François Truffaut va dir en una ocasió que no hi havia cap nen que, quan se li preguntava què volia ser de gran, respongués "crític de cinema". No sé què és el que José Luis Guarner volia ser de gran -el fet d'haver nascut en plena guerra obria més interrogants sobre el present que no pas sobre el futur-, però, després d'estudiar Filosofia i Lletres, a partir dels 20 anys va dedicar la seva vida professional al cinema

Riambau, Esteve

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Capçalera. Febrer 1995
22
TEMA DEL MES
Capçalem. Febrer 1995
23
TEMA DEL MES
1. J.L.G., "François Truffaut. El
crítico que vio una estrella",
Fotogramas núm. 1.741,
Barcelona, maig de 1988, p. 102.
José Luis Guarner:
un cronista de la vida a través del cinema
No solament era un espectador incansable —sovint veia quatre pel·lícules diàries, a part dels vídeos—
sinó també un lector empedreït, un gran aficionat a la música i un conversador de primera fila
— Esteve Riambau —
François Truffaut va dir en una ocasió que
no hi havia cap nen que, quan se li
preguntava què volia ser de gran,
respongués "crític de cinema". No sé què
és el que José Luis Guarner volia ser de
gran -el fet d'haver nascut en plena
guerra obria més interrogants sobre el
present que no pas sobre el futur-, però,
després d'estudiar Filosofia i Lletres, a
partir dels 20 anys va dedicar la seva vida
professional al cinema.
A diferència de Truffaut, que "va tenir el talent i
la fortuna -les dues coses juntes- necessaris per
materialitzar un somni perillós: el d'un crític de
cinema convertit en director de cine"1, Guarner
sempre va veure les pel·lícules -tot i que amb uns
altres ulls- des de la mateixa banda que la resta
dels espectadors. Un curtmetratge titulat
Crónicas de Rondíbilis i una sèrie documental
per a TVE van ser les seves úniques incursions
darrera la camera, però a l'hora d'autodefinir-se
Guarner no utilitzava mai l'expressió "crític de
cinema".
En els seus escrits s'autodenominava "el
cronista", aquell que dóna fe d'uns
esdeveniments que es produeixen davant dels
seus ulls, encara que fos a través d'aquestes
finestres sobre el món que són les pantalles.
Personalment, també utilitzava el terme
"cinemagoer", 'aquell que va al cinema'. Als
darrers anys, les seves vinculacions professionals
amb la premsa diària l'obligaven a seguir la
Personalment es
considerava un
cinemagoer, un home que
va al cinema
cartellera de Barcelona i a assistir als festivals de
Berlín, Canes i Venècia, on veia un mínim de
quatre films diaris. D'altra banda, també va
incorporar el vídeo domèstic a la seva activitat
professional -"el encuentro de Luis Lumière con
San Betamax"2- i no sols estava al corrent de la
programació televisiva local, sinó que rebia dels
seus amics cassettes enregistrades a diversos
indrets del món.
Un retrat de Guarner davant la pantalla és
fidedigne, però resulta incomplet. Perquè, a més,
era un lector empedreït, no sols de la bibliografia
cinematogràfica imprescindible, sinó de tot tipus
de literatura i de revistes d'actualitat
internacional. Li agradava la música, amb el jazz
com a preferència destacada, i era un
conversador de primera línia sobre qualsevol
tema vinculat a la cultura. Si a més hi afegim una
memòria prodigiosa i una extraordinària
generositat en el tracte amb els seus amics, la
configuració de la personalitat de Guarner que es
pot deduir d'aquestes línies s'apropa una mica
més a la realitat i permet valorar millor la
naturalesa i la importància dels seus textos.
Cahierista i filmidealista
Els primers articles publicats per Guarner daten
de finals dels cinquanta, però és a partir de la
primeria dels seixanta que el seus textos de Film
Ideal o Documentos Cinematográficos acusen
el rebut de l'onada expansiva procedent de París
arran de l'eclosió de la "Nouvelle Vague". En els
escrits d'André Bazin i dels seus acòlits publicats
a Cahiers du Cinéma, un sector de la crítica
cinematogràfica espanyola van trobar-hi un
substrat catòlic homologable, el reconeixement
d'un cinema nord-americà que arribava sense el
filtre de la censura franquista i l'admiració per
alguns autors consagrats.
Va fallar, en canvi, l'equació que pretenia establir
vasos comunicants entre la "Nouvelle Vague" i el
"Nuevo Cine Español", però les diferències eren
menors amb la seva rèplica barcelonina: "Jo he
estat un defensor de l'Escola de Barcelona, i no
me'n penedeixo"3, va ratificar "el cronista" sis
mesos abans del seu traspàs, el novembre de 1993.
Tot i això, aquella primera etapa va consolidar
Les seves crítiques
informaven i opinaven.
També denunciaven les
manipulacions
2. J.L.G., "El síndrome de
Branca", Fotogramas núm. 1.666,
Barcelona, setembre de 1981, p.
28.
3. J.L.G., "Tal com érem". El
Temps, València, 26-7-1993, p.
86.
Capçalera. Febrer 1995
24
TEMA DEL MES
4. J.L.G., "Las qafas de
Parménides", Film Ideal núm.
104, Madrid, setembre de 1962,
p. 534.
5. J.L.G., Roberto Rossellini,
Studio Vista, Movie Paperbacks,
Londres, 1971. Versió castellana:
Fundamentos, Madrid, 1972.
6. Bertrand Tavernier, Qu'est-ce
cjfu'on attend?, Seuil, París, p.
7. Negative Space. Manny
Farber on the Movies, Praeger
Publishers, Nova York, 1971.
Versió castellana: Anagrama,
Barcelona, 1974.
8. J.L.G., "Un oficio del siglo
XX", Fotogramas núm. 1.323,
Barcelona, 22-2-1974, p. 43.
9. J.L.G., "Cielo sobre Berlín", La
Vanguardia, Barcelona 18-1-
1988.
10. Los soñadores despiertos.
Una aproximacioón a los
cineastas europeos en
Hollywood. Imagfic, 1993;
Historia del cine americano:
Muerte y transfiguración (1961-
1992), Laertes, Barcelona, 1993.
diversos pilars fonamentals en la trajectòria de
Guarner. En un dels seus articles, que el temps
ha convertit en una declaració de principis, ja
definia la crítica com "un diàleg d'igual a igual,
una recreació de l'obra jutjada" que "està en
funció de la sensibilitat de cada crític, no de
criteris d'objectivitat o subjectivitat
completament relatius"4. Per ell, bona part
d'aquest posicionament passava per l'amistat
amb diversos cineastes, ja fossin d'aquesta
banda dels Pirineus -com Vicente Aranda o
Jordi Grau- o dels mítics santuaris parisencs que
ell va visitar per conèixer François Truffaut,
Barbet Schroeder o Néstor Almendros, que
després es va traduir en una serena admiració
per la seva obra.
D'altra banda, un dels grans autors dels altars
cahieristes, Roberto Rossellini, va ser objecte
especial de devoció per part de Guarner: va
treballar amb ell com a ajudant de direcció a
Sócrates, li va dedicar un llibre de difusió
internacional5 prologat per Truffaut i lloat per
Scorsese, i va consolidar diversos contactes i
amistats amb la cultura italiana. D'ells en
sortirien, més endavant, la col·laboració amb
Vittorio Cottafavi al guió de Los cien caballeros,
altres llibres sobre Pasolini i Visconti o una sòlida
amistat amb Federico Fellini.
Amèrica, Amèrica
Malgrat aquestes profundes arrels europees que
Guarner estenia des de Barcelona cap a Madrid,
París i Roma, la seva admiració per la cultura
anglosaxona va anar molt més enllà de les
lloances a John Ford, Howard Hawks, el
western o el musical. Coincidia amb Bertrand
Tavernier en el fet d'haver dut la teoria europea
a la pràctica nord-americana a través d'una
comuna admiració per Martin Scorsese, Michael
Powell o Robert Parrish. Era lògic, en
conseqüència, que després d'un diabòlic
intercanvi d'opinions i referències sobre un
exhaustiu repertori de films nord-americans de
sèrie B, del qual vaig tenir el privilegi de ser-ne
testimoni, el cineasta francès publiqués un diari
en el qual es referia al crític barceloní com José
Luis Warner6. És un lapsus linguae que divertia
molt a Guarner perquè, en el fons, els honora a
tots dos.
Aquesta insòlita perspectiva crítica des de les
dues bandes de l'Atlàntic s'havia consolidat amb
la seva descoberta, traducció i reivindicació de
l'obra de Manny Farber titulada Arte termita
contra arte elefante blanco y otros escritos
sobre cine1. En el pròleg a aquest llibre, Guarner
lloa el seu col·lega nord-americà per la capacitat
que té de valorar una obra cinematogràfica en
termes d'estructura, però també per la seva
valoració de les modestes pel·lícules de la sèrie B
contra el monumentalisme, pretensiós i
transcendent -dues paraules que no constaven al
diciconari guarnerià-, de l'Art Elefant Blanc.
L'art Termita, aplicat per Guarner al seu context,
cristal·litzava per la descoberta de nous valors del
cinema espanyol- de Fernando Trueba a José
Luis Guerin- o en la reivindicació de les rareses
que perseguia -i trobava- en els festivals
internacionals i que després portava a la
Setmana Internacional de Cinema de Barcelona
-de la qual era el director-, en una nova mostra
de la seva generositat i d'un didactisme
rossel·linià.
L'altre puntal que comunicava Guarner -via
Londres- amb l'altra banda de l'Atlàntic era
Guillermo Cabrera Infante. Quan es va publicar
Un oficio del siglo XX, la seva antologia de
critiques a la revista cubana Carteles, Guarner el
va recomanar públicament com el millor llibre
"que s'hagi escrit sobre cinema en llengua
castellana, que tots els cinèfils han de conèixer, i
del qual tots els plumífers que gargotegen
quartilles sobre el noble art de les pel·lícules
n'hauríem de llegir cada dia dues pàgines abans
de dinar"8.
Any més tard, en el pròleg a una nova edició,
Guarner ratificava amb la frase "mai no
m'havia divertit tant amb un llibre de cinema"
la importància dels elements lúdics que ell
mateix havia heretat de l'estil de l'escriptor
cubà. Un joc de paraules en el moment oportú
era capaç d'il·luminar el sentit de tota una
pel·lícula tant si era per bé com si es tractava «
d'una maliciosa sentència amb valor de
certificat de defunció. "Es tracta d'un conte
poètic i delicat que es diria fabricat amb la
minuciositat d'un tanc, que evoluciona amb la
seva mateixa gràcia", va escriure de Cielo
sobre Berlín9, fent cas de la seva sensibilitat i
no del nom de Wim Wenders.
Un mestratge quotidià
Només els darrers anys de la seva vida, qui sap si
mogut per aquell darrer alè que atorguen les
malalties amb llicència per matar, Guarner va ser
conscient de la necessitat de consolidar la seva
prolífica obra. El 1993 va aconseguir que
veiessin la llum dos llibres sobre cinema nord-
americà10 i tenia en cartera una monografia
sobre Clint Eastwood, una nova edició del llibre
de Roberto Rossellini i una novel·la sobre les
interioritats del Festival de Cinema de Barcelona,
del qual havia estat president. El fet d'accedir, el
1989, a la presidència de l'Associació Catalana
de Crítics i Escriptors Cinematogràfics, havia
estat un acte de reconeixement per part dels seus
col·legues, però també la resposta al seu desig de
crear escola, de transmetre coneixements i
d'institucionalitzar una professió en la qual ell
havia lluitat contra corrent.
Això no obstant, la veritable càtedra de Guarner
es trobava quotidianament en els seus articles
periodístics. Probablement no hi ha hagut
articulista més atípic que Guarner, però ell
mateix confessava que la limitació de l'espai de la
qual era objecte en els textos publicats a
Catalunya Express o El Periódico havien estat
la millor escola de síntesi. Una secció de
comentaris sobre la programació televisiva,
Era capaç de trobar el
punt de vista adequat en el
moment oportú
Capçalera. Febrer 1995
25
TEMA DEL MES
X FERNANDEZ
i X í«r
^ 4 viejo cineVen episodios
mk \
m a n d i n
19 4 3
publicada a Fotogramas durant els anys
seixanta, també li permetia el perfeccionament
de la nota breu, la informació puntual per la
descoberta de la raresa o la crítica puntual de
filies i fòbies de diversa naturalesa.
Aquesta tècnica va adquirir la seva definitiva
configuració amb les crítiques que darrerament
publicava a La Vanguardia i Fotogramas. Fidels
a la seva concepció de la crítica com a "diàleg
d'igual a igual" i consolidada la seva naturalesa
de peces literàries autònomes, aquests textos
responien a la visió universal que Guarner tenia
del cinema. Tan aviat podia analitzar The
Warriors de Walter Hill com una adaptació
contemporània de la Anábasi de Jenofonte11
com citar els grans grastrònoms de la literatura i
la història universals (de Gargantua i Falstaff al
bisbe Odó, "víctima innocent d'una amanida de
ronyons de be amb salsa de neu") a propòsit de
La grande bouffe de Marco Ferreri12.
Les seves crítiques informaven i opinaven.
També denunciaven, quan les condicions de
projecció no eren les adequades o s'havia produït
qualsevol tipus de manipulació. Delataven les
seves amistats i, en un to sempre elegant i
respectuós, deixaven en evidència les seves
opinions negatives. Però, sobretot, divertien per
la nitidesa de la seva prosa i per la seva capacitat
de trobar el punt de vista adequat en el moment
oportú. Mentre d'altres col·legues hauríem suat
tinta per omplir tres folis sobre un insignificant
melodrama ambientat al torneig de Wimbledon,
Guarner va convertir la seva crítica de Pasiones
en juego13 en un test sobre el tennis al cinema,
amb respostes invertides al peu de plana
incloses. ¿Hi ha alguna forma més evident de
demostrar el seu interès per la pel·lícula que fent,
al mateix temps, que el lector/espectador no
tingui la sensació d'haver perdut el temps per
partida doble? •
11. J.L.G. "Anábasis en
Manhattan", Fotogramas núm.
1.606, Barcelona, 27-7-1979.
12. J.L.G., "La gran comilona",
Fotogramas, núm. 1.538,
Barcelona, 7-4-1978.
13. J.L.G., "¿Se apunta alguien a
un tenis?", Fotogramas núm.
1.617, Barcelona, 21-10-1979.
Divertia per la nitidesa
de la seva prosa i per la
seva imaginació


José Luis Guarner: un cronista de la vida a través del cinema

Riambau, Esteve,

Diposit Digital de Documents de la UAB

Capçalera. Febrer 199522TEMA DEL MESCapçalem. Febrer 199523TEMA DEL MES1. J.L.G., "François Truffaut. Elcrítico que vio una estrella",Fotogramas núm. 1.741,Barcelona, maig de 1988, p. 102.José Luis Guarner:un cronista de la vida a través del cinemaNo solament era un espectador incansable —sovint veia quatre pel·lícules diàries, a part dels vídeos—sinó també un lector empedreït, un gran aficionat a la música i un conversador de primera fila— Esteve Riambau —François Truffaut va dir en una ocasió queno hi havia cap nen que, quan se lipreguntava què volia ser de gran,respongués "crític de cinema". No sé quèés el que José Luis Guarner volia ser degran -el fet d'haver nascut en plenaguerra obria més interrogants sobre elpresent que no pas sobre el futur-, però,després d'estudiar Filosofia i Lletres, apartir dels 20 anys va dedicar la seva vidaprofessional al cinema.A diferència de Truffaut, que "va tenir el talent ila fortuna -les dues coses juntes- necessaris permaterialitzar un somni perillós: el d'un crític decinema convertit en director de cine"1, Guarnersempre va veure les pel·lícules -tot i que amb unsaltres ulls- des de la mateixa banda que la restadels espectadors. Un curtmetratge titulatCrónicas de Rondíbilis i una sèrie documentalper a TVE van ser les seves úniques incursionsdarrera la camera, però a l'hora d'autodefinir-seGuarner no utilitzava mai l'expressió "crític decinema".En els seus escrits s'autodenominava "elcronista", aquell que dóna fe d'unsesdeveniments que es produeixen davant delsseus ulls, encara que fos a través d'aquestesfinestres sobre el món que són les pantalles.Personalment, també utilitzava el terme"cinemagoer", 'aquell que va al cinema'. Alsdarrers anys, les seves vinculacions professionalsamb la premsa diària l'obligaven a seguir laPersonalment esconsiderava uncinemagoer, un home queva al cinemacartellera de Barcelona i a assistir als festivals deBerlín, Canes i Venècia, on veia un mínim dequatre films diaris. D'altra banda, també vaincorporar el vídeo domèstic a la seva activitatprofessional -"el encuentro de Luis Lumière conSan Betamax"2- i no sols estava al corrent de laprogramació televisiva local, sinó que rebia delsseus amics cassettes enregistrades a diversosindrets del món.Un retrat de Guarner davant la pantalla ésfidedigne, però resulta incomplet. Perquè, a més,era un lector empedreït, no sols de la bibliografiacinematogràfica imprescindible, sinó de tot tipusde literatura i de revistes d'actualitatinternacional. Li agradava la música, amb el jazzcom a preferència destacada, i era unconversador de primera línia sobre qualsevoltema vinculat a la cultura. Si a més hi afegim unamemòria prodigiosa i una extraordinàriagenerositat en el tracte amb els seus amics, laconfiguració de la personalitat de Guarner que espot deduir d'aquestes línies s'apropa una micamés a la realitat i permet valorar millor lanaturalesa i la importància dels seus textos.Cahierista i filmidealistaEls primers articles publicats per Guarner datende finals dels cinquanta, però és a partir de laprimeria dels seixanta que el seus textos de FilmIdeal o Documentos Cinematográficos acusenel rebut de l'onada expansiva procedent de Parísarran de l'eclosió de la "Nouvelle Vague". En elsescrits d'André Bazin i dels seus acòlits publicatsa Cahiers du Cinéma, un sector de la críticacinematogràfica espanyola van trobar-hi unsubstrat catòlic homologable, el reconeixementd'un cinema nord-americà que arribava sense elfiltre de la censura franquista i l'admiració peralguns autors consagrats.Va fallar, en canvi, l'equació que pretenia establirvasos comunicants entre la "Nouvelle Vague" i el"Nuevo Cine Español", però les diferències erenmenors amb la seva rèplica barcelonina: "Jo heestat un defensor de l'Escola de Barcelona, i nome'n penedeixo"3, va ratificar "el cronista" sismesos abans del seu traspàs, el novembre de 1993.Tot i això, aquella primera etapa va consolidarLes seves crítiquesinformaven i opinaven.També denunciaven lesmanipulacions2. J.L.G., "El síndrome deBranca", Fotogramas núm. 1.666,Barcelona, setembre de 1981, p.28.3. J.L.G., "Tal com érem". ElTemps, València, 26-7-1993, p.86.Capçalera. Febrer 199524TEMA DEL MES4. J.L.G., "Las qafas deParménides", Film Ideal núm.104, Madrid, setembre de 1962,p. 534.5. J.L.G., Roberto Rossellini,Studio Vista, Movie Paperbacks,Londres, 1971. Versió castellana:Fundamentos, Madrid, 1972.6. Bertrand Tavernier, Qu'est-cecjfu'on attend?, Seuil, París, p.7. Negative Space. MannyFarber on the Movies, PraegerPublishers, Nova York, 1971.Versió castellana: Anagrama,Barcelona, 1974.8. J.L.G., "Un oficio del sigloXX", Fotogramas núm. 1.323,Barcelona, 22-2-1974, p. 43.9. J.L.G., "Cielo sobre Berlín", LaVanguardia, Barcelona 18-1-1988.10. Los soñadores despiertos.Una aproximacioón a loscineastas europeos enHollywood. Imagfic, 1993;Historia del cine americano:Muerte y transfiguración (1961-1992), Laertes, Barcelona, 1993.diversos pilars fonamentals en la trajectòria deGuarner. En un dels seus articles, que el tempsha convertit en una declaració de principis, jadefinia la crítica com "un diàleg d'igual a igual,una recreació de l'obra jutjada" que "està enfunció de la sensibilitat de cada crític, no decriteris d'objectivitat o subjectivitatcompletament relatius"4. Per ell, bona partd'aquest posicionament passava per l'amistatamb diversos cineastes, ja fossin d'aquestabanda dels Pirineus -com Vicente Aranda oJordi Grau- o dels mítics santuaris parisencs queell va visitar per conèixer François Truffaut,Barbet Schroeder o Néstor Almendros, quedesprés es va traduir en una serena admiracióper la seva obra.D'altra banda, un dels grans autors dels altarscahieristes, Roberto Rossellini, va ser objecteespecial de devoció per part de Guarner: vatreballar amb ell com a ajudant de direcció aSócrates, li va dedicar un llibre de difusióinternacional5 prologat per Truffaut i lloat perScorsese, i va consolidar diversos contactes iamistats amb la cultura italiana. D'ells ensortirien, més endavant, la col·laboració ambVittorio Cottafavi al guió de Los cien caballeros,altres llibres sobre Pasolini i Visconti o una sòlidaamistat amb Federico Fellini.Amèrica, AmèricaMalgrat aquestes profundes arrels europees queGuarner estenia des de Barcelona cap a Madrid,París i Roma, la seva admiració per la culturaanglosaxona va anar molt més enllà de leslloances a John Ford, Howard Hawks, elwestern o el musical. Coincidia amb BertrandTavernier en el fet d'haver dut la teoria europeaa la pràctica nord-americana a través d'unacomuna admiració per Martin Scorsese, MichaelPowell o Robert Parrish. Era lògic, enconseqüència, que després d'un diabòlicintercanvi d'opinions i referències sobre unexhaustiu repertori de films nord-americans desèrie B, del qual vaig tenir el privilegi de ser-netestimoni, el cineasta francès publiqués un diarien el qual es referia al crític barceloní com JoséLuis Warner6. És un lapsus linguae que divertiamolt a Guarner perquè, en el fons, els honora atots dos.Aquesta insòlita perspectiva crítica des de lesdues bandes de l'Atlàntic s'havia consolidat ambla seva descoberta, traducció i reivindicació del'obra de Manny Farber titulada Arte termitacontra arte elefante blanco y otros escritossobre cine1. En el pròleg a aquest llibre, Guarnerlloa el seu col·lega nord-americà per la capacitatque té de valorar una obra cinematogràfica entermes d'estructura, però també per la sevavaloració de les modestes pel·lícules de la sèrie Bcontra el monumentalisme, pretensiós itranscendent -dues paraules que no constaven aldiciconari guarnerià-, de l'Art Elefant Blanc.L'art Termita, aplicat per Guarner al seu context,cristal·litzava per la descoberta de nous valors delcinema espanyol- de Fernando Trueba a JoséLuis Guerin- o en la reivindicació de les raresesque perseguia -i trobava- en els festivalsinternacionals i que després portava a laSetmana Internacional de Cinema de Barcelona-de la qual era el director-, en una nova mostrade la seva generositat i d'un didactismerossel·linià.L'altre puntal que comunicava Guarner -viaLondres- amb l'altra banda de l'Atlàntic eraGuillermo Cabrera Infante. Quan es va publicarUn oficio del siglo XX, la seva antologia decritiques a la revista cubana Carteles, Guarner elva recomanar públicament com el millor llibre"que s'hagi escrit sobre cinema en llenguacastellana, que tots els cinèfils han de conèixer, idel qual tots els plumífers que gargotegenquartilles sobre el noble art de les pel·lículesn'hauríem de llegir cada dia dues pàgines abansde dinar"8.Any més tard, en el pròleg a una nova edició,Guarner ratificava amb la frase "mai nom'havia divertit tant amb un llibre de cinema"la importància dels elements lúdics que ellmateix havia heretat de l'estil de l'escriptorcubà. Un joc de paraules en el moment oportúera capaç d'il·luminar el sentit de tota unapel·lícula tant si era per bé com si es tractava «d'una maliciosa sentència amb valor decertificat de defunció. "Es tracta d'un contepoètic i delicat que es diria fabricat amb laminuciositat d'un tanc, que evoluciona amb laseva mateixa gràcia", va escriure de Cielosobre Berlín9, fent cas de la seva sensibilitat ino del nom de Wim Wenders.Un mestratge quotidiàNomés els darrers anys de la seva vida, qui sap simogut per aquell darrer alè que atorguen lesmalalties amb llicència per matar, Guarner va serconscient de la necessitat de consolidar la sevaprolífica obra. El 1993 va aconseguir queveiessin la llum dos llibres sobre cinema nord-americà10 i tenia en cartera una monografiasobre Clint Eastwood, una nova edició del llibrede Roberto Rossellini i una novel·la sobre lesinterioritats del Festival de Cinema de Barcelona,del qual havia estat president. El fet d'accedir, el1989, a la presidència de l'Associació Catalanade Crítics i Escriptors Cinematogràfics, haviaestat un acte de reconeixement per part dels seuscol·legues, però també la resposta al seu desig decrear escola, de transmetre coneixements id'institucionalitzar una professió en la qual ellhavia lluitat contra corrent.Això no obstant, la veritable càtedra de Guarneres trobava quotidianament en els seus articlesperiodístics. Probablement no hi ha hagutarticulista més atípic que Guarner, però ellmateix confessava que la limitació de l'espai de laqual era objecte en els textos publicats aCatalunya Express o El Periódico havien estatla millor escola de síntesi. Una secció decomentaris sobre la programació televisiva,Era capaç de trobar elpunt de vista adequat en elmoment oportúCapçalera. Febrer 199525TEMA DEL MESX FERNANDEZi X í«r^ 4 viejo cineVen episodiosmk \m a n d i n19 4 3publicada a Fotogramas durant els anysseixanta, també li permetia el perfeccionamentde la nota breu, la informació puntual per ladescoberta de la raresa o la crítica puntual defilies i fòbies de diversa naturalesa.Aquesta tècnica va adquirir la seva definitivaconfiguració amb les crítiques que darreramentpublicava a La Vanguardia i Fotogramas. Fidelsa la seva concepció de la crítica com a "diàlegd'igual a igual" i consolidada la seva naturalesade peces literàries autònomes, aquests textosresponien a la visió universal que Guarner teniadel cinema. Tan aviat podia analitzar TheWarriors de Walter Hill com una adaptaciócontemporània de la Anábasi de Jenofonte11com citar els grans grastrònoms de la literatura ila història universals (de Gargantua i Falstaff albisbe Odó, "víctima innocent d'una amanida deronyons de be amb salsa de neu") a propòsit deLa grande bouffe de Marco Ferreri12.Les seves crítiques informaven i opinaven.També denunciaven, quan les condicions deprojecció no eren les adequades o s'havia produïtqualsevol tipus de manipulació. Delataven lesseves amistats i, en un to sempre elegant irespectuós, deixaven en evidència les sevesopinions negatives. Però, sobretot, divertien perla nitidesa de la seva prosa i per la seva capacitatde trobar el punt de vista adequat en el momentoportú. Mentre d'altres col·legues hauríem suattinta per omplir tres folis sobre un insignificantmelodrama ambientat al torneig de Wimbledon,Guarner va convertir la seva crítica de Pasionesen juego13 en un test sobre el tennis al cinema,amb respostes invertides al peu de planaincloses. ¿Hi ha alguna forma més evident dedemostrar el seu interès per la pel·lícula que fent,al mateix temps, que el lector/espectador notingui la sensació d'haver perdut el temps perpartida doble? •11. J.L.G. "Anábasis enManhattan", Fotogramas núm.1.606, Barcelona, 27-7-1979.12. J.L.G., "La gran comilona",Fotogramas, núm. 1.538,Barcelona, 7-4-1978.13. J.L.G., "¿Se apunta alguien aun tenis?", Fotogramas núm.1.617, Barcelona, 21-10-1979.Divertia per la nitidesade la seva prosa i per laseva imaginació