Presentació del monogràfic sobre «Temes i formes de la primitiva narrativa catalana breu» coordinat per Marinela Garcia i Llúcia Martín

Garcia, Marinela

Martín, Llúcia

Caplletra Revista Internacional de Filologia

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Caplletra 62 (Primavera, 2017), pp. 119-125. ISSN 0214-8188, ISSN versió electrònica 2386-7159
Rebut: 09/11/2015. Acceptat: 10/11/2016. DOI: 10.7203/Caplletra.62.9571
La revista Caplletra ha establert de fa anys la tradició d’incloure en pràcticament cada 
número un monogràfi c, que acompanya els articles de temes diferents publicats per 
la revista. Sobre literatura catalana medieval se n’han fet, a partir del 2000: el número 
34 (2003) dedicat a la literatura en el pas del segle XV al XVI, un període de transició 
en el qual les barreres entre èpoques es dilueixen, amb pervivència de gèneres com 
el satíric i d’autors medievals com Ausiàs March; el número 39 (2005) dedicat als 
trobadors, a fi gures importants com Jordi de sant Jordi, Joan Roís de Corella, la 
literatura cavalleresca i la traducció de les Heroides d’Ovidi; el 43 (2007) dedicat a 
grans representants de les lletres medievals; Ramon Llull, Francesc Eiximenis, Jaume 
I, Joanot Martorell, i alguns aspectes de la narrativa breu medieval. Finalment, el 48 
(2010) que es va dedicar íntegrament a Francesc Eiximenis. Els límits entre períodes 
literaris, les etiquetes historiogràfi ques, les noves dades sobre les biografi es dels escrip-
tors, sobre les datacions de les obres, van sorgint segons avancen les investigacions en 
una disciplina que encara subministra moltes sorpreses a l’investigador i a l’estudiós 
de les lletres medievals.
Quan la direcció de Caplletra ens va informar que, segons les previsions i la 
distribució temàtica de la revista, pertocava per al 2017 un número sobre literatura 
medieval i moderna, vam considerar oportú proposar un volum monogràfi c sobre 
la narrativa breu medieval. Una de les raons que ens va dur a triar aquest tema va 
ser la proximitat amb els nostres camps d’estudi, fruit de l’atractiu que sempre han 
tingut les narracions breus, contes, exemples, noves rimades i d’altres narracions en 
vers o prosa. Però no és únicament el producte d’un interés personal; una altra raó 
de la nostra elecció és que la narrativa breu catalana o més bé occitanocatalana està 
encara mancada d’estudis de conjunt. A això contribueix el fet de la varietat formal, 
de la multiplicitat de temes, del caràcter religiós i didàctic d’algunes obres al costat 
del profà o intranscendent de moltes altres i de la llarga seqüència cronològica que 
abasten (del XIII al XV i fi ns i tot posteriors). 
PRESENTACIÓ
120
Caplletra 62 (Primavera, 2017), pp. 119-125
No obstant les mancances, el panorama crític actual és bastant favorable a l’in-
terés per les formes narratives breus. Comptem amb algunes edicions divulgatives, la 
ja clàssica Blandín de Cornualla i altres narracions en vers del segles XIII i XIV d’Arseni 
Pacheco en la col·lecció «Les Millors Obres de la Literatura Catalana» (1983) i també, 
en la mateixa col·lecció, les Novel·les amoroses i morals a cura del mateix Arseni Pacheco 
i August Bover (1982). Recentment podem llegir més còmodament i actualitzats els 
Tres contes meravellosos del segle XIV recopilats per Lola Badia (2004), edició que ha 
posat a l’abast del públic obres realment interessants i poc conegudes més enllà de 
l’àmbit acadèmic, mancança que no ocorre —afortunadament— amb la narrativa 
breu, contes o faules de la literatura castellana medieval. La major part de totes les 
obres en vers narratiu occitanocatalanes són fàcilment accessibles en el web Repertorio 
Informatizzato dell’antica letteratura catalana i gràcies a aquesta iniciativa, sorgida en 
els primers temps de les col·leccions digitals, podem llegir textos que d’altra manera 
ens seria molt difícil de localitzar.
Pel que fa als estudis, els antics i a hores d’ara poc accessibles treballs sobre 
narracions breus se centraven sobretot en la relació que presentaven amb la matèria 
artúrica o bé en les semblances amb fabliaux (Ottaiano 1993) i lais, gèneres de la 
literatura francesa. Tots aquests precedents els trobem en l’aportació bibliogràfi ca 
d’Annamaria Annichiarico (2003) amb estats de la qüestió de cada obra i un intent 
de classifi cació temàtica del conjunt. Anterior és el recull de treballs La Narrativa in 
Provenza e Catalogna nel XIII e XIV secolo (1995), segurament el punt de partida de treballs 
posteriors materialitzats en edicions crítiques (Blandín de Cornualla i la Faula, totes 
dues de 2004), estudis detallats de narracions concretes, com ara la reubicació de les 
obres en vers valencianes de fi nals del XV (Martínez 2010), així com també d’altres 
estudis de textos breus que han deixat les seues petjades en obres extenses; parlem, per 
exemple, de motius inclosos en les novel·les de cavalleria o bé l’extens repertori dels 
exemples lul·lians. En l’àmbit dels relats breus religiosos també s’avança actualment, 
amb estudis sobre els exemples en les obres de Ramon Llull, els relats sobre miracles, 
els textos hagiogràfi cs, partint de treballs clàssics com les edicions de la Legenda aurea 
catalana: Maneikis i Neugaard (1977), Rebull (1976), i estudis com els de Brunel (1976).
La narrativa de fi cció breu en vers no es devia considerar un gènere edifi cant. 
D’ací els escassos testimonis en què ens ha pervingut, com per exemple el Canço-
ner de Carpentràs (ms. 381 de la Biblioteca Inguimbertine de la ciutat francesa), a 
més d’algunes peces disperses en altres cançoners poètics de factura cortesa, ja que 
al capdavall és una literatura d’entreteniment. No és el cas de la narrativa exemplar 
d’origen homilètic: els llargs llistats d’exemples conservats que els predicadors usaven 
per a incloure en els seus sermons van poc a poc independizant-se i laïcitzant-se, en 
121
Caplletra 62 (Primavera, 2017), pp. 119-125
forma de petites novel·letes de caire divertit i amb un alt component anticlerical, com 
ocorre amb les narracions incloses en la Disputa de l’ase. Com tampoc no ho és el 
dels relats hagiogràfi cs que, de manera individual o recopilats en col·leccions com la 
Legenda aurea, tenen una gran difusió. Amb la introducció de la impremta, la narrativa 
breu, ara ja en prosa, viu un moment d’auge, tant pel que fa a novel·les d’aventures 
i amoroses com a relats edifi cants, però malauradament la difusió va exhaurint-se i 
fi ns i tot novel·letes o reculls d’exemples que van tenir una difusió importantíssima 
durant els segles XVI al XVIII desapareixen del món editorial bé perquè perden interés, 
bé perquè es consideren massa poc importants, com és el cas de les Faules isòpiques.
En aquest nou dossier hem volgut, doncs, acostar-nos a aquest conjunt d’obres 
de la literatura medieval, abundant, molt divers i en ocasions poc conegut; les peces 
breus, exemples, miracles, reculls de contes o faules, relats curts... Un conjunt que 
complementa el panorama literari medieval amb una gran varietat de gèneres, de 
personatges, de temes. No és possible abraçar en un monogràfi c d’uns pocs treballs 
el conjunt ampli d’aquest segment de la literatura, però el lector sí que hi trobarà 
investigacions sobre exemples, miracles, faules, relats curts que, per la riquesa de les 
propostes, deixen ben palés com és de rica i variada la narrativa breu catalana.
José Aragüés, en un treball sobre Ramon Llull molt adient en un any en què 
es va commemorar el centenari del beat, fa una proposta d’interpretació global dels 
exemples del Fèlix o Llibre de Meravelles. Els exemples per a Llull són «un género 
concebido por encima de todo como un lenguaje, como un modo convencional y 
metafórico de conversar (y de refl exionar)» i ajuden el lector no només en el coneixe-
ment del món sinó en la manera de crear, ell mateix, exemples. En general, es tracta 
d’exemples versemblants, poblats de personatges propis de l’època, perquè Llull crea 
exemples fi cticis carregats de versemblança. Entre les diferents maneres que té de crear 
els exemples, hi ha les anècdotes i els diàlegs, tècniques com la mise en abyme i escenes 
exemplars. Molts exemples semblen construïts ad hoc per a respondre a la pregunta 
que s’hi fa: són el que anomena «cuentos efímeros». Tot el llibre està impregnat de 
la tècnica de l’exemple, és un diàleg continu en què, pel fet dialèctic, els exemples 
fan moltes funcions; il·lustren preguntes, fan aclariments sobre un altre conte, o el 
rebaten. L’aprenentatge de l’exemplaritat, en el procés del diàleg amb els mestres que 
va trobant, fa que Fèlix aprenga la tècnica i entenga Déu, en un procés que continua 
amb els seus successors. Així doncs, la tècnica exemplar és fonamental i impregna tots 
els nivells narratius del Fèlix o Llibre de meravelles; una tècnica que també apareix en 
les altres obres de Llull i que Aragüés ha estudiat en altres treballs.
Anna Maria Compagna proposa un treball sobre La Faula de Torroella, obra 
difícil de qualifi car pel que té d’al·legòrica, de narrativa, de reminiscències cavalle-
122
Caplletra 62 (Primavera, 2017), pp. 119-125
resques i de didàctica o moral social amb una bona dosi d’autopromoció per part de 
l’autor que ha de difondre el missatge d’Artús. S’hi crea un ambient de conte de fades, 
un món meravellós que el protagonista en primera persona descriu abans d’arribar 
a la presència d’Artús (navegació a lloms d’una balena, arribada a un jardí fantàstic, 
aparició d’un cavall amb uns bells paraments) que devia ser molt més atractiu per 
al públic receptor que el mateix missatge de la narració: la lamentació per la deca-
dència dels valors cavallerescos i l’accés a un nou modus vivendi basat en la riquesa 
material. D’aquest món meravellós, l’article se centra en el motiu folklòric de la serp 
amb el carboncle il·luminador en l’obscuritat en què es troba el protagonista abans 
de la visió d’Artús. El treball documenta les creences populars en relació amb els 
rèptils i els elements dels lapidaris i dóna una interpretació de la inclusió en La Faula. 
Compagna és autora d’una edició crítica de La Faula (2004) i ben conegudes són les 
seues aportacions a la biografi a de l’autor i la possible intenció política de l’obra, una 
reivindicació del regnat de Jaume IV de Mallorca, desposseït pel Cerimoniós, qui va 
incorporar les terres illenques a la Corona d’Aragó.
Hereu de les noves rimades de huit versos i de les codolades (versos de quatre 
síl·labes) però amb un to completament diferent és Lo Somni de Joan Joan, una de les 
narracions difoses a través de la impremta a fi nals del segle XV, però que va caure en 
l’oblit pel to satíric i, segons alguns crítics, «de mal gust» però que en realitat va més 
enllà d’un divertimento verbal amb connotacions eròtiques entre unes dones. Con-
siderada una obra escrita com a continuació o resposta de Lo Procés de les olives, per 
les referències internes i pel fet d’haver estat publicades conjuntament, i eclipsades 
per la retòrica de frases de doble sentit, ambdues obres plantegen un problema social: 
la llibertat a l’hora de contraure matrimoni, les discussions sobre la capacitat sexual, 
no només com a burla sinó com un acte consubstancial al matrimoni i a la necessitat 
de procreació, fi ns i tot per a prevenir el perill de l’adulteri. Tomàs Martínez ofereix 
una explicació del sentit de l’obra, de la seua relació amb els fabliaux, del motiu del 
somni, dels judicis d’amor, temes coneguts de la narrativa en vers occitana cortesa 
que ací arriben a una dimensió diferent: la vida d’unes dones de la ciutat de València 
conscients del seu estatus i sotmeses a uns matrimonis desiguals, les quals, davant de 
la situació, es rebel·len de forma imaginària al·ludint a la fi gura de la deessa Venus, 
que, acompanyada de la Raó, proclama la llibertat de les dones per a triar marit. 
Martínez, bon coneixedor de la literatura valenciana de fi nals del XV, com avalen els 
seus darrers treballs, ens ofereix un article aclaridor per a entendre la forma, el sentit 
i les intencions d’un text complex com és Lo Somni de Joan Joan de Jaume Gassull.
Carme Arronis analitza els miracles marians inclosos per Miquel Peres en La vida 
de la sacratíssima Verge Maria (València, N. Spindeler, 1494), la funcionalitat concreta 
123
Caplletra 62 (Primavera, 2017), pp. 119-125
que adquireixen en l’estructura de l’obra i les característiques que els allunyen de les 
col·leccions de miracula marians, com a mostra de la transformació i la secularització 
del gènere. Una de les claus de l’èxit de l’obra és que presenta la vida de Maria com la 
d’una santa, cosa inèdita fi ns el moment a la tradició peninsular i en el gènere hagio-
gràfi c. El relat de la vida va seguit del dels miracles, amb algunes particularitats que 
els distingeixen, com ara el fet que no es produeixen en vida de Maria, sinó després. 
Arronis analitza també la relació amb la tradició llatina i amb la romànica i arriba a la 
conclusió que s’inspira sobretot en la Legenda Aurea, i en la seua selecció tria els que 
expliquen fets més o menys versemblants amb personatges generalment laics, amb 
protagonistes que no han comés pecats, o que han rebut falses acusacions, o aquells 
en què Maria no intervé en estil directe. Així, amb una anàlisi detallada de la funció 
dels miracles en el conjunt del relat i de les característiques més rellevants de les his-
tòries que conten, pot constatar l’originalitat de Peres, que, com ja ha demostrat en 
altres treballs sobre aquest autor valencià poc conegut fi ns ara, era ben palesa en altres 
aspectes de la seua producció i que ací fa veure, novament, l’elaboració i la cura amb 
què tracta els textos que produeix.
Tanca aquest aplec el treball sobre l’edició de les Faules d’Isop, ja en el segle 
XVI, uns textos pràcticament desconeguts per la manca d’edicions modernes, ja que 
hem de recórrer a les de Miquel i Planas de 1908 per conèixer aquests relats que tant 
van interessar els lectors en el seu moment i que fi ns i tot van constituir el material 
didàctic de l’època. María Jesús Lacarra és actualment la major especialista en contes 
i faulística, tant d’origen oriental com occidental, en la literatura castellana. Partint 
de les edicions castellanes d’Isopets i del seu possible model (la compilació bilingüe 
llatí-alemany de Steinhöwel impresa en 1477-1478), l’autora replanteja els problemes 
que presenten les tardanes edicions catalanes. La recepció de les faules isòpiques es 
produeix a tot Europa, com demostra la seua inclusió en textos didacticodoctrinals, 
ara bé serà amb la impremta quan es difonen i adquireixen una estructura més uni-
tària, ja que gràcies al treball dels editors s’organitzen els relats, s’afegeixen faules 
procedents d’altres col·leccions i resulta un conjunt relativament homogeni el que 
s’edita en pràcticament totes les llengües europees. Sorprén que els textos catalans 
conservats siguen tan tardans, de 1550 i 1576 (de la primera edició no es conserva 
actualment cap exemplar i de la del 1576 només fragmentàriament), mentre que tota 
la resta —castellans, francesos, llatí-alemanys, anglesos— es conserva en incunables. 
L’autora tracta aspectes com ara la possibilitat d’unes edicions perdudes, els paral-
lelismes amb les edicions castellanes, especialment amb l’incunable imprés a Tolosa 
de Llenguadoc, amb les quals els textos catalans presenten algunes relacions puntuals 
clares i una possible semblança estructural, tot i que també hi ha bastants diferències. 
124
Caplletra 62 (Primavera, 2017), pp. 119-125
Així, l’estudi de la versió catalana de les faules isòpiques, que tantes edicions va tenir 
en època moderna, encara presenta molts problemes i enigmes relacionats amb les 
primeres versions conservades. 
Tot plegat es tracta d’un recull de treballs que manifesta amb escreix la vitalitat 
del gènere dels exempla, la important herència de textos com La Faula de Torroella, 
la funcionalitat dels relats sobre miracles, la riquesa de la tradició heretada per les 
novel·les breus com Lo somni de Joan Joan i la complexitat i la difusió de les faules 
isòpiques. Hem volgut posar en relleu, en aquest monogràfi c, l’interés ineludible 
d’aquesta parcel·la de la producció literària medieval. Volem agrair als autors dels 
articles la seua resposta i la seua disposició a participar en aquest volum, unes aporta-
cions que procedeixen de línies de treball ben marcades i sense dubte indispensables 
per a entendre l’obra d’autors tan importants com Ramon Llull, de gèneres rellevants, 
d’obres ben signifi catives en la tradició romànica i catalana.
Marinela Garcia
Universitat d’Alacant
marinela@ua.es
Llúcia Martín
Universitat d’Alacant
llucia.martina@ua.es
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Annichiarico, Annamaria (2003), «Narracions en vers» catalane medievali. Appunti 
e Materiali per una Guida bibliografi ca, Roma, Edizioni di Storia e Letteratura.
[Blandín] (2004), Blandin de Cornovaglia, ed. i tr. Sabrina Galano, Alessandria, Edi-
zioni dell’Orso.
[Blandín] (1983), Blandín de Cornualla i altres narracions en vers dels segles XIV i XV, ed. A. 
Pacheco, Barcelona, Edicions 62 («Les Millors Obres de la Literatura Catalana»).
Brunel, Geneviève (1976), «“Vida de sant Francesc”. Versions en langue d’oc et en 
catalan de la Legenda aurea», Revue d’Histoire des Textes, 6 (1976), pp. 219-265. 
Maneikis Kniazzeh & Neugaard, eds. (1977), Voragine, Jacobus de, Vides de sants 
rosselloneses, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona.
Martínez, Tomàs (2010), La literatura profana antiga i el Cançoner satírich valencià, 
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat («Biblioteca Milà i Fonta-
nals», núm. 57).
125
Caplletra 62 (Primavera, 2017), pp. 119-125
[Narrativa] (1995), La Narrativa in Provenza e Catalogna nel XIII e XIV secolo, Pisa, 
edizioni ETS.
[Novel·les] (1982), Novel·les amoroses i morals, ed. Arseni Pacheco i August Bover, Bar-
celona, Edicions 62 («Les Millors Obres de la Literatura Catalana»).
Ottaiano, A. (1993), «Els fabliaux catalans: anàlisi d’una defi nició», in Miscel·lània 
Joan Fuster. Estudis de Llengua i Literatura, VII, Barcelona/València, Publicacions 
de l’Abadia de Montserrat, pp. 5-43.
Rebull, Nolasc, ed. (1976), Voràgine, Jaume de, Llegenda àuria, Olot, pp. xi-lxxv. 
Ms de Vich.
Torroella, Guillem de (2004), La favola, ed. Anna Maria Compagna, Roma, Carocci.


Presentació

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert