Cruañas i Tor, Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Els funcionaris no poden
impedir que els retratin
Existeixen limitacions al dret a la imatge
per a les persones de l'Administració
—Josep Cruañas i Tor—
Advocat
Quan la redacció de Capçalera preparava
la publicació de l'article (aparegut ara fa
un parell de mesos) sobre el registre de la
propietat intel·lectual, va produir-se un fet
anecdòtic en anar a fer les fotografies de
les oficines per tal d'il·lustrar-lo. El
personal que treballava atenent el públic,
tot i que s'havia obtingut per telèfon
l'autorització oficial per fer-les, van
marxar de l'oficina fins que no van estar
fetes les fotografies.
Davant d'això, per no donar una imatge
ben galdosa d'unes oficines públiques
buides en hores de treball, es va preferir
posar unes imatges de la façana, tot i que
eren més pobres.
Aquesta anècdota ens seveix per plantejar un
problema amb què sovint es troben els fotògrafs
de premsa i els cameres de televisió: les
dificultats per fotografiar edificis i oficines
públics. Cal incloure-hi també les poques
facilitats que donen els funcionaris de deixar-se
retratar en el lloc corresponent de treball, tot fent
la seva feina, en oficines obertes al públic.
En primer lloc analitzarem fins a quin punt els
funcionaris tenen dret a la imatge, quan estan
exercint la seva feina. Segonament ens
plantejarem el fet que les administracions
públiques puguin o no exigir permisos per
fotografiar l'exterior o l'interior d'edificis públics.
Els funcionaris
El fet que uns funcionaris s'oposin a ser retratats
mentre treballen i que la seva imatge sigui
reproduïda en la premsa es pot intentar defensar
en el dret de la pròpia imatge, que va regular la
vella i coneguda Llei Orgànica del 1982.
Per començar, hem de tenir en compte que el
dret a la imatge no s'ha de confondre amb el que
s'entén com el fet de protegir la reputació d'una
persona, sinó que és el dret genèric que tenen les
persones d'impedir que es captin i publiquin
imatges pròpies. Cal tenir present també com a
element previ que el dret a la imatge és
independent del dret a la intimitat, això és,
preservar que es coneguin els fets de la vida
privada d'una persona. El deixarem de banda, tot
i que, en ser la fotografia un element que va lligat
a un text, es poden plantejar plegats en conflicte.
Si analitzem bé la llei, veurem que el dret a la
pròpia imatge es limita en alguns àmbits de la
seva vida a determinades persones. En concret,
la Llei parla de persones que exerceixin un
càrrec públic o una professió de notorietat o de
projecció pública i la imatge es capti en un acte
públic o en llocs oberts al públic". De la lectura
d'aquest article veiem que les persones que tenen
càrrec públic i les de professió de notorietat
pública no poden impedir que es publiqui la seva
imatge, en aquestes circumstàncies.
En el cas de les persones "amb una professió de
notorietat o projecció pública", el límit es refereix
només a quan es capta la imatge çn un acte
públic o en llocs oberts al públic. Es el cas dels
advocats quan actuen als jutjats o tribunals.
També poden ser els artistes o persones que per
la seva feina tenen una projecció pública. El que
s'està protegint, en definitiva, és el dret a la
informació de fets que es consideren d'interès
No hi ha cap raó legal
que impedeixi captar
lliurement fotografies
d'edificis o llocs públics —
Capçalera. Juliol-Agost 1992
27
PROPIETAT INTEL·LECTUAL
general, -ja que altrament no seria possible la
informació gràfica.
Altra cosa seria fer-los una fotografia en un lloc
que no fos públic i en què la seva actuació no
tingués res a veure amb l'esmentada activitat o
professió de notorietat. El que la vol la llei és
simplement deixar clar quin és l'àmbit de la vida
d'aquestes persones en el qual no poden impedir
que es capti la pròpia imatge i que es publiqui.
En aquest sentit, hi ha multitud de sentències
sobre fotografies d'artistes preses a la platja que
després són publicades en un diari. Totes
condemnen les revistes o els diaris que les han
publicades, ja que es posen en un acte privat. En
aquest cas, per publicar-les cal l'autorització de la
persona afectada.
La limitació del dret a la imatge es fa també
respecte a les persones que, segons la llei,
exerceixen un "càrrec públic". De tota manera,
no s'ha d'entendre aquesta definició en el sentit
de qui té un càrrec públic per elecció o bé de
confiança, en una administració, sinó en el sentit
extens que abasta tot ciutadà, que té una funció
ública. S'hi inclou, per tant, tot càrrec electiu o
ncionari de qualsevol de les administracions
, i els que per una relació laboral hi
fu:
públiques,
facin una 1funció pública. Tot i que la llei pugui
:r poc precisa en la definició dels càrrecs
públics, s'ha d'interpretar des d'aquest punt de
vista extens, com ho fan la majoria dels autors i
les legislacions properes, en les quals s'ha basat
la nostra.
En darrer terme s'ha de precisar que ens referim
als funcionaris de totes les administracions i als
seus organismes autònoms o societats, ja que en
totes les formes jurídiques són administracions
públiques.
Amb aquest plantejament, no es fa cap mena de
greuge als funcionaris, sinó que diferenciem les
distintes situacions, dins i fora de la seva funció:
en una és un ciutadà individual, amb tots els
drets de qualsevol persona, i en l'altra és un
funcionari al servei de la comunitat, i per això
determinats drets queden en un segon terme,
davant els drets dels ciutadans a qui serveix.
És necessari fer aquesta interpretació per diverses
raons. D'una banda, pel fet que les
administracions públiques són per definició
organismes al sevei dels ciutadans de la
comunitat, i totes les seves actuacions han de ser
el màxim de transparents i obertes. En un estat
democràtic, l'administració és oberta als ciutadans
i oberta a ser analitzada i coneguda, ja que així
se'n garanteix el funcionament i el control. En
definitiva, la doctrina jurídica parla que aquesta
interpretació garanteix el dret a la informació.
Aquest concepte d'informació no només es
refereix a l'aspecte de notícia escrita que pot ser
informativa o incloure crítiques i valoracions, sinó
també, que és el que ens interessa en el nostre
cas, el dret a ser informació gràfica de les
actuacions i centres de les administracions
públiques, que inclou necessàriament la captació
d'imatges dels seus funcionaris, que en definitiva
actuen i fan els seveis.
Tot el qui accedeix voluntàriament a la condició
de funcionari passa a ser un element de
l'administració pública. L'exercici del càrrec el
portarà a limitar algun dels seus drets, cosa
necessària per tal de poder sevir adientment els
drets dels ciutadans, que és l'objectiu bàsic de tota
administració. Segons el cos a què pertanyi o la
feina que faci, seran uns o altres els drets que
quedaran latents. De tota manera, n'hi ha alguns,
com ara el de la pròpia imatge, que afecta a
tothom. Els policies o els militars no tenen dret a
fer vaga. També el Tribunal Constitucional ha dit,
en relació amb la doble oficialitat de les dues
llengües que es parlen a Catalunya, que els
funcionaris com a tais no tenen dret a triar la
llengua de què volen fer ús. Com a membres
d'una administració pública que té dues llengües
oficials, es veuen en l'obligació de fer-les servir
totes dues, i sempre hauran de sevir el desig del
ciutadà que atenguin.
Com a resultat del que hem dit, cap funcionari no
podrà impedir que se'l fotografiï mentre fa la seva
feina. L'autorització de fer les fotografies si es
troba en un local tancat dependrà, en tot cas, dels
seus caps, i no d'ell. En el cas de l'anècdota que
El fotògraf va haver-se de
conformar amb la façana
de l'edifici on hi ha el
Registre de la Propietat.
Els funcionaris van
marxar del lloc de treball
quan intentava fotografiar
l'interior.
Les limitacions que
posen algunes
administracions són una
clara vulneració del dret
d'informació
ha donat peu a aquest article, tots els
responsables jeràrquics, fins a l'escala més alta,
havien autoritzat les fotografies cosa que, d'altra
banda, eren obligats a fer. Negar-la hauria estat
un abús d'autoritat. Davant la negativa dels
funcionaris a ser retratats, només van encongir
les espatlles tot dient: "No podem fer-hi res". Els
funcionaris no van tornar al lloc de treball fins
que el fotògraf va haver marxat.
Deures dels funcionaris
Una altra qüestió és el fet que en fer una
fotografia els funcionaris d'una determinada
dependència pública s'aixequin a corre-cuita, i
tomin a aparèixer quan ja està feta. Aquesta
situació afecta directament i únicament el
reglament que marca els seus deures i drets. Així
trobem el deure que tenen de "romandre en el
lloc de treball", tal com diu la llei de funció
pública de la Generalitat; obligació
l'incompliment de la qual el reglament
disciplinari marca com una falta molt greu:
"abandonament del servei". No podria ser
altrament, ja que l'objecte del personal d'una
oficina és fer una determinada funció i atendre
el públic, si és el cas.
Lloc en què es capta la imatge
La imatge pot ser captada al carrer o en llocs
tancats, amb accés directe al públic o no.
Aquesta circumstància l'analitzem tot seguit. De
tota manera, si és en llocs oberts al públic no hi
pot haver cap limitació, i menys si és el carrer.
Aquest darrer cas és el de la policia.
L'única limitació que es pot imposar a un
fotògraf a l'hora de fotografiar determinades
dependències públiques o certs funcionaris ha
de ser per raons de seguretat. Aquesta
qualificació no pot ser arbitrària; ha d'entrar en
els supòsits de secrets o de seguretat que estigui
regulat per alguna normativa. Així, pot ser que
sigui prudent ennegrir els ulls dels policies que
actuïn en determinades situacions, però això no
pot impedir de fotografiar la policia quan actuï
en d'altres supòsits. Tots tenim presents
incidents no llunyans, que han motivat la
intervenció de la Comissió de Defensa del
Col·legi, en els quals la policia antiavalots ha
impedit als fotògrafs que fessin la seva feina; i
no pas per seguretat, sinó més aviat per amagar
esbatussades que la policia sap perfectament
que poden anar més enllà de les seves
atribucions. En aquest cas està clar que cap
funcionari ni càrrec públic no pot al·legar motius
no regulats per evitar la informació, en aquest
cas gràfica. En definitiva, és el dret d'informació,
que en el cas l'administració es lliga amb el fet
de ser pública, amb l'obligació que aquesta té de
ser oberta i transparent, des del càrrec més alt al
darrer bidell. Si ens mirem la llei, han de ser
pocs els òrgans administratius o les activitats de
funcionaris qualificats com a secrets o que
afectin la seguretat de l'Estat.
Fotografies a edificis o dependències
obertes al públic
Els arguments donats fins ara deixen ben clar
que és un dret dels informadors poder captar
imatges de l'Administració, tant pel que fa a
instal·lacions com a funcionaris, en exercici de la
seva feina. De tota manera, per reblar el clau
analitzarem d'altres raons que no justifiquen
l'actitud excessivament patrimonialista de
l'Administració envers les seves "propietats".
Cal tenir present que les "propietats" públiques
són el que s'anomena "domini públic", és a dir,
una propietat comunitària. Els béns de domini
públic estan al servei de la comunitat d'una
manera directa, com ara els carrers o parcs, o
dedicats a serveis públics, com ara escoles,
hospitals, o el transport públic, o d'una manera
indirecta, quan són la seu de determinats
organismes o oficines. De la mateixa manera,
una obra literària o artística passa a ser "domini
públic" al cap d'uns anys després de la mort de
l'autor. L'obra, com a domini públic, està a
disposició de tots els ciutadans, perquè es
considera d'interès general, del punt que forma
part del patrimoni cultural de la comunitat.
En un altre aspecte del patrimoni col·lectiu, hi ha
el que s'anomena patrimoni històric, que pot
estar però, en mans de l'Administració o en
mans privades. La Llei de patrimoni marca com
a objectiu bàsic en el preàmbul: "Totes les
mesures de protecció i foment que la llei
estableix només tenen sentit si, a la fi, porten
que un nombre cada vegada més gran de
ciutadans puguin contemplar i disfrutar de les
coses que són herència de la capacitat col·lectiva
d'un poble. Perquè en un estat democràtic
aquests béns han d'estar posats al servei de la
col·lectivitat, en el convenciment que amb la
possibilitat de gaudir-ne es facilita l'accés a la
cultura i que, en definitiva, és el camí segur cap a
la llibertat dels pobles".
Aquesta frase em sembla molt definitòria, i no
tan sols del patrimoni històric, per l'orientació
Generalitat de Catalunya
Departament de Cultura
Direcció General
del
Patrimoni Cultural
Servei de Biblioteques i del Patrimoni Bibliogràfic
^upyuieru. t/uiiui-/-\yusi ± yy/L
29
PROPIETAT INTEL·LECTUAL
d'ús del patrimoni públic en general.
Per tant, si partim del principi que el patrimoni
públic està al servei de la comunitat, no hi ha cap
raó que pugui servir per justificar el fet de limitar
el dret de poder captar imatges dels edificis
públics, siguin o no part del patrimoni històric.
A part dels arguments donats fins ara, hi ha el fet
que els edificis o els altres objectes que puguin
estar a la via pública, parcs, carrers o places
poden ser reproduïts per mitjà de fotografies, tal
com especifica la llei de propietat intel·lectual,
sense que els autors o propietaris puguin
impedir-ho ni cobrar cap mena de dret. Per
aquest motiu, un Ajuntament o altra
Administració no pot impedir de cap manera que
es facin fotografies d'aquests indrets, sigui quina
sigui la finalitat amb què es fa la fotografia.
Moltes vegades ens hem trobat que hi ha
vigilants de parcs que no diuen res si una família
es fa una fotografia particular, però sí quan la fa
un fotògraf professional. Vista l'argumentació
que hem donat, hem de dir a més que
l'impediment que es posa a un fotògraf de
premsa és una clara vulneració del dret
d'informació, ja que la difusió per la premsa és
una manera de posar en coneixement dels
ciutadans les particularitats del patrimoni públic.
Les argumentacions basades en la seguretat que
es donen moltes vegades per impedir de ser
fotografies són molt discutibles. Un edifici que
està a la vista de tothom no pateix cap mena
d'inseguretat pel fet que se'n publiqui la fotografia
en algun mitjà de comunicació. Per exemple, no
té cap mena de justificació sobre la base de la
seguretat que no es deixin fer fotografies a la
façana de Capitania Militar, un edifici que està
a la vista de tothom.
L'Administració, per raons de cortesia, o
d'organització del servei, o per tal de facilitar la
tasca, pot demanar que hom notifiqui la
intenció de fer una fotografia a l'interior d'una
oficina oberta al públic o de determinats llocs
que no siguin d'accés tan directe. Ara bé,
aquesta autorització no podrà ser negada sota
cap concepte. Altrament seria un cas de clar
abús d'autoritat.
Les fotografies de les instal·lacions
olímpiques
Per tot el que hem dit, no té cap base legal que
les administracions públiques posin
impediments a fer fotografies, per exemple, a
les instal·lacions olímpiques, en primer lloc pel
fet d'estar en llocs oberts al públic i a la via
pública. Però encara que parlem d'interiors, són
edificis del patrimoni públic, que estan al servei
dels ciutadans. No es pot posar cap
impediment, sigui quina sigui la destinació que
es doni a la fotografia, i menys si és per a
informació.
Per això té encara menys sentit que se'n
peretengui fer pagar algun preu. Ja hem vist
que el patrimoni públic ha d'estar al sevei dels
ciutadans, i mai un afany recaptatori no pot
justificar cap límit al dret d'informació.
De la mateixa manera que la Sagrada Família,
que és patrimoni històric de propietat privada,
està a l'abast de tothom i pot ser reproduïda
lliurement, sense cap impediment, també ho
pot ser qualsevol dels edificis olímpics. No
trobem ni en la Llei de Propietat Intel·lectual,
com hem analitzat, cap justificació per exigir el
pagament de cap mena de dret econòmic. •
Plaza Pío XII, 4
08028 BARCELONA
Tel. (93) 330 71 11 - Fax (93) 330 76 21
Tx. 51032
HOTEL
PRINCESA SOFIA
500 elegantes y confortables habitaciones y sui¬
tes con televisión color, antena parabólica, mini-
bar y caja de seguridad, aire acondicionado. Res¬
taurantes. Salones de Convenciones y Banquetes
hasta 1.200 personas. Business Center. Jardín. Pis¬
cina Interior/Exterior. Fitness Center. Situado en
la zona más moderna de la ciudad junto a gran¬
des almacenes, bancos y clubs deportivos. Garaje.
INFORMACION Y RESERVAS:
FundadTen 1930 900 10 12 25


Els funcionaris no poden impedir que els retratin

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert