Revistes Catalanes amb Accés Obert

aquí hi ha marro 
Records d'un xiquet del Casal 
Amable i pacient director, fent 
ús de la vostra benvolença, voldria 
parlar de la sardina com a símptoma. 
Pot semblar-ho, però no és cap acudit. 
Es tracta de la sardina en relació a la 
Festa Nacional del país. Que per celebrar 
l'Onze de Setembre es faci una fesolada, 
musclada, botifarrada o saardinada 
popular em sembla molt bé. Sempre 
i quan la celebració institucional no 
es redueixi al xeflis en qüestió. Quan 
això passa -i passa sovint-, potser 
perquè sóc de la "vella guàrdia" i 
tendeixo a la repataneria, hi veig un 
símptoma de la deriva que ha pres la 
política. Em refereixo, entre d'altres, a 
la seva banalització i desideologització. 
També a la manca d'interès dels partits 
polítics i de les institucions (i si n'hi 
tenen, no el sé veure) a fomentar la 
cultura política democràtica del diàleg, 
el compromís, la tolerància, l'esperit 
crític, el civisme, el contrast d'idees, 
el debat ... En definitiva, a propiciar 
l'antídot contra el totalitarisme, el 
racisme, l'i ntegrisme i d'altres "ismes" 
perillosos. En canvi, l'únic que funciona 
és la política-espectacle, el clientelisme 
polític i el populisme. O la sardina buida 
de contingut. Quedi clar que això no és 
exclusiu d'un poble o d'un país. La cosa 
és general i ve de lluny. El sistema ens 
ha venut la idea que, com que ja tenim 
democràcia (formal), la crítica social i la 
mobilització política, sindical o veïnal 
són anacronismes. Que la política és 
cosa dels polítics i de les institucions, 
que per això hi són (i per això cobren). 
I així anem. El poder polític cada cop 
s'assembla més a l'heura, que envaeix 
i ofega tot el que creix al seu voltant. 
Fins i tot acaba estrangulant l'arbre que 
la suporta. L'" efecte heura" desmotiva i 
comporta l'asfixia de moltes iniciatives 
i entitats cíviques (culturals, juvenils, 
etc). El procés de substitució d'aquestes 
per l'Administració Pública sembla 
imparable. Només cal veure com 
moltes activitats que no fa gaires anys 
eren organitzades des de l'anomenada 
societat civil, han estat fagocitades pels 
ajuntaments. 
Tornant a l'Onze de Setembre, 
tinc la impressió que les nostres 
"Més tard~ a la 
sala gran~ recordo 
com determinades 
escenes considerades 
"verdes" 
s~ enfosquien 
sospitosament i 
misteriosa enmig dels 
xiulets de protesta 
del públic. Alguna 
mà caritativa vetllava 
per la salvació de les 
nostres ànimes" 
autoritats locals mai han sabut gaire 
què fer-ne ni com enfocar-la. En aquest 
sentit, la seva trajectòria podríem 
dir que és una mica erràtica. Penso 
Nen Xic 
que el programa d'actes de la Festa 
Nacional hauria de traspuar - de manera 
contundent- cultura i sentit reivindicatiu, 
solemne i institucional. Per exemple, 
trobo molt adient l'acte que fan alguns 
ajuntaments consistent a oferir una 
recepció als representants de les entitats 
cíviques locals (ep!, incloses les que 
hi són crítiques) com a reconeixement 
públic del seu treball desinteressat en pro 
de la col ·lectivitat. Això sí que és fer país! 
Dos apunts més, i acabo. 
Un: es nota que s'acosten eleccions al 
Parlament perquè els polítics van de bòlit 
barallant-se i fent promeses. L'objectiu és 
despertar-nos del son en què ens tenen 
sumits quan no hi ha eleccions. Això sí, 
només el temps just perquè els tornem 
a anar a votar. Les dades de participació 
a les diverses cites electorals (estatals, 
nacionals o locals) parlen d'un augment 
progressiu de l'abstenció d'ençà que 
tenim democràcia. Per què deu ser? 
I dos: tot sembla indicar que creix el 
sentiment independentista. Beneït sigui! 
Ara bé, la reacció d'alguns polítics que 
diuen defensar aquesta opció, justament, 
ha sigut fragmentar-la creant nous partits 
que se'n reclamen. Almenys, haurien 
pogut presentar-se junts a les eleccions. 
Però, no. Quin error! Com sempre, han 
pogut més els personalismes. Amb la 
divisió, els únics que hi guanyaran seran 
els no independentistes i els que hi són 
obertament contraris. Això és de calaix. 
Com més opcions independentistes, 
més dispersió del vot. En conseqüència, 
més lluny estarem d'assolir-la. I és que 
l'independentisme català és un cas com 
un cabàs.» 
<do{loc» 25 


Aquí hi ha marro

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert