Giró, Xavier

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Dels tabús
a les qüestions delicades.
Sexe, diners i política
Als tres diaris més grans de Catalunya,
La Vanguardia, El Periódico i El País,
s'hi poden trobar avui anuncis d'aquella
mena particular, amb petites variants (di¬
buixos o no, llenguatge controlat o no), i
de moltes altres menes. Temes que fins
no fa gaires anys eren considerats tabús
avui només són qüestions delicades, o ni
tan sols això. La força de la publicitat, i
amb ella la dels anunciants, sobre el que
es publica pot ser decisiva.
Hi ha, però, altres elements de pressió
sobre el que s'escriu als diaris que no es¬
tà precisament regulat pel que es diu als
llibres d'estil. Sobre això, sobre els meca¬
nismes de la censura o la seva absència,
Capçalera ha mantingut una conversa
amb tres directors: Joan Tàpia, de La
Vanguardia; Antonio Franco, d'El Perió¬
dico, i Xavier Vidal-Folch, de l'edició de
Catalunya d'El País. Amb tots tres hem
parlat en converses separades que, per
suposat, malgrat el terreny comú en què
ens hem mogut, han transcorregut per
camins diferents. Això vol ajudar a en¬
tendre la varietat de les seves aprecia¬
cions.
Allò que no
diuen els llibres
d'estil dels
diaris
Tota mena de
mecanismes de
pressió intenten
limitar la
llibertat
d'expressió
Reunió del Consell de
redacció de l'edició de
Barcelona d'El País, el
mes de gener passat.
Els anuncis de "relax" i de "rela¬cions" publicats en un diari deBarcelona el dia 30 de novem¬bre de 1990 ocupen, fent nú¬
meros rodons, unes 1.190 línies. Si han
estat pagats a 315 pessetes per línia, que
és aproximadament la tarifa que s'aplica
als anuncis econòmics en dia laboral, van
fer ingressar en les arques d'aquest diari,
també fent números rodons, 370.000
pessetes. (Els diumenges i festius és for¬
ça més car).
Expliquen cronistes extraoficials que un
senyor important del món de la premsa
de Madrid va trucar (d'això fa cosa de
deu anys) a l'editor, el va fer reflexionar i
li va fer veure l'inconvenient que era la
presència de determinat tipus d'anuncis
en un diari com aquell. El cap de publici¬
tat, seguint instruccions de l'editor, va re¬
dactar una ordre perquè fos eliminat
aquell- tipus d'anuncis. Però en va fer
també una altra per al responsable de
gestió del pressupost notificant-li en
quant s'havia de reduir la previsió d'in¬
gressos. Tot es va aturar, i el resultat es
pot trobar avui en les planes d'aquell i
d'uns quants diaris més.
L'opinió de Samaranch
Els camins de la censura no són
inescrutables, però sí prou
entortolligats. Un d'ells consisteix
a actuar a pilota passada, per dos
motius: primer, perquè no s'ha
arribat a temps, i segon, perquè
així potser s'evitarà que es
repeteixi.
Aquest va ser el cas d'un
reportatge publicat al
Tele/eXprés, el 22 de febrer de
1973, sobre la possible
desaparició de la Colònia Güell.
La informació versava
sobre les cases en què vivien uns
200 treballadors de la fàbrica,
d'un total de 760.
La perspectiva de tancament de
la fàbrica, i tot seguit de
desaparició de la colònia, va
inquietar els obrers, tant perquè
significava l'eliminació d'un
nombre important de llocs de
treball com perquè, a més,
gairebé un miler de persones (les
famílies dels 200
treballadors) es podien quedar
sense casa.
Joan Antoni Samaranch, que
llavors era una mena de conseller
políitic del propietari del diari (el
banquer Jaume Castell), va
enviar el retall del reportatge, de
J. M. Huertas Claveria, al
director de Tele/eXprés (Manuel
Ibáñez Escofet) amb el següent
comentari: "Como siempre,
escribiendo para los que no leen
el periódico".
ur1 er un diari és car perquè el
paper val més que el que
el ciutadà paga i perquè
resulta molt car arribar a
elaborar una bona informació. Hi ha
d'haver una altra font d'ingressos, o bé
la publicitat o bé les subvencions. Com
més publicitat es té, més independent
s'és", opina el director de La Vanguar¬
dia.
Hi ha petits anunciants, però també n'hi
ha de molt grans. És a dir, hi ha classifi¬
cats, però també hi ha grans empreses,
com "La Caixa", o grans magatzems,
com El Corte Inglés, per posar dos
exemples, sense els quals les economies
dels mitjans de comunicació serien certa¬
ment més difícils.
"És més", afegeix Joan Tàpia, "si és té
molta publicitat, cap dels anunciants és
imprescindible, i La Vanguardia en té
molta en els petits anuncis".
La política publicitària de les empreses
és un secret gelosament guardat. Experts
en la matèria, però, opinen que, a més
dels objectius obvis de cada campanya,
la contractació de publicitat en els mit¬
jans fa guanyar un tracte més "delicat"
per part dels periodistes amb els anun¬
ciants. Un càrrec oficial de "la Caixa",
consultat sobre aquestes estimacions, va
qualificar-les de "pròpies de ments mal¬
pensades".
Sobre el pes dels grans anunciants, els
exemples del tracte delicat són força co¬
neguts. Basta remuntar-se a les trucades
que van fer portaveus d'uns grans ma¬
gatzems als responsables dels mitjans de
comunicació arran de l'atemptat a Hi-
percor, per demanar que el nom dels
grans magatzems sortís tan poc com fos
possible. Encara ara, surten informa¬
cions no convenients per als grans ma¬
gatzems en què no s'esmenten els noms
en qüestió, o se'ls citen en llocs discrets
on la piràmide és força estreta.
Xavier Vidal-Folch manté que, si els
anunciants s'enfaden per una informació
correcta que els implica, "aquest és el
seu problema"; "no em fixo en quines
són les campanyes publicitàries en mar¬
xa".
La descoberta del frau de l'IVA, l'octu¬
bre passat, va provocar rebomboris re¬
marcables a totes les redaccions. Les
llistes dels presumptes delinqüents van
sortir de forma diferent segons els mit¬
jans. Van ser tractades, com a mínim,
amb cura.
"En casos com aquest, a El País s'aplica
el rigor en els termes que ja preveu el lli¬
bre d'estil. En els casos conflictius s'ha
de recórrer a les dues parts en litigi i
tractar el tema de forma estricta. No es
pot actuar a la lleugera", estima Xavier
Vidal-Folch. "No es pot actuar, com de
fet ha passat, amb una conjunció de gro-
guisme i covardia, és a dir, de gran es-
pectacularitat seguida potser d'un
òbviament de dades. No. La informació
s'ha de contrastar. Tant en aquests casos
com en d'altres delictes, s'ha d'actuar
amb rigor". "En el cas de 'Casinos', per
exemple, es tenia la informació, i vam
decidir que no sortiria sense tenir les
dues versions", afegeix.
Antonio Franco accepta que "enles qüestions no transcendents,en els temes innocus, el diari té
amics, i si es pot se'ls ajuda".
Hi posa com a exemple el cas de la pre¬
sentació d'un llibre d'un amic. Però mati¬
sa que "els interessos comercials
existeixen, i això fa que els anunciants
d'aquest diari (El Periódico) siguin
amics". No em sento pressionat pel fa¬
mós curset de sardanes", postilla.
"Ara bé", continua Franco, "si el tema és
transcendent, hi ha moments en què et
sents pressionat. El primer esforç que
has de fer és actuar amb llibertat, encara
que és obvi que la situació psicològica ja
no és la mateixa que hi havia abans de la
trucada. L'ideal és decidir abans que arri¬
bi la pressió, i combinar flexibilitat amb
inflexibilitat". Si un tema és transcen¬
dent, "el diari no es pot equivocar mai, i
encara menys amb els nostres amics: les
persones de la redacció, l'editor, el
grup...". "De tota manera, hi ha coses
Xavier Vidal:
"No em fixo en
quines són les
campanyes
publicitàries en
marxa"
Joan Tàpia estima que "['autocen¬sura consisteix en l'aplicaciód'uns criteris subjectius, i en tantque subjectivitat, no vull entrar-
hi. El que es pot dir és que una informa¬
ció ben feta té molt poca censura. Hi ha,
és clar, un autocontrol de qualitat. Es
tracta de no barrejar opinions amb infor¬
mació, perquè és bo i positiu contenir les
opinions. Confondre el lector acostuma
a ser un mal estil de periodista". "La no¬
tícia no se segueix ni es dóna en funció
de la línia editorial, sinó en funció de les
diverses fonts, que òbviament són com¬
petitives. La notícia sempre mana".
Antonio Franco va ser fundador del dia¬
ri, i amb l'editor i l'equip de direcció va
definir-ne la línia. Pensa que hi pot haver
friccions, però que els periodistes "hem
d'intentar treballar, en la mesura del pos¬
sible, en mitjans que estiguin d'acord
amb la coherència de cadascú". "En el
meu cas", afirma, "mentre tingui una fei¬
na on entra en joc la meva consciència,
jo no firmo lletres".
Hi ha institucions, com la Mo¬narquia o l'Exèrcit, i personesque havien ocupat llocs deresponsabilitat política durant
el règim anterior i que avui n'ocupen
d'altres, que se les ha considerat general¬
ment tabús.
"No en tenim cap, de tabú", diu Vidal-
Folch. "Estem disposats a abordar el
problema que sigui, sempre que no es
tracti de rumors. El rumor és repugnant.
Si es tracta d'una pista, llavors s'ha de
seguir, i si es comprova, si la informació
és sòlida, es publica. Si hi ha el convenci¬
ment que existeixen temes tabú, la lliber¬
tat del diari comença a acabar-se".
"La Monarquia no és cap tabú", assenya¬
la Tàpia. "La restauració ha permès una
societat democràtica, i, molt possible¬
ment, sense ella, l'aconseguiment de la
democràcia hauria estat traumàtic. En
que no faré mai. Un director ha d'estar
disposat a deixar de ser-ho en qualsevol
moment", remarca.
Joan Tàpia puntualitza que qual¬sevol ciutadà té dret a trucar a undiari i exercir així certa pressió, i"pel fet de ser anunciant, no dei¬
xa de tenir el mateix dret que qualsevol
altre ciutadà".
"Pel que fa als delictes, tant si són
econòmics com si no, se'ls ha de tractar
amb cura i objectivitat. S'ha d'informar
rigorosament i amb prudència. El diari
no s'ha de precipitar". El director de La
Vanguardia recorda que, a Suècia, ni el
nom, ni la foto, ni tan sols un dibuix de
l'assassí d'Olof Palme no van ser publi¬
cats fins que va ser condemnat.
Joan Tàpia nega que La Vanguardia fu¬
gi de temes conflictius. "El que fem és no
exagerar la conflictivitat de les informa¬
cions. Moltes, de fet, ja ho són, de con¬
flictives".
Els periodistes llegeixen el quefan els altres periodistes dels al¬tres mitjans, però també llegei¬
xen, sobretot, els editorials del
mitjà en què treballen. "Les actituds edi¬
torials a favor d'una posició o altra no
han d'afectar la informació. S'ha de fer
una informació a favor del lector. Els
comportaments poc exemplars, tant de
persones com d'institucions, també
s'han d'explicar", afirma Vidal-Folch.
Però, per poder explicar plenament una
informació, primer s'ha de fer l'esforç
necessari per esbrinar-la, després s'ha de
decidir si es dóna o no, i com es dóna.
En aquest procés, el (o la) periodista es
troba influït per un seguit de factors (la
propietat del mitjà, la línia editorial, les
amistats d'uns i altres, la solidesa del seu
lloc de treball, etc., etc.) que poden in¬
duir a l'aplicació de l'autocensura.
Reunió del Consell de
redacció d'El Periódico,
el mes de gener passat.
Antonio
Franco:
"L'ideal és
decidir abans
no arribi la
pressió"
17
<8
h
J»
*3
u
&
(8
V
18
El preservatiu i el condó
La contenció en el llenguatge és
avui molt menor que fa uns anys.
Hi ha un exemple que ja és
història, però que manté la seva
gràcia. EI 10 de març de 1970,
en una entrevista feta per José
Martí Gómez a Alberto Closas
(l'actor), el periodista va
transcriure un comentari de
Closas en què comparava la
comèdia còmica amb el frontó.
Una de les línies de linotip deia:
"Lo pasas cojonudamente bien
porque hay pelmazos que...". El
director no ho va trobar bé,
i va fer posar "estupendamente"
en lloc de "cojonudamente". Però
va tenir tan mala fortuna, que la
línia de plom extreta va ser una
altra, i la línia censurada i la que
havia de ser la seva substituta
van quedar l'una sobre l'altra.
(Vegeu-ne la reproducció...).
Avui, òbviament, s'és més liberal.
Si el guió ho permet, gairebé tot
pot sortir. Antonio Franco ho
explicava així, pel que fa a El
Periódico: "En això hi ha molta
hipocresia. Al nostre diari, el
llenguatge desitgem
que sigui planer, realista i el més
acostat possible al que es diu.
Volem que tota la família pugui
llegir el nostre diari, i per això el
que evitem són expressions
rebutjables des del punt de vista
familiar". "Ens vam trobar fa poc
en una disjuntiva, entre 'condó' i
'preservatiu', per a un titular de
portada. 'Condó' transmetia la
idea que desitjàvem, i
l'eufemisme 'preservatiu' no.
Finalment vam optar per 'condó',
perquè, com a professionals,
primer és la idea".
tant que institució democràtica impor¬
tant, mereix el respecte i l'exquisidesa
amb què és tractada per la premsa serio¬
sa; el mateix respecte que mereixen els
càrrecs importants. La societat espanyo¬
la no ha volgut exigir comptes del pas¬
sat, i la premsa fa el mateix".
Franco tampoc pensa que hi hagi real¬
ment tabús. "El que passa amb la Monar¬
quia és que els periodistes tenen por
d'equivocar-se. No es tracta de cap tabú.
El cap de l'Estat mereix un respecte,
però no una actitud servil. En tot cas, és
un tabú a la baixa, del qual es poden fer
acudits".
El director d'£/ Periódico parla també
de temes de gran sensibilitat, com ara les
expectatives de guariment de determina¬
des malalties. Franco opina que "si tenir
por d'equivocar-se en temes de gran sen¬
sibilitat és autocensura, encara se'n ne¬
cessita més".
Els Jocs Olímpics també semblenser una qüestió delicada. El di¬rector d'El País, però, repta a
preguntar als organismes ofi¬
cials amb quins ulls miren els periodistes
d'aquest diari. "Som el diari més incò¬
mode per a les institucions".
Per al director d'El Periódico, el diari se
sent compromès a intentar que els Jocs
surtin bé. "Tampoc aquí ens podem
equivocar. Els Jocs són un repte que me¬
reix un cert partidisme com a objectiu de
fons. Però això no té res a veure amb el
fet de silenciar les baralles olímpiques o
informar de les coses que no funcionen.
Amb el tema de l'especulació immobilià¬
ria, per exemple, hem sortit a matar. I
d'altra banda, amb el COOB hem tingut
problemes al voltant de l'Estadi Olím¬
pic". "Tota denúncia d'especulació que
se'ns porti demostrada, la publicarem".
XAVIER GIRÓ
Ç3
z>
CL
=3
es
ò
I-
o
li ft' ' ¡¡Fà
mWrnjji
íÈriífíiüiÈ
Joan Tàpia:
"La societat
espanyola no
ha volgut exigir
comptes del
passat, i la
premsa fa el
mateix"
Reunió del Consell de
redacció de La
Vanguardia, el passat
mes de gener.


Dels tabús a les qüestions delicades. Sexe, diners i política

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert