Aquest número de la revista Doletiana, que porta per títol“Traducció i Interartialitat”, es qüestiona les diferents interaccionsdesenvolupades al llarg del temps entre les distintes arts, tant lestradicionals (arquitectura, música, literatura, pintura) com lesd’aparició més recent (fotografia, cinema, televisió i vídeo). Al bell mig d’aquest qüestionament se situa el procés de traducció, entès en una accepció àmplia, és a dir com a pas d’una disciplina a una altra, però igualment com a mediació i com a repetició

De Asprer Hernández, Núria

Vargau, Marina

Revistes Catalanes amb Accés Obert

PRESENTACIÓ : TRADUCCIÓ I 
INTERARTIALITAT 
 
 
Marina Vargau 
Université de Montréal 
marinavargau@yahoo.ca 
 
Núria d’Asprer  
Universitat Autònoma de Barcelona  
Nuria.Asprer@uab.cat  
deasprer@gmail.com 
 
 
 
Aquest número de la revista Doletiana, que porta per títol 
“Traducció i Interartialitat”, es qüestiona les diferents interaccions 
desenvolupades al llarg del temps entre les distintes arts, tant les 
tradicionals (arquitectura, música, literatura, pintura) com les 
d’aparició més recent (fotografia, cinema, televisió i vídeo). Al bell mig 
d’aquest qüestionament se situa el procés de traducció, entès en una 
accepció àmplia, és a dir com a pas  d’una disciplina a una altra, però 
igualment com a mediació i com a repetició.  
La idea directriu d’aquest vincle conceptual entre l’acte de traduir i 
l’acte de transferència artial troba el punt de partida en una paraula 
clau comuna a ambdós, i més específicament a la relació entre ells. 
D’antuvi, recordarem que,  segons Paul Ricoeur (1997), la traducció 
suposa una relació entre dos pols d’interlocució –l’estranger (terme 
genèric que inclou l’obra, l’autor i la seva llengua) i el lector 
destinatari. Per analogia, es considera que tota transferència entre una 
obra d’art i una altra, totes dues dependents o bé del mateix art o bé 
d’un art diferent, passa per la traducció. 
 
 En segon lloc, trobem la relació al bell mig de la definició 
d’interartialitat, terme genèric que designa les relacions entre les arts 
(Moser, 2007). Aquesta coincidència terminològica incita a acostar tots 
dos conceptes per tal d’observar com poden treballar conjuntament 
dins de produccions artístiques variades. Entre les declinacions 
interartials possibles, podem pensar en els  quadres musicats, en les 
TRADUCCIÓ	  I	  INTERARTIALITAT	  
novel·les adaptades al cinema, en les escultures transposades 
literàriament, en les danses expressades a través de la pintura, en les 
arquitectures esdevingudes fotografies, així com en els objectes 
simultanis com ara els vestits-poema o els poemes pintats. Traducció 
intersemiòtica, interartialitat, intermedialitat, adaptació, transmutació, 
iconicitat, ècfrasi, impuresa, hibridació són conceptes que es podrien 
explorar a partir d’una reflexió de caire traductològic, en produccions 
artístiques sorgides de totes les cultures, sense límits 
espaciotemporals. 
De manera explícita o implícita, directa o (re) mediatitzada, des del 
vertigen barroc d’entrellaçament d’arts diverses, aquestes traduccions 
travessen el temps, l’espai i les cultures: la novel.la Satiricó (segle I), 
la imatge de Gradiva traduïda en la novel.la de Jensen (1903) i la 
pel·lícula C’est Gradiva qui vous appelle (2006) d’Alain Robbe-Grillet, 
el mite de Dom Juan, narrat per Tirso de Molina a l’obra de teatre El 
burlador de Sevilla (1630) i recuperada per Mozart a l’òpera Dom Juan 
(Don Giovanni, 1787); el relat Carmen (1854) de Prosper Mérimée, 
adaptat a l’òpera homònima de Georges Bizet (1875) i posteriormente 
per J.-L Godard en el film Prénom Carmen (1983) i per Carlos Saura 
en una adaptació cinematogràfica de ritmes flamencs (1983); la 
fotografia en Blow-up (1966) de Michelangelo Antonioni; Blancaneu 
(1812), el conte clàssic dels germans Grimm, en la versió fílmica 
Blancanieves (2012) de Pablo Berger; la dansa-teatre de Pina Bausch 
filmada per Pedro Almodóvar a Hable con ella (2001); el quadre Crist 
amb la Creu de Brueghel el Vell  a la pel·lícula de Lech Majevsi, El 
Molino y la cruz (2011) ; l’arquitectura barroca a la pel.lícula d’Eugène 
Green, La Sapienza o la convergència interartial tan palesa en aquest 
film, etc. 
Tot reflexionant sobre aquests fenòmens i pràctiques de trasllat al si 
de les diferents disciplines artístiques, s’imposen un seguit de 
preguntes. És traduïble una obra  (quadre, novel·la, òpera, etc), per la 
seva pròpia naturalesa, en una obra adscrita a un art diferent? Un art 
manifesta resistències davant la seva traducció en un altre, en relació 
al seu esdevenir una altra cosa, quelcom  de diferant? Com un 
producte artístic és posat a prova en el procés de transferència cap a 
un altre art? Què salvaguardem, què perdem i què hi guanyem en el 
procés de translatio interarcial? Quines “mutacions de matèria” (Eco, 
2003) pateix un art en el pas cap a un altre art? Quines relacions 
s’estableixen entre dues obres sorgides d’arts diferents quan són 
TRADUCCIÓ	  I	  INTERARTIALITAT	  
convocades en un mateix espai, de diàleg o de confrontació? I en 
aquest context, quins serien els papers i la “tasca” de l’autor-
traductor? 
Parafrasejant una vegada més Ricoeur, i extrapolant a l’àmbit 
artístic, ens podríem demanar si hi ha unes arts més hospitalàries que 
d’altres, que manifesten generosament “el plaer de rebre a casa” 
(1997) com l’acolliment d’una alteritat  o una “hospitalitat d’allò 
llunyà”, si manllevem l’expressió encertada d’Antoine Berman (1985). 
Al capdavall, es podria posar en relació aquesta ”hospitalitat” amb el 
concepte d’obra d’art total, que impregna diferents manifestacions 
artials, des del teatre antic passant per l’òpera, fins arribar al cinema, i 
més enllà? 
Aquestes són algunes de les qüestions, encara obertes, amb què 
s’enfronten les reflexions que hem desenvolupat en les contribucions 
d’aquest lliurament de Doletiana, i n’haurien de suscitar moltes més. 
L’article d’Érik Bullot, que obre el número amb agosarament i 
originalitat, mostra com les tècniques per traduir la llengua dels ocells 
recorden els procediments  de traducció entre les arts. Francesca 
Caruana proposa una mirada incitadora i crítica sobre la traducció de la 
creació tribal per part de disciplines artístiques occidentals. Ho fa tot 
interrogant-se sobre la naturalesa de la traducció i a partir de la 
semiòtica peirciana. Gaëlle Loisel,  centrant-se en les relacions entre 
literatura i música a partir de l’estudi de cas de La mort d’Ophélie, 
mostra com Hector Berlioz explora les dificultats de la traducció en 
“llengua instrumental”. Hanen Allouch proposa una lectura intermedial 
de l’obra literària de Louis-René des Forêts a través del prisma del 
cinema, la música i les arts plàstiques. L’estudi de Boris Monneau ens 
invita a un territori menys explorat, com és les dels cine-poemes, 
analitzats aquí des d’una perspectiva comparatista. Thomas Muzart, en 
la seva anàlisis sobre l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de 
Virginie Despentes Baise-moi, mostra que el procés d’adaptació implica 
una actualització dels actes dels protagonistes de la novel.la en el film. 
Adriano Sousa analitza la pel·lícula Saint Jérôme de Julio Bressane a 
partir de les sèries culturals, tot abordant el procés de “transcreació” 
en el cinema. 
El passatge i la relació transcendeixen el seu abast figural al si de la 
interartialitat per integrar-se en una instància que podríem anomenar 
transducció. Nora Arcarola, que ha elaborat una poètica del passatge 
mitjançant la tècnica del video-art, ens ho demostra: el seu “passeig” 
TRADUCCIÓ	  I	  INTERARTIALITAT	  
per les rescloses de París ens dóna una mena de deriva benjaminiana i 
alhora una mirada singular de la noció de passatge.  
  
 
BIBLIOGRAFIA: 
	  
BERMAN,	  Antoine.	  1985.	  La	  traduction	  et	  la	  lettre,	  ou	  l’auberge	  du	  lointain.	  Mauvezin	  :	  Trans-­‐
Europ-­‐Repress.	  
ECO,	  Umberto.	  2006.	  Dire	  presque	  la	  même	  chose	  :	  expériences	  de	  traduction.	  Paris	  :	  Bernard	  
Grasset.	   Traduit	   de	   l’italien	   par	   Myriem	   Bouzaher	   (Dire	   quasi	   la	   stessa	   cosa	  :	   esperienze	   di	  
traduzione,	  Milà	  :	  Bompiani,	  2003).	  
MOSER,	  Walter.	  2007.	  «L’interartialité	  :	  pour	  une	  archéologie	  de	   l’intermédialité».	   In	  Marion	  
Froger,	  Jürgen	  E.	  Muller	  (eds.).	  Intermédialité	  et	  socialité.	  Histoire	  et	  géographie	  d’un	  concept.	  
Münster	  :	  Nodus	  PubliKationen,	  pp.	  69-­‐92.	  
RICOEUR,	  Paul.	  1997.	  «Défi	  et	  bonheur	  de	   la	  traduction».	   In	  Sur	   la	  traduction.	  París	  :	  Bayard,	  
2004.	  	  	  
 
 
 


Presentació : traducció i interartialitat

Aquest número de la revista Doletiana, que porta per títol "Traducció i Interartialitat", es qüestiona les diferents interaccionsdesenvolupades al llarg del temps entre les distintes arts, tant lestradicionals (arquitectura, música, literatura, pintura) com lesd'aparició més recent (fotografia, cinema, televisió i vídeo). Al bell mig d'aquest qüestionament se situa el procés de traducció, entès en una accepció àmplia, és a dir com a pas d'una disciplina a una altra, però igualment com a mediació i com a repetició

de Asprer Hernandez de Lorenzo, Nuria

Diposit Digital de Documents de la UAB

PRESENTACIÓ : TRADUCCIÓ I INTERARTIALITAT   Marina Vargau Université de Montréal marinavargau@yahoo.ca  Núria d’Asprer  Universitat Autònoma de Barcelona  Nuria.Asprer@uab.cat  deasprer@gmail.com    Aquest número de la revista Doletiana, que porta per títol “Traducció i Interartialitat”, es qüestiona les diferents interaccions desenvolupades al llarg del temps entre les distintes arts, tant les tradicionals (arquitectura, música, literatura, pintura) com les d’aparició més recent (fotografia, cinema, televisió i vídeo). Al bell mig d’aquest qüestionament se situa el procés de traducció, entès en una accepció àmplia, és a dir com a pas  d’una disciplina a una altra, però igualment com a mediació i com a repetició.  La idea directriu d’aquest vincle conceptual entre l’acte de traduir i l’acte de transferència artial troba el punt de partida en una paraula clau comuna a ambdós, i més específicament a la relació entre ells. D’antuvi, recordarem que,  segons Paul Ricoeur (1997), la traducció suposa una relació entre dos pols d’interlocució –l’estranger (terme genèric que inclou l’obra, l’autor i la seva llengua) i el lector destinatari. Per analogia, es considera que tota transferència entre una obra d’art i una altra, totes dues dependents o bé del mateix art o bé d’un art diferent, passa per la traducció.   En segon lloc, trobem la relació al bell mig de la definició d’interartialitat, terme genèric que designa les relacions entre les arts (Moser, 2007). Aquesta coincidència terminològica incita a acostar tots dos conceptes per tal d’observar com poden treballar conjuntament dins de produccions artístiques variades. Entre les declinacions interartials possibles, podem pensar en els  quadres musicats, en les TRADUCCIÓ	  I	  INTERARTIALITAT	  novel·les adaptades al cinema, en les escultures transposades literàriament, en les danses expressades a través de la pintura, en les arquitectures esdevingudes fotografies, així com en els objectes simultanis com ara els vestits-poema o els poemes pintats. Traducció intersemiòtica, interartialitat, intermedialitat, adaptació, transmutació, iconicitat, ècfrasi, impuresa, hibridació són conceptes que es podrien explorar a partir d’una reflexió de caire traductològic, en produccions artístiques sorgides de totes les cultures, sense límits espaciotemporals. De manera explícita o implícita, directa o (re) mediatitzada, des del vertigen barroc d’entrellaçament d’arts diverses, aquestes traduccions travessen el temps, l’espai i les cultures: la novel.la Satiricó (segle I), la imatge de Gradiva traduïda en la novel.la de Jensen (1903) i la pel·lícula C’est Gradiva qui vous appelle (2006) d’Alain Robbe-Grillet, el mite de Dom Juan, narrat per Tirso de Molina a l’obra de teatre El burlador de Sevilla (1630) i recuperada per Mozart a l’òpera Dom Juan (Don Giovanni, 1787); el relat Carmen (1854) de Prosper Mérimée, adaptat a l’òpera homònima de Georges Bizet (1875) i posteriormente per J.-L Godard en el film Prénom Carmen (1983) i per Carlos Saura en una adaptació cinematogràfica de ritmes flamencs (1983); la fotografia en Blow-up (1966) de Michelangelo Antonioni; Blancaneu (1812), el conte clàssic dels germans Grimm, en la versió fílmica Blancanieves (2012) de Pablo Berger; la dansa-teatre de Pina Bausch filmada per Pedro Almodóvar a Hable con ella (2001); el quadre Crist amb la Creu de Brueghel el Vell  a la pel·lícula de Lech Majevsi, El Molino y la cruz (2011) ; l’arquitectura barroca a la pel.lícula d’Eugène Green, La Sapienza o la convergència interartial tan palesa en aquest film, etc. Tot reflexionant sobre aquests fenòmens i pràctiques de trasllat al si de les diferents disciplines artístiques, s’imposen un seguit de preguntes. És traduïble una obra  (quadre, novel·la, òpera, etc), per la seva pròpia naturalesa, en una obra adscrita a un art diferent? Un art manifesta resistències davant la seva traducció en un altre, en relació al seu esdevenir una altra cosa, quelcom  de diferant? Com un producte artístic és posat a prova en el procés de transferència cap a un altre art? Què salvaguardem, què perdem i què hi guanyem en el procés de translatio interarcial? Quines “mutacions de matèria” (Eco, 2003) pateix un art en el pas cap a un altre art? Quines relacions s’estableixen entre dues obres sorgides d’arts diferents quan són TRADUCCIÓ	  I	  INTERARTIALITAT	  convocades en un mateix espai, de diàleg o de confrontació? I en aquest context, quins serien els papers i la “tasca” de l’autor-traductor? Parafrasejant una vegada més Ricoeur, i extrapolant a l’àmbit artístic, ens podríem demanar si hi ha unes arts més hospitalàries que d’altres, que manifesten generosament “el plaer de rebre a casa” (1997) com l’acolliment d’una alteritat  o una “hospitalitat d’allò llunyà”, si manllevem l’expressió encertada d’Antoine Berman (1985). Al capdavall, es podria posar en relació aquesta ”hospitalitat” amb el concepte d’obra d’art total, que impregna diferents manifestacions artials, des del teatre antic passant per l’òpera, fins arribar al cinema, i més enllà? Aquestes són algunes de les qüestions, encara obertes, amb què s’enfronten les reflexions que hem desenvolupat en les contribucions d’aquest lliurament de Doletiana, i n’haurien de suscitar moltes més. L’article d’Érik Bullot, que obre el número amb agosarament i originalitat, mostra com les tècniques per traduir la llengua dels ocells recorden els procediments  de traducció entre les arts. Francesca Caruana proposa una mirada incitadora i crítica sobre la traducció de la creació tribal per part de disciplines artístiques occidentals. Ho fa tot interrogant-se sobre la naturalesa de la traducció i a partir de la semiòtica peirciana. Gaëlle Loisel,  centrant-se en les relacions entre literatura i música a partir de l’estudi de cas de La mort d’Ophélie, mostra com Hector Berlioz explora les dificultats de la traducció en “llengua instrumental”. Hanen Allouch proposa una lectura intermedial de l’obra literària de Louis-René des Forêts a través del prisma del cinema, la música i les arts plàstiques. L’estudi de Boris Monneau ens invita a un territori menys explorat, com és les dels cine-poemes, analitzats aquí des d’una perspectiva comparatista. Thomas Muzart, en la seva anàlisis sobre l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Virginie Despentes Baise-moi, mostra que el procés d’adaptació implica una actualització dels actes dels protagonistes de la novel.la en el film. Adriano Sousa analitza la pel·lícula Saint Jérôme de Julio Bressane a partir de les sèries culturals, tot abordant el procés de “transcreació” en el cinema. El passatge i la relació transcendeixen el seu abast figural al si de la interartialitat per integrar-se en una instància que podríem anomenar transducció. Nora Arcarola, que ha elaborat una poètica del passatge mitjançant la tècnica del video-art, ens ho demostra: el seu “passeig” TRADUCCIÓ	  I	  INTERARTIALITAT	  per les rescloses de París ens dóna una mena de deriva benjaminiana i alhora una mirada singular de la noció de passatge.     BIBLIOGRAFIA: 	  BERMAN,	  Antoine.	  1985.	  La	  traduction	  et	  la	  lettre,	  ou	  l’auberge	  du	  lointain.	  Mauvezin	  :	  Trans-­‐Europ-­‐Repress.	  ECO,	  Umberto.	  2006.	  Dire	  presque	  la	  même	  chose	  :	  expériences	  de	  traduction.	  Paris	  :	  Bernard	  Grasset.	   Traduit	   de	   l’italien	   par	   Myriem	   Bouzaher	   (Dire	   quasi	   la	   stessa	   cosa	  :	   esperienze	   di	  traduzione,	  Milà	  :	  Bompiani,	  2003).	  MOSER,	  Walter.	  2007.	  «L’interartialité	  :	  pour	  une	  archéologie	  de	   l’intermédialité».	   In	  Marion	  Froger,	  Jürgen	  E.	  Muller	  (eds.).	  Intermédialité	  et	  socialité.	  Histoire	  et	  géographie	  d’un	  concept.	  Münster	  :	  Nodus	  PubliKationen,	  pp.	  69-­‐92.	  RICOEUR,	  Paul.	  1997.	  «Défi	  et	  bonheur	  de	   la	  traduction».	   In	  Sur	   la	  traduction.	  París	  :	  Bayard,	  2004.	  	  	     

https://ddd.uab.cat/pub/doletiana/doletiana_a2014n5-6/doletiana_a2014n5-6a1.pdf

Presentació : traducció i interartialitat

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Diposit Digital de Documents de la UAB