Revistes Catalanes amb Accés Obert

Capçalera. Octubre 1994
20
PERIODISTES
Els periodistes que
han fet vuitanta anys
Un llibre recull els seus records
de l'activitat professional
Dotze periodistes dels anys trenta és el
títol de l'últim volum aparegut de la
col·lecció Vaixells de Paper, que editen
conjuntament el Col·legi de Periodistes i la
Diputació de Barcelona. El seu autor,
Josep Maria Figueres, ha entrevistat dotze
periodistes, nascuts entre 1899 i 1916,
per recuperar els seus records d'un temps
en què el periodisme era una activitat ben
diferent de l'actual. Les entrevistes es van
efectuar els anys 1990 i 1991. Dos d'ells,
Esteve Busquets Molas i Pere Calders, han
mort abans que el llibre veiés la llum. Un
altre, Joaquim Ventalló, té 95 anys, i la
resta, excepte Víctor Alba, entre vuitanta i
noranta anys. Són autèntics llibres oberts
d'història del periodisme català. El
fotògraf Pepe Encinas va fer els retrats
que il·lustren les entrevistes del llibre. La
cara oculta del seu treball, el que hi havia
darrera el decorat que posava de fons per
fer el retrat, es presenta en aquestes
planes junt amb una breu biografia,
extreta del llibre, dels nou entrevistats que
han fet 80 anys. En les fotografies s'hi pot
entreveure l'ambient quotidià d'aquests
veterans del periodisme, i comprendre
millor la seva personalitat. Aquestes
fotografies, no incloses en el volum, veuen
ara la llum coincidint amb l'aparició del
llibre.
Joaquim Ventalló i Vergés
(Terrassa, 1899)
Polític, escriptor i periodista. Cursà estudis de
dret, però mai no exercí d'advocat. De família
benestant. S'inicià en el periodisme en els
setmanaris terrassencs Crònica Social i El Mal
Temps (1917-1918) d'informació el primer i
humorístic el segon. Redactor del diari local El
Dia (1918-1921). Col·laborà a L'Estevet (1921),
Mirador, L'Esport Català (1925-1927) amb el
pseudònim August Berenguer, etc. Secretari de
redacció de La Publicitat (1924-1930). Director
de L'Opinió (1931-1934) i de La Rambla
(1936), de la qual en va escriure molts editorials.
Regidor del consistori barceloní per ERC, formà
part del grup de L'Opinió. Membre de la
comissió de cultura, aprofundí i continuà la
trajectòria encetada el 1910 de renovació escolar
amb colònies municipals de vacances, aules més
grans, etc.
Exiliat el 1936 pels extremistes revolucionaris de
la FAI, tornà a Catalunya el 1943. Depurat pel
franquisme, no pogué exercir de periodista.
Treballà d'agent comercial. Va estar-se en silenci
fins al 1967, quan l'Ajuntament de Porcioles va
lliurar a l'Estat els grups escolars creats per ell.
Aleshores va escriure una sèrie d'indignats
articles. Publicà, també, sobre aquest problema
diversos llibres on recollí articles o bé polemitzà:
L'educació com a fonament del respecte als
drets humans (1968), Dos problemes greus en
Joaquim Ventalló és,
amb 95 anys, el degà dels
periodistes catalans
Capçalera. Octubre 1994
21
PERIODISTES
l'ensenyament (1969), El que hi ha i el que no
hi ha en el llibre blanc sobre l'educació
(1970), Les escoles populars, ahir i avui
(1980), etc.
Altres obres seves són la novel·la Pau Canyelles,
ex-difunt (1931) i l'assaig Los intelectuales
Castellanos y Cataluña (1976). Ha estat el
traductor d'Hergé en els còmics de Tintín, que
ha dotat d'una prosa vigorosa i alhora amena.
Gran afeccionat al futbol, transmeté el primer
partit radiat de l'Estat. Era l'Irún-Barcelona, el
1928.
Col·labora després de la guerra en un gran
ventall de publicacions: Destino, Tele/este!,
Tele/eXprés, El Correo Catalán, El Noticiero
Universal, Punt Diari, Deia, Excelsior, Xaloc,
La Vanguardia, Avui, etc. A La Vanguardia
va popularitzar una llarga secció setmanal
sobre el llibre català. Encara ara escriu a la
revista blanenca Recull combatius articles
d'opinió.
Anna Murià i Romaní
(Barcelona, 1904)
Nascuda al cor de la Barcelona vella, estudià a
diversos col·legis religiosos i el 1917, a l'Institut
de Cultura i Biblioteca de la Dona. Coneixia
comptabilitat i anglès, i a la dècada dels anys vint
treballà en diverses cases comercials. El 1933
cursà el batxillerat nocturn a l'Ateneu
Enciclopèdic Popular.
La seva vocació d'escriptora fou molt clara ben
aviat. Així, col·laborà a diverses revistes: La
Dona Catalana (1926), Catalans (1938),
Meridià (1938-1939), etcètera; i també a
diaris: La Nau (1930), La Rambla (1931)...
fins a ser directora, en temps de guerra, del
Diari de Catalunya arran de la seva militància
a Estat Català. Tingué una ardida militància
política, la qual, com el seu caràcter, fou vital i
dinàmica. Participà en campanyes d'ajuts als
presos pel complot de Garraf, del 6 d'octubre,
de recollida de signatures per l'Estatut de
Catalunya, etcètera. També a la Unió de
Dones de Catalunya. Arran de la guerra
treballà a la Institució de les Lletres Catalanes.
El gener de 1939 s'exilià a França -on s'uní
amb Agustí Bartra, amb el qual estigué fins a la
mort del poeta-, i després a Mèxic, on residí
molts anys, mentre publicava obres com el
volum de contes Vila de Test, editat en
espanyol, i col·laborava en les publicacions de
l'exili: Gaseta de les Lletres, Pont Blau,
Lletres, etc.
Ha publicat nombroses obres, entre les quals
destaquen les narratives i novel·lístiques: Joana
Mas (1933), La Peixera (1938), Res no és
veritat, Alícia (1984), i Aquest serà el principi
(1986). També conreà la literatura per a infants ila traducció. Es interessant el testimoniatge de la
seva vida amb Agustí Bartra: Crònica de la vida
d'Agustí Bartra (1967) i L'obra de Bartra
(1975). La seva col·laboració periodística, a més
de les publicacions esmentades, té un singular
relleu en les publicacions literàries de la
immediata postguerra -Occident (1949-1950)-,
de l'exili i de la represa (Serra d'Or, Cavall Fort,
Tretzevents, Revista de Catalunya...).
Anna Murià, 90 anys, va
tenir una ardida militància a
Estat Català i va viure molts
anys exiliada a Mèxic
Capçalera. Octubre 1994
22
PERIODISTES
Andreu Avel·lí Artís i Tomàs
"Sempronio"
(Barcelona, 1908)
Cronista de Barcelona per excel·lència, Andreu
Avel·lí Artís ho és oficialment, nomenat per
l'Ajuntament, des del 1972. La seva labor
Be Negre, etc., publicacions totes elles de
Barcelona. També treballà a Santiago de Xile,
concretament a Ercilla i Germanor. D'aquesta
última en fou director. Portaveu del Centre
Català de Santiago de Xile, entitat que acollí el
grup d'escriptors catalans format per Joan
Oliver, Xavier Benguerel, etc. També fou
director de L'Emigrant i Clar i Català, les quals
fundà també a l'exili. Triomfà econòmicament en
crear una agència de publicitat que va esdevenir
la més important del país. Fou director d'una
cadena radiofònica. Tornà a Barcelona i Sitges,
les ciutats que estima, el 1965, amb carnet de
diplomàtic xilè.
La seva obra, bàsicament de redacció, no ens ha
arribat avuit pel fet que no va recopilar els seus
textos periodístics en llibres de reportatges o
d'entrevistes. La seva vida va fer tombs. De
periodista a diplomàtic, i d'aquest treball a agent
comercial. Viatges per tot el món, per una nova
feina, per a una nova vida. La producció de
Xicota és a les pàgines de la premsa catalana
dels anys trenta, de Mirador a La Publicitat, i a
la premsa de l'exili dels anys quaranta.
Tanmateix, l'èxit i la bona sort que tingué
escrivint en la premsa o en els pocs informes
jurídics que redactà en l'etapa que fou advocat de
la Generalitat de Catalunya els va tenir també en
les seves activitats posteriors.
glossadora del Cap i Casal neix en plena
dictacura de Primo de Rivera, a mitjan dècada
dels anys vint. Efectuada primordialment a la
premsa, i també en ràdio i televisió. Ha aplegat
sovint els seus articles en llibres. Des de després
de la guerra civil espanyola utilitza el pseudònim
de "Sempronio", extret de La Celestina, amb el
qual s'ha fet extraordinàriament popular. També
és conegut per les seves facetes de pintor i
comediògraf.
De la seva activitat periodística destaquen les
col·laboracions a la Revista Catalunya
-aplegades el 1985 en el volum L'accent de
Barcelona. 1938 malgrat els bombardeigs- i
les de Mirador, publicades al volum Del Mirador
estant (1987). Després del 1939 col·laborà a
Destino, Diario de Barcelona, etc. Fou el
primer director de Tele/eXprés (1964-1966) i
del primer setmanari en català, Tele/estel (1966-
1970). Com a autor teatral, Xavier Fàgregas
remarca Els fugitius de la plaça Reial (1964) i
Les flors del mal (1944); també la sarsuela La
nòvia del Paral·lel (1943). Com a escriptor de
Barcelona la seva obra és extensa i basada en un
miler d'articles, els quals selecciona i reescriu per
aplegar-los en llibre.
Josep M. Xicota i Cabré
(Barcelona, 1905)
Periodista i advocat. Estudià química i medicina,
però la carrera que acabà fou la de dret.
Col·laborà a Mirador, La Nau, La Publicitat, El
Sempronio, 86 anys, va
treure de La Celestina el
pseudònim amb el qual
s'ha fet extraordinàriament
popular
Capçalera. Octubre 1994
23
PERIODISTES
Emili Granier-Barrera
(Barcelona, 1908)
Periodista i polític. Durant la dictadura ingressà a
Estat Català (1924), va ser detingut després del
complot de Garraf (1925) i va passar tres anys a
la presó. Director de Justicia Social, secretari de
redacció de La Publicitat i del setmanari
L'Opinió. Secretari general de la Unió socialista
de Catalunya i regidor de l'Ajuntament de
Barcelona. Detingut arran dels fets d'octubre de
1934.
Exiliat a França el 1939, hi dirigí el periòdic
clandestí Catalunya, i va participar a la
resistència francesa. El 1959 va anar a
Veneçuela. De la seva obra publicada, cal
destacar-ne l'obra poètica Paraules de
combat (Caracas, 1964) i Resposta a dos
amics (Caracas, 1970). Va ser el primer
traductor al català del Manifest del Partit
Comunista (1930). Milita al Partit Socialista de
Catalunya.
Josep M. Lladó i Figueres
(Barcelona, 1910)
Periodista de dilatada experiència des de
L'Estudiant, al final dels anys vint, fins a l'Auui
actual, on disposa d'una columna setmanal de
caràcter retrospectiu en què glossa aspectes
diversos del passat viscut. Col·laborador de
periòdics de Madrid com El Sol, El Liberal,
Heraldo de Madrid... Ha estat a la premsa
barcelonina diària que ha dedicat el gruix de la
seva labor: La Publicitat (1929-1931), L'Opinió
(1932-1933), La Vanguardia (1933-1935),
Ultima Hora (1935), El Poble Català (1939),
La Humanitat, del qual fou director, (1936-
1937), etc.
Exiliat, després de la guerra estigué a París,
Montpeller i Niça, on també col·laborà en
publicacions com L'Espoir (1945), Per
Catalunya (1945)... Retornat a Catalunya,
hagué de col·laborar, els anys cinquanta, a
revistes d'humor com Pulgarcito, DDT, etc.
Després de la fracassada experiència d'una
agència de publicitat, entrà al Tele/eXprés
(1964); i, després, a d'altres diaris com El
Correo Catalán, on hagué de figurar com a
auxiliar, atès que no disposà del carnet
professional, per represàlies franquistes, fins a
l'indult reial del 1977, en què el va poder
recuperar.
També treballà a TVE, on efectuà nombrosos
guions de programes en castellà (per exemple,
"Esta es su vida") i en català ("Mare Nostrum", i
altres). Ha estat comentarista radiofònic,
redactor, etcètera, en totes les emissores de
ràdio barcelonines, des de Ràdio Barcelona
(1932) fins a Catalunya Ràdio, en la qual encara
continua. Secretari de l'Associació de la Premsa
de Barcelona (1932-1936) i vocal de la Junta
Directiva (1975). Ha publicat diversos llibres,
d'entre els quals destaca una biografia de
Companys. Actualment prepara les seves
memòries i també una biografia del comte de
Güell.
Josep Maria Lladó
manté, als 84 anys, una
incansable activitat
periodística i literària
Capçalera. Octubre 1994
24
PERIODISTES
Carles Sentís i Anfruns
(Barcelona, 1911)
Periodista i advocat. La seva labor ha estat
emmarcada en el periodisme, especialment en
les facetes de redactor, columnista d'opinió,
corresponsal i director. Redactor de La
Publicitat (1934) i de L'Instant (1934-1936).
Col·laborador de nombroses publicacions,
d'entre les quals cal remarcar els reportatges que
efectuà a Mirador. Secretari del conseller de
Treball Martí Esteve durant la Generalitat
republicana.
DuranL la guerra espanyola va passar al costat
franquista. Col·laborà també a La Voz i
Destino. Corresponsal a París i Roma per
L'Instant. Corresponsal de guerra amb les
forces de De Gaulle del 1940 al 1945 per ABC
i La Vanguardia Española. Fruit d'aquesta
labor és l'obra África en blanco y negro. Exercí
de corresponsal als Estats Units per aquests
diaris i per Informaciones i Diario de
Barcelona. A París ho fou des del 1952 fins
al 1957.
Tornat a Barcelona, participà en el nou
periòdic vespertí Tele/eXprés, del qual fou
director (1966-1968). Redactor,
posteriorment, d'Informaciones (1975),
afavorí, amb gestions diverses, l'aparició de
publicacions en llengua catalana com
Tele/estel (1966) i Avui (1976).
Ha treballat en ràdio. Director de l'emissora
Ràdio Barcelona. També ha treballat en
televisió: assessor del programa "¿Quién es?"
de TVE (1975). Assessor també de la cadena
SER. Destaca la seva preocupació pels afers
col·lectius de la professió, especialment quan
va ser president del Col·legi de Periodistes de
Catalunya (1985-91). President del Patronat
del Centre Internacional de Premsa. Participà
en la fundació de Centristes de Catalunya, on
va tenir un notable paper, especialment en la
gestació del retorn del president Tarradellas,
participant en diversos organismes polítics.
Diputat en les primeres eleccions del 1977 fou
també conseller de la Generalitat nomenat per
Tarradellas. Actualment sovinteja les
col·laboracions d'opinió a la premsa diària:
Avui, La Vanguardia, etc.
Marià Casasús i Lacasta
(Barcelona, 1911)
D'origen barceloní i amb una plena militància
sindical, la seva vida va lligada a la del moviment
obrer, específicament a la CNT, a la qual dedicà
una incansable activitat. Explicà, en una llarga
conversa amb Víctor Alba que li serví de
memòries, atès que no les redactarà, que els
records d'infància són grisos pel migrat sou del
pare, ferroviari. Tot i així estudià en una
acadèmia del carrer Princesa, i de ben petit
tingué el sentiment laic de la vida i de donació i
preocupació pels problemes socials. No pogué
estudiar el batxillerat i treballà en una empresa
d'importació de paraigües, a la constructora
d'obres Miró i Trepat i, després d'una aventura
empresarial agrària, a Fernando Poo i a Reus
amb un familiar, saldada amb el fracàs, retornà a
Barcelona el 1929. No trobà feina durant un
any.
S'integrà a la CNT com a sindicalista pur, sense
Carles Sentís, 83 anys,
destaca per la seva
preocupació pels afers
col·lectius de la professió -
Capçalera. Octubre 1994
25
PERIODISTES
vincular-se a cap grup específic, com la FAI o
els trentistes. Participà en la redacció del diari
Solidaridad Obrera, s'afilià al Centre Obrer
Aragonès i visqué intensament la resposta
popular barcelonina a l'aixecament del 18 de
juliol. Durant la guerra, tant a la reraguarda
participant en les activitats que se li
encomanaren, com al front -en ser cridada la
seva lleva-, s'enquadrà en activitats de
caràcter cenetista. A la postguerra, fou
director de la clandestina Solidaridad Obrera,
mantenint alhora la vida dedicada al treball i a
la militància obrera en el sindicalisme
llibertari.
Avel·lí Artís-Gener "Tísner"
(Barcelona, 1912)
Escriptor, periodista i ninotaire. Redactor i
dibuixant de diversos diaris barcelonins: Diario
Mercantil (1931-1932), L'Opinió (1933), La
Rambla (1934-1937), La Publicitat (1934-
1937), El Correo Catalán (1965-1968),
Tele/eXprés (1971)... També col·laborà a
revistes de l'exterior com La Nostra Revista
(1943-1958) i La Nova Revista. Exiliat a Mèxic
del 1939 fins al 1965. Ha participat en
nombroses iniciatives de caràcter cultural.
Destaquen les relacionades amb el Pen Club i
l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Ha obtingut diversos premis com a
reconeixement de la seva labor d'escriptor, des
del primer llibre publicat, 556 Brigada mixta,
premi Jocs de l'Havana (1943), fins al darrer, el
primer volum de les seves memòries, dels tres de
què consten, Viure i veure, premi Crítica Serra
d'Or (1989).
Dibuixant a Papitu (1928), El Be Negre (1933-
1936), L'Esquella de la Torratxa (1936-
1938), etcètera, i moltes de més recents: La
Bimba, Amb potes rosses, El Món... Autor de
mots encreuats a El País, La Vanguardia i
Serra d'Or. Conferenciant, traductor,
novel·lista, articulista... Una activitat
polifacètica que respon a un desig de llibertat i
de vitalitat encarnada en la creativitat
expressada en la paraula i el traç. A l'opuscle
que edita mensualment la revista Crònica
d'Ensenyament sobre l'Escriptor del Mes, pot
trobar-s'hi l'extensa bibliografia de la seva obra,
tant de l'escrita a Catalunya com a l'exili. Hi
destaca Paraules d'Opoton el Vell, Prohibida
l'evasió (premi Bertrana, 1969), L'enquesta
del canal 4 (premi Sant Jordi, 1973), Els
gossos d'Acteó (1983), etcètera, que el
configuren com un els escriptors més populars,
i per partida doble: fou seguit i apreciat els anys
trenta i, després de vint-i-cinc anys d'exili, tornà
a començar de nou. •
Tísner, amb el seu cunyat,
el també periodista i
novel·lista Pere Calders,
mort el 22 de juliol
passat, amb 81 anys.
Calders també és
entrevistat en el llibre de
Josep Maria Figueres,
igual que un altre
periodista mort abans de
la publicació, Esteve
Busquets Molas, i d'un
que no és encara
octogenari, Víctor Alba,
de 78 anys.
Tísner és, amb 82 anys,
el més jove dels periodistes
octogenaris de Catalunya —


Els periodistes que han fet vuitanta anys

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert