[cat] ANTECEDENTS DEL TEMA: No es disposa de suficients empelts per cobrir les necessitats de les llistes d’espera de trasplantament hepàtic (TH). El trasplantament hepàtic dòmino (THD) utilitzant fetges de donants amb polineuropatia amiloidótica familiar (PAF) és una font addicional d’òrgans amb resultats equiparables als dels donants cadàver. Els receptors tenen un risc potencial de desenvolupar amiloïdosi a llarg termini però es desconeix la seva prevalença real. HIPÒTESI: L’amiloïdosi de novo després del THD amb fetges PAF té una prevalença més elevada del que indica les publicacions de cassos aïllats. OBJECTIUS: Estudiar la prevalença real d’amiloïdosi de novo després del THD quan s’utilitzen fetges de donants amb PAF. Avaluar la malaltia a nivell digestiu i del sistema nerviós perifèric intentant correlacionar la lesió orgànica amb la clínica del pacient, estudiar la clínica de presentació de la malaltia i el temps transcorregut des del THD. METODOLOGIA: Estudi transversal dels receptors vius de THD amb empelts de donants PAF realitzats entre el 1999 i 2005. Estudi a nivell del sistema digestiu (rectoscòpia i biòpsia rectal) i neurològic perifèric (estudis electrofisiològics, realitzant biòpsia sural si són patològics) amb avaluació clínica per especialistes. Es descarten altres causes d’amiloïdosi. RESULTATS: S’estudien 17 pacients amb edat mitjana de 62,7 ± 2,7 anys al THD i seguiment de 70,1±2,9 mesos. Donants: edat mitjana 36,2±12 anys, 16/17 mutació Val30Met. Tres pacients havien referit disestèsies que s’havien atribuït a comorbiditats. Amb l’avaluació clínica dirigida, 8 pacients tenien algun tipus d’alteració neurològica o gastrointestinal. En 6/16 de les biòpsies rectals (37%) es va observar dipòsits d’amiloide TTR positius però només dos pacients tenien diarrea. Els estudis electrofisiològics van demostrar neuropatia sensitivomotora en 4 cassos, tots acompanyats de clínica i amb biòpsia sural compatible amb amiloide TTR positiu pel que van ser diagnosticats d’amiloïdosi de novo postTHD (prevalença del 23,5%); dos d’aquests pacients també tenien amiloide en les biòpsies rectals. El temps mitjà des del THD va ser de 90,5 mesos. En 4 pacients sense neuropatia en els estudis, es van realitzar biòpsies surals i 2 tenien dipòsits d’amiloide. Les biòpsies surals dels pacients amb estudi electrofisiològic alterat mostraven disminució de fibres mielinitzants amb pèrdua important d’axons, absència de remielinització i falta de creixement axonal. Els dos pacients amb estudi electrofisiològic normal que presentaven dipòsits focals d’amiloide tenien les fibres de mielina i els axons relativament preservats. CONCLUSIONS: 1. La prevalença d’amiloïdosi de novo després del THD amb donants amb PAF és del 23,5%, molt superior a lo reportat en la literatura i la presentació és molt més precoç que en la PAF (mitjana de 70,1 mesos, aproximadament 7,5 anys). 2. El dipòsit d’amiloide en el tub digestiu és freqüent (37% dels pacients) però generalment asimptomàtic. Els pacients poden tenir clínica neurològica sense traducció en els estudis electrofisiològics però quan s’objectiva PNP pràcticament sempre correspon a amiloïdosi de novo pel THD. 3. La clínica de presentació és la PNP sensitiu-motora d’EEII, de manera similar a lo descrit en la literatura. Només rarament hi ha afectació d’altres sistemes en el moment del diagnòstic
