Fabre, Jaume

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Capçalera. Setembre 1993
13
LEGISLACIÓ
Papers públics o
propietat privada
La CEE busca unitat de criteris per l'accés
dels ciutadans a la documentació oficial
Los ciudadanos podran
pedir sus fichas oficiales
El Constitucional ampara a un ex diputado
ANA GARBATI
Corresponsal. Bilbao
La Administración del Estado
está obligada a facilitar al ciuda¬
dano que lo solicite los datos de
carácter personal que figuran en
su ficha, según una sentencia del
Tribunal Constitucional conocida
ayer. La resolución del alto tribu¬
nal concede amparo al hoy con¬
cejal independiente en el Ayunta¬
miento de San Sebastián Javier
Olaberri y ..confirma el derecho
que asiste a toda persona a co¬
nocer las informaciones que so¬
bre ella tiene la Administración.
Con el voto particular en con¬
tra del presidente del Constitucio¬
nal, Miguel Rodriguez Piñero, la
sentencia pone fin a un conten¬
cioso judicial iniciado por Olaberri
en marzo del 86. El entonces
parlamentario de Euskadiko Ez-
kerra (EE) solicitó al Gobierno Ci¬
vil de Guipúzcoa que le comuni¬
case si la Administración del Es¬
tado o cualquier organismo de¬
pendiente de ésta disponía de fi¬
cheros automatizados en los que
figurasen sus datos de carácter
personal.
El diputado reclamó, además,
que, en caso afirmativo, se le in¬
dicara cuáles eran exactamente
estos datos; que se le respondie¬
ra "de forma inteligible y sin
demora", y que se le explicara la
finalidad principal de dichos fi¬
cheros y la autoridad que los
controlaba.
Olaverri fundamentó su peti¬
ción en el Convenio del Consejo
de Europa para la Protección de
las Personas con respecto al tra¬
tamiento automatizado de datos
de carácter personal, aprobado
en Estrasburgo el 28 de enero
del 81 y que entró en vigor en
España en octubre del 85. El fin
del convenio es garantizar el res¬
peto de los derechos y libertades
fundamentales de los ciudada¬
nos, en especial el derecho a la
vida privada respecto al trata¬
miento automatizado de datos
personales, ya que "gran parte
de las decisiones que afectan
a los individuos descansan en
datos registrados en ficheros".
El Tribunal Constitucional esti¬
ma, de acuerdo con el Informe
del fiscal, que la protección de la
Intimidad de los ciudadanos re¬
quiere que éstos puedan cono¬
cer cuáles son los datos perso¬
nales que obran en poder de las
autoridades. ■
— Jaume Fabre —
La documentació pública, malgrat el seu
nom, és ben sovint molt poc pública i els
organismes de l'administració de l'Estat,
en lloc de facilitar-ne l'accés, la tracten
com si fos una propietat privada seva. Els
periodistes, intermediaris entre el ciutadà i
les institucions pel que fa a la informació,
són els qui més directament pateixen les
conseqüències d'aquesta situació.
En el cas d'Espanya això és especialment
accentuat. Els pocs anys de rodatge
democràtic i els mals hàbits adquirits
durant les quatre dècades anteriors
mantenen una situació en què ni
guardians ni usuaris coneixen ni apliquen
els seus drets i deures. De fet, fins el 26
de novembre de 1992, encara no fa un
any, no es va aprovar la Llei que
desenvolupa el dret constitucional dels
ciutadans d'accedir als arxius i registres
administratius.
Aquesta crònica de Bilbao
publicada a El Periódico
del 30 de juliol posa en
evidència les dificultats
dels ciutadans per accedir
a la informació
controlada per l'Estat.
Més de set anys ha hagut
de pledejar Olaberri per
poder veure la seva fitxa
policíaca. La Llei
l'empara en la seva
petició, però ha trobat
tota mena d'obstacles per
exercir el seu dret.
Capçalera. Setembre 1993
14
LEGISLACIÓ
Fitxa policial.
Fins i tot per a
aquesta mena de
documents antics, que
pertanyen al patrimoni
històric, hi ha dificultats
per consultar-los. Els
documents oficials
recents encara tenen un
accés més difícil.
Quan es tracta de posar a l'abast dels ciutadans
la documentació oficial, sovint la Llei va per un
costat i la realitat per un altre. Cada país manté
uns criteris legals diferents i cada organisme
aplica aquests criteris segons el seu gust. El
Parlament europeu ha decidit establir una
política comuna de la CEE sobre l'accés del
públic als documents de les institucions i des de
fa uns mesos s'estan fent els passos necessaris en
aquest sentit. La Comissió de les Comunitats
Europees ha preparat una proposició que ha
estat presentada al Consell, al Parlament i al
comitè econòmic i social per a la seva discussió i
aprovació. En la redacció d'aquesta proposta hi
ha intervingut la Federació Internacional de
Periodistes, que ha consultat prèviament tots els
col·lectius que en formen part, entre ells el
Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Una enquesta de resultats pessimistes
Aquesta proposició és conseqüència d'un dels
acords del tractat de Maastricht, segons el qual
"la conferència estima que la transparència dels
processos de presa de decisions reforça el
caràcter democràtic de les institucions i la
confiança del ciutadà envers l'Administració, i
per tant la conferència recomana que la
Comissió sotmeti al Consell, com a més tard
l'any 1993, un informe sobre les mesures
encaminades a augmentar l'accés del públic a la
informació de què disposen les institucions".
Un primer pas de la Comissió Europea per
desenvolupar aquest acord va ser realitzar un
estudi comparatiu sobre la legislació de cada
país. L'estudi ha aportat dades concretes sobre
les múltiples restriccions legals que s'imposen a
una informació transparent del funcionament de
— ' B; r.OEuOAA 13 de Julio de I9J7.
EN;iIC BT,AIn 7 su mujer ElfjEEN BJXAIii.
TS'llts
«,. >•• • v;?5j
ta .te su r.01 rea ooader.cia nue son tr ot zquis tas'. or onuriciadoa . ' '
•on ie li de Inglaterra.
CiZAíR, n.nfdVkij del corite de 1» I '.P que XyJiciosiba e* sl di-'
v' uò.ij^'.iü • L |i -nie de l* "ranja (HUESCA). ■ ¡
Ênf&ce do.i l. i,. P. (Correspoadeaoia D.MOïr,B y JOHrt
iU'JfWQj.
i.\ "■».(rtfi'ftp i. se encuentra un* carta dirigida Al
** . nC InvCc
a P-Jtíq B/rej JU.-.D lH-frr7piií.i =Al0í® Ce escr ibir xotlci a st a is
l'Administració. Aquestes restriccions tenen una
vessant positiva —la protecció de la intimitat de
les persones—, una altra de discutible —allò que
s'anomena els "interessos superiors de l'Estat"—
i una altra de clarament negativa que és la manca
d'instruments perquè el ciutadà pugui accedir
ràpidament i sense traves a tota la informació
pública.
Proposta de criteris comuns
Diversos països només permeten l'accés a
determinats tipus d'informacions, mentre que
d'altres en faciliten la consulta d'un nombre molt
gran i amb molt poques excepcions. En alguns
països el ciutadà ha de justificar el seu interès per
determinades informacions i en d'altres no se li
pregunten en absolut els motius de la seva
petició. N'hi ha que són obligats legalment a
donar-la, quan es demana, en un període de
temps molt curt i altres que dilaten
indefinidament la resposta.
Per això, la Comissió proposa una directiva del
Parlament europeu que estableixi els principis
següents:
—Cal definir clarament el concepte de document
públic, dels quals emana la informació que l'Estat
pot donar als ciutadans. Ja no és vàlid només el
concepte tradicional d'informació sobre paper,
sinó que cal incloure-hi les fotografies i els
suports més moderns, com microfilms, disquets o
cintes informàtics, gravacions àudio-visuals.
—Perquè l'Estat faciliti la consulta de qualsevol
d'aquests documents cal que hi hagi una petició
suficientment precisa.
—No es podrà exigir de donar uns motius per fer
la petició.
—Una petició d'informació ha de tenir una
resposta com més ràpida millor.
—Quan una institució negui l'accés a una
informació demanada per un ciutadà, ha de
justificar-ne els motius davant del peticionari.
—Només es poden rebutjar les peticions
d'informació quan calgui protegir la vida privada,
el secret en matèria industrial i financera, la
seguretat pública —concepte que inclou les
relacions internacionals i l'estabilitat monetària—
i les informacions que han estat obtingudes per
les institucions de manera confidencial.
Els trucs legals
D'altra banda, les conclusions de l'enquesta
realitzada assenyalen que una petició
d'informació només pot considerar-se que queda
satisfeta si no exigeix obtenir noves informacions
per fer-la plenament comprensible ni obliga a
sintetitzar dades de diferents fonts per fer-la
comprensible. Això és especialment vàlid per al
tractament informàtic de dades, en què diverses
fonts poden ser fusionades de forma automàtica i
rutinària per mitjà del programa que s'usi,
mentre que una sola d'elles, sense relacionar-la
amb altres, pot no tenir cap significat.
No és suficient la
consulta "in situ" o un
extracte: cal facilitar còpia
integral de qualsevol
document
Capçalera. Setembre 1993
15
LEGISLACIÓ
Igualment, per satisfer plenament una demanda
d'informació l'Administració no pot donar un
resum o extracte si el peticionari vol una còpia
integral ni pot obligar a consultar el document en
el lloc on es guarda sense oferir-li la possibilitat
d'endur-se'n una còpia. Tot això, a la pràctica,
són trucs habituals que utilitzen les
administracions per no donar tota la informació,
quan no els convé, i a la vegada fer veure que
compleixen la llei.
Altres trucs legals que utilitzen les diverses
institucions enquestades són el de retardar tant
com poden la resposta. Normalment, el termini
establert per la llei oscil·la entre deu dies o dos
mesos, però diverses legislacions utilitzen
l'ambigu terme "es contestarà així que sigui
possible", que pot donar per a tota mena
d'arbitrarietats.
Denegacions sense control
Però el punt més delicat és el de les denegacions
d'informació establertes per llei, que en molts
països s'assemblen al tristament cèlebre article
segon de la Llei de Premsa i Impremta
espanyola de l'any 1966, promoguda per
Manuel Fraga Iribarne, aleshores ministre
d Informació. Aquella llei proclamava en el seu
primer article el principi bàsic de la llibertat
d'informació, però en l'article segon fixava tot un
seguit de limitacions que en la pràctica ho
comprenien tot i deixava en mans del poder
governatiu la decisió sobre què podien i què no
podien dir els mitjans de comunicació.
De la mateixa manera, alguns països, després de
declarar solemnement que qualsevol ciutadà té
dret a consultar la documentació pública,
enumeren una llarga relació de temes que
queden exclosos d'aquest dret. Entre ells se solen
incloure les informacions que puguin enterbolir
les relacions internacionals o que puguin crear
problemes a la seguretat de l'Estat, els interessos
de la Defensa nacional, els econòmics i
financers, les investigacions en processos penals,
les activitats d'inspecció fiscal i molts d'altres. La
inclusió de termes ambigus com "l'interès públic"
pot donar peu a tota mena d'arbitrarietats.
Dues mesures
Igualment conflictives són les denegacions relatives
a documentació que pugui afectar la protecció de
la intimitat privada. Les informacions concernents
a un individu no poden ser comunicades a tercers
si això li pot crear prejudicis. En canvi, l'interessat
té tot el dret a conèixer la informació que l'Estat
posseeix sobre ell, sigui de caràcter polític, fiscal,
sanitari o d'altra mena.
L'Administració no pot
exigir que es digui per quin
motiu es vol consultar
qualsevol de les informacions
que custodia
Capçalera. Setembre 1993
16
LEGISLACIÓ
En la pràctica, els poders públics fan sovint un ús
immoderat de les informacions sobre la vida
privada de les persones i funcionaris corruptes
les venen a empreses comercials perquè en facin
ús en benefici propi. Les administracions no
acostumen a tenir la mateixa cura en la protecció
de les informacions que afecten els ciutadans que
en la protecció d'aquelles que afecten els seus
interessos. Utilitzen dues mesures diferents, com
si no fossin representants dels ciutadans sinó els
seus controladors.
A Espanya, concretament, s'han plantejat sovint
conflictes sobre aquesta qüestió, quan s'ha
descobert que empreses de publicitat feien servir
llistats informàtics provinents de l'Administració,
o quan persones particulars han demanat per
consultar les seves fitxes policials, per posar
només dos exemples.
El secret professional
Un altre dels problemes que es plantegen és a la
inversa: quan l'Administració vol conèixer
informacions que algun ciutadà posseeix sobre
d'altres. En la quasi totalitat dels països
comunitaris una estricta legislació sobre el secret
professional empara la no divulgació
d'informacions que puguin perjudicar un tercer.
Espanya és, lamentablement, una de les poques
excepcions a aquesta regla, malgrat les reiterades
promeses del president del Govern sobre la
regulació d'aquest dret i les constants peticions
d'organismes professionals, especialment els
periodístics, perquè es desenvolupi el que la
Constitució garanteix.
Mentre que els governs han tingut cura d'establir
reglamentacions relatives al secret oficial, han
estat molt menys diligents a promoure lleis que
asseguressin una informació sense racons foscos
sobre la seva gestió. Ben sovint, l'únic
mecanisme de comunicació entre l'Administració
de l'Estat i el ciutadà ha estat el Butlletí Oficial.
Als anys seixanta, mentre Espanya romania
sotmesa a un règim polític que era la negació
mateixa de la informació pública, en altres països
europeus amb règim democràtic s'afermava la
convicció que una de les essències de la
democràcia és establir una comunicació molt
més oberta de la que existeix entre
l'Administració i els ciutadans. El sentiment
general era, cada cop més, que els afers públics
havien de ventilar-se en públic, sense secretismes
ni parcel·les ocultes. El control parlamentari no
podia arribar a tots els petits detalls de cada dia i
calia establir, doncs, reglamentacions clares per
mantenir un control del ciutadà sobre la gestió
pública.
Un primer pas va ser l'ús freqüent de la fórmula
del llibre blanc —en alguns països anomenat
llibre verd— per tal de fornir a tothom
informació sobre afers en els quals el govern
volia prendre una decisió. Però també van ser
passos positius les mesures per assegurar el dret
del ciutadà a demanar una auditoria sobre
qualsevol organisme o el de proposar una
legislació que l'Administració pública competent
hauria d'examinar i adoptar si fos el cas, les
mesures per obligar l'Administració a justificar les
seves decisions, a millorar la publicitat dels
acords públics i a recórrer les disposicions
administratives. La creació de la figura del
Defensor del Poble va ser, en aquest sentit, un
dels passos fonamentals.
Suècia, un model
Només alguns països, molt pocs, van establir el
principi segons el qual la informació que
posseeixen els poders públics ha de ser accessible
de manera general al públic, amb un nombre
molt limitat d'excepcions degudament justificades.
Aquest és el cas de Dinamarca, França, Grècia i
Holanda, pel que fa a països de la CEE, i dels
Estats Units, Canadà, Noruega i Suècia pel que fa
a països no comunitaris. El cas de Suècia és el
més exemplar de tots, ja que les limitacions són
mínimes, les facilitats màximes i les lleis d'accés a
la informació es compleixen escrupolosament.
Això és així, a més, des de fa dos segles, cosa que
explica que hi hagi, en aquest país, una
consciència i uns hàbits molt diferents sobre els
drets i deures d'administrats i administradors pel
que fa a la documentació pública.
Espanya és diferent
El Col·legi de Periodistes de Catalunya va
proporcionar a la Federació Internacional de
Periodistes informació sobre la situació
L'actual Llei de secrets
oficials és del 1968, i la del
secret professional encara no
ha estat regulada
Capçalera. Setembre 1993
17
LEGISLACIÓ
espanyola, per tal que la incorporés a l'enquesta
realitzada per la Comissió Europea. Aquesta
informació, de caràcter bàsicament legal, no
incloïa dades concretes sobre el grau de
compliment o incompliment per les autoritats de
la legislació en matèria d'informació pública al
ciutadà.
Això és així perquè, en la pràctica, no hi ha
hagut legislació sobre el tema fins fa menys d'un
any. L'article 105 de la Constitució garanteix
"l'accés dels ciutadans als arxius i registres
administratius, excepte el que afecta la seguretat
i defensa de l'Estat, les investigacions dels
delictes i la intimitat de les persones". Però han
hagut de passar 14 anys per tal que aquest dret
quedés plenament regulat i pogués, per tant, fer-
se efectiu. Això ha estat possible mitjançant la
Llei de Règim Jurídic de les Administracions
Públiques i de Procediment Administratiu,
aprovada el 26 de novembre de 1992, que en el
seu article 37 regula el dret d'accés als arxius i
registres de l'Administració pública. Naturalment,
fa referència a la documentació administrativa
viva, no històrica, ja que aquesta última,
dipositada en els arxius històrics, queda regulada
per la Llei de Patrimoni.
D'acord amb l'article 37 d'aquesta Llei, cal
demanar documents concrets i no poden
consultar-se expedients que incloguin tota la
documentació sobre un tema. Aquesta és una
primera limitació important, ja que ben sovint el
ciutadà no sap quin és el document que ha de
demanar si no pot consultar primer l'expedient.
Un cop demanat el document concret,
1 Administració haurà de lliurar-ne còpia.
Pel que fa als casos en què l'accés als documents
pot ser denegat, la relació és molt extensa i
complexa, i amb remissió a d'altres legislacions,
com la d'Estadística, la de patents, la de
protecció de l'honor, la de competència deslleial,
la del secret bancari o la de secrets oficials —que
és del 1968—, cosa que pot donar peu perquè
les exclusions puguin ser aplicades a un nombre
molt gran de documents. Aquestes limitacions no
afecten els càrrecs polítics, que poden obtenir la
informació negada als altres ciutadans pel sol fet
de ser diputats a Corts, senadors, membres de
parlaments autònoms o d'una corporació local.
En cas de denegació, la Llei no estableix terminis
ràpids ni recursos fàcils, sinó ben al contrari.
L'Administració té tres mesos per respondre -un
termini molt superior a la mitjana comunitària- i
contra la denegació cal seguir la via de recursos
ordinària davant de la mateixa administració i
després la jurisdicció contenciosa judicial. Tot
plegat, llarg i car, a diferència d'altres legislacions
europees que han creat un organisme específic
perquè resolgui de manera ràpida i no onerosa
els conflictes que es puguin plantejar entre el
ciutadà i l'Administració sobre documentació
oficial.
La legislació espanyola inclou com a motiu
d'exclusió el genèric "interès públic" tan favorable
als interessos de l'Administració i tan poc al dels
ciutadans, que posa en evidència els hàbits de
reticència que perviuen encara entre els funcionaris
públics espanyols pel que fa a deixar conèixer als
ciutadans les seves actuacions. Espanya ha fet una
legislació molt més restrictiva que altres països, tot i
ser dels que han trigat més a fer-la. Suècia, fa 200
anys, ja va establir un accés a la informació pública
molt més obert.#
Un dels trucs habituals
per dificultar Vaccés a la
informació és retardar-ne al
màxim els tràmits


Papers públics o propietat privada

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert