Aguadé Vidal, David

Revistes Catalanes amb Accés Obert

ornitologia 
El pinsà 
David Aguadé Vidal 
El pinsà, de nom científi c 
Fringilla coelebs, pertany a la fam íli a 
dels fringíl·lids, igual que la cadernera 
que ja vam veure en una edició ante rior 
de la revista. Segu rament, és ja un ocell 
molt coneg ut per molta gent, degut a la 
seva fama com a ocell canta ire. 
Aquest és un de ls oce lls 
passeriformes més com uns i 
àmpliament distribuïts per tota Euràsia, 
nord d'Àfrica i la regió macaronèsica 
(Madeira, Canàries i Açores). Pel que fa 
a la Penínsu la Ibèrica, aquesta espècie 
s'hi troba de manera pe rm anent, però 
és durant els mesos d'h ivern quan 
hi ha un major nombre d'ind iv idus i, 
per tant, és més fàcil d'observar- la, 
degut a l'arribada d'ocel ls hivernants 
procedents de la resta d'Europa. 
Una parella de pinsans fotografiats al terme de Riudoms 
durant una sessió d'ane ll ament cientifi c (l'ocell de l'esquerra 
és el mascle, el de la dreta, la f emella). 
Foto: David Aguadé Vida l. 
També hi ha una petita migració interna 
a Catalunya, on moixons del Pirineu 
hivernen a les planes. De fet, hi ha un 
refrany català que diu: "si veieu un 
pinsà, fred farà': A Catalunya és més 
abundant a la meitat nord en ambients 
submediterranis i més escàs al sud on 
els hàbitats són més secs. 
Aquesta espècie en època de 
cria fa el niu en tot tipus de boscos on hi 
hagi arbres ben desenvolupats, tot i que 
també cri a en deveses i parcs. És durant 
la resta de l'any quan podrem observar 
aquests moixons en molts més hàbitats, 
com per exemple jardins o camps de 
conreu. El seu aliment principal, com la 
resta de ls fringíl·lids, són les ll avors tot 
i que durant l'estiu es poden alimentar 
d'insectes. Durant l'hivern s'acostumen 
a aplegar un gran nombre de moixons 
d'aquesta espècie en camps oberts on 
troben el seu aliment. 
Té un mida semblant a la d'un 
pardal, però té una silueta més esvelta i 
una cua més llarg a. Són caracte rístiques 
les dues línies blanques a cada ala, 
que podrem observar quan l'oce ll està 
en vol, i els costats de la cua també 
de co lor bl anc. Pel que fa al co lor del 
plomatge, veurem clares diferències 
entre mascles i femelles. El pinsans 
mascles presenten unes tonalitats del 
plomatg e verme ll oses al pit, panxa i 
galtes i d'un color gris blavós a la part 
superior i posterior del cap. Aqu estes 
tonalitats són més apagades durant els 
mesos hivernals. En ca nvi, les feme ll es 
tenen el plomatge d'un co lor verd grisós 
a l'esquena i un blanc grisós a la panxa. 
~epítet específic del seu 
nom científic, coelebs, significa en 
ll atí so lter. Ai xò és degut al fet que la 
persona que va batejar aquesta espècie 
amb el seu nom cie ntífi c va ser Cari 
von Linné, d'origen suec. A Suècia , 
durant l'hivern, només les feme lles i les 
cri es hivernen cap a zones més cà li des 
i, per tant, els mascles es queden 
"solters ': El tret característic d'a quest 
ocell i que el fa molt conegut per molta 
gent aficionada als oce lls és la seva 
gran diversitat de ca nts, els quals 
varien depenent de la zona d'o ri gen 
de l moixó. Aquest ca nt, sobretot el del 
mascle, serveix per marcar el territori 
de cada individu. Això ha fet que 
aquest ocell sigui especialment caçat 
per a molta gent aficionada als oce lls 
cantaires engabiats.» 


El pinsà

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert