Malope, Víctor

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Capçalera. Octubre 1998
23
LLIBERTAT D EXPRESSIÓ
L'emperador Fujimori
arracona els periodistes
El neoliberalisme no ha significat una garantia de
llibertat d'expressió a bona part de Llatinoamèrica
—Víctor Malope—
"Els agents del Servei d'Intel·ligència
Nacional (SIN) entren a la nostra redacció
quan volen i sense que ens n'adonem".
Qui diu això no és el redactor en cap
d'una revista esquerranista. Tampoc el
coordinador d'un periòdic d'okupes. Qui
parla és Alejo Miró-Quesada, fill de
l'històric director i propietari d'El
Comercio, el principal diari del Perú.
Aquest rotatiu, junt amb el més polititzat
La República i periodistes com César
Hildebrant, estan cridats a ser la darrera
trinxera per defensar les llibertats
públiques en aquell país. La seva
importància cada cop és més reduïda,
perquè l'única premsa que creix és la
sensacionalista: pit i cuixa, successos i
futbol orienten el debat públic.
La intervenció dels agents de la
intel·ligència estatal peruana seria un
episodi menor i anecdòtic, propi dels
IKIiFws&EDûâU*..
Brota catarata
de aguas
subterráneas
(it (Comercio
Conta iwfcrato ; abusos Jd p«kr
HOY PROTESTAN
LOS PERUANOS
H Ma.Musios*—■riBHnkiayi»cMndwiA»tsr»rxnèiacarpo«ya.» I
fn»íeíaBtwWca4w
■ -«** ttju i trierai*
} tp into i : J Irene jota
y aptos .raraáh
l ródr Ti'xjr
M
m
o r
leonardo favio
—v ·:tr 1
ífOTÜètt*".
fuinw i cwvoca a
|ticccloftMiMnicOTit»|
i. •
1 Se amotinan 400 presos en penal de Moyottamba
,rTT·.·arrt.·ga:
manuals d'història periodística, si no fos
perquè és una petita mostra del
menyspreu que a Llatinoamèrica tenen les
autoritats polítiques democràtiques,
portades al poder per l'onada neoliberal
dels anys vuitanta: sembla que llibertat de
mercat no s'adiu amb llibertat d'expressió
ni amb democràcia.
Portades dels diaris El Comercio
i La República, els dos de més
prestigi del Perú, que mantenen
un combat dia a dia per la
dignitat professional i la
llibertat d'expressió.
— La premsa sensacionalista
experimenta un creixement
extraordinari, mentre que
decreix la importància dels
mitjans sense pit i cuixa —
Capçalera. Octubre 1998
24
LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ
44 99El Niño
salva
Fujimori
Però hi ha una altra classe de
nens. Fujimori és Superman.
En un mateix dia és capaç de
presidir una reunió del seu
gabinet i dirigir les maniobres
de vint grans màquines d'obres
públiques per tornar les aigües
d'un riu al seu llit, unes aigües
que se subleven cada tretze
anys, quan apareix un fenomen
meteorològic anomenat "El
Niño". En aquesta ocasió, "el
nen" ha salvat "el xinès", com
titulava un diari d'oposició de
Lima.
Efectivament, quan semblava
que la campana estava a punt
d'indicar el final del combat,
donant com a perdedor
Fujimori per no haver sabut
retornar la democràcia al Perú i
treure el país de la crisi
econòmica, arriba una onada
de calor que ha durat any i mig
i que ha alterat totes les
previsions. Els escàndols
polítics, la crisi, la desfeta de la
classe mitjana i la militarització
del Perú han quedat en segon
terme perquè Fujimori ha
assenyalat qui és el culpable de
tot això: "El Niño". Un
fenomen periòdic fa que la
natura s'alteri per la presència
dels corrents Humbolt —fred—
i "El Niño" —calent—. Això fa
que no hi hagi pesca, que
plogui on no plou i que les
allaus de les muntanyes —els
famosos huaicos— trenquin el
sistema viari del transport
peruà. Però apareix Superman
Fujimori, pren un helicòpter, hi
fa pujar uns quants
fotoperiodistes i se'n va a
organitzar el treball de les
màquines pesants. Tant se val
que al dia següent el riu tomi a
inundar pobles i ciutats, perquè
els periodistes estaran amb el
president en un altre punt del
país.
Pàgina de la dreta: la premsa
groga domina el panorama
periodístic al Perú.
Una recent i llarga estada a Lima m'ha permès
comprovar que els drets del mercat molts cops es
contradiuen amb els drets humans. Des que l'any
1992 el president Alberto Fujimori va dissoldre
el Parlament amb un cop d'estat de saló
(l'anomenat "autocop") i va oferir al país una
nova constitució que inicialment va resultar força
atractiva, segons Miró-Quesada júnior, els
fujimoristes —qualificats per l'oposició
d'"oficialistes"— han anat ocupant els tres
poders institucionals. Per les urnes ja disposaven
de la majoria parlamentària, amb la qual
treballen com si fos un rodet.
L'executiu està presidit pel mateix Fujimori,
amb el suport d'una part molt activa de l'exèrcit,
encapçalada per Vladimiro Montesinos. Des de
fa un any i mig l'oficialisme s'està fent amb el
poder judicial a través del retall de competències
del Consell Nacional de la Magistratura (CNM).
Contra aquesta darrera decisió ha protestat
l'Organització d'Estats Americans, sense que
se'ls hagi fet cas. També els advocats peruans
han dit la seva, i poc després la seva presidenta
ha hagut de demanar aixopluc en una ambaixada
estrangera, perquè li han buscat les pessigolles
per una altra banda.
L'operació contra el CNM, ja de per si molt
poc respectuosa dels hàbits democràtics
convencionals, s'ha vist agreujada per la decisió
oficialista de passar als tribunals militars una
llarga llista de delictes que fins ara eren tractats
pels tribunals civils. Diaris espanyols com El País
(primera setmana de juny) no dubtaven a
considerar que Fujimori "militaritza" la justícia, i
a més ho fa amb membres de l'exèrcit gens
habituats a aquest tipus de feina. Es a dir, que
poques garanties tenen els detinguts de tenir un
judici just. L'oficialisme justifica aquesta
militarització de la justícia dient que la
delinqüència ha crescut desmesuradament. Es
veritat. Però la delinqüència és un símptoma, no
un accident. Un símptoma que la pobresa creix i
que la política econòmica ha desfet la incipient
classe mitjana. És, doncs, veritat que caminar per
Lima és un constant neguit per no ser assaltat,
robat o segrestat. El problema, però, és que
bona part dels delinqüents són membres de les
forces armades i dels cossos policials, que es
treuen així un sobresou per arribar a final de
mes. Fins i tot hi ha jutges corruptes.
Sobre aquest aspecte delinqüencial, Nelson
Reyes Ríos, cap de l'Oficina de Control de la
Magistratura (OCM), ha demanat als periodistes
que no informin dels afers corruptes dels jutges:
que sols li diguin a ell, que ja se n'ocuparà. Diu
que els periodistes només han de fer,de "bústies"
(La República, 22/3/98, pàg. 10). És a dir, els
periodistes han d'amagar informacions al públic.
La darrera esperança: els mitjans de
comunicació
La lluita del Perú contra els grups armats,
principalment Sendero Luminoso, ha tingut èxit,
però pel camí l'ofensiva oficialista va infiltrar-se
dins els partits democràtics de tendència
d'esquerres amb el vistiplau i benevolència de
part de la dreta, que esperava que Fujimori els
fes la feina bruta. La situació, ara, és que no hi
ha guerrillers ni partits d'esquerra, i que
l'oficialisme ofega, fins i tot, la dreta
constitucionalista. Qui queda? Alguns mitjans de
comunicació com El Comercio, La República o
Expreso i programes de TV com el de César
Hildebrant.
El Comercio és el gran diari peruà.
Conservador, amb molta publicitat i de propietat
unifamiliar, és un rotatiu que ha vist passar
expropiacions, revolucions, revoltes, cops de tota
mena i malgrat això segueix dempeus. Éa seva
actitud és de gran respecte constitucional, i d'una
certa però reiterada crítica de l'oficialisme. El seu
gran mèrit és mantenir una molt bona secció
d'investigació periodística, que cap mitjà
espanyol no té. Aquesta secció sols la pot
sostenir El Comercio, perquè seria difícil que el
poder la tolerés en un mitjà de menys
importància. Això sí, com he dit abans, els
agents del SIN entren al despatx dels
investigadors quan volen i sense que ningú
sàpiga encara com ho fan. Per a un altre
periodista amb nom, Gustavo Gorriti, "el bon
mitjà i el bon periodista tenen com a enemic
directe el SIN i el seu director d'orquestra,
Vladimir Montesinos" (El Comercio, 3/4/98,
pàg. A7).
La República és el gran diari radical
democràtic. Gustavo Mohme, el seu director i
propietari, em va dir al seu despatx del cèntric
barri de Miraflores, a Lima, que s'havia fet
parlamentari per gaudir d'una protecció que no
tindria com a simple periodista. Mohme és un
periodista-polític —o a l'inrevés, polític-
periodista— amb ambicions. De tendència
socialdemòcrata, aquest parlamentari és un dels
principals generals de l'Éstat Major que defensa
l'esmentada trinxera democràtica, simbòlicament
parlant, és clar. A La República hi col·labora
Femando Rospigliosi, com a columnista. Està
compromès amb l'Associació de Drets Humans
del Perú i és un periodista exemplar per la seva
capacitat d'anàlisi. No cal dir que es cuida molt,
perquè és un dels informadors més criticats pel
sistema. En conversa privada em va deixar
constància de la seva desesperança per
l'enderrocament del sistema institucional del seu
país.
El periodista televisiu César Hildebrant és la
persona més odiada per l'oficialisme: el mes de
març va començar a emetre un magazín a les 10
de la nit en què barrejava la denúncia política
amb les entrevistes i temes frívols. És a dir, una
mena d 'Interviú televisiu però amb tendència
opinant. Hildebrant té vint persones formant deu
equips de filmació i edició autònoms que li
permeten emetre dos reportatges d'investigació
diaris. Compta, a més, amb tres camionetes
preparades per enviar el senyal des de bona part
del país, cosa que li permet evitar sorpreses de
darrera hora, com la que van tenir el primer dia
d'emissió quan algú va tallar l'energia elèctrica de
— El cap de l'Oficina de
Control de la Magistratura
ha demanat als periodistes
que no informin dels afers
corruptes dels jutges —
Anuncio Come»
PAQUETE PRODAMNIFICADOS POR
• Daranit »ci. mese» «1 fob.ano Wr-'á i|u y lee ,oUcftoj
♦ Beneficio» ti.buuiios para empesas ¿{celadas a nirel aacicnal jPif. 1¡
la zona on està situat el canal. A la televisió
d'Espanya, Hildebrant es faria l'amo pel seu
gran nivell.
Quedaria el diari Expreso com el tercer
element periodístic en suport paper que estaria
interessat a defensar la democràcia, però bona
part dels meus entrevistats van assenyalar-lo com
una publicació semioficialista. La veritat és que
aquesta crítica provoca el neguit dins de la
redacció, segons vaig poder comprovar
personalment. En tot cas estem davant d'un
rotatiu que defensa les institucions encara que es
mostri massa comprensiu amb l'oficialisme, però
en cap cas sembla acceptar els excessos dels
darrers mesos.
Per últim, hi ha Baruch Ivcher, propietari del
Canal-2 de TV, expropiat pel govern de Fujimori
per la seva actitud crítica. Ivcher segueix recollint
adhesions allà on va. La darrera, la de la
Societat Interamericana de Premsa (SIP), amb
pronunciament favorable el passat mes de març
a San Juan de Puerto Rico. Així i tot, sap que
ara per ara els aires de Lima no se li posarien
gaire bé. Probablement ha llegit que el bisbe del
Callao, Miguel Irízar, ha declarat que el Perú ha
entrat en una etapa de crisi institucional. Ja se
sap, si l'Església ho diu...
El paper dels mitjans
En un país on els tres poders institucionals estan
a les mateixes mans, als mitjans de comunicació
els pertoca la responsabilitat de defensar una
certa idea de la democràcia. Al mateix temps
saben que han de denunciar els atemptats contra
els drets humans i, especialment, han d'intentar
sobreviure: quan ja em preparava per a la
següent etapa del meu viatge (Equador) dos
periodistes van ser assassinats impunement. El
Comercio, La República, César Hildebrant i
també el semioficialista Expreso han assumit la
seva responsabilitat i bona part dels seus espais
inclouen debats i reflexions, a més
d'informacions, que defensen la democràcia,
però el seu paper es va reduint perquè avancen,
inexorablament, els diaris sensacionalistes.
La Nueva Chuchi, El Popular, El Chino i
Extra són algunes de les capçaleres que, a baix
preu, molt de color, molta senyoreta ensenyant
pit i molta, molta sang, es constituexen en
principal producte de consum periodístic del
poble de Lima i, per extensió a les províncies,
peruà. A Lima hi havia quinze diaris, quan vaig
arribar a principi de març. Un mes més tard ja
n'hi havia disset. D'aquests, onze eren
Circulació de
diaris
per 1.000
habitants
França 205
Perú 71
Espanya 104
Gran Bretanya 383
Font: World Statistics
Pocketbook \ Statistical
Yearbook, publicats per la
divisió d'Estadístiques de les
Nacions Unides.
— El Comercio és un rotatiu
que ha vist passar
expropiacions, revolucions,
revoltes, cops de tota mena i
malgrat això segueix viu —
fscribe libro
contando
í todo lo que
vivió con
la rubia
IURI ES FABRICA
DE
BAMBJST srue
■ JJ35WH7
HOY ES SANTO
DE SATANAS
Capçalera. Octubre 1998
25
LLIBERTAT D EXPRESSIÓ
Df«t«(l·L):CtMf Ajflnto DávU Uni, maitM 17 te «Ufjg :• 1995 Ai© 4 N L150
Mientras un aludmata otros dos enArequipa
Capçalera. Octubre 1998
26
LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ
sensacionalistes. "EI poble ja en té prou
d'intentar sobreviure a la crisi provocada pel
neoliberalisme; no li demanem que compri diaris
cars", em va dir un dels pocs parlamentaris
d'esquerra. Si El Comercio costa entre 1,80 i 3
sols (de 120 al80 pessetes, segons el dia), un
diari sensacionalista surt a 0,30 (La Nueua
Chuchi) o 0,50 (Extra). En aquest tipus de
premsa no es parla gairebé de política, però sí, i
molt, de successos, creant així una sensació
d'angoixa social amb un missatge ocult ben clar:
els carrers són de la delinqüència i això no es pot
suportar.
Fotoperiodistes seleccionats
La policia fa batudes acompanyada pels fotògrafs
d'aquesta premsa groga: entren en un prostíbul i
els diaris treuen el dia següent un client cordant-
se a corre-cuita la bragueta, mentre la noia es
posa les calces pel cap perquè no la reconeguin.
Fujimori selecciona personalment els
fotoperiodistes que l'han d'acompanyar quan
viatja en l'helicòpter presidencial per
inspeccionar els danys provocats pel fenomen
meteorològic d'"El Niño". Els informadors
tornen amb el president sense fer cap mena de
pregunta sobre les condicions de vida de la gent.
Estem davant d'un periodisme servil,
aparentment inofensiu però que sens dubte
beneficia el poder per la seva incapacitat crítica.
Davant d'aquesta situació, als crítics sols els
queden recursos com la ironia i el sarcasme, és a
dir, l'acudit, tan utilitzat a Espanya durant la
dictadura franquista. Fa set anys un grup de
militars va entrar a l'escola La Cantuta, del
Callao, i se'n va endur un professor i varis
estudiants acusant-los de pertànyer a un grup
terrorista. Aquest és un dels acudits explicats en
un dels primers programes televisius
d'Hildebrant: "Va el president Fujimori a una
escola del Callao, prop de Lima, i es reuneix
amb els estudiants. Els explica que al Perú ja no
hi ha terrorisme, i que el Banc Mundial els ha
donat força crèdits. En resum, que el futur és
esplendorós. I deixa que els alumnes li facin
preguntes. S'aixeca un nen i li diu: 'President,
em dic Bartolo Gómez i em diuen Bartolito. Què
ha passat a La Cantuta?, on són els
desapareguts?'. Fujimori li promet a Bartolito
una resposta per a la setmana següent. I quan
torna, repeteix el seu discurs: tot va bé, no hi ha
terrorisme i el Banc Mundial els ha donat més
crèdits. I deixa que els alumnes li tornin a fer
preguntes. S'aixeca un altre nen i li diu:
President, em dic Enrique Fernández i em diuen
Enriquito. Què ha passat a La Cantuta?, on són
els desapareguts? I, per últim, on és en Bartolito,
que fa una setmana que no el veiem?"'#
Els periodistes de base,
víctimes per partida doble
A la web d'Infonation que les Nacions Unides té a
Internet es pot llegir que mentre França tenia l'any
1992 una circulació de 205 diaris per cada mil
habitants, Espanya en tenia 104 i al Perú n'hi havia
71. Un trist panorama per a tots plegats, si fa no fa,
i més per al país americà, on la situació dels
periodistes que no són càrrecs directius —és a dir, la
immensa majoria— és penosa. Un informador en
plantilla d'un diari peruà guanya entre 300 i 1.300
sols, és a dir, entre 18.000 i 80.000 pessetes. Si
tenim en compte que els productes manufacturats
costen igual que aquí (el cafè soluble, la llet
d'importació, els articles de neteja, etc.), és fàcil
concloure que amb aquests salaris no es pot viure.
Caldria guanyar com a mínim 1.500 sols per tirar
endavant.
Però la situació d'indefensió professional
periodística no és sols econòmica. Els editors que
han de defensar la democràcia, perquè les
institucions estan cada cop més monopolitzades per
l'oficialisme, no deixen que els seus periodistes facin
sindicalisme a les empreses, i gairebé no trobarem
cap informador de gran diari que estigui sindicat: hi
ha por de fer-ho.
Els editors estan afiliats a la Societat
Interamericana de Premsa (SIP), però aquest ens
només es preocupa de la democràcia informativa a
grans trets, sense pensar en la necessària
sindicalització de la base. Ningú parla d'estatuts de
redacció ni de congressos de periodistes. Hi ha una
Associació Nacional de Periodistes del Perú (ANP),
que està afiliada a la Federació Internacional de
Periodistes, però el seu president, Mejía, reconeix
que la seva força està en els petits mitjans de
províncies.
Mejía és un dels periodistes que va formar part de
les llistes negres posteriors a l'etapa de
confiscacions de diaris duta a terme pel general
Velasco Alvarado l'any 1972. Un cop els diaris van
tornar als seus amos, redaccions senceres van ser
expulsades pels antics propietaris. Ara l'ANP es
marca com a objectius la defensa dels drets humans,
la tasca assistencial i la formació permanent. Fins i
tot disposa d'una escola de periodisme de nivell
universitari, que competeix amb les facultats
privades i amb la desprestigiada oficial de San
Marcos. Mejía, a qui la Federació Internacional de
Periodistes no ajuda gaire, segons les seves
paraules, creu que ara per ara és impossible que els
periodistes peruans es plantegin la participació
corporativa en la presa de decisions dels seus
mitjans: és un somni massa llunyà #


L'emperador Fujimori arracona els periodistes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert