Abras i Pou, Margarida

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Jaume Passarell, del
ninot a la literatura
Revisió de l'obra del periodista, dibuixant
i escriptor badaloní, mort el 1975
—Margarida Abras i Pou—
Jaume Passarell aconseguí ocupar un lloc
important com a caricaturista i escriptor
en el camp del periodisme anterior a la
guerra civil. Una exposició al Museu
Municipal de Badalona i a continuació al
Col·legi de Periodistes, el mes de febrer,
han servit per recordar i revisar la seva
obra.
La seva història comença a Badalona, on neix el
dia 2 de novembre del 1889 en el si d'una
família que no tenia res a veure amb el món
artístic i intel·lectual. La seva formació tampoc
no s'orientava cap a aquestes activitats: després
d'uns primers estudis a l'Ateneu Obrer, aprengué
tenidoria de llibres i francès en una acadèmia de
Badalona.
Això ens fa pensar que la inclinació de Passarell
per la caricatura, que manifestà des de ben jove,
obeïa una inclinació natural, estimulada, d'altra
banda, pel coneixement que tenia d'alguns
setmanaris humorístics, profusament il·lustrats,
com L'Esquella de la Torratxa i La Campana
de Gràcia. Admirador, sobretot, dels dibuixos de
Manuel Moliné, Jaume Passarell podia treure un
bon aprenentatge d'aquestes revistes, que el seu
pare portava puntualment a casa.
Però el 1905, cedint a pressions familiars,
Jaume Passarell, acceptà la feina d'ajudant de
mestre (ayoj, en una escola pública de Badalona.
Era una ocupació que li desagradava i que
l'allunyava del somni de dedicar-se a dibuixar. Per
això, en un moment indeterminat d'aquesta
època de primera joventut, s'escapà a París amb
els estalvis de la família, però hagué de tornar a
Badalona al cap de poc temps. No obstant això,
Va publicar a L'Esquella de la
Torratxa, La Campana de Gràcia,
Papitu, La Publicitat, La Nau,
Mirador, La Mainada, Virolet i en
la premsa esportiva
el fet ha quedat com una anècdota que il·lustra el
seu caràcter inconformista i inquiet, i la seva
vocació bohèmia.
D'altra banda, i malgrat la seva feina, Passarell
no deixà de cultivar el dibuix. Així, el 1909
exposa una obra en la mostra col·lectiva
celebrada pels alumnes d'Eduard Flò. Es dubtós
que el futur caricaturista assistís a les classes
d'aquest pintor, ja que ell sempre es presentà
com un autodidacte, i en tot cas no hi ha punts
en comú entre les obres d'ambdós artistes.
Primeres exposicions i col·laboracions
Passarell també publica algun dibuix
convencional a la premsa de Badalona durant el
1910 i el 1911; i és precisament pel juny
d'aquest darrer any que es presenta al públic
per primera vegada com a caricaturista,
mitjançant una exposició que assolirà un èxit
notable en l'àmbit local. Un any més tard, per
M'estrenyeu massa la cotilla, i em sembla que farem barrila!
Capçalera. Març 1992
25
IL·LUSTRADORS
Jaume Passarell, amb la seva
dona, Eulàlia Farró, i el seu
fill, Salvador, al final de la
dècada dels anys vint. A sota,
un dibuix publicat a La
Campana de Gràcia el juny de
1931. El de la plana de
l'esquerra va aparèixer al
mateix setmanari el mes
següent.
Un dibuixant d'idees
republicanes
l'agost, es repeteix l'experiència, que novament
és ben acollida. Aquesta vegada fins i tot s'edita
un catàleg amb les caricatures presentades, la
majoria de personatges badalonins. Entre
aquestes dues exposicions, Passarell també ha
aconseguit que el famós setmanari humorístic
Papitu li publiqui una caricatura i ha començat,
doncs, el camí cap a la professionalització.
L'amistat del nostre autor amb Ramon
Reventós, a qui devia conèixer a Papitu, el
portarà a treballar molt aviat a L'Esquella de la
Torratxa. El 1913 hi apareix el seu primer
dibuix, alhora que es permet abandonar la feina
de l'escola. En els anys següents es farà
col·laborador estable d'aquest setmanari i de La
Campana de Gràcia, i també d'altres
publicacions, com el diari La Publicidad.
Paral·lelament s'instal·la a Barcelona, s'integra
en la tertúlia de la Llibreria Espanyola, d'Antoni
López (propietari de L'Esquella i La Campana),
i porta, a la capital, una vida intensament
noctàmbula i bohèmia.
A més del seu treball com a caricaturista
personal, Passarell també desenvolupa la seva
habilitat com a humorista gràfic, capaç de crear
acudits, amb text o sense, a base de personatges
anònims.
Tarannà progressista
L'obra d'aquesta època manifesta el seu tarannà
progressista, la seva alineació al costat dels aliats
dins la primera guerra mundial i el seu esperit
crític envers la política del país. Pel que fa a les
característiques formals, observem en les primeres
caricatures, molt lligades a l'estilització geomètrica,
una clara influència de Bagaría, però ben aviat
Els altres ideals
— I que en són de dolents, aquests republicanots
— No pas mentre ens mantinguin, Mònica
És autor de diversos llibres
editats abans i després de la
guerra civil, sobretot de
biografies: Monturiol, Pompeu
Fabra, Rusiñol...
UN SEGUICI FUNERARI, A CIUTAT Parleu dels cafès-concerts, d'en Belmonte, d'en Vinaixa .de la guerra,... en fi de to ...menys del que ua dins la caixa
A dalt, dibuix publicat a
L'Esquella de la Torratxa,
l'octubre de 1815. El de
sota, que representa l'actriu
Anna Petrowa, que actuava
a El Dorado, va aparèixer a
la mateixa revista el
desembre de 1926.
A poc a poc es va anar
distanciant de l'estil
de Bagaría
evoluciona cap a formes més personals i més
grotesques i atrevides.
La dècada del 1920 marca el seu retorn a
Badalona i la seva diversificació com a humorista.
D'una banda, el 1922 es casa amb Eulàlia Farró i
toma a viure a la ciutat, on el 1924 naixerà el seu
únic fill, Salvador. Quan es trasllada diàriament a
Barcelona, per anar a la feina, Passarell agafa el
tramvia i coincideix sovint amb Pompeu Fabra,
amb qui mantindrà una bona relació. D'altra
banda, sense abandonar les publicacions on
col·laborava, també s'inicia en el camp del dibuix
per a infants, treballant a La Mainada i Virolet, i
en la premsa esportiva.
La Dictadura de Primo de Rivera (1923)
comportava la imposició d'una censura fèrria, que
no permetia la crítica política, alhora que
mantenia una actitud hostil envers la cultura i la
llengua catalanes. No obstant això, aquesta és una
època de desenvolupament del periodisme en
català: La Publicitat, en mans d'Acció Catalana
des del 1922, el diari La Nau i el setmanari
cultural Mirador són publicacions d'aquest
moment, que comptaran també amb la
col·laboració gràfica del nostre autor.
Neix l'escriptor
Però si Passarell s'havia diversificat com a
dibuixant al principi dels anys 20, podem dir que
al final de la dècada s'estrena com a escriptor,
sense abandonar el camp de l'humorisme gràfic.
Fou Just Cabot qui l'animà i gairebé l'obligà a
escriure, tant des de les pàgines de Mirador, com
des de les de La Publicitat, on entrà com a
redactor entorn del 1932.
Els anys 1930 seran una etapa de treball intens.
La caiguda de la Dictadura li permetrà tomar a
la sàtira política, alhora que el 1931 es
complaurà amb la proclamació de la República.
Vinculat a Acció Catalana, no hi milità mai, però
fou, això sí, un defensor convençut de Catalunya
i de la llibertat.
El 1930 apareix el libre més celebrat de Jaume
Passarell, Cent ninots i una mica de literatura,
on la caricatura de cadascun dels cent
personatges que hi apareixen va acompanyada
d'un text humorístic, ple de gràcia, i molt ben
rebut per la crítica.
Durant aquests anys, d'altra banda, ja s'ha creat
un estil propi, molt diferenciat del de Bagaría i
caracteritzat per una gran simplificació. El cànon
de les seves figures s'escurça notablement, alhora
que, quan es tracta de caricatures personals,
cada vegada prescindeix més de la representació
del cos, per mostrar-nos solament la cara o el
perfil del personatge.
Com a escriptor, a més del seu treball a la
premsa, Passarell publicarà també alguns llibres,
abans del final de la guerra civil: Vida, obra i
anècdotes d'En Santiago Rusiñol (1930, escrit
conjuntament amb Àngels S. Escó), L'inuentor
Narcís Monturiol (1935) i Pompeu Fabra
(1938).
L'exili i el retorn
Amb l'esclat de la guerra civil, Passarell
1/a viure exiliat a França entre
1939 i 1942, i després d'uns anys
amagat a Barcelona es reinstal·là a
la seva Badalona natal, on va
viure fins a la mort
mantingué, fins allà on fou possible, una notable
continuïtat en la seva vida personal i professional.
Però la situació es féu insostenible en acabar la
guerra amb la victòria de les tropes franquistes.
Aleshores, l'autor, que se sentia compromès amb
la República, s'exilià a França amb molts altres
intel·lectuals i artistes catalans. Després de rebutjar
la possibilitat d'anar a Mèxic, i davant l'ocupació
de França pels alemanys, el 1942 decidí tomar.
Ho féu d'amagat, i al principi passà uns anys a
Barcelona, fins que el 1947 es reinstal·là a
Badalona, amb la seva família.
A partir d'aquest moment, Passarell centra la seva
activitat en la il·lustració de llibres aliens, en les
exposicions de caricatures i aquarel·les, sobretot a
les Galeries Syra, i en l'escriptura.
El seu treball més personal del període és el Llibre
de llibreters de uell i de bibliòfils barcelonins
d'abans i d'ara, editat per Millà el 1949, on
alterna, com als Cent ninots, el text i el dibuix
caricaturesc.
En el decurs dels anys se centrarà cada vegada
més en la feina d'escriptor, i són remarcables els
seus volums de memòries Homes i coses de la
Barcelona d'abans (1968, 1974) i "La
Publicitat", diari català (1971), que testimonien
amb estil planer i nombroses anècdotes la vida
barcelonina entre el temps de la primera guerra
mundial i el de la guerra civil.
Malgrat que aquests darrers anys marquen una
etapa de marginació, Passarell no es troba aïllat. A
Barcelona, feia tertúlia a la Galeria Syra o a la
Llibreria Millà, anava a Tiana a veure Lola
Anglada, o a l'Ametlla del Vallès a visitar Eugeni
Xammar, a qui també rebia a Badalona. Tampoc
no va deixar mai de dibuixar i de pintar. Fins i tot
va ser premiat a les exposicions locals de Belles
Arts dels anys 1950, 1952 i 1954, però no féu
cap intent seriós de rellançar la seva carrera, i el
seu caràcter barrilaire s'anava fent agre i amargat.
Poc després de la seva mort, el 1975, les Galeries
Syra li van dedicar una exposició-homenatge.
D'aleshores ençà la premsa n'ha anat parlant de
manera intermitent. Una revisió de la seva obra,
especialment d'aquella publicada abans de la
guerra civil, ens fa veure que és un personatge a
qui val la pena recordar. •
A dalt, acudit publicat a
L'Esquella de la Torratxa el
desembre del 1915. A sota,
tríptic aparegut al mateix
setmanari l'agost del mateix
any, en plena guerra
europea.
Una càustica sàtira
política
ELS FUNCIONARIS — Mira tú que querer obligarnos a estudiar
esa «jerga» catalanista
— Ya vés!... después de dos siglos de dominación.
Visca l'Alemanya! Visca la neutralitat! Visca la França!
Conreà la sàtira política des
de posicions pròximes a Acció
Catalana Republicana, però
sense arribar a militar mai en el
partit


Jaume Passarell, del ninot a la literatura

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert