Marrugat Cuyàs, Ramon

Revistes Catalanes amb Accés Obert

16
llengua
Portada de la primera edició (1839) del Diccionari de la Llengua Catalana de Pere Labèrnia. 
Els xius: un artifici ludolingüístic 
ressuscitat a l’empara del beat de Riudoms 
Ramon Marrugat Cuyàs
En un programa de ràdio de la 
locutora Lourdes Tallada, ella o algú 
altre, en preparar una falca publicitària 
sobre la celebració de la festa del Beat 
de Riudoms, com que no devien saber 
res de qui parlaven, ho van llegir a 
l’anglesa i s’hi van referir com a «el bit 
de Riudoms». De fet, és aquest un error 
de lectura que no és cap novetat des del 
moment que ha estat sempre present 
entre nosaltres i ja no ens estranyem 
gens si, per exemple, oïm turistes 
francesos dir «Salú» per Salou, perquè 
entenem, tolerants que som, que ningú 
no està obligat a saber idiomes. 
Tot i acceptar que li pot passar a 
qualsevol que, en ús de la paraula 
(sobretot amb un micròfon a la mà), 
no sigui conscient de les pròpies 
limitacions, el problema rau en la 
poca formació que deu estar al darrere 
de l’observable tendència que tenen 
molts professionals de la locució a 
llegir en anglès qualsevol nom que 
soni foraster, un costum deplorable 
perquè, molts d’ells, llegits en català 
17
Els xius: un artifici ludolingüístic 
ressuscitat a l’empara del beat de Riudoms 
Ramon Marrugat Cuyàs
segurament s’acostarien més a la 
pronúncia original, com ara en el del 
filòsof alemany Nietzsche, entestats 
a llegir-lo «Nitx», essent un nom que 
llegit «Niet-xe», a la catalana, s’acosta 
més a l’original; o el de l’escriptor 
Hermann Hesse (llegit «jes», mig en 
anglès, mig en castellà) i el del músic 
Wagner (llegit «uàgner»), ambdós 
més propers a la llengua alemanya 
si es decidissin a llegir-los en català i 
els pronunciessin «esse» i «bàgner»; 
o com en el cas del president francès 
Hollande, molt més aproximat al 
francès si és llegit «Olanda» a la 
catalana, que no pas amb l’horrorós 
«Jólan» del popurri anglocastellà que 
hem sentit a dir. 
El cas és que d’aquesta bufonada 
lingüística ja hi ha antecedents 
llunyans en català, segons ens 
deia, des de l’any 1864, la segona 
edició del Diccionari de la Llengua 
Catalana de Pere Labèrnia, que era 
el gran diccionari dels homes de la 
Renaixença, en la qual apareix una 
entrada amb el mot «xiu» que, amb 
l’epítet de «Beneyt del cabàs», portava 
una divertida definició: «Xiu. Se diu 
ab relació a un clergue papanatas que 
cantant en lo cor una llisó presa de 
las obras del papa Benet XIV, llegí las 
xifras romanas com si formassen una 
veu catalana». 
Diríem que un xiu ve a ésser la 
revenja de l’escriptura quan l’oralitat 
vol fer-se seu allò que només hauria 
d’ésser perpetuat damunt de paper i 
és si més no sorprenent que malgrat 
que aquest mot fos en aquell moment 
un neologisme que ja no hem pogut 
trobar en la lexicografia posterior, 
Màrius Serra, el gran especialista 
català en jocs de paraules i altres 
artificis verbals, no en parli gens 
en les pàgines de Verbàlia, la seva 
gran obra, que és la Bíblia per als 
estudiosos del tema. Aquest és un 
completíssim tractat que dóna compte 
de totes les varietats dels artificis 
verbals que han ocupat l’atenció 
de molta gent a tot el món, des de 
les ments més privilegiades fins als 
milions de persones anònimes que 
diàriament entretenen els temps d’oci 
en la resolució dels passatemps de la 
premsa diària, que de sempre ha estat 
capdavantera en la difusió d’allò que 
s’anomena la ludolingüística. 
En l’inventari que fa Màrius Serra 
dels mots definitoris de gèneres del 
tema hi podem constatar adaptacions 
a la nostra llengua de pràcticament 
«El problema rau en 
la poca formació que 
deu estar al darrere 
de l’observable 
tendència que tenen 
molts professionals de 
la locució a llegir en 
anglès qualsevol nom 
que soni foraster»
18
totes les formes que l’enginy o 
l’estupidesa humanes han ordit sobre 
l’art verbal. El repàs ens porta a una 
panoràmica que encabeix de l’enigma 
de l’esfinx a la càbala, dels anagrames 
i calembours als mots encreuats i les 
xarades. Tots i cadascun de més d’una 
cinquantena d’artificis hi són revisats, 
degudament classificats i exemplificats 
històricament. Per a l’adaptació 
terminològica, Màrius Serra ha hagut de 
pouar en la tradició nostrada i, alhora, 
crear neologismes on ha calgut. D’aquest 
mostrari ens hem fixat que només hi 
trobem dos mots genuïnament catalans: 
capicua i piquipontada. 
El mot capicua té una llarga 
tradició en català, encara que tots 
els lèxics es limiten a definir-lo 
com a «Nombre que no s’altera 
si s’inverteix l’ordre de les seves 
xifres»; en canvi, reserven per a un 
«capicua fet amb lletres» el lleig 
mot de «palíndrom», que expliquen 
com a «Mot, frase, que és igual llegit 
d’esquerra a dreta que de dreta a 
esquerra». Ara bé, popularment, la 
gent no fa gaire distincions si es 
tracta de xifres o de lletres i, així, 
hom veu un capicua en l’expressió 
reivindicativa «català a l’atac». Cal 
recordar, a més a més, que segons 
la llegenda que amb força justícia és 
tinguda per verídica, la nostra fou 
la primera llengua del paradís, com 
resta demostrat pel primer capicua, 
que va ésser la resposta conformista 
d’Adam a Déu quan aquest va crear 
la dona i l’hi va posar Eva de nom: 
«Eva? Ah! Bé». 
La piquipontada s’origina en la 
premsa satírica del primer terç del 
segle passat, per a qualificar les 
relliscades del polític lerouxista 
Joan Pich i Pon (Barcelona, 1879 – 
París, 1937), que no solament no 
va destacar gaire com a orador, 
Portada del llibre Verbàlia, de Màrius Serra, 
considerat per molts el màxim coneixedor de 
jocs de paraules i artificis verbals en català.
sinó que, més ben al contrari, es 
feu famós per tantes ficades de peu 
a la galleda que ompliren la seva 
trajectòria pública, com en el discurs 
programàtic de presa de possessió 
del càrrec d’alcalde de Barcelona 
després dels fets d’octubre de 
l’any 1934, en començar-lo amb 
l’advertiment: «Senyors: a partir 
d’ara aquí es practicarà la política de 
les tres m: manistració, manistració 
i manistració...» Tot i que, com 
reconeix Màrius Serra: «Hi ha 
piquipontades historiades i d’altres 
que són clarament espúries», a poc 
misericordiosos que fóssim, veuríem 
que són situacions en què tots ens 
hi podem trobar quan parlem d’un 
tema sense haver-lo preparat i, 
sobretot, quan algú accedeix a un 
càrrec que li ve gran i es pensa que 
la insolència del poder el fa impune 
al ridícul.  
Tristament aquests lapsus o 
errors d’oratòria els hem pogut 
comprovar sovint entre nosaltres, 
com ara quan un regidor de 
Tarragona, en una trobada de 
representants d’agències de viatge, 
va deixar tan bé el coneixement del 
nostre passat romà en saludar-los 
tot dient: «Aquí, davant d’aquestes 
pedres romàniques de Tarragona» 
i, reblant el clau, des del mateix 
ajuntament però des d’un càrrec més 
elevat, es van referir a l’escriptora 
Maria [Marià!] Aguiló. 
De vegades, aquests errors 
responen a males jugades que ens 
poden fer la memòria o l’inconscient 
i no és perquè sí que hi dediqués 
atenció Sigmund Freud: són el que 
se’n diuen lapsus calami (errors 
«Diríem que un xiu 
ve a ésser la revenja 
de l’escriptura quan 
l’oralitat vol fer-se seu 
allò que només hauria 
d’ésser perpetuat 
damunt de paper»
19
d’escriptura) o lapsus linguae 
(errors orals). Els xius vindrien 
a ésser lapsus calami en format 
lapsus linguae i bé els podríem 
batejar com a lapsus lectionis 
(errors de lectura). En el fons, els 
xius no són sinó una varietat de les 
piquipontades que no han deixat 
de produir-se mai, però ens podem 
preguntar si darrerament no n’hi 
ha hagut una revifalla, a l’empara 
de la intervenció del riudomenc 
beat franciscà, en veure com al 
nostre Camp de Tarragona han florit 
esponerosament com, per exemple, 
quan una locutora, en llegir una 
notícia relacionada amb l’hospital 
Joan XXIII, va llegir «Joan Txií», que 
no sabem si és que es pensava que 
era un nom xinès o bé el del membre 
d’una facció musulmana; també, 
en el full de propaganda comercial 
d’una constructora, s’hi llegia: 
«Nos encontrarà en: Carta Ajena nº 
xxx...» Encara més: una tarda, els 
alumnes d’una escola de Tarragona 
van tombar per totes les llibreries en 
recerca d’un llibre de l’editorial «Su 
Majestad», perquè, deien, era un que 
el mestre els havia recomanat de 
llegir; com sigui que no el van trobar 
enlloc, l’endemà, ja a l’escola, van 
assabentar-se que es tractava d’un 
llibre de l’editorial SM. 
També hi ha xius deliberats, 
com sens dubte ho va ésser el que 
va protagonitzar el locutor Urdaci 
a la TVE quan, en veure’s obligat a 
corregir una informació, va dir allò 
de «ce-ce-o-o», per tal de no haver 
de citar les Comissions Obreres. 
En canvi, no fa tant, la també 
locutora Mariló Montero en va fer 
«Encara que tot 
plegat no sigui cap 
miracle que pugui 
merèixer l’atenció del 
procés de beatificació, 
convindrem que 
gràcies al Beat de 
Riudoms, hom ha 
ressuscitat el xiu!»
Estampa del beat Bonaventura Gran, conegut com 
el Beat de Riudoms, i que pronunciat erròniament a 
l’anglesa seria «el bit de Riudoms». 
Font: Editorial Seràfica.
un d’involuntari quan va interpretar 
com les inicials d’una signatura, la 
fórmula «Q.E.P.D.» d’una esquela. 
Més de debò semblen, si és que no 
són llegendes urbanes, els cèlebres 
i celebrats xius perpetrats per dues 
famoses senyores madrilenyes, com 
l’aleshores ministressa de cultura 
Esperança Aguirre que, quan li van 
preguntar per l’escriptor portuguès 
Saramago, va dir una cosa com ara 
«Sara Mago es una gran escritora»; 
i l’altre, el de la presentadora de 
televisió Teresa Campos, que en 
comentar un vi fet amb xarel·lo va 
dir allò de «Chanel diez». Al costat 
d’això, sembla prou innocent el 
comentari que va fer el torero 
Jesulín: «Lo diré en dos palabras: im 
– presionante». 
Per acabar aquest mostreig, 
mereixeria una medalla d’or en xius, 
l’alambinada versió aportada per 
una corresponsal del fòrum digital 
Al carrer: «Després del convit se’ls 
hi va fer un joc tipus pasapalabra 
als nuvis, amb paraules referents 
a les coses d’una boda: ―Amb la D: 
el que aporta la dona al matrimoni―. 
La parella pensa, demana pista: 
«Tres lletres». I el marit respon: ―El 
DIU!» Encara que tot plegat no sigui 
cap miracle que pugui merèixer 
l’atenció del procés de beatificació, 
convindrem que gràcies al Beat de 
Riudoms, hom ha ressuscitat el xiu! 


Els xius: un artifici ludolingüístic ressuscitat a l'empara del beat de Riudoms

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert