comportarà que s'hagi de tenir en
compte el periodista en el disseny de l'estratègia
del diari, la qual cosa no tan sols és inèdita, sinó
insòlita. L'estatut de redacció serà una bona
eina.
Hachette fomenta també els laboratoris
L'Associació Mundial de Periòdics no només ha
recollit informes sobre experiències
d'investigació de diaris. El cas més interessant és
l'ofert pel grup Hachette Filipacchi España
(HFE), editor de revistes setmanals. La gent
d'Hachette considera que la recuperació de
lectors passa per atreure la gent jove a través
d'un llenguatge més visual i amb diversitat de
textos temàtics.
Però el més interessant de la feina feta per
HFE és la creació d'una "boutique creativa". Es
tracta d'un grup experimental format per quinze
persones de les 300 que componen la plantilla
total, i que s'encarreguen d'experimentar i
desenvolupar projectes i posar a prova nous
conceptes en funció de la segmentació del
mercat. Estem davant d'un laboratori
d'investigació en relació permanent amb els
periodistes. La consigna de treball és pensar
globalment per actuar localment, o el que seria el
mateix: prendre un concepte editorial i adaptar-
lo a l'especificitat del mercat després de passar
per diferentes proves.
L'equip de la "boutique" està compost per gent
jove però amb una certa experiència
professional. Hi ha rotació de persones i una
comunicació interna permanent. S'han creat
grups d'entrevistes i debat que nodreixen i
enriqueixen la tasca investigadora. A la gent que
participa en aquests grups se'ls fan entrevistes
llargues, d'entre dues i tres hores. Així es
detecten el canvis en el mercat per intentar
reorientar el producte i, com a mínim, no perdre
lectors.
On és la "generació X"?
L'estratègia de l'editor té dues vessants, dues
línies de treball: mantenir els lectors que ja té i
guanyar-ne més. En aquest segon aspecte hi
Edicions electròniques: el
negoci d'en Robert i les cabres?
—Mercè Molist—
Molta esperança i pocs diners. Així es podria resumir
l'estat de la qüestió als mitjans electrònics, aclaparats
en els seus resums del 1997 pels números vermells.
Ho destacava, a final de desembre, la revista Editor
& Publisher: cap gran diari nord-americà no està fent
diners amb les seves edicions a Internet. Tot i això,
els seus responsables insisteixen que l'aposta és bona
i no pensen abandonar-la, perquè, aviat, la publicitat
pot girar la truita en favor de les edicions on line.
De moment, però, la consigna és tenir paciència.
Knight-Ridder Inc., el segon gegant més important de
la premsa nord-americana, amb 32 serveis de notícies
a la xarxa, va perdre en l'exercici de l'any passat
setze milions de dòlars. Tribune Co., una altra
empresa que ha apostat fort per Internet, el 1997 ha
guanyat dotze milions de dòlars i n'ha perdut trenta.
El mateix The New York Times, considerat com el
millor diari electrònic del món, no s'allunya gaire
d'aquestes xifres catastròfiques: la seva edició a
Internet els ha fet perdre entre dotze i quinze milions
de dòlars. I els números vermells per a l'any que
acabem de començar s'estima que seran d'entre vuit i
dotze milions.
Vistos els desastrosos resultats, hi ha mitjans que
comencen a desconfiar de la promesa de la publicitat
i planegen cobrar subscripció per accedir a les seves
versions on line. Es el cas de la revista Business
Week, dels diaris The Wall Street Journal, The San
José Mercuri; News i The Economist, de la revista
electrònica propietat de Microsoft Slate o d'altres
serveis com Salon, MSNBC i la versió electrònica de
Time Warner. Tots aquests mitjans estan posant en
tenen molt a veure els joves, aquesta generació
anomenada i etiquetada com a "generació X",
de la qual sovint els periodistes que ja no són
joves desconfien i tracten amb tòpics
("drogates", "ganduls", "irresponsables", etc).
Dos informes diferents, un dels EUA i l'altre
d'Espanya, s'enfronten al tema. La Federació
d'Estudis de la Newspaper Association of
America considera que la generació X ja està
llegint diaris, o almenys un 40%, però això no és
pas garantia que aquest segment tan important
siguin lectors consolidats.
Un estudi inicial ens diu que la gent jove
considera l'educació i els diners com uns mitjans,
no com un fi en si mateix. Els diners els
permeten tenir més experiències, no pas més
coses. En realitat no volen tenir coses, perquè
això significaria tenir responsabilitats, i a ells els
agrada viure el moment. Busquen l'equilibri
mental, la tranquil·litat, encara que no tenen por
del canvi. Són fills de la televisió i no els agrada
la política ni les notes editorials. En canvi
e- llegeixen les notícies locals, les del seu entorn
immediat, les informacions sobre seguretat i
inseguretat ciutadana i algunes notícies de
Nacional. També accepten de bon grat notícies
esportives, de lleure i fins i tot la publicitat.
Una conclusió d'aquest grup d'estudis de
l'associació americana de diaris és que els
mitjans escrits estan oferint el que n'espera la
joventut, però que ho fan de forma incorrecta.
Per això es proposen nous objectius. Per
exemple, fer canvis perquè la generació X
llegeixi amb més freqüència; és a dir, ja n'hi ha
prou amb aquest 40% de lectors, però que
comprin el diari cada dia. Això ha de comportar
noves estratègies de distribució, com ara
acceptar que la joventut on es troba és al bar. Els
bars són, ara per ara, les noves àgores, els
centres de trobada. I una altra conclusió més que
brillant: cal considerar els joves com a adults, i
no pas com a nens.
Ja a Espanya, el diari El País confessa la seva
satisfacció amb l'experiència juvenil del
suplement del divendres, "Tentaciones". Un
disseny atrevit, modern i amb nous continguts ha
aconseguit atreure nous lectors. "Si compres el
diari el divendres, és més que possible que la
Capçalera. Febrer 1998
15
NOVES TECNOLOGIES
resta de la setmana no compris una altra
capçalera", vénen a dir.
El que per a molts és una càrrega, la nombrosa
publicitat, per a la gent d'El País és un èxit: ja en
tenen fins al 40%. El diari madrileny ha
aconseguit establir una base d'entrada de nous
lectors a través d'un suplement especial que
podria permetre experimentar amb altres sectors
de la societat (ningú no ha pensat encara en la
gent de la tercera edat).
Clubs d'elit
Altres diaris el que fan és crear clubs de lectors,
no pas per consultar-los, sinó com a oferta de
serveis. Amb el carnet de subscriptor obtens
descomptes en establiments comercials o
cinemes, i ets convidat a certs actes públics, com
ara conferències i audicions. Algun diari català ja
està en aquesta línia de treball, encara que sense
aprofundir-hi com ha fet el diari suec Svenska
Dagbladet, amb unes vendes de 200.000
pràctica —o esperen fer-ho aquest any— alguna mena
de subscripció pagada, sigui per llegir els articles o
per tenir altres privilegis. Un dels casos més coneguts
és el de la versió electrònica de The Wall Street
Journal: compta ja amb 700.000 clients on line i
cobra subscripció des de setembre del 1996. El
nombre de lectors, quan va deixar de ser gratuït, va
baixar al voltant del 20%. Això sí: tot i la subscripció,
els clients de The Wall Street Journal han de
suportar la publicitat com tots els altres mortals.
I aquí?
Els mitjans electrònics nascuts dels diaris de l'Estat
espanyol comparteixen el mateix nivell de precarietat.
Aquí, tots viuen de la publicitat i cap no cobra
subscripció per llegir els seus continguts. N'hi ha dos,
però, que afirmen que el 1997 ha estat, per primer
cop, un any rendible. Es el cas d'El Periódico i
l'ABC. La versió electrònica del primer va guanyar
l'any passat 18.875.000 pessetes, segons el seu
responsable de publicitat, Xavier Bru. Si tenim en
compte que a El Periódico s'utilitza un sistema
automàtic de conversió de les planes del diari a la
web i no hi treballa, per tant, cap periodista, els
guanys comencen a ser importants. (Cal tenir en
compte que les despeses tècniques —servidor i
connectivitat— poden pujar a força milions).
A l'ABC, en canvi, tenen quatre periodistes
treballant a la secció digital del ciiari, dos d'ells
estudiants en pràctiques i un redactor en cap, que ho
és també de la secció d'Actualitat. Aquest és el primer
any que aconsegueixen guanys, tot i que, asseguren,
Capçalera. Febrer 1998
16
NOVES TECNOLOGIES
exemplars que es reparteixen en un 90% per
subscripció, una xifra realment sorprenent en
aquelles terres.
Svenska Dagbladet ha creat dos clubs: un de
lectors, amb 60.000 membres, i un altre molt
més elitista, amb només 600 socis. El primer és
la típica figura comentada abans; del segon
podem dir que realment es tracta d'una marca de
confiança per al mateix diari, ja que per formar-
ne part cal pagar anualment mil dòlars. Això
dóna dret a rebre cada dia diversos serveis
informatius empresarials per fax, et trobis on et
trobis. Els socis tenen una targeta VIP amb la
qual els fan descompte en hotels i restaurants de
luxe, i són convidats permanents a sessions de
debat on només poden entrar-hi ells. Un dia es
reuneixen amb el hollywoodenc Dalai Lama i un
altre amb Bush o la famosa "dama de ferro",
Margaret Thatcher. I la premsa no hi pot entrar,
ni la ràdio ni la TV: tan sols els socis d'aquest
club selecte. El qui no hi pot assistir rep un vídeo
de l'acte. Estem davant d'un senyal d'identitat
elitista que repercuteix en la imatge global del
diari.
Hi ha mitjans, però, que opten per fer-se
preguntes molt diferents a les de La Nación, El
País i el mateix Suenska. La pregunta que s'ha
fet la gent de Midland Independent Newspapers
és prou tràgica: i si realment no hi hagués nous
lectors?
Cap als multimédia
Efectivament, podria donar-se el cas que el
periodisme en suport paper estigués declinant de
mica en mica fins a la desfeta final. O, en el
millor dels casos, que continués com ara, sense
créixer, però que, mercès a tots els esforços que
hem anat estudiant en aquest article, es
mantingués en una línia de difusió acceptable.
La gent de Midland proposa una línia de treball
basada en l'experimentació empresarial cap a
uns sistemes multimédia. Res d'invertir grans
quantitats per renovar maquinària i equips
informàtics. Oblidem-nos de crear noves
estratègies de distribució. Deixem de banda els
experiments amb més suplements setmanals:
invertim els nostres recursos econòmics, humans
i empresarials a créixer cap a d'altres sectors
comunicacionals. Fer exemple, comprant
emissores de ràdio, creant serveis on line i off
line, experimentant amb la TV per cable. I tot
això tenint com a base la redacció d'un diari,
amb una plantilla consolidada i experimentada.
Es clar que aquesta és una via no pas
d'experimentació, sinó més de complementació,
que ja ha estat assolida per molts diaris, alguns
d'ells del nostre territori.
Hi ha esperança si els editors canvien
Sembla que els editors de l'Associació Mundial
de Periòdics tenen a les seves mans un ventall de
propostes, de línies de treball amb futur, que
caldrà anar aprofundint i aplicant. La principal és
que qualsevol estratègia de futur ha de tenir en
compte els periodistes: sense els informadors,
qualsevol invent està destinat al fracàs més
rotund. Els periodistes, al mateix temps, han
d'acceptar que han de servir els lectors, i no pas
preocupar-se només d'alguns temes. S'ha
d'ampliar l'agenda temàtica dels mitjans tractant
la informació política de manera diferent i
acceptant que a la societat passen moltes més
coses fora dels despatxos oficials.
L'educació, el medi ambient, la inseguretat
ciutadana, el lleure...: temes amb futur que
requeriran periodistes especialitzats i amb ganes
de treballar. També el disseny és important, però
la gent vol disseny amb contingut, i fins i tot que
incorpori publicitat. La publicitat no ha d'avorrir
ni ocupar els llocs que més busquen els lectors.
I com a línia permanent de conducta
empresarial, cal prendre el pols dels lectors a través
d'equips estables d'investigació, clubs, entrevistes,
enquestes. En realitat, semblaria que ara s'està fent
tot el contrari del que la gent espera.
Recentment un diari sensacionalista de Rio de
Janeiro, amb una difusió de 300.000 exemplars,
va preguntar als seus lectors el grau de
satisfacció envers el producte: només a un 15%
els agradava el diari. Han hagut de canviar i ja
han pujat als 400.000 exemplars. Tot un
exemple per a la premsa catalana •
i
són mínims: 2,4 milions de pessetes. Un altre diari
madrileny que tampoc es queixa és El Mundo.
Segons Mario Tascón, responsable de l'edició on line,
les pèrdues del 1997 no van superar els tres milions
de pessetes. A la versió electrònica d'El Mundo hi
treballen set persones.
Cap rendibilitat fins d'aquí a dos anys
Qui també hi té força gent treballant és El País
Digital: són set periodistes i cinc tècnics. Segons
assegura Mariló Ruiz Elvira, la responsable, s'hi
perden diners, tot i que "és rendible en audiència i,
per tant, en influència". Actualment ingressen vuit
milions mensuals de publicitat, i la tendència és a
l'alça: "Al principi era terrible, perquè les agències de
publicitat no sabien què era Internet i no s'hi ficaven.
Ara són elles les que ens vénen al darrere a
nosaltres". Tot i això, Mariló no espera que hi hagi
cap rendibilitat fins d'aquí a un any o dos.
La mateixa opinió comparteix Txema Alegre,
responsable de La Vanguardia Electrónica: "No serà
rendible ni el 1998 ni el 1999". Aquí hi han estat
treballant quatre persones —dues d'elles periodistes—
durant el 1997, a més d'un consultor extern, i els
ingressos per publicitat han estat de deu milions,
mentre que les despeses tècniques i de personal han
pujat als cinquanta-cinc milions. Un cas paradoxal és
el del diari Avui: tot i haver estat el primer que va
disposar d'una versió on line, a hores d'ara encara no
ingressa res de publicitat. Per sort, el seu sistema de
conversió dels textos a planes web és automàtic i, per
tant, no consumeix el sou de cap periodista •


Edicions electròniques: el negoci d'en Robert i les cabres?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert