Ressenya de:Martí Caussa &amp; Ricard Martínez i Muntada, ed. 2014. Historia de la Liga Comunista Revolucionaria (1970–1991). Madrid: Los Libros de Viento Sur/La Oveja Roja, 264 p.Reseña de:Martí Caussa &amp; Ricard Martínez i Muntada, ed. 2014. Historia de la Liga Comunista Revolucionaria (1970–1991). Madrid: Los Libros de Viento Sur/La Oveja Roja, 264 p

Marín Corbera, Martí

Franquisme & Transició Revista d Història i de Cultura

Revistes Catalanes amb Accés Obert

FRANQUISME & TRANSICIÓ 2 (2014), ISSN 2014–511X, 297–325 
318 RESSENYES
Martí Caussa & Ricard Martínez i Muntada, ed. 2014. Historia de la Liga Co-
munista Revolucionaria (1970–1991). Madrid: Los Libros de Viento Sur / La 
Oveja Roja, 264 p.
El llibre que presentem podria descriure’s com una autobiografia coral, 
si tal cosa és possible. Es tracta d’una història de partit feta per persones 
que en foren militants i, per tant, militant: aquesta condició subjectiva es 
reivindica des de la primera pàgina, a diferència d’aquelles altres que pre-
tenen explicar-nos alguna veritat oculta. Tanmateix, l’aportació feta pels 
autors va molt més enllà del testimoniatge de la memòria. Els editors fan 
en la introducció (p. 15–16) una presentació que no enganya: l’obra pre-
tén explicar la història de l’organització política a la qual varen pertànyer 
com a militants des d’una òptica interna, amb un mínim de contextualit-
zació necessària; però també volen reflexionar sobre la seva experiència, 
valorant el que fou des de l’òptica d’avui i aportant tota la documentació 
possible sobre l’activitat del partit, no només posada al servei del seu dis-
curs sinó dels lectors perquè jutgin per ells mateixos. Un índex final (p. 
239–264) i l’aclariment que tota la documentació citada és accessible al 
web http://www.historialcr.info, així ho confirmen. El volum dels mate-
rials escanejats i oferts a l’investigador —i al públic en general— resul-
ta enorme: 555 documents —milers de pàgines— consultables en línia i 
amb la possibilitat de descarregar-los en format PDF. El llibre tot sol, sen-
se el web associat, per bé que interessant, restaria coix. Coix perquè vol-
gudament es presta al diàleg entre la crònica dels fets, la versió que se’n té 
 —que és la típica de qualsevol història militant, de la qual parlaré després— 
i la voluntat d’autocrítica —que també n’és una versió honesta, com ja 
comentaré.
L’obra està estructurada en onze capítols. Sis d’ells són cronològics i re-
passen per parelles l’etapa de l’antifranquisme i de la transició fins a les 
portes de la constitució de 1978 —Martí de Caussa, «Los orígenes de la 
LCR (1969–1973)», p. 17–33, i Miguel Romero, «Del atentado contra Carre-
ro Blanco a los Pactos de la Moncloa (1973–1977)», p. 51–75—; la de la cons-
trucció de l’estat liberal-democràtic —Jaime Pastor, «Del debate cons-
titucional al triunfo electoral del PSOE (1978–1982)», p. 111–128, i Martí 
Caussa, «Gobierno PSOE: cambio de ciclo y reorientación (1982–1985)», p. 
129–146—, i l’etapa de remuntada i reflux, ja amb el nou estat consolidat, 
que portaria a la desaparició per fusió amb el Movimiento Comunista 
FRANQUISME & TRANSICIÓ 2 (2014), ISSN 2014–511X, 297–325
RESSENYES 319
 —Manuel Garí, «Derrotas y victorias: el referéndum sobre la OTAN y la 
huelga general del 14D (1985–1989)», p. 129–146, i Ricard Martínez i Mun-
tada, «Hacia la unificación con el MC (1989–1991)», p. 163–179. Dos capí-
tols més ens iŀustren sobre la trajectòria de dues formacions que foren 
determinants en la constitució del partit per la via de la fusió, com fou 
el cas d’ETA VI Assemblea —Petxo Idoyaga, «Evolución de ETA VI (1970–
1973)», p. 35–50— o per la via de la separació i la reunificació, tal com s’es-
devingué amb la tendència Encrucijada, esdevinguda Liga Comu nista i 
més tard retornada a la LCR —Ramón Contreras, «La Liga Co munista 
(1972–1977)», p. 77–92. Finalment, tres capítols temàtics ens parlen, res-
pectivament, del front de les presons, de l’espai organitzatiu i de la llui-
ta feminista —Acacio Puig, José Luis Pérez Herrero i Josu Ibargutxi, «La 
lucha en las cárceles franquistas», p. 93–109; José María Galante, «Una 
organización revolucionaria y democrática», p. 181–204, i Justa Monte-
ro, «El feminismo en el proyecto político de la LCR», p. 205–229. És de 
destacar que gairebé tots ells mantenen una notable homogeneïtat 
interpretativa.
Cap dels autors no renega del passat, encara que tots assenyalen el que 
entenen avui com a errors o deficiències. Ans al contrari, del passat se’n 
reivindica el que pugui tenir de valor en el present, tant el que conside-
ren que varen ser els seus encerts com les seves marrades. En aquest altre 
sentit l’obra és també militant en el present. Ara bé, malgrat la subjecti-
vitat inevitable del treball militant i, perquè no dir-ho, sovint amateur 
 —és una obra les notes de la qual reflecteixen un aparat crític amb poca 
bibliografia i sense documentació que no sigui pròpia—, cal destacar-ne 
una honestedat que considero entranyable. No es tracta ni d’un melo-
dramàtic The Way We Were, ni d’una rectificació oportunista a la llum del 
present, sinó d’un notable exercici, si m’ho permeteu, d’strip-tease men-
tal que cal detallar. A la pàgina 32 els moments fundacionals es descriuen 
com de «caos» i de «confusión» (Caussa); a la p. 64 s’afirma que «En esta 
etapa [1973–1977] fue constante esta combinación de análisis certeros y 
conclusiones voluntaristas que se mostrarían equivocadas» (Romero); 
encara un tercer dels autors assegura a la p. 88 que existia «un hábito ne-
fasto, profundamente arraigado en la LC: cada divergencia o desacuerdo 
se intentaba encuadrar dentro de una pretendida coherencia global que 
afectaba a cuestiones principistas y metodológicas», i a les p. 88–89 afir-
FRANQUISME & TRANSICIÓ 2 (2014), ISSN 2014–511X, 297–325 
320 RESSENYES
ma encara que «En definitiva, tras el III Congreso [l’agost de 1976] se dis-
paró un proceso de sectarización, tanto externa como interna, que con-
dujo a una situación de crisis y descomposición» (Contreras). I podríem 
seguir… En la història partidària habitual aquestes serien afirmacions 
que només farien els trànsfugues o els de la línia vencedora respecte de 
l’activitat desenvolupada per la línia derrotada que es volgués —o s’hau-
ria volgut en el seu moment— rectificar. Aquestes frases —i d’altres de si-
milars—, unides a dades clares i concises sobre la poca militància i les di-
ficultats organitzatives i pressupostàries (Galante), tot posat al costat de 
la fe renovada en la tasca realitzada que també traspua al llarg del llibre, 
no resulten gens habituals i conviden a llegir amb atenció.
Naturalment, no tot són virtuts, car el passat militant en algun mo-
ment traeix —o no— la voluntat d’objectivació. Això succeeix quan algun 
dels autors fa referència al que “pensava” el PCE o als “plans de Suárez” so-
bre la transició sense canviar el to de l’escrit i sense aclarir que es tracta 
de meres opinions: cap d’ells, però, ni fou testimoni de primera mà —per 
motius evidents— del que “pensava” el Comitè Central del PCE o del que 
“planejava” Suárez, ni n’ofereixen documentació, tot i que n’hi ha força ja 
de disponible. Quan s’abandona l’objecte d’estudi per parlar de la resta 
de protagonistes del període —cosa que cal dir que passa poc— la narra-
ció perd valor.
Dins d’aquests paràmetres l’obra resulta interessant no només pel que 
fa al seu objecte —la Liga Comunista Revolucionaria—, sinó també a 
l’ambient d’una època i d’un fenomen polític encara per enquadrar de-
gudament en els relats historiogràfics: el de la Nova Esquerra —el quali-
ficatiu és el d’ús més corrent en la bibliografia, per bé que no resulti sa-
tisfactori—, també anomenada Esquerra Revolucionària. Les sigles LCR 
foren, per bé que significatives, unes més d’entre un ball de sigles en l’en-
demig de les quals costa avui orientar-se fins i tot a persones que milita-
ren en alguna d’elles (vegeu, com a guia en aquest sentit, Ricard Martínez 
Muntada, «La izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a 
los ochenta: una brevísima historia», Viento Sur 126 [2013]: 108–118). Ens 
en falten moltes més per poder accedir a un fenomen que no es pot trac-
tar només a partir dels resultats electorals que les seves peces integrants 
aconseguiren de 1977 ençà. El fenomen de les esquerres revolucionàries i 
de l’esquerranisme en general en el segle xx i, més concretament, el pos-
FRANQUISME & TRANSICIÓ 2 (2014), ISSN 2014–511X, 297–325
RESSENYES 321
terior a l’esclat de la Guerra Freda, fou un fenomen mundial que, tot i dis-
minuït, ha arribat als nostres dies i és difícil de dir si no és per quedar-se: 
el futur no és cosa dels historiadors, però quan un fenomen resulta tenir 
un precedent de més de dues dècades en l’etapa d’entreguerres, en dura 
més de quatre i es mostra tan reticent a morir, sembla manifestar el seu 
caràcter estructural, amb independència de quina sigui la valoració que 
fem de la seva natura.
L’experiència de la LCR i de formacions polítiques similars —si als au-
tors no els ha de molestar l’adjectiu— cal valorar-la en la seva justa me-
sura; per això calen anàlisis aprofundides, no només des de l’òptica de la 
història de partit: quina fou la seva contribució a la difusió de nous valors 
i actituds de l’onada de renovació dels anys seixanta (discursos, pràcti-
ques, espais d’influència); quin fou el seu paper en la formació de quadres 
d’altres partits i organitzacions —un paper involuntari, naturalment—, 
en la formació personal de professionals qualificats i d’inteŀectuals (una 
bona colla de trajectòries personals serien interessantíssimes), en l’eclo-
sió dels mal anomenats nous moviments socials —l’obra ja anticipa coses 
sobre els espais feminista, pacifista, etc.—, en l’auge del sorgiment de les 
anomenades organitzacions no governamentals i, encara, en d’altres fe-
nòmens que fan més comprensible la societat d’entre-segles (xx a xxi).
Com sempre en aquests casos, restarem atents a l’arribada de noves no-
tícies sobre la qüestió, perquè no dubtem que se’n produiran.
Martí Marín Corbera
Universitat Autònoma de Barcelona
Hablan los escritores en catalán durante las postrimerías 
del franquismo
Robert Saladrigas. 2014. Paraules d’escriptor. Monòlegs amb creadors cata-
lans dels setanta. Barcelona: Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 295 p.
El monólogo, en la práctica periodística de Robert Saladrigas, era una pe-
culiar versión de la entrevista, género cuyo secreto estriba en conocer la 
materia, saber escuchar y disolverse, dejándole todo el protagonismo 


Martí Caussa & Ricard Martínez i Muntada, ed. 2014. Historia de la Liga Comunista Revolucionaria (1970–1991). Madrid: Los Libros de Viento Sur/La Oveja Roja, 264 p.

Ressenya de:Martí Caussa & Ricard Martínez i Muntada, ed. 2014. Historia de la Liga Comunista Revolucionaria (1970–1991). Madrid: Los Libros de Viento Sur/La Oveja Roja, 264 p.Reseña de:Martí Caussa & Ricard Martínez i Muntada, ed. 2014. Historia de la Liga Comunista Revolucionaria (1970–1991). Madrid: Los Libros de Viento Sur/La Oveja Roja, 264 p

Martí Caussa & Ricard Martínez i Muntada, ed. 2014. Historia de la Liga Comunista Revolucionaria (1970–1991). Madrid: Los Libros de Viento Sur/La Oveja Roja, 264 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

DIALNET